Com voleu acabar el mes de maig... Una opció és fent fotos de págines de revistes, veure-les a l'ordinador, comprovar que es puguin llegir i col·locar-les al blog.
Generalmente no demano comentaris... però en aquest cas, m'agradaria saber si es poden llegir/distingir raonablement bé les lletres de les pàgines fotografiades.
Són fotos que ocupen molta memòria.
He optat per un fons el més neutre possible. Es tracta d'un llençol blau (es una sábana azul).
He intentat que la llum no fes reflexos... però això encara cal millorar-ho.
El resultat m'ha semblat bastant acceptable.
Unes notes sobre el contingut: recomenat pel meu amic, en Perrito Piloto, he optat per posar un
reportatge publicat a la revista "Caràcter Emprenedor", número 36, del Banc Sabadell Atlántico, al tercer quadrimestre de 2007. Segurament és una d'aquelles revistes corporatives de les quals només se'n coneix un número intermig i ningú no ha vist mai els altres. Sospito amb força que són revistes perquè els cadells s'ho passin bé mentre creixen i tinguin un currículum per passar per sobre de la resta de periodistes. Sé que es pot localitzar algun altre número
que també parla sobre còmics però aquest número no l'he pogut localitzar per Internet ni a la web del banc. De fet, sembla que ni existeixi per al banc... però la tinc aquí, davant meu, a la meva mà.
L'autor és Abel Ubach... Té un blog anomenat Trotacielos (enllaçat amb el nom propi), el qual, oh! enllaça amb Ojo de Pez... però que no és ojodepez (el segon del Google)
(...)¿Sabéis que es lo peor de que se cuelgue Internet? Que al final uno pierde el hilo y el humor
sinó la revista fotogafapasta... Hum... corroboro amb les frases escrites sobre Persépolis... i d'altres opinions emeses com la de que "l'ofici de periodista està malmès per culpa de la premsa rosa"... Hauré de fer una mica d'esgrima contra aquesta frase: més aviat, part de la premsa rosa ens ha servit per obrir els ulls davant de la quantitat d'informació que se'ns amaga. Puc posar de nou l'exemple dels ferrocarrils, de com només el Metro va posar la portada de la Renfe atemptant contra la lliure circulació de persones al maig del 2008, mentre que la majoria de diaris passaven d'aixo... però que es pot estendre a moltes notícies. Per exemple, el nul seguiment per part de El Periódico de Catalunya sobre la venda de si mateix. O la manera de no parlar de temes tangibles a base de parlar de banderes, senyorsX, motxilles i d'altres en exercicis habitualment exercitats per tota la premsa audiovisual i escrita del país. Arribats aquí, hom veu com el periodista es desacredita a si mateix cada vegada que obre la boca o agafa el llapis.
En una tertúl·lia que moderava a la tele (potser també a la COM Ràdio) el periodista Ramon Miravitlles, es parlava sobre com no s'ha optat per la interactivitat en la futura televisió digital terrestre que haurà de funcionar al 2010. Això ho esmentava una periodista... de fet, suposo que era periodista... perquè mentre deia això en cap moment no va aparèixer el seu nom. Com volen una tele interactiva si no són capaços ni de posar retolets amb el nom i l'ofici de l'orador? El mateix va passar amb un altre desconegut que deia que, sí, que hi ha blogs de periodistes aficionats, que ara tothom té càmera al mòbi, però que això no és suficient. I van fer una mena d'evolució del periodisme des dels inicis, com a periodisme rígid amb un emissor i un receptor i un llenguatge molt establert a un lloc on hi ha Internet i tothom pot fer de tot (enviar missatges i rebre comentaris que amplifiquen, corregeixen i discuteixen la informació). Ells no podien dir-ho, és clar, però és el que jo he anomenat "Crisi d'Unilateralitat" (els missatger són alhora receptor contínuament). I cal que el periodista i el mitjà relacionat amb el periodisme que vulgui ser respectat agafi el millor en fotos, imatges i paraules... Per mi que es van saltar un important salt intermig que hom veu a la universitat -els contra-infos- i és com moltes notícies i moltes opinions mai no surten a la llum... Inclús sense Internet, alguna cosa ja s'havia començat a fer als anys 90 (de nou, recordo uns papers Din-A3 que es van anomenar Contra-Info on hi havia informació àcrata, sindical, nacionalista o coses que passaven als països subdesenvolupats -més que aquest, vull dir-). Falta aquesta part d'autocrítica per part dels periodistes, convertits només en engranatges d'exportació d'una part de la informació. I això em recorda que no he parlat encara del Tractat de Maastricht, el Pacte d'Estabilitat, l'objectiu de tipus d'interès baixos i d'inflacions mínimes... i la part que mai no diuen els periodistes ni els mitjans que és la de: i com afecta això a la gent de menys rendes en èpoques de recessions econòmiques (els periodistes, parlant malament, els hi diuen "crisis" a les "recessions").
Bé... Hem localitzar a l'autor. No ha estat fàcil.
Com veieu, les pàgines uneixen les vinyetes de Tintín amb fotos dels avions, de vegades, en posicions similars a les de la vinyeta corresponent.
Segurament aquest article sobre els avions i Tintín, té a veure amb les jornades tintinòlogues que s'havien celebrat a la localitat seu original del banc que edita la revista: Sabadell (cada any toca en una localitat). Allà hi ha un aeroport (camp d'aviació) i un dels seus socis havia fet una conferència, molt documentada, sobre el tema.
Anoto l'adreça web del final perquè no s'aprecia bé: Tintin et l'aviation (cal clicar en cada àlbum per veure les imatges)
I, ara, bé... no sé si pega però... val, ho deixo aquí, per ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada