Fukushima: los culpables no pagan

Data Estel·lar pssssssssssssss  Dimecres 20130220

Notícia que me da el Perrito Piloto, corresponsal aéreo de esta santa casa: las empresas General Electric, Hitachi y Toshiba no pagarán ni un yen por su atentado antiecológico en la catástrofe de la central nuclear de Fukushima del 2011.

Durante meses fue portada el Chernobil japonés que sucedía a cámara lenta. El proceso no se ha acabado, ni mucho menos. Decenas de kilómetros a la redonda donde está prohibido acercarse, con toda la gente que ha perdido su casa y posesiones y recuerdos de esa zona, con animales y plantas contaminados, con el agua del Océano Pacífico contaminada porque ahí se tiró el agua con el que enfriaban o enfrían (¿alguien lo sabe?)

Se demostró para el que lo quisiera entender -muchos otakus optaron por cerrar los ojos, los oídos y la mente- que Japón es un país muy corrupto, muy inútil, muy chapucero. El gobierno progresista acababa de entrar, tras muchos años,  y decidió  acabar de golpe con la energía nuclear. Evidentemente, luego ganaron las Elecciones los de tradicional derecha, el Partido Liberal Democrático, tradicional porque son los mismos tiparracos peligrosos que sembraron de muerte atómica las islas japonesas. ¿En qué estarían pensando los electores al lanzarse en manos de sus enemigos? Se ve que la prensa -los medios de presunta información- tienen bastante culpa pero ¿acaso no existía Internet o el sentido común, la educación formal o las conversaciones informales para darse cuenta de los peligros nucleares? La energía atómica vuelve a ser una opción en Japón, de la mano del gobierno de la derecha. En la fecha 20121227 sale publicado que  "El nuevo ministro japonés de Industria, Toshimitsu Motegi, reveló el jueves que el gobierno estaba dispuesto a relanzar la operación de los reactores atómicos considerados seguros por la Autoridad Independiente de Regulación Nuclear." Puede ser una bravata más, pero podría haberla lanzado diciendo que pondrá centrales solares seguras y descentralizadas: nunca lo hacen. 

Hasta el 2006 o por ahí uno pensaba que el medio ambiente, la ecología, era un tema transversal, que tanto derechas como izquierdas podían estar de acuerdo con sus planteamientos, adaptarlos e incorporarlos parcialmente a su discurso. Tras los de Aznalcóllar, lo del Chapapote, el Foro Nuclear, lo de Fukushima... queda claro que por la vía tanto de los hechos como de las decisiones legislativas la derecha odia la ecología. CiU, por ejemplo, optó por eliminar la limitación de velocidad de la contaminada área metropolitana. Seguramente 70 u 80 km/h es poco, y que lo hiciera un gobierno (el Tripartito) , que subvenciónó loscoches de Nissan (fábrica en Zona Franca) que son los más contaminantes (todoterrenos ineficientes energéticamente). No eran coches eléctricos ni solares, ni autobuses (transporte colectivo) lo que se fabricaba. No optó, sin embargo, CiU, en su regreso al Govern de la Generalitat, por mejorar esa normativa, sino por suprimirla tras años de una campaña que caló hondo entre los tontacas: ¿ir más lento? buaaaaaah, qué tontería, si mi coche me pide más... No, es tu cerebro que no da para más, el que pide más velocidad y más contaminación. Triste Catalunya donde las generaciones de los años 70 y 80, a las que se educó en el medio ambiente, sean las más antiecologistas y ajenas al medio ambiente.

Lo de Japón, visto desde Catalunya, no asombra ni sorprende ni escandaliza: es lo habitual que una empresa cualquiera contamine y encima se la premie. Recordemos las contaminaciones de los años 90 de un empresario apellidado Puigneró y vinculado al president Jordi Pujol. Pero uno entonces aún pensaba que la ecología podría ser cosa de todos

En el 2013, el gobierno de Artur Mas ha dado muestras de ser totalmente antiecologista. Si ya decíamos que no era reciclar eso de tirar la basura en tres o cuatro contenedores diferentes... Nota: en mi barrio no lo hace apenas nadie. E incluso alguna vez a alguien que trabajaba en un taller le había oído decir que en su nave, él separaba las cosas, hasta que vio repetidamente cómo los de la basura lo mezclaban todo en el mismo camión. Dejó de hacer ese esfuerzo (¿mínimo?) de separación tanto en el trabajo como en casa.

En el 2013, Artur Mas se sacó de la manga unos anuncios estridentes con unas anunciantas molestas que cantaban: "Envàs, on vas? Si no saps on vas, pregunta on vas, envàs"... en realidad, estaba pagado por Ecoembes i Ecovidre, el duopolio del reciclaje, empresas de esas "sin ánimo de lucro" (sintagma que ha venido a significar empresas opacas descontroladas), que exigían (y también vimos anuncios parecidos a nivel español y únicamente de ámbito catalán) que sólo se tiraran en el contenedor amarillo las cosas que a ellos les iban bien para usar como materia prima gratuita, conseguida con mano de obra peor que esclava, puesto que pagaba su trabajo mediante impuestos y amenaza de multas o de subida del servicio de recogida de basura si no se reciclaba (a finales de los años 90, así lo amenazó el Ajuntament de Barberà del Vallès, entonces gobernado por el PSC, y luego seguramente que también, por ejemplo, en cartelitos puestos por algunas calles).  Materia prima gratis, mano de obra gratis... desarrollo de técnicas de reciclaje nulo y apoyo total sumiso del gobierno que ataca y no defiende ni al Medio Ambiente ni a los ciudadanos.

"Envàs, on vas"  se opone a la mínima estrategia de separación de basuras y al reciclaje. Se traslada completamente de manera inmoral, aún más que antes que ya era mucho, toda la responsabilidad al ciudadano y ninguna a la empresa de reciclaje ni a la empresa fabricante.

En fin, que lo de Fukushima no alteraría la vida de un catalán, puesto que es lo habitual eso de la empresa sucia que encima recibe subvenciones, apoyos públicos, prebendas y sumisiones.

El rearme nuclear es claro: con el PSOE de Zapatero básicamente contra no cerrar nucleares caídas a trozos y con el PP suprimiendo los apoyos a la energía limpia (y eso que Iberdrola es de los suyos y que lo montaron en sus feudos de Navarra y Galicia con esa corrupción público-privada de tú eres de los míos y esto te lo soluciono yo) pero dándoselos a la energía sucia, como la nuclear: Almaraz. O

Y la inoperancia de los controles también: el Consejo de Seguridad Nuclear no sirve porque está podrido por su connivencia empresarial. Se puede decir que es un ejemplo más del fracaso o agotamiento del modelo modélico de la Transición. El caso de Garoña sirve para este párrafo y el anterior.

Volvamos a Japón: 

Las primeras estimaciones cifran los daños de la catástrofe de Fukushima en 250.000 millones de dólares (1). TEPCO, el operador de Fukushima, fue nacionalizado porque no estaba en condiciones de cubrir los primeros costes.

Bajo el actual sistema de responsabilidad, los proveedores de TEPCO (General Electric, Hitachi y Toshiba, que proporcionaron reactores basados en un diseño defectuoso) no están obligados a pagar nada en concepto de indemnización. Los contribuyentes japoneses, incluyendo a los evacuados, pagarán la mayor parte de los costes de la catástrofe.

El ciudadano paga con vidas, sufrimiento, impuestos y subvenciones adicionales todo aquello que la industria privada, privatizada y nuclear destroza. Podríamos poner otro adjetivo antes que "nuclear" pero el daño que ésta causa es aún más persistente en miles de años.

La industria, las empresas, en cambio, pagan poco con respecto a sus costes o externalidades, osea, pagan una miseria en relación al daño causado:

En la mayoría de los países con reactores nucleares, un operador nuclear podría tener que pagar en concepto de daños entre 350 a 1.500 millones de euros. Esta cantidad es pequeña si la comparamos con los costes de un desastre.

En Japón los residuos radioactivos han sido tirados a la naturaleza.

Nada que objetar desde una España cuyo ministro dijo una vez que el aceite adulterado sólo tenía un bichito tan pequeño que si, se cae de la mesa, se cae. Festival de Humor y Muerte. O de unos ríos que, como hemos dicho bajaban contaminados por el amiguet Puineró, pero cuyas aguas freáticas contienen purinas de las granjas de cerdos para parar trenes, balsas de productos químicos en minas abandonadas o simplemente en alguna fábrica de lejía que, al ser puesto en marcha el proceso (con objeciones por parte de la Generalitat que no quiere que le agüen la legislatura) ha decidido poner en la calle a unos 200 trabajadores: Ercros, de Flix, a orillas del río Ebro, tras el último gran embalse que podría parar la porquería, donde estuvo mandusqueando, por tanto, poniendo trabas a la limpieza, Josep Piqué (el ministro de Industria y luego de Exteriores que se postró ante el emperador Bush II y que luego se fue a la empresa de aviones Vueling, tras ponerse una barbita trotskista). ¿Qué relación hay entre trabajar en una fábrica química, una de aviones y reserva de viajes, los asuntos exteriores y el ministerio de industria? No respondan sin tener a mano la sal de frutas para el estómago. ¿Pensarán abrir con un nuevo nombre para evadir impuestos? Despedirán a 156 personas de las 207 que trabajan en Flix, una localidad pequeña, en la zona que la burguesía de Barcelona con el apoyo caciquil de las Terres de l'Ebre tiene para poner toda la basura (la que no han podido colocar en la Región Metropolitana de Barcelona): centrales nucleares, pueblos olvidados y sin apoyo, industria química, malas o nulas comunicaciones... y sin alternativas, osea, que lo único que hay es la industria sucia química de lejía. O la industria sucia nuclear de Ascó, allí al lado.

Vale la pena colocar el texto del Ajuntament de Flix: 

Davant l’anunci de la companyia ERCROS de presentar un ERO de 156 treballadors sobre els 207 de la factoria de Flix, l’Ajuntament de Flix vol manifestar el següent:

- Expressar el total suport al Comité de Treballadors d’Ercros i els representants sindicals de les empreses auxiliars que es puguin veure afectades per la mesura.
- Denunciar que la mesura no es pot presentar com un Expedient de Regulació d’Ocupació més sinó com el que realment és: el desmantellament de la major part de l’estructura productiva a Flix i la condemna al tancament total de factoria a curt termini.
- Remarcar que l’impacte sobre la producció fa que l’afectació vagi molt més enllà dels treballadors d’Ercros tenint un impacte sobre les empreses auxiliars no menor a 80 treballadors acomiadats més.
- Denunciar la manca de sensibilitat social de l’empresa al no avaluar l’impacte d’una mesura d’aquest tipus en un municipi de 4.000 habitants en una comarca d’interior, on tindrà un efecte multiplicador devastador.
- Resaltar que, de tirar-se endavant tal i com està plantejat, es condemna tota la estructura de treball i de serveis de Flix i pobles del voltant a un decadència sense pal·liatius, donada la manca d’alternatives.
- Manifestar el malestar per l’escassa o nul·la repercussió que un ERO pretesament plantejat com a nivell de Grup té sobre la gran majoria de centres de treball exceptuant Flix i Cartagena, que acumulen el 90% dels acomiadaments.
- Recordar l’alt preu pagat per la factoria de Flix en totes les reestructuracions d’ocupació d’Ercros en el passat tot i el paper cabdal que la factoria ha tingut en el sosteniment general de la companyia en els anys més crítics.
Davant tot l’exposat instem a la Direcció d’Ercros a recapacitar i no presentar l’ERO sense abans haver avaluat suficientment la mesura i les alternatives que de ben segur existeixen.
Flix, 20 de febrer de 2013.

He intentado corregir algunas faltas de ortografía, porque se ve que es preciso ser un analfabeto para trabajar haciendo textos en varias Adminstraciones Públicas.

Por otro lado, nótese el sintama nominal: "manca d'alternatives". Lo he leído después de escribir algo parecido en un párrafo anterior.

Un mapa de la energía limpia y la sucia

Incompatibilidad energética

Data Estel·lar krrsxxxxpliplic Dijous 20130221

Interesantes propuestas relacionadas con la energía y sus empresas: la organización ecologista y pacifista Greenpeace propone que los políticos no puedan obtener posteriormente altos cargos en empresas eléctricas.

En resumen:

Si realmente existe el compromiso de fomentar la transparencia por parte de partidos y políticos, deben entre otras modificar la Ley de Incompatibilidades para impedir que personas que han ejercido cargos públicos puedan acabar trabajando en las grandes empresas energéticas. Y viceversa.

Es curioso que la ultraderecha financiera haya exigido y conseguido la separación entre el mando político y el bancario, por la cual desde los años 90 los bancos centrales estatales y luego el Banco Central Europeo (BCE) ejercerían su función de manera independiente de los deseos de un gobierno, elegido por un Parlamento, que surge de las urnas de manera poliárquicamente elegida (si no pensamos que sea adecuado escribir:  "democráticamente elegida"). Su mandato superaría siempre el del Gobierno que lo elige, y nadie garantiza que ni las condiciones económicas ni  los deseos ciudadanos ni el partido o facción en el gobierno para los siguientes cuatro años sean los mismos. El partido A puede elegir a un miembro de A pero el partido B llega luego al gobierno y se encuentra con ese miembro de A en el banco central. Al acabarse el mandato  (a media legislatura, por ejemplo) puede mantener a ese A o poner a un miembro de B, que puede que se encuentre con un gobierno A dos años después. En realidad, es más sencillo: los partidos A y B y los miembros del Banco Central, sus presidentes, tendrán la misma ideología económica básica que beneficia a grandes empresas y perjudica a todo quisque.

Pero es curioso que esa separación explícita no se haya realizado con otros intereses estratégicos. Antes había empresas públicas: Endesa (Enher, Fecsa, Sevillana, etc.), Retevisión, Telefónica, Iberia (privatizada ¡con ese nombre! por los nacionalistas españoles para regalársela a la Pérfida Albión como ha hecho siempre el caspoespañolismo en su cesión de soberanía y lloriqueo posterior, como Gibraltar o las bases militares estadonidenses que Franco cedió haciendo perder la soberanía de defensa, militar y territorial al Estado Español a partir de 1953). Y los que mandaban en ellas, eran técnicos o politécnicos o simplementes carguillos políticos del regimen franquista (del INI, Instituto Nacional de Industria) o de los partidos políticos a partir de 1978. Era un control político sobre su actividad en una operación de extensión de la red por el país: electrificación, comunicaciones, etcétera. A partir de 1992 comienza la gran privatización -lo hace Felipe González y su gobierno del PSOE derechizado cada vez más- y la acaba Aznar unos 8 años después. Dilapidan el patrimonio público, obtienen una gran cantidad de dinero para repartirse entre ellos y crear unas reservas de divisas para luchar contra las tormentas financieras que afectaban a la peseta y para dar la sensación de que el país es más rico y puede construir AVEs (pagárselos a las empresas privadas del cemento que construyeron el Valle de los Caídos, además del pago de la tecnología alemana utilizada -Siemens, etc-.... nadie se habrá creído de verdad que lo de "Alta Velocidad Española", espero).

Las empresas eran privadas, pero los consejos de administración seguían repletos de ex-carguillos políticos. Los ministros entraban o salían de allí.

Nada raro: los presidentes de estas empresas antes de la privatización total por parte de Aznar eran compañeros de pupitre suyos (Vilallonga en Telefónica-Terra) o gente del partido (César Alierta). De hecho, incluso el ministro de Fomento Arias Salgado, un viejo que tendría que haber estado jubilado y petanqueando desde 1810, fue colocado en una empresa privada, francesa y comercial como Carrefour. Seguramente el caso más llamativo no fue el del proscrito en Chile, Martín Villa, quien fue Jefe de Estado de Endesa, sino el de un sucesor, Manuel Pizarro, dueño de Teruel capital y nefasto presidente de Endesa, empresa desde la que hizo dos cosas no necesariamente contradictorias, sabotear Catalunya y a sus habitantes con continuos cortes de luz y no hacer ni una inversión manteniendo una gestión privada perversa, ineficaz y desesperante. Eso sí: los ciudadanos catalanes siguen pagando su luz al monopolio privatizado de Endesa o a sus comerciales fantasma.. A su paso por el Parlamento, aclamado por el tertulianismo y no acosado por los diputados en una clara dejación de sus funciones públicas y una muestra de su también ineficacia, se presentó de candidato por el Partido Popular. El tránsito de lo privado a lo publico completaba el círculo de estar en lo privado habiendo sido cargo público.

En realidad, hice trampa... o la hizo el legislador: el Banco de España o el Banco Central Europeo también permite ese chanchulleo de paso y traspaso de políticos. En realidad, mantuvieron fuera a los que tuvieran ideologías que no fueran de ultraderecha financiera, los que tuvieran ideas keynesianas (Keynes, ese peligroso revolucionario amigo de Mao, ETA y Bin Ladin) o peor aún, de izquierdas, o ¡peor aún! que hagan como China, que controla el bailoteo de su moneda con un precio políticamente asignado, lo que hace mejorar su balanza de pagos por comercio exterior. Esa imposición  el legislador (González, Aznar, Comisión Europea, FMI) con el martilleo de una campaña por gente que vergüenza les debería dar denominarse "economistas" o "espertos en gestión de prestigiosos institutos" (los IESE y Esades, vinculados a facciones de la Iglesia Católica, que han estado lanzando proclamas de ultraderecha financiera y llenando de inútiles tantas empresas de todo el mundo, osea colaboradores del desastre de gestión empresarial y financiero de España y resto del planeta). El desastre está ahí. Mario Draghi, el presidente del BCE, un ultraderechista financiero que permite dinero a sus bancos privados pero niega el agua y la sal a los ciudadanos que le pagan su millonez, ni siquiera es capaz de controlar la inflación española, cuando el control de esa inflación es lo único que realmente tiene atribuido por medio de los tratados europeos. Y además le da igual. Y encima le permiten ir al Congreso de los Diputados a puerta cerrada, y el presidente de esa institución parlamentaria (cada vez con más voz tomada donde las eggrhes le desapareceren resaqueramente; beba agua) bloquea comunicaciones, telefonía y ladra contra los díscolos porque no están callados y asintiendo.

Lo que pide Greenpeace es que los ministros, presidentes de gobiernos y de comunidades autónomas, consellers, secretarios de Estado y demás listado de altos cargos no puedan ingresar en empresas eléctricas para evitar la corrupción total: se llevan información privilegiada, a la que los ciudadanos no podemos acceder porque ¡huy, es muy secreta! y luego resulta que les hacen normativas a su medida y entran en esas empresas para decirles cómo aprovechar esas normativas y cómo saltárselas. Son lobbies (grupos de presión, es decir, grupos a los que les permiten hablar con los decisores públicos -¿tú puedes hacerlo?- para que les hagan caso continuamente con el objetivo de ganar dinero ellos y de empeorar, si es posible, las condiciones generales, aunque ellos dirían que no es empeorar sino que sería mantenerlas igual aunque no necesariamente mejorarlas). Los políticos, los altos cargos permiten que los habitantes pasen de ser ciudadanos a súbditos de monopolios privados. En ambos casos, los que mandan son los mismos: porque los mismos son hoy los gobernantes y mañana los consejeros de administración de las empresas eléctricas extensible a las empresas privatizadas monopolísticas (hay una a la que le puedes comprar) u oligopolísticas (hay pocas a las que les puedes comprar, y encima es obligado hacerlo y encima pactan los precios entre ellas y no se hacen la competencia real más allá de la publicidad).

ZAR Torredembarra

Data Estel·lar a la platja Dilluns 20130218

Torredembarra. És una localitat costero-especulada de Torredembarra, amb una gran i bonica platja, amb una espai natural a una banda, un desastrós port esportiu a l'altra, i a l'interior un casc històric amb església, llegenda i castell (actualment ajuntament), un lloc on els dissabtes al vespre es fa un petit mercadillo d'andròmines velles on de vegades hom hi troba tebeos i llibres, apart de brasers i forques o claus, al final del carrer comercial... inaugura un club de còmics de la mà de Nani Blasco, el gestor cultural hiperactiu de Tarragona.

La base d'operacions del club de comics és la Biblioteca Mestra Mària Antònia, de Torredembarra. Des de fora, la forma d'arribar és amb cotxe... però segur que hi ha aparcament... i Torredembarra és petit i passejable. En autobús interurbà... o, per als amants de l'aventura, el tren regional, que para quan pot en una estació amb molta força de voluntat perquè no cau perquè no vol.

Adreça: Av. Pompeu Fabra, 5

El nom... ai, els noms són rellevants... en aquest cas: és Zar. De la signatura del dibuixant de comics José Luis Zaragoza, traspassat el desembre del 2011, amb una obra inacabada de qui diuen que té un entintat magnífic... tant de bo serveixi d'influència, perquè ha estat publicada per Diábolo Ediciones: Peret que buscaba la muerte... Cert, amb aquest títol jo m'ho pensaria dues vegades, però ha d'estar bé. Preu: 13.95€ (no sé, a mi això em sembla informació de servei públic).

Evidentment, serà la primera lectura a comentar al Club de Comics Zar.

La data: 20130219, a les 18h30'.

Personalment crec que deu pagar la pena.

Més info a crearbiblioteca, d'on copipego:

Al club li hem volgut posar nom: Zar, en homenatge a l'autor torrenc José Luís Zaragoza. Zar va  morir el desembre de 2011, als 46 anys. Duia una carrera de més de 25 anys en el món del còmic, la il·lustració i la publicitat. Havia col·laborat en molts projectes, com a la revista Delirópolis, la Setmana del còmic, i com a colorista del dibuixant i amic Hugo Prades. Però mai havia publicat un còmic. Feia molts anys que dibuixava «El Peret que buscava la mort», i el publicava per entregues a Deliròpolis. Va dur els seus dibuixos al Saló del Còmic de Barcelona i, en veure'ls la gent de la Editorial El Diábolo, immediatament van signar que aquells dibuixos serien publicats en quant l'obra estigués enllestida. 

Aquí podeu veure el vídeo. La part del club de comics comença al minut 10'40" i acaba al 18'. Digueu-me com  fer que el vídeo comenci i acabi en aquest interval.

Sabadell: fi d'era?

Data Estel·lar sabadellell Dijous 20130214

Manel Bustos va guanyar les Eleccions a mitjans dels anys 90, després de la retirada d'Antoni Farrès (ICV, IC, PSUC per ordre cronològic invers). Va haver-hi una mena de govern de concentració amb gairebé tots els partits involucrats i sense gaires escarafalls. Les seves aparicions al Canal 50 (antiga Televisió de Sabadell, posterior Canal Català) de la mà del seu amic Carlos Fuentes sens dubte van ser decisives per atreure electors i esgarrapar vots aquí i allà, tot i que es digui que els canals locals no els veu ningú o que la tele Sabadell no arribava a molts carrers. Segurament que arribava a alguns milers de votants que li van atorgar confiança, en uns debats i tertúl·lies planificats per fer-lo líder i on els candidats dels altres partits sempre feien un pas enrere i mai més no l'han donat endavant. Per exemple, quan des de l'Entesa per Sabadell es diu que recorden quan van inaugurar el Centre Cívic de la Creu de Barberà vol dir que no han passat per aquell barri des de vora 20 anys (16 diu el relatant), és a dir, que no estan millor preparats que el PSC, que no són alternativa, que no coneixen Sabadell ni els barris ni molt menys la seva gent. Llàstima de dècades perdudes a la ciutat.

Posteriorment, Bustos va aconseguir una majoria absoluta insòlita des del meu punt de vista, perquè ja se sabia qui era i què feia: un fill d'un constructor (cosa poc coneguda) no podia fer una altra cosa que especulació immobiliària. De seguida va destruir el patrimoni històric i industrial bonic o lleig, adobat o amb mancances. La Carretera de Barcelona-Carretera de Terrassa (N-150) eliminava tots els edificis antics, que podrien haver estat aprofitats tant com a habitatges com per a negocis (concessionaris de cotxes, oficines privades, botigues) o serveis (dependències municipals) o haver-se construït els blocs de pisos darrere o dintre del recinte de la fàbrica, mantenint una mica aquest darrer llegat industrial. No: Bustos i el PSC de l'especulació urbanística van optar per fer blocs de 8 plantes tots iguals. Un càlcul ràpid anunciava una propera població de 8000000 habitants a aquell ritme constructor, amb 4 habitants per pis. ¿Serveis públics? No, gràcies. A l'estil de la resta de localitats i més menyspreable per ser una ciutat co-capital comarcal i amb una llarga trajectòria com a ciutat des del segle XIX, només es construïa i no es planificava. La Gran Via va quedar de seguida més col·lapsada que mai, el que havia de ser una via ràpida esdevenia un nyap. S'hi van posar semàfors (com si fos una autopista amb semàfors). No es va plantejar mai un servei d'autobusos que incorporés realment l'esmentada Carretera de Terrassa a la resta de barris. Es van deixar ensarronar per fer un canvi de lloc d'estacions de trens, que mai no va esdevenir (planificat pel Tripartit, la nova Generalitat de CiU odiava tots els projectes de PSC-ERC-ICVEuiA), però va servir per triturar absolutament i de manera opaca (amb grans tanques) el patrimoni soterrat medieval i romà, poc però que n'hi havia, al Passeig de la Plaça Major. Al final del seu mandat, quan encara no sabíem que el seu tiet era el president del Gremi de Constructor (no en va, el tiet i el seu cunyat, el pare del Bustos eren constructors o paletes vinguts a més), Bustos va engegar el seu gran projecte urbanístic: la destrucció del poc tros de camp que quedava, el Sector de Sant Pau del Riu-Sec (per on hi ha una església romànica absolutamente oblidada i rodejada d'autopistes -C-58-), la Granja de Pas... i evidentment camp que havia estat conreat amb civada o blat de moro... camp, espai obert... solars, per a la mentalitat de l'especulació immobiliària. S'hi va fer la rotonda més gran de la Península Ibèrica, per donar servei a l'Ikea, al Leroy-Merlin (el mateix que hi havia a l'altra banda de l'autopista, a Sant Quirze del Vallès), el Conforama, un Mercadona i alguns restaurants de menjar ràpid i productes ibèrics... tot plegat, populisme laboral perquè no serveix per reduir substancialment l'atur a la comarca... sí que serveix per demostrar a la gent de Badia que allò és Sabadell. Anys enrera Badia del Vallès havia demanat comprar o que li cedissin part d'aquell territori donat que no té més que 2.5km quadrats tots construïts.

