Data Estel·lar kinètica Dimarts 20220329
Sabadell: un desastre buscat.
Ahir em van dir de bars de La Creu de Barberà amb baralles constants. No em van dir la raó perquè no se sabia. Drogues, segurament. I la policia arribant quan la truquen. Els bars manen. La resta perd.
Sovint hem hagut de llegir, primer creient-ho, després amb molta vergonya, dir que va ser el Franquisme del Desarrollismo el culpable de l'especulació, de la mala urbanització... això mentre se seguien idèntiques pràctiques d'especulació ampliadades i antidemocràtiques però amb paràmetres formalment democràtics.
Antonio Santamaria va l'entrevista a isabadell el 20220326:
Fa massa temps que sospito que es va sobrevalorar a Antoni Farrés com a alcalde. Quan veus altres localitats, t'hi trobes que també van ser asfaltades i també va arribar l'aigua a tot arreu. Més encara, que a Sabadell van ser els veïns, durant el tardofranquisme, quan van haver de posar-se forts per aconseguir clavegueram, aigua potable, llum elèctrica, etc. Ara aprenem que també Farrés va ser un corrupte especulador, cosa que s'afegeix a tantes mancances sabadellenques que s'arrosseguen i augmenten des de llavors pels següents alcaldes i les seves hosts d'endollats (potser des de 1995 no ha entrat ningú a l'ajuntament sense endoll, per exemple).
Algunes cites de l'entrevista.
Una de vocabulari interessant:
A casa fabriquejaven. Sap què vol dir?
Explica-m’ho.
Fabriquejar
es deia dels molt petits empresaris que tenien quatre telers com el meu
pare. Així, en broma, li deien fabricantet. Malgrat ser un petita
indústria, veníem teles de llana a tota Espanya, amb quatre telers
Es com que no era una fàbrica gran ni un vapor, potser un taller. N'havia sentit a parlar d'una variant del que després s'ha dit "manipulats" (manipulados, manipuladillos) que es endur-se part de la producció a casa per acabar-la per part d'alguns obrers, obreres, dels seus familiars o de gent que feia hores a casa.
Com tot, el tèxtil va morir. Ni rastre. Amb això tot està dit: el bressol del Zara NO és Sabadell (ni Terrassa ni cap de les seves localitats satèl·lit de la gran ciutat del Vallès).
A Sabadell i al Vallès, sortia una altra notícia a principis de març del 2022, d'aquelles que fan por, tristor i picor: "el nínxol laboral més important és el d'obrers no especialitzats". Ajunten allò de nínxols laborals, econòmics, etc, pensats per a coses com més elaborades i l'adapten a una realitat crua que mai no s'ha volgut dir en veu alta: qui sap llegir i escriure i les quatre regles o més no té cabuda ni feina a Sabadell. És un fet. També és un insult per a tots aquells que sí que van ser estafats amb la feina de l'estudi.
I ara arriba la part d'especulació: tirar a terra el cinema Imperial. Què haurà estat del rètol amb Mickey y La Pantera Rosa?
I això va ser una aposta personal o alcaldada corrupta de l'alcalde Farrés. Corrupció pot implicar o no que va cobrar diners. Com a mínim, va corrompre més la ciutat de Sabadell. Igual que va permetre oxidar tots els parcs infantils. No tindria nens, ells.
Parlem de l’Imperial. Va presidir l’entitat que defensà la seva la conservació. Ens pots explicar com van anar les coses fins la demolició de l’històric cinema, el més antic d’Espanya?
