Leyendo Economía Política con Saviano: Gomorra

Data Estel·lar allálejos Dimarts 20090310

-M'estic llegint un llibre que està molt bé -em van dir-.

No m'agrada que em recomanin ni que em prestin llibres que no demano perquè em veig obligat a llegir-los. Els meus gustos, per qualssevulla raó, no són els majoritaris. Què diré? "No m'ha agradat".

El cas és que em vaig acabar trobant a les mans el llibre de Gomorra, de Roberto Saviano

I és cert que em va acabar interessant, sobretot el principi. Jo ja sabia que Milà (al Nord d'Itàlia, lluny del que hom considera les terres mafiosses) hi havia (o "hi havia hagut") la més gran producció de mitjons del món, o almenys d'Itàlia (si una cosa fos diferent de l'altra), tot i que no hi havia ni una sola empresa dedicada a fabricar-ne, de mitjons...

Economia submergida.

Això m'ho van dir de passada a una classe d'Economia, un d'aquells raríssims moments en què un profe de la uni decideix dir alguna cosa important.

Doncs bé, el llibre de Saviano abunda en això, amb un estil de literatura-zapping, on cada paràgraf és independent del següent i cada idea queda tallada per la següent. Es tracta d'un llibre que caldria analitzar com a un llibre postmaterialista, com a llibre d'una cultura d'uns lectors que no poden mantenir gaire l'atenció sobre un tema, o un escriptor que, endinsat en aquest mateix sistema cultural de vídeojocs, imatges ràpides, spots, retalls de premsa, canvi de canal continu, missatges breus de mòbils, no pot mantenir l'atenció ni la tensió sobre cada un dels temes...

Això fa que el llibre, tot i les quatre-centes pàgines es pugui anar llegint de manera àgil. És, doncs, un llibre de referència per als escriptors i periodistes futurs.

Què més? Que es tracta d'un dels llibres on el postmaterialisme es veu més palpable, on tots els temes o qüestions hi tenen cabuda, on Lego, kitkat, Jung o el transport intermodal internacional, tot hi té cabuda. Un llibre que entendré com a referent dels integrats de la cultura de masses (referit a Apocalíptics i Integrats a la Cultura de Masses, d'Umberto Eco).

Això és un tema, o hauria de ser un tema, generacional. L'autor neix al 1979, i ha viscut envoltat de tot això. La plei (playstation) o Flavio Briatore o la COSCO o Mossèn Romero o La Riquesa de les Nacions d'Adam Smith.... Tot és el mateix. No és que sigui indistigible, sinó que cal demostrar per la força de l'escriptura, de les frases que és el mateix. Potser és un dels apartats que més m'interessen del llibre...

... perquè la resta, que si els mafiossos maten... ja ho sabem... que si l'Estat Italià no serveix, ja ho sabem... que si l'Estat del Benestar, les polítiques laborals o socials no serveixen a Itàlia (i a tants altres llocs quan no es tracta dels barris dels rics), ja ho sabem...

El que jo també sabia o intuïa però no n'era capaç de trobar documents que ho diguessin és això que la màfia, "els sistemes", bàsicament són sistemes empresarials que volen guanyar diners tan ràpidament com sigui possible. No importa si el negoci és legal i il·legal. Són emprenedors i arrisquen. De fet, això sí que no ho sabia però és important, primer va ser Marco Polo, després la màfia (els sistemes) i, deu anys més tard, Confindustria, va a veure quins negocis poden fer-se a Xina. Tenen una visió comercial i empresarial més clara que els industrials, empresaris i comerciants "de debò".

Ara bé, si cal disparen, maten i torturen. Això, en realitat, sabem que hi ha grans empreses que ho han fet a països dels anomenats extractors de matèries primeres al llarg dels segles XIX, XX i XXI. Des de la Guerra del Gran Chaco (El Gran Chapo de l'Orella Escapçada de Tintín) fins al petroli d'Irak.

És interessantíssim quan Saviano parla de la fabricació tèxtil, un tema que no s'explicarà mai en un curs d'Economia ni en un de Comerç. Allà es queden aturats amb els Incoterms, perquè tota la resta és brut i taca.

De fet, tot el que explica no és nou ni exclusiu de la Itàlia del Sud. De tallers clandestins, amb xinesos o amb gent que no hi ha manera que trobi feina, en coneixem als voltants de Barcelona des dels anys vuitanta (el número 2 de la revista TBO, de Ediciones B, ja tenia una portada i un "Rollo del Día" en aquest sentit). Posteriorment, es va agreujar. De fet, les ETTs, la legalització de les empreses de treball temporal, la retallada o supressió de drets laborals, feta pel Govern del PSOE (i després del PP) als anys 90, no va fer més que implantar encara més aquests sistemes: un local, un garatge, on la gent treballa cusint sense contracte, ensobrant sense dret a l'atur, empaquetant culleres de plàstic sense seguretat social o qualsevol altra feina sense cap tipus de control dels riscos laborals... Perquè resulta que cal treballar d'alguna cosa.

I aquest és el tema que ronda el mig llibre que porto de Gomorra: al final cal treballar. I els propis adolescents que entren en la venda de drogues, o que els hi donen pistoles, o els que ja estan plenament integrats en el sistema, demanen tenir una botiga. Disparar és una eina de treball, vendre droga dóna molts diners... però l'important són la feina i els diners, no l'eina ni el producte venut.

La il·lògica d'un sistema de subconsum creat sobre uns sistema de baixos sous que fa que les pròpies empreses vegin bé que els pirategin els productes per donar la sensació que arriben a tothom.

També és molt interessant veure els tractes entre els italians i uns xinesos, que ho diuen ben clar: la seva tríada és "dòlar-ien-euro".

Una cosa que sí que no sabia és que el sistema bancari italià és un filfa: culpable de la falta de crèdit de tothom, i que va fer que tothom acabés endeutat-comprat pel Sistema.

Qualsevol llibre sobre Economia, Gestió econòmica i empresarial, lideratge, anàlisi dels símbols extern, de la comunicació o de sociologia, d'anàlisi de fets socials, qualsevol llibre futur sobre aquests temes hauria de tenir en compte aquest llibre.

No dic que sigui el millor llibre del món, ni que sigui el millor reportatge del món, ni que estigui bon escrit, que no ho sé, però sí que sé que els temes que posa sobre la taula són variats i freqüentment amagats per part de periodistes, reporters, i les seves empreses, i menystinguts pels ESADES, Cambres de Comerç, i Universitats d'arreu.

El que no acabo d'entendre, porto mig llibre, és per què els mafiossos volen matar a Roberto Saviano, qui ha d'anar amb protecció policial. Jo em poso en la pell de, no sé, d'algun membre del Sistema, dels Di Lauro [p161], i no acabo de veure res de dolent, en el sentit que tothom sap que tal gent són delinqüents, però aquest llibre acaba dient que també són gent que arrisca, que són emprenedors, etc. És a dir, no dóna una visió simplement negativa ni diu res que no se sàpiga (que si maten, que si torturen).

També és cert que Saviano acaba de crear les bases per a una nova estètica músical, ambiental, de roba, de forma de parlar, de tot. Quan algú faci una novel·la, un còmic o un Pulpfiction italià hauria de recórrer incessantment a aquest llibre. Al seu vocabulari, als seus malnoms, etc.