Vam veure astorats com el seu germà, politòleg (a la gent dels partits els hi fan fer carreres, segons he pogut constatar), va sortir plorant perquè no li sortien les coses bé com a cap de la policia. Semblava que li amenaçaven la família. Semblava que ho deixava... sí, sí... segueix allà, dintre de l'Ajuntament, i implicat al Cas Mercuri. 

D'aquí a considerar que l'alcalde Bustos sigui culpable... va sortir dient que era innocent, però contínuament apareixen gravacions amb un paio per donar-li de menjar a la seva gàbia aïllada, un tal Daniel Fernández, del PSC, que també era molt bona persona segons deien els periodistes que el coneixien, i que resulta que pressionaven -segons les converses- la nova alcadessa de Montcada i Reixac per posar una endollada sociata que volia seguir cobrant una pasta gansa acabat el negoci fàcil del Tripartit. Li van posar un "no apte" i ells demanaven tippex per a esborrar el "no". 

Curiosament, la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) i altres institucions consideraven com a transparent el funcionament de Sabadell per sobre d'altres localitats. I té un procés de Dades Obertes a la seva web.

Culpable? Innocent? 

Em sabria greu que algú del barri de la Creu de Barberà fos un corrupte. És cert, però, que confiar en el fill d'un constructor per ser alcalde, no era savi per part dels electors. No era savi atorgar-li majories absolutes. Ni mandats tan llargs. No era savi per part dels altres partits no muntar projectes alternatius. No era savi no tenir un projecte de ciutat. 

¿El seu principal assessor era el del PP, qui li explicava totes les novetats de la ciutat? ¿Els d'ICV van haver de denunciar el robatori dels seus ordinadors, quan estaven investigant una cosa que acabava vinculant Bustos, i el van demanar que ho resolgués a dintre l'Ajuntament? 

Però si fos innocent voldria dir que Bustos ha dimitit sense culpa, una setmana després d'haver reprès la seva activitat. Tampoc això sembla correcte per al funcionament democràtic. Bustos ha estat fent entrevistes contínues, demanades per ell, per reafirmar la seva innocència.

Afegeixo el text de renúncia de l'Alcalde Manuel Bustos, com a document històric (marco el text que em sembla rellevant i poso algun comentari així mateix marcat] [¿aquest tipus de text el fan a tot arreu on hi un imputat dimiteix? El va fer algun alcalde de Marbella?]

Vull anunciar que he decidit renunciar a l’alcaldia de Sabadell.
He pres aquesta decisió una vegada ha quedat clar que ni els meus companys ni jo tenim res a veure en cap trama de corrupció urbanística ni de cobrament de comissions.
Sóc conscient del moment polític que estem vivint i sóc sensible al canvi d’actitud que la societat demana als polítics.
M’estimo massa la meva ciutat per acceptar que algú pugui pensar en Sabadell com una moneda de canvi: ni de cap altra ciutat ni de cap tipus de negociació política. [¿?]
Aquests dies hem sentit moltes vegades que una imputació no és una declaració de culpabilitat.
Reafirmo, doncs, la meva innocència i la legalitat del que sempre ha fet aquest Ajuntament i jo mateix com a alcalde.
Els grups de l’oposició han manifestat públicament la seva predisposició a impulsar una moció de censura o mantenir el bloqueig sobre els temes que afecten la gestió de la ciutat. Hem tingut proves els dos últims plens i també a les comissions informatives d’aquesta mateixa setmana.
Per tant han bloquejat la ciutat, tot i tenir coneixement com tenen que no estem imputats per corrupció urbanística i que no ens hem enriquit amb el nostre càrrec.
Prenc aquesta decisió amb consciència i amb tota la responsabilitat.
I la prenc avui, després de veure com s’allarga un mes més el secret de sumari. És evident que el temps de la justícia no és el mateix que el de la política.
Voldria compartir algunes consideracions:
PRIMER: Ho faig amb la consciència ben tranquil·la. Com vaig dir des del primer dia mai he tingut res a veure amb cap trama de corrupció urbanística ni de cobrament de comissions. Ni jo ni cap dels meus companys. De fet, l’interlocutòria emesa pel jutjat el dia 22 de gener no ens imputa en la part del sumari que afecta a comissions.
SEGON: Vostès coneixen que vaig demanar tornar a declarar per aclarir i documentar la resta de qüestions per les quals estem imputats. Vist que aquesta petició no es resol de manera immediata, demà aportaré la meva declaració per escrit al jutjat.
Col·laborant així amb l’esclariment dels fets, de les interpretacions equivocades de converses telefòniques i per col·laborar al màxim amb la justícia. Vull justícia.
TERCER: En els 14 anys que porto com a alcalde de Sabadell sempre he dit que marxaria quan no tingués il·lusió per treballar per la ciutat o quan els ciutadans em retiressin la seva confiança.
No és el cas. La meva il·lusió i el meu compromís amb Sabadell continuen intactes. Aquests dies he sentit molt de prop la confiança de moltíssimes persones, algunes d’elles en representació de les seves entitats.
Però en aquesta decisió no penso en la meva persona.
Renuncio pel bé de la ciutat. Com sempre he fet, poso la ciutat i els meus veïns i veïnes per damunt de tot.
També ho faig pel bé del projecte polític al qual estic des de ben jove.  [el PSC (PSC-PSOE)]
Renuncio pel bé de la política en general i també pensant en els meus companys i companyes.
QUART: Els sabadellencs i sabadellenques poden estar molt tranquils perquè el govern continuarà governant i garantint els serveis públics.
El projecte sabadellenc que el meu equip i jo representem, i que va obtenir una confiança molt majoritària a les urnes continua, tot i que jo no l’encapçali a partir d’ara.
CINQUÈ: Entenc el desencant de la ciutadania amb la política, després de tots els casos de presumpta corrupció que s’han fet públics. Però aquest no és el meu cas. Ni el dels meus companys. Per això em sap molt greu que se’ns posi al costat dels que presumptament s’han enriquit il·legalment.
SISÈ: Continuaré treballant per Sabadell, ho faré com a regidor. Col·laborant amb el govern.
SETÈ: Seguiré acreditant, no defensant només, la meva innocència i la dels meus companys.
VUITÈ: No tinc dubte que, segurament tard, però algun dia es coneixerà la veritat i podrem veure com s’ha danyat de manera injusta el nostre bon nom i la nostra honorabilitat.
No sé quan trigarà, però estic segur que se sabrà la veritat, tota la veritat, i que el temps posarà a cadascú al seu lloc.
NOVÈ: Per damunt de tot, vull donar les gràcies a totes les persones que han confiat en mi.
Als treballadors i treballadores de l’Ajuntament, sense excepció.
A tots els sabadellencs i sabadellenques que m’han demostrat el seu suport, a les entitats i, molt especialment, als meus companys del Partit tant de Sabadell, com de la comarca i de la direcció nacional.
M’he sentit molt recolzat en tot moment.
Aprofito per dir que ahir vaig estar acabant de valorar aquesta decisió amb el meu primer secretari, Pere Navarro [qui és de Terrassa], i vam coincidir que aquest era el moment i la millor opció.
També vull agrair a tots els que m’han dit que no prengui la decisió de renunciar a l’alcaldia i a tots els que no l’entenen, perquè saben que sóc innocent i que és una decisió injusta. Els demano la seva comprensió.
Fins i tot, hi haurà qui donarà a la meva renúncia un significat diferent al que realment té. Tornaran a equivocar-se.
Que quedi ben clar: renuncio a l’alcaldia sent innocent.
DESÈ: I per últim, prenc aquesta decisió amb la certesa que és un punt i seguit en la meva vida política. Perquè penso continuar treballant des de la política al servei de la societat.
Sóc, i sempre he estat, un ferm defensor del sistema democràtic i del servei públic. I vull contribuir a la recuperació de la confiança en la política i els polítics.
Acabo repetint que prenc aquesta decisió pensant en Sabadell, en el seu present i el seu futur.
Estimo Sabadell, la meva ciutat.