Jo tenia un vincle emotiu amb l’Imperial. Havia fet d’ajudant de cabina als anys 70, els caps de setmana. Em volia treure el títol d’operador de cabina. Per obtenir-lo demanaven el certificat de Falange, de la policia, de l’Ajuntament… Ho guardo tot perquè és el símbol de com una dictadura exigeix i controla. De l’Imperial tinc molts records lligats a la dictadura. L’operador de cabina ens regalava de tant en tant fotogrames, que tallava a cop de tisora, d’una noia en bikini que era el súmmum. Encara els guardo tot i que estan molt degradats de color.A Sabadell t’acostumaves que tot s’anava perdent. Quan tenia 14 anys, havia tingut una idea que llàstima que no la vaig posar en pràctica. Es tractava d’agafar una càmera fotogràfica i anar carrer per carrer i fer una foto de cada edifici singular. No ho vaig fer perquè era una càmera senzilla i pensava que les fotos no tindrien gaire qualitat. És una pena perquè la meitat de coses ja no existeixen.
Crec que encara estem afectats pel concepte dictatorial. La gent encara no han après a queixar-se. És la influència de tants anys de dictadura i d’una democràcia molt mediatitzada. En molts partits i no diguem estaments oficials estan campant molta gent procedent de famílies absolutament franquistes. Arriba un moment que la gent ho acceptava gairebé tot. L’Imperial estava molt degradat. S’havien produït actes vandàlics. No es pot demostrar –en això s’emparaven- però algú pagava perquè un tros de teulada caigués a terra per després dir: ‘mirà com està, millor enderrocar-ho’. No vull ser malpensat, però ho sóc. Aquesta acceptació em feia molta ràbia.
Teníem un cinema únic a Europa. A Europa el més antic. Era del 1912 com el Doré de Madrid. Un cine amb una façana estupenda, d’un arquitecte de renom com Jeroni Martorell, un dels primers cines fet com a cine, ja que a l’època es feien barraques molt efímeres. El primer cine fet com a cine i molt ben fet. El projector, una cosa poc habitual als cines, estava perpendicular a la pantalla. Normalment, perquè eren antics teatres on posaven el projector a dalt de tot i al projectar cap avall es deformava l’imatge. L’Imperial tenia totes les condiciones. Podia ser el cine més antic amb els tècniques més modernes camuflades. Un cinema del 1911, que no s’havia modificat gaire i que, a la vegada, quan la projecció funcionés, el so i tot, diguessis: quina meravella. Això a l’Imperial es podia fer.
Costava uns diners. Va ser un malbaratament d’oportunitats; però el fet és que tothom estava en contra. L’Imperial estava catalogat i l’Ajuntament el va descatalogar. Això és terrible. Hi havia uns fons europeus de 100 milions de pessetes per l’Imperial dels 1.000 milions que arribaven del programa Urban. Tot anava a favor. Jo em vaig cuidar de mobilitzar tota la part cinematogràfica: empreses com Sonoblok que després de la Voz de España era el millor estudi de so, que haurien llogat l’Imperial per fer comprovacions de l’audio de les seves pel·lícules. Hi havia la possibilitat de convertir Sabadell en un centre de producció amb l’Imperial com sala d’exhibició i amb una nau industrial, que podia ser un vapor, per fer els platós com s’ha fet a Terrassa a l’Hospital del Tòrax. Tot eren facilitats i en canvi hi havia com un rebuig, una fredor de les entitats. Els botiguers de la Rambla preferien que allò anés a terra. El primer projecte no era fer una plaça, sinó construir pisos a tope. Després va venir la plaça com alternativa, com un tapaulls que diuen, i construirem l’Imperial al fons.
Et vas va reunir amb l’alcalde Farrés per tractar del tema. Com anaren aquestes reunions?
Em va sorprendre molt que l’Imperial era com una cosa personal que tenia el Toni Farrés. Jo l’apreciava molt, el treball social que havia fet era impressionant. Tot això es contradeia amb aquesta ànsia de tirar l’Imperial a terra per finalment fer un projecte especulatiu. Què ha passat aquí? Era molt sorprenent.Em dolia sentir-lo cridar: ‘Vull veure l’Imperial a terra!’. Textualment. Sembla que l’estigui veient amb els balcons oberts del despatx d’alcaldia, cridant emprenyat, molt emprenyat. Pensava li agafaria un atac de cor. Era molt, molt estrany. També es va sumar que el nostre arquitecte, que portàvem com emblema, ens va trair. El mateix que deia: farem una recuperació que quan entris sentiràs la mateixa olor de pintura de l’època. Què guapo, no! Farem un cinema acollonant, però com si fos el de 1911, un any abans que s’enfonsés el Titànic. Aquest arquitecte es va vendre, es va posar a favor de l’Ajuntament, va participar en el projecte. Així van fer una façana mutilada i un interior… La veritat és no he volgut entrar mai.