Expressarem estupefacció, pena però també una hipòtesi de conxorxa. Bustos no està ben vist, per moltes raons. No eren perillosos els opositors de l'interior de Sabadell, on hi ha qui odia(va) el seu "Estil Bustos": en teoria un estil brut i dur que no he pogut constatar però que contrasta amb la imatge de bona persona que va amb una llibreta anotant els problemes de la ciutat i que tenia un programa d'aparició setmanal per resoldre dubtes en intervencions sovint manipulades per l'equip de Carlos Fuentes i on mai no apareixien problemes o qüestions de pes sino anècdotes populistes senzilles. 

En realitat parlo d'una cosa més gran. Al món de la Globalització, de la recentralització tant catalana com espanyola, Sabadell fa nosa, i el seu Alcalde també, si no s'hi plega, als desitjos de les grans corporacions. De les joies sabadellenques gairebé no en queda res.

 Les indústries -tèxtil- va ser anorreat des de finals dels anys 70. Potser per la competència en costos d'altres països (salaris més baixos) però també perquè els empresaris van decidir cremar les fàbriques i fugir amb les màquines a altres llocs, de vegades dintre de la mateixa província.

La Cambra de Comerç de Sabadell funciona en cadena amb la de Terrassa i Manresa en molts projectes des del 1997 com a mínim. Les lleis que pretenen canviar el funcionament de les cambres, poden fer desaparèixer aquesta institució.

 

 La Caixa d'Estalvis de Sabadell va ser destruïda pel govern. ¿Realment estava tan malament? La van fer fusionar-se. Per alguna estúpida raó li van canviar el nom a Unnim (podien fusionar les empreses -Caixa de Sabadell, de Terrassa i de Manlleu-) però podien haver mantingut cadascú el seu rètol al su territori. I a mitges, ofegats els crits del seu director, la van nacionalitzar per vendre-la al BBVA tot seguit. 

Al seu torn, Bustos es queixava, i no seria l'únic, però m'interessa l'apartat institucional: l'alcalde queixant-se de les amenaces de la caixa que volia desnonar una gran quantitat de famílies sabadellenques.

El cas de la CASSA (companyia d'aigües). Encalçada per la perillosa Suez, grup francès propietari d'Agbar (Aguas de Barcelona, una altra empresa perillosa), entre el 2011 i el 2012, Bustos va haver d'acabar defensant la independència, tot i haver dubtat. La Generalitat, a finals del 2012 privatitza l'aigua -i no es portada de cap diari ni de cap ràdio ni tele, en plena propaganda goeebelisiana per la independència de CiU-. Li dóna l'aigua a Acciona (propietat d'un caspoespanyolista de l'Ibex-35) i a Agbar. El perill per a la CASSA i per a la Mina d'Aigües de Terrassa és evident.

Només queda el Consorci Hospitalari del Parc Taulí, un hospital -potser el millor de Catalunya per a tractaments de càncer i altres- que dóna serveis a una població flotant de mig milió de persones, que dóna feina a una quantitat ingent, per bé que amb un endollisme i endogàmia que caldria suprimir. Entretant, l'antiga Clínica L'Aliança (Passeig Rubió i Ors, junt a la Carretera de Barcelona) ara es diu Clínica del Vallès i pertany a l'espantós grup ex-suec, britànic i cospedalià Grupo Capio, al qual li estan regalant tots els serveis còmodes -control del cor, etc, ràdioteràpies... la part de posar una màquina en marxa, no la de diagnòstic ni res seriós-. És una amenaça més contra la Sanitat ja no diré pública sinó público-privada, donat que el Taulí té participació pública de l'Ajuntament però també de la Caixa de Sabadell i entitats privades. 

L'altra joia, el Bosc de Can Deu, al final dels barris de Ca n'Oriac i Can Deu, pertanyia a la Caixa de Sabadell... ara forma part del BBVA.. Quant de temps li queden a aquells pins? I a Can Julià?

Sembla un procés de destrucció de tota la independència sabadellenca, aplicable segurament a altres localitats. Un procés d'enfeudalització cap a la Barcelona centralista a la qual tothom s'hi haurà d'adreçar per a tot. O per a deslocalitzar tota decisió a les Illes Cayman o així.

Un alcalde que volgués anar per lliure era una molèstia. 

Potser el següent alcalde de Sabadell també vulgui que Sabadell funcioni bé de manera pròpia en el marc vallesà i s'oposi a aquests processos de deslocalització de les decisions. Però...

La contraportada catalana del Pulgarcito 99

Data Estel·lar seny, rauxa i espies.cat Dijous 20130214

¿Qué tres o cuatro cosas no aparecen jamás en los tebeos de Editorial Bruguera, teniendo en cuenta que se nos dice y se nos repite que son un retrato sociológico de la época?

Sólo voy a enunciarlo:

1. Iglesias. No salen iglesias ni curas ni monjas. Ni dibujadas en el paisaje urbano ni como personajes no necesariamente cómicos ni mucho menos grotescos (que hubiera sido censurado ipso facto). Apenas aparecen en historietas de las denominadas serias. Por ejemplo, en El Capitán Trueno, siendo como es un cruzado cristiano, se ve raro. Lo curioso es que aún se ve más raro cuando sí que aparecen: las aventuras son más casposas.
2. Fábricas, obreros, entorno industrial. La Editorial Bruguera es de Barcelona, que sus dibujantes se mueven o por el Barcelonès o por alguno de los dos Vallès, y que estamos en plena eclosión industrial con talleres, fábricas textiles y de mecanización de todo tipo, almacenes, y con necesidad de trabajadores, cosa que atrae a los inmigrantes desde 1910 cuando menos... y los años 40-60 serán los de máxima inmigración de gente que se incorpora al sector industrial. Sin embargo, se pueden contar los escasos casos de apariciones industriales. En TBO pasa casi lo mismo. Pero Bruguera aún es más grande y con más dibujantes, series y revistas.
3. Distinciones regionales y análogas (osea, parecidas a las regionales). Aunque tenemos a Agamenón, que alguno dice que podría ser maño (aragonés rural), en realidad no hay mucho que nos permita decir si es de aquí o de allí. Y ese ejemplo es prácticamente el único. En los años 60 tenemos La Familia Churumbel, que son gitanos y el habla y el vestir imitan el tópico, sea o no real. Y nada más (o poquísimo más). ¿Por qué?

¿Por qué no aparece nada de esto? Tengo algunas suposiciones. Es para no levantar suspicacias. Para entender que uno no se burla de una zona. El humor es, de alguna manera, blanco en este caso, por tanto, sin querer dañar.

Es posible, sin embargo, que también exista un toque de la censura. ¿Por qué razón? Es difícil. Puede que por lo anterior pero puede que sea para no mostrar la variedad cultural española. España es Una, y las distinciones no existen o se han de atenuar o suprimir. El Franquismo, tras haber pactado con la burguesía catalana que luego montará AP (PP) y CiU o UCD (CC), aplicará una política de genocidio cultural durante décadas. Aparecerán, pese a todo, algunos libros en catalán de literatura de forma ocasional y progresiva desde los años 50 (osea, 15 años tras el final de la Guerra Civil). En 1963, aparecerá el Cavall Fort. Y en los años 70, existirán ya programas de tele( Circuito Catalán-Circuit Català) o radio en catalán, o alguna aparición de alguien hablando en catalán (un par de frases) en alguna película (algo impensable a partir de los años 1990, digámoslo claro) e incluso libros de texto en escuelas (poseo alguno). Por tanto, el Franquismo va pactando con el catalanismo retrógrado para ampliar su base social o para aparecer como menos antipático. Sin embargo, a nivel general, la directiva es que no hay que mostrar diferencias.

Opino que esta contraportada surge de la falta de ese control censor durante los años 40, en que las revistas son controladas simplemente por no ser periódicas, es decir, por precisar de un permiso individual cada vez que se publican, de ahí la falta de número en la portada (escondido en la contraportada: el número 99) y con ese título cambiante: "Album Infantil Pulgarcito", "Historietas Cómicas Pulgarcito", etcétera. Cuando las revistas sean periódicas, hacia 1951 y ya tengan garantizada su salida habitual al mercado, la censura oficial y la interna de las editoriales aumenta. Una cosa por la otra: no pongamos en peligro el negocio, aunque lleva

En este caso me paro en el caso de distinciones regionales. Apenas existen.

El contexto es el siguiente: años 40, plena represión franquista. Y una historieta donde un pagès catalán, con barretina y todo (posteriormente, en Bruguera y resto de tebeos sólo la veríamos en Los Pitufos), ejerce el típico papel que veremos tantas veces de un pueblerino cuyas costumbres maltratan a los señoritingos de la capital. En los años 70 y después veremos historietas similares por parte de Segura o Ibáñez.

Lo más curioso es que algunas palabras o frases son en catalán o imitan la forma de hablar en catalán oriental, con sus /o/ átonas pronunciadas como /u/. Es algo insólito, no ya durante los años 40, durante el Franquismo, sino posteriormente. Un sano ejercicio, por tanto jamás repetido.

Sobre el vocabulario y la forma de hablar/pronunciar de este pagès:

-Dice "buenu" en vez de "bueno". Curiosamente, muchos catalanoparlantes dicen "buenu" en catalán. Los mismos que dicen "puestu" ("puesto" por "lugar" -no pregunten, no tiene sentido, en vez de "lloc"), y hace tantos desmanes lingüísticos.

-No sé que vol desir: "vol" es "quiere". El verbo "voler" es "querer". "Desir" por "decir", en esa pronunciación del fonema /c/ pronunciado como /s/ en catalán o por algunos catalanoparlantes en castellano. El verbo "decir" en catalán "sería "dir". Esta frase es extraña: lo de "vol" me hace pensar que se refiere a un lector catalán y catalanoparlante (podría ser balear o valenciano) pero lo de "desir" en cambio indica que se dirige a un lector castellanoparlante.

-Abusan del "u" en vez de "o": "supongu" ("supongo"), "cumerlos" ("comerlos"), "curral" ("corral"), "pencu" ("penco")... por "suposo" o "menjar-los" o "corral". Ya sé que es fácil de entender pero así queda más científicofilológico, ¿verdad?

-"Aixó mismo" es la expresión "això mateix" (nótese el cambio de acento de cerrado en la versión Bruguera y abierto en la versión oficial). "Eso mismo". Otra nota que parece dirigida a alguien que sepa catalán. Puede que el mercado de la revista aún estuviera restringido a Barcelona o Catalunya, como en los años 20 (o se hubiera replegado a este entorno durante los años 40 de reactivación lenta comercial y dura postguerra, con caminos y comunicaciones destruidas por la Guerra Civil).

-El personaje se llama Don Quicu, osea Don Quico, por tanto diminutivo de Francisco.

Que el autor supiera catalán no es ninguna sorpresa: Nadal (apellido que significa "Navidad") es catalanoparlante sin duda.

Una excepción muy interesante que ya vale los 10€ que pague por la revista.

Pulgarcito 99 portada

Data Estel·lar Departament Noves Activitats Dimecres 20130213

Esto aún no lo había hecho antes.

Pero es muy común en el mundo de Internet, el frikismo, los blogs i las imágenes.

Consiste en enviar imágenes de un tebeo o de cromos o de carátulas o de lo que sea.

Fui a un mercadillo. No vi muchas cosas interesantes pero me topé con este Album Infantil Pulgarcito antiguo, que correponde al número 99 de la época de la postguerra, finales de los años 40. 10 euros. Y me dijo que antes valía 25€, cosa que a mí, por un lado, plim, porque por ese precio tengo varias alternativas, y que me sirvió para refrescar mis inútiles conocimientos sobre Ciencias Económicas: el precio es el punto de equlibrio entre lo mínimo a lo que vendería un vendedor (que siempre tiende a vender lo más caro posible) y lo máximo que un consumidor estaría dispuesto a pagar por el bien ofrecido (y el consumidor siempre tendería a pagar lo mínimo).

A 10€... en mi mentalidad no es nada barato... pero estaban cerrando el mercadillo y me apetecía llevarme algo.

Acerté.

Es un tebeo divertido de unas 18 páginas... ¡oh, qué pocas! ¡Qué vaaaa! Como cada página tiene 6 franjas de viñetas y 3 o 4 viñetas por franja de dibujos cuidados y de personajes desconocidos es como si estuviésemos ante un nuevo mundo de la historieta.

De ahí que esos 10€ no fueran diez euracos sino un precio bastante adecuado. He leído cosas, y no sólo material gafapasta, que ha sido más caro por ese precio.

Pongo la portada.

Cucufato Pi, un personaje de Cifré, bastante adecuado para el día de los enamorados... que fatalmente será la fecha posterior a la primera publicación de este mensaje: el jueves 20130214.

Tres demòcrates al Congrés

Data Estel·lar delpobleiperami Dimecres 20130213

Dia convuls al Congrés dels Diputats. 

L'agenda diària es pot trobar a la pàgina oficial.

Copipego l'agenda del dimarts 20130212:

• 09:30 h. Grupo Parlamentario Socialista. Sala Ernest Lluch A2-1.1.

• 09:30 h. Comisión Constitucional. Orden del día: Elección Vicepresidencia 2ª; comparecencias en relación con el Proyecto de Ley de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno:  9:35 h. D. Ramón Álvarez de Miranda García, Presidente del Tribunal de Cuentas; 11:00 h. D. Emilio Guichot Reina, Profesor titular de Derecho Administrativo de la Universidad de Sevilla; Dña. María Rosa Rotondo, Presidenta de la APRI; D. Manuel Sánchez de Diego y Fernández de la Riva, Profesor titular de Derecho de la Información de la Universidad Complutense de Madrid. 12:30 h. D. Tomás Ramón Fernández Rodríguez, Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad Complutense de Madrid. Sala Constitucional A1-1.1.

• 09:55 h. Ponencia encargada de informar el Proyecto de Ley de medidas de flexibilización y fomento del mercado del alquiler de viviendas (Comisión Fomento).
  Sala Sagasta A1-0.1.

• 10:00 h. Mesa del Congreso de los Diputados. Salón de Ministros.

• 10:00 h. Comisión de Fomento. Orden del día: Proposiciones no de Ley. Sala Sagasta A1-0.1.

• 10:30 h. Subcomisión para el estudio de la racionalización de horarios, la conciliación de la vida personal, familiar y laboral y la corresponsabilidad (Comisión de Igualdad). Orden del día: Comparecencias de Dña. Elsa González Díaz, Presidenta de la Federación FAPE; 11:30 h. Dña. Marina Subirats i Martori, Catedrática de Sociología de la Universidad Autónoma de Barcelona; 12:30 h. D. Raúl Sánchez Flores, Director Ejecutivo de la Federación Española de Familias Numerosas (esta reunión es a puerta cerrada). Sala Lázaro Dou A1-1.2.

• 11:00 h. Junta de Portavoces. Sala Mariana Pineda.

• 12:00 h. El Presidente del Congreso de los Diputados recibe a miembros de la Plataforma promotora de la Iniciativa Legislativa Popular de regulación de la dación en pago. Salón de Pasos Perdidos (Palacio).

• 13:30 h. Mesa y Portavoces de la Comisión de Justicia. Sala Argüelles A1-1.3.

• 13:30 h. Comisión de Peticiones. Orden del día: Aprobación de Informes de peticiones pendientes (esta reunión es a puerta cerrada).(DESCONVOCADA)

• 14:00 h. Visita del Presidente del  Banco Central Europeo. Sala Ernest Lluch A2-1.1.

• 15:30 h. Rueda de Prensa del Presidente del Banco Central Europeo. Sala Cánovas A1-0.2.

• 16:00 h. Sesión Plenaria. Orden del día: Toma en consideración de Proposiciones de Ley de iniciativa popular; Proposiciones no de Ley y mociones consecuencia de interpelaciones urgentes. Hemiciclo.

• Fin Pleno. Mesa y Portavoces de la Comisión de Seguridad Vial y Movilidad Sostenible. Sala Lázaro Dou A1-1.2.