Llavors es deia que darrera de tot això, hi havia una operació de Cortadellas, propietari dels multisales del carrer les Planes i de l’Eix Macià?
Per descomptat. És una mica a escala municipal el de sempre. Els grups de pressió que condicionen els polítics. A Sabadell era molt clar que el lobby que tenia el Cortadellas pesava. Aleshores havia de prescindir del cinema Alcázar i ja li havien donat el de l’Eix Macià. A Cortadellas li anava de meravella tenir uns multisales allà al mig. Entre els arquitectes de l’Ajuntament, aquest arquitecte que es va vendre descaradament i la fredor de les entitats… No ens enganyem. Tothom, sí, tímidament signaven. Cineclub ens tenia com enveja. Però si la gent de Cineclub tindreu a l’Imperial la primera seu! Són coses que et deceben. He vist coses tan rares, parlant del Cineclub. En una sessió del Cineclub, en l’última època, em va fer gràcia anar a veure una pel·lícula còmica que passaven en una escola. La canalla reia. Va sortir un del Cineclub i els va fer callar a tots. Van acabar de veure la pel·lícula i no els van deixar ni riure. D’acord que hi ha pel·lícules que s’han de veure de genolls, però que una canalla no pugui riure veien una pel·lícula còmica, ja és el colmo.A Sabadell, això és com una maledicció, com va passar en el cas de l’Euterpe…
A l’Euterpe va passar igual. Era un teatre del 1890. A corre-cuita ho van trinxar tot. Tot per l’especulació. Teòricament per fer instal·lacions municipals i acabant sent privats. Et deprimeix una mica veure com en una època, entre cometes, democràtica hi ha mecanismes calcats d’èpoques anteriors. La Casa Duran que havia resistit va estar a punt de malmetre’s. Hi ha coses que no s’entenen.
L'interessant és que també hi ha ‘La rebel·lió de les places’, per Josep Asensio 20220326
Que és una nova especulació i un nou mètode de corrupció basada en la falsa participació municipal (semblant a la que es fa a les escoles quan diuen "comunitat educativa" que vol dir "tothom callat i que els pares i subalterns vinguin a treure la brossa quan els hi demanin")
Citem, citem:
D’això en saben prou els socialistes a Sabadell. En un moviment de prestidigitació, van ser capaços de muntar uns Consells de Districte amb gent afí i on tot s’amania perquè semblés assembleari. Els resultats eren donats a conèixer a bombo i a platerets als barris, fent veure que les decisions eren consensuades.
Aixó mateix ho hem viscut en altres municipis:
Tot està lligat i ben lligat i no es mou ni una coma en cap projecte. Les propostes són rebatudes amb xifres, amb frases grandiloqüents, amb poderoses argumentacions manipulades, amb l’objectiu que aquell que les proposa calli per sempre. I un arriba a la conclusió que els que manen són tan ineptes, tan escandalosament incompetents i desconfiats, que la por a perdre els papers els confereix una personalitat sinistra, caient en l’obscenitat de l’engany com a norma. Això, resumint, vol dir ni més ni menys que no accepten res que no vingui dels seus propis despatxos, on compten amb la connivència de funcionaris, també incapaços d’acceptar qualsevol proposta, per petita que sigui, del ciutadà del carrer. I ho dic amb coneixement de causa perquè m’he trobat en aquestes circumstàncies moltes vegades. Suggerir un canvi de tipus d’arbres en una plaça de nova creació, per exemple, és respost amb un “tindrem en compte la seva aportació” i tot queda oblidat.