Buuuuuf... ja no dóna bona espina que hi hagi dues sales dedicades a dos antidemòcrates com Cánovas i Sagasta, respectivament els líders dels Partits Conservador i Liberals que es turnaven (els partits del torn) al governs, després d'unes Eleccions on guanyava sempre el partit que estava al govenr i que havia estat posat per la Monarquia (Alfons XII, la seva vídua i Regent Maria Cristina, Alfons XIII) a base de pucherazos (falsejament electoral mitjançant uns cabdills locals anomenats cacics). De 1876 (data de la Restauració borbònica, durant 30 anys protegida pel militar Martínez Campos) fins a 1931 van tenir un règim que primava el militarisme, l'expansionisme al Marroc amb sang obrera i xuleria dels alts càrrecs militars, la repressió als pobres, als catalanistes, als carlins o als republicans, és a dir, que no tenia base social però el règim va perdurar, i que s'omplia de paraules grandiloqüents sense contingut. Per exemple, José Canalejas, qui va ser president amb els liberals perquè així ho va voler el rei Alfons XIII, cap a la primera dècada del segle XX, havia fet un document tipus programa electoral amb més de 30 pàgines de palla dedicada a l'afer religiós clerical (la separació Estat-Església, el Concordat amb la Santa Seu, si els cures molestaven molt o poc; total, res, polèmica vana); en canvi, no va escriure ni 10 pàgines sobre la reforma agrària, que afectava i afectarà durant tot el segle XX als habitants del camp. Aquest era l'oficialment líder del partit oficialment d'esquerres. La pobresa no estava a l'agenda. I no es faria res. Vindria la II República i els escarafalls de la ultradreta contra el repartiment de terres; els terratinents de l'època de Franco i la seva amenaça de treure els tractors per fabricar més atur contra qui demanés una engruna més de menjar, l'exèrcit d'emigrants morts de gana, de tota mena de necessitats i plens de fills que anirien cap a Barcelona i les ciutats industrials... i al segle XXI encara tindrien als periodistes dient que l'acord que fos amb la Comissió Europea era bo per al camp... sense dir-nos que el camp són les duquesses d'Alba, terratinents de tot tipus que són els únics beneficiaris dels ajuts europeus que els assalariats paguen amb els seus impostos. No calia dedicar-ne ni deu pàgines ni deu minuts de govern a la reforma agrària, oi, Canalejas?

Així que quan arriba el moment de la comparecença de Mario Draghi, el banquer central europeu, a dir que Espanya va bé i millor que anirà... tot i que hi ha uns 6 milions d'aturats, tot i que la gent formada no ha tingut mai ni una oportunitat, tot i que les universitats són unes aspiradores de diners que no expulsen formació de qualitat ni pràctiques ni res, tot i que no hi ha sous ni feina ni ajuts socials ni, per tant, capital per fer petites empreses ni cooperatives, i que s'anorrea qualsevol capacitat d'inventiva que no provingui de les capes estratosfèriques.

I fa aquesta reunió a porta tancada, i amb l'aplaudiment de portamveus de la opacitat, com es va poder sentir a la tertúl·lia de la tarda de Radio Nacional de España al programa Nunca es Tarde: que si això de emetre aquestes sessions parlamentàries pel twitter no està bé, etc. Igualmente al programa del matí següent, el de Manolo Hachehache, per bé que dintre de les tertúlies dretanes cada cop hi ha menys unanimitat en aquests temes socials... els vots es perden i el règim polític que s'han donat entre tots ells també, i alguns intenten taponar els forats per on s'enfonsa el vaixell. Inclús es va aplaudir i justificar el secretisme per no alterar els mercats... quina gent més ridícula!

I amb el president del Congrés bloquejant les comunicacions telefòniques i radiofòniques -és a dir, que una altra Nit de les Ràdios un 23F qualsevol ja no és possible-. Un cop d'Estat mediàtic. Un altre. I un president del Congrés al qual vam sentir bordar al final de la ILP un parell d'ordres curtes contra els de la Plataforma de la Hipoteca, amb una contundència que mai no hem sentit quan el Macario de torn diu algun exabrupte assegut al seu escò.

 

Sin embargo, al comienzo de la sesión fue el propio presidente del Congreso quien admitió que, a fin de preservar el formato (intervenciones a puerta cerrada y sin actas oficiales pero con rueda de prensa posterior), había tenido que tomar "algunas decisiones" que a algunos "les han gustado más y a otros, menos". "No quería que la comparecencia fuera radiada en directo", confesó después, aunque Draghi aseguró que él no tenía "ningún inconveniente".  (20 Minutos)

 Evidentment, haurà agradat més als antidemòcrates i menys als poc demòcrates. Als demòcrates no els hi haurà agradat menys.

La comparecença de Mario Draghi vam veure que, de 150 diputats i diputades (els que van assistir-hi de 350) , només tres tenen un apartat demòcrata, o almenys, transparentista, que volen la transparencia en les sessions plenàries d'un Congrés que alguns paguem amb els impostos:

 

Los diputados Joan Coscubiela (ICV-EUIA) y Alberto Garzón (IU) grabaron en vídeo la sesión. El socialista Martín Peré publicó sus notas en Twitter. (20 Minutos)

Aquest tal Mario Draghi és un paio al qual li paguem una pasta gansa-gansona per no fer res. Ja han passat una pila de presidents del Banc Central Europeu (BCE) des del 1999 i encara no he vist ningú que valgui la pena. Suposo que deuen estar cobrant com a expresidents tot el que vulguin i més, i a més estaran col·locadets en qualsevol empresa de trincar pempis amb les bases de dades del BCE.

Gran frase de Draghi (no confondre amb Dragui, el drac rosa, a qui no cal confondre amb Biniki): 

 

Em sembla que el catet va parlar en anglès i no en castellà (únic idioma oficial al Congrés dels Diputats, llengua comuna). Tampoc no va parlar en italià, perquè potser l'hauríem entès massa tot i haver optat per l'autocensura en les seves explicacions. A més, ¿en italià sí i en català no? Oioioi... ¿en anglès sí i en gallec no?  

España ha hecho logros extraordinarios en este último año; basta con comparar la situación con noviembre de 2011.

Resulta que jo conec més gent en atur i sense possibilitats de feina al febrer del 2013 que al novembre del 2011.

Resulta que els pisos són tant o més cars al 2013 que al 2011, per més que diguin els portamveus de la inicuïtat a la premsa.

Resulta que hi ha menys crèdit bancari, i això només té un responsable: l'inútil del Mario Draghi perquè això és competència directa del Banc Central Europeu.

Resulta que des del 2011 la inflació ha augmentat escandalosament en tots els productes bàsics i serveis. I això és competència seva, perquè Alemanya va crear el BCE per tenir baixa la inflació.

Si atur, inflació i crèdit van malament. Si la qualitat de la feina és pitjor per culpa de reformes laborals com la del traïdor als seus votants Celestino Corbacho (de L'Hospitalet de Llobregat, on suposo que estaran ben contents amb la seva reforma laboral del 2010) i la posterior de Mariano Rajoy, del 2011...

... llavor en què estem millor a Espanya? 

 

Per què només hi havia 150 diputats? Segurament perquè treballar és pesat, direu. Però resulta que, home, per un cop que ve algú que surt a la tele... estaria bé anar-hi. A més cobrem per això... i resulta que és que NO PERMETIEN L'ENTRADA ALS DIPUTATS NO CONVIDATS. No permetien entrar a seure al seu escò els diputats democràticament (en fi...) escollits en unes Eleccions: 

Sofía Hernán Costa del Grup Socialista (PSOE Illes Balears) no va poder entrar i ho explica al seu twitter (no sé com enllaçar per anar-hi a la frase concreta): 

Los diputados sin invitación no podían entrar. ¿Soberanía? (del twitter d'Alberto Garzón)

 

 

 Emetre el vídeo posteriorment no afecta als mercats

 

 

 

 

II Concurs Escolar Saló del Comic

Data Estel·lar bafaraaaada Dimecres 20130213

Des de fa uns anys, el Saló del Comic de Barcelona ha tingut la bona pensada d'obrir-se cap enfora. 

Hem assistit a escenes estrambòtiques o simplement curioses, com quan els que anessin vestit del segon equip de la ciutat entrarien gratuïtament o amb descomptes. Hi ha hagut cuiners de gent de classe alta explicant cuina japonesa (Saló del Manga 2012). Hi ha hagut música en directe... tenint en compte que els comics són insonors no té cap sentit, per molt que hi hagi qui cregui que tenen un vincle sagrat amb el rock simfònic progressiu (Raimon Fonseca a l'enyorada Biblioteca Marvel Línea Excelsior de Comics Forum, de Planeta deAgostini, Grupo Planeta... crec que ho he citat tot).

Entre aquestes iniciatives, n'hi ha hagut les de fer entrar el món de la didàctica al Saló del Comic, amb jornades per a professionals (mestres, professorat de Secundària... docents, en definitiva) i també amb entrades per a grups escolars. En tot això, hi ha, cal dir-ho, un sentiment de minusvaloració del món de la historieta respecte del món educatiu, com si els miressin per sobre o com si els menyspreïessin, cosa que no només no és certa des de principis de la dècada dels 1980, sinó que, a més, els docents i els llibres de text i les aplicacions informàtiques porten anys i panys fent servir totes les eines per fer que els nens llegeixin, i això inclou JUNT AMB d'altres, també els tebeos, sense cap menystinença ni cap complex. El complex d'inferioritat és té, amb rampells de superioritat, a la banda de la historieta. Evidentement, també hi ha hagut una entrada de "gent dels nostres" (com va dir Scott McCloud a La Revolución en los Comics) en àmbits diversos, i en posicions de vegades de poder influir, és a dir, hi ha lectors de comics als ambients educacionals i d'altres.

Aquest complex l'hem pogut veure, per exemple, en xerrades i conferències com les que ha ofert n'Antoni Guiral, a on generalment (durant els anys 00) es repetia que el món de l'educació no estimava el del comic. Repetia allò que sovint s'ha pogut sentir en persona però també llegir per Internet en escrits de lectors diversos sobre com el comic està mal vist (i el manga encara més).El divulgador de la historieta havia estat l'artífex de posar en marxa per al gran públic el tema del proper paràgraf.

L'expressió plàstica de tot això havia arribat als anys 90, amb la sèrie Fanhunter, a la qual Cels Piñol (signatura: Ñolo) recreava aquest món amb els frikis atemorits en un món que els odiava i els temia, amb un domini absolut de la pàgina com a unitat narrativa. Eren prohibides pel Papa Alejo les anomenades expressions subculturals (vicio y subcultura és el lema de la barcelonesa llibreria Gigamesh, de l'amo de la qual agafa el nom el personatge dolent i carismàtic de l'obra). Com Benet XVI (anunciat el dilluns 20130211), també ell havia dimitit (però no jubilat). ¿Algú s'ha adonat de com la premsa evita el mot "jubilació" per referir-se al que realment ha fet Ratzinger àlies Benet XVI ? Estan intentant evitar que això sigui habitual, quan el missatge és aquest: que en sigui d'habitual, tant abandonar el poder com jubilar Papes abans que veiem com es van esmicolant setmana rera setmana com van fer de manera anticristiana amb Joan Pau II, mentre es barallaven les organitzacions heretges vaticanes d'ultradreta per veure a qui posaven. Els comics, els mangues, el rol... tot era mal vist i finalment prohibit, i això donava lloc a una saga que podria haver donat molt de si però que va ser re-encetada una i altra vegada i, conforme l'autor es consolidava mercantilment en mil projectes, cada cop amb menys interès per continuar-la. "Es que no tiene tiempo" (el pobrecillo), em van arribar a dir en una botiga un dia que buscava el número que havia d'haver aparegut dos o tres mesos abans. 

De totes maneres, al 2013 sembla que això està superat i el Departament d'Ensenyament i Ficomic uneixen forces per a oferir-nos ja el III Concurs Escolar Saló del Comic. A l'enllaç hi teniu les bases.

Ay, si lo hubiera conocido antes... que deia Jesús Puente, en aquell anunci. O: per què això no existia quan jo volia ser dibuixant?

Data límit de lliurament de treballs: 20130315

El tema és: Salvem les espècies en perill d'extinció! 

És un tema molt dels anys 90. Xoca que la Generalitat més antiecologista posi aquest tema (CiU). Hipocresia, descoordinació interorganitzativa... vagi a saber. Envàs on vas... on ens diguin els amos de les empreses de reciclatge que volen tenir matèria primera gratuïta amb costos laborals negatius perquè els ciutadans -alguns- paguem impostos i a més els separen les escombraries que ells volen, i la resta no es recicla ni s'investiga com fer-lo. I serà que no han tingut temps d'ençà el 1992-1994 quan van començar a posar contenidors de paper i de la resta.

El mariner Corto desembarca a TGN

Data Estel·lar fumfumfum Dimecres 20130213

Veja'm. No és que hagués abandonar el blog. Certament em faltaven algunes idees, però material en tenia i en tinc a la pila de bloguejar tant com en vulgui. Sobretot, la grip-refredat total... porto un mes. I això és de blog si pensem que, com a blogaire principal de la maginoteca, a excepció del meu col·lega el Perrito Piloto, de qui la darrera notícia és que sobrevolaria l'autopista de l'urani de Níger, sembla que cal explicar coses personals de la vida d'un mateix, en el benentès que sigui veritat o no el que s'expliqui.

Així, un dia llegeixo que Corto Maltés arribarà al port industrial de Tarragona, pujarà més que passejarà pels carrers del Serrallo cap a la zona pisos antics propera a la Rambla i parlarà sobre La Balada de la Mar Salada.

Això serà de la mà de l'Associació Ariadna a la Biblioteca Pública de Tarragona,

Adreça: Carrer Fortuny 30. 43001 Tarragona
Data: Dijous 20120228.
Hora: 18h30'. Per la tarda, per tant.


Deu ser apassionant comentar un comic sobre gent que parla i fuma sense parar en primers plans, amb siluetes iconogràfiques de vaixells que evoquen una calma impossible. Així i tot, tant de bo que el gafapastisme no ens faci perdre el Nord o anirem tots a Mû.

 ¿Heu vist la pel·li d'animació sobre el Transiberià? Bé, igual és que a mi m'agrada perquè surt Àsia Central, Sibèria i tot això...

Nuntius castellaranus

Dies Stelli Curiositas dies Mercurii 20130213 idus Februarius

Curiosidad que me encuentro sobre el Institut Castellar, de Castellar del Vallès.

Supongo que nadie recuerda los tomos Crónica de, impresionantes en tamaño e inventiva (por supuesto, alemana). Plaza&Janés sacó volúmenes varios durante los años 90. 

Vamos a recordarlos sin entrar en muchos detalles: Crónica de la Humanidad fue el primero y el más curioso. Pero también hubo los Crónica de España, Crónica del Siglo XX, Crónica de la Aviación, Crónica de la Medicina, Crónica de La Tierra (de menor tamaño y el más alemán... ¿a quién en España se le hubiera ocurrido dedicar un libro a la Geología y la Paleobiología?), etc.

Crónica de la Humanidad lista los acontecimientos históricos como si fueran noticias. A veces los titulares están bien traídos. En otras ocasiones es un rollo simplemente histórico en el mal sentido. Es más atractivo cuando ofrecen las noticias desde la actualidad, desde 1212, por ejemplo, y no vistas desde ahora.

Esta idea de hacer noticias de hechos históricos ha aparecido ocasionalmente a lo largo del tiempo. Un ejemplo que me impactó fue el primer Sid Meier's Civilization, un vídeojuego que ocupaba dos diskets de los de chambi o galleta de helado (de 2.5 kb, HD ="alta densidad"). Allí se pueden ver ocasionales primeras planas de prensa anunciando algún hecho histórico, dentro del contexto del juego de construcción de un imperio que aprovecha conceptos de la llamada Historia de las Civilizaciones (al menos, fue un concepto que existió en la asignatura de Primer de tiempos del BUP -Bachillerato Unificado Polivalente, para el que nunca supo qué significaban tales siglas).

El Eco del Medievo es una revista digital del Institut Castellar que utiliza ese recurso de convertir en noticias acontecimientos de la Edad Media o textos literarios basados en la Literatura Castellana medieval, seguramente basado en . Lo he encontrado por casualidad y me ha gustado. No me extraña que no haya muchos casos así, pero si explico el porqué tendremos otro artículo pesimista sobre la realidad sociocultural circundante, así que simplemente felicitemos esta iniciativa y pidamos que se nos haga caso cuando pidamos que continúe. Hay incluso un apartado de Cartas al Director.

Evidentemente no puedo por menos que estarme para dar alguna que otra patadita en la boca de los mentirosos que hablan sobre la discriminación y práctica inexistancia del castellano en la escolarización catalana. Esta revista está en castellano, basada en la literatura castellana, no hay ni una referencia al catalán (bien que podría insertarse, como ampliación del proyecto) y ha sido promocionada por XTEC, la red del Departament d'Ensenyament, ese ente diabólico que cercena insensiblemente la libertad lingüística de los pobres alumnos catalanes.

Por cierto, para escribir las cosas en latín intenté buscar algo de documentación... y también se me abrió una referencia a un proyecto de Latín del mismo Institut Castellar: LatinCaste.

Aquí un diccionario de latín-castellano. Al menos, tiene palabras, no como el del MEC.