A Sol i Padrís, des de l’ajuntament, com no pot ser d’una altra manera, es diu que la culpa és del quadripartit, del govern anterior, mentre que tots sabem que les empreses constructores no consensuen el projecte amb ningú. Ja veuen, l’ajuntament s’estalvia uns diners perquè la plaça la fa un altre, però no em puc creure que no pugui participar en el seu disseny. I, el més fàcil, és fer places dures amb quatre arbres mal comptats, està ben clar.
I es va escampant per la ciutat aquesta dèria constructora sense comptar amb ningú, amb aquest pànic que la ciutadania digui la seva, fent veure que la democràcia funciona, convertint-la en demagògia, creient que els ciutadans som babaus. I després ens trobem bonyigues dipositades arreu que fan vergonya. I tornem a sentir mil i una vegades que tal i tal associació va donar el vistiplau, que aquí hi ha participat tothom. I marxem cap a casa amb la constatació que hem estat novament enganyats, que no hi ha res a fer, que ni el Passeig de la plaça Major ha estat un projecte de ciutat, sinó més aviat de despatx. I tantes i tantes decisions que es prenen sense grans acords.
Les fàbriques o vapors es tiren a terra, sense plantejar-se si es poden fer servir arquitectònicamente com oficines o baixos comercials interessants. Hi ha el cas del Caprabo amb Eroski de l'Avinguda Barberà que sí que va servir -i què còmode que és-l'espai de la fàbrica Molins (hi treballaven obreres, dones... això que ho escolti les feministes de saló de té que cobren).
La corrupció vinculada a la incompetència i la mala fe té moltes cares i tots els partits: sembla que la regidora d'ERC n'és una part forta. Ho torna a explicar Josep Asensio a isabadell del 20211106 a l'article ‘Quan la Llibertat és una plaça (o PSC, Junts i Morell contra la Concòrdia)’, per Josep Asensio
Vull recordar una vegada més que l’Ajuntament va incloure la plaça de la Llibertat en la llista de les que havien de ser remodelades per complet, però la mà negra de Morell va impedir que es pogués iniciar qualsevol projecte amb cara i ulls. La gent del barri ha fet tot el possible per presentar-ne un força ambiciós i que assegura una relativa convivència entre els usuaris de la zona. Però tot plegat ha estat en va. Ni una mínima resposta a un treball ben fet; ni una mínima acceptació d’alguns aspectes plantejats i que donarien a aquesta plaça una empenta que podria ser definitiva en diverses fases. Ni una mínima reunió.
Tota aquesta gent perillosa fa servir llaços, banderes, roses o gavines quan volen mobilitzar des de dalt donant la sensació que és participació des d'avall (bottom-up) i odien la veritable participació...
Tots ells i elles juguen a la desinformació i a la desmotivació. Viuen còmodes en ambients desmobilitzats, que han contribuït a construir ells i les seves institucions polítiques, culturals associades (universitats, empreses, fundacions, mitjans de comunicació o absència de mitjans o absència d'entrada). Exemple claríssim: Bustos i tot l'Ajuntament de Sabadell tancant tots els locals públics als debats sobre el referèndum de la Constitució Europea: estava marcant que la resposta havia de ser "No" perquè, si no es volia mostrar ni debatre, és que era dolenta.
Pregunta important: ¿us trobeu gaires regidors a les vostres vides? ¿us en trobeu gaires que vulguin parlar de política? ¿i de política propera o de política llunyana? ¿i que tinguin familiars o que siguin familiars, o que plorin per la porca misèria de sou que tenen als salons municipals en unes feines que ningú no els ha cridat? ¿en trobeu que us diguin que cal implicar-s'hi, que cal que tu t'impliquis en la vida pública per tenir idees i projectes, per fer cartes i debats?
Les meves respostes són negatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada