Jo no vaig conèixer Vázquez

Data Estel·lar post-conf  Dissabte 20120114

Nota previa: EL TEXTO MÁS O MENOS SIMILAR en castellano se puede encontrar en latiacomforo.

M'ha semblat bé fer el missatge en català, donat que la conferència va ser en aquest idioma. Així, anem variant una micona.

Vaig anar a la conferència. M'ho vaig estar rumiant perquè em trobo força cansat... però em venia de gust veure què deia Rovira en general, i no només sobre Vázquez (després només va parlar sobre el tema de la conferència, però bé). Vaig notar que pesava massa el llibre -Vázquez. Coge el dinero y corre. Dolmen Editorial-... tot i això, me'l vaig carregar.

Havia pensat endur-me alguna cosa de Rovira (el colecciónole de Segis y Olivio) i de Canyissà (de qui he comentat més d'un cop, i inclús m'ha respost, sobre el Sinvergüenzas Ajenas... etc. una cosa que a miem semblava para-brugueril... però no disposo de temps per aturar-me a buscar (tot i que ho tinc tot fàcil de localitzar, no cregueu)... res... i si després fossin amb presses i no signessin res? Res, res...Al final, vaig saber que precisament Rovira li va dibuixar, després de molt anys sense fer-ho, un Segis y Olivio, a un assistent. Per cert... trobareu la transcripció de la xerrada de Rovira a El Rincón del Taradete. "Ay, no conocía ese blog"... "doncs ja tocava, que sembla mentida".

Arribo allà sense tenir gaire clar si començava llavor o si ja havai començat o si ja havia acabat... havia anotat l'adreça però no l'hora... i em comencen a donar les mans. Primer em reconeix Alfons Moliné, amb qui -medalla de llauna- vaig passejar per les paradetes del Saló 2011... és a dir, li sona la meva cara i em confon amb un altre... diria que amb algú de Lady Filstrup (un burgomaestre, qualsevol sia el seu nom... sóc dolent per a dues coses: noms i cares... ehem). Erròniament, vaig dir que no era ell. Vaig fer mal perquè podria haver-lo suplantat perquè ell havia de fer alguna intervenció que jo diria que al final no va fer; potser va marxar d'hora. Jo podria haver dit que vaig conèixer en Vàzquez, però que la meva experiència amb ell era diferent de tot allò esperable.. però no se'm va acudir pensar en això fins hores després d'acabat l'acte. Ara tindríem un article anomenat: Un impostor es cola a la conferència de Vázquez. Per contra, teniu el títol actual, més realista però amb menys pedrigipal: "Jo no vaig conèixer Vàzquez".

Mans i més mans... i noms, i cares. Me'n sona alguna, de cara... però ja no sé si és que m'ho sembla, m'ho invento o és d'alguna foto per Internet o en premsa, o de veure'ls per algun Saló, o inclús d'haver-hi parlat abans. Rara sensació en aquesta introducció massa egocèntrica: els sonava -o ho semblava- el nom de "magin". Inclús Jaume Rovira en va una referència... curiós. Jo vaig respondre amb un general i tímid... sí, inclús m'havíeu comentat en alguna ocasió.. tot i que, més ben pensat, era més per algun comentari, qualsevol, al blog de Lady Filstrup. Nota: si em veieu en persona, tot i que no existeixo, us dic que parlo millor als fòrums que als blogs i als blogs que en format *.VEU. També crec que va passar una cosa rara: les poques vegades que he anat a aquella llibreria, jo entro fent-me camí per la dreta, perquè hi ha una rampa, i és una màquina simple molt útil que supera amb escreix les sobrevalorades escales. Així que vaig acabar al lloc on estaven els que havien de parlar... en canvi la porta d'entrada a la sala estaria més aviat cap al mig, no la dreta, de la botiga. No hi ha mal que per bé no vingui (dues coses: algú coneix refranys catalans? i algú es creu aquest refrany?)

Vam estar parlant o escoltant coses variades: algú, a qui no li vaig preguntar el nom... bàsicament ho feia per si era algú de fòrum o blog... aquestes curiositats.. pel nom en si mateix, és dubtós que me'l trobi a la cua del pa, va comentar que ja hi havia el triple de gent que en una xerrada de Paco Roca. Després va di que millor fer un acte a La Casa del Llibre de la Rambla que al Diagonal Mar, perquè allà hi va menys gente... no ho sabia.... però que si l'acte és de la saga Crepúsculo (no en parlaré perquè no és ni de Marvel ni de DC) llavors sí que hi va gent ("grupis" o una cosa així, va dir). Jo vaig treure el meu tema: igual falta publicitat als llocs adients o al públic adient (jo em assabentar de l'acte per casualitat). També és possible que a vegades calgui anunciar-ho entre un públic, aliè al fan del comic: Alfons Moliné va comentar que havia donat un cop una xerrada sobre "manga gastronòmic" (li ho van demanar)... amb poquíssim públic... però ¿oi que no el van anunciar a cap programa de cuina de ràdio ni de tele, ni es va dir als periodistas de gastronomia de la premsa escrita... ni es va fer publicitat entre gent que fa cursos de cuina, sigui com a docent o com a alumnes, en cursos professionals o per aficionats o per a gent que vol aprendre per casa seva? Doncs això: que es perden potencials asistents.

Vaig xerrar (o més aviat em va xerrar) en "Jo sóc l'Amaníaco" àlias Jordi Coll (igual és a l'inrevès)... em sonava molt la cara... no sé si és que ja l'havia vist abans... o igual és perquè té un aire a l'escriptor, periodista i humorista Sergi Pàmies... o si és que, com no parava de pensar, no hauria jo vist alguna caricatura seva en alguna mena de vinyeta... i penso que és això, però no la puc localitzar a la maeva ment. 

Resulta que és editor... i que sabia una pila de cosas... interessants, vull dir... l'estil d'una reunió salonera amb mil dades per segon perquè el temps no dóna per més... La portada del llibre és de Vázquez, i la va fer ell mateix per a la primiera etapa de la revista Amaniaco (quan era fanzine... diria.. hum... diferència entre fanzine i prozine... ja!) ... molt interesssant tot el que comentava (evidentement no recordo gairebé res). Per exemple, va dir que a la pel·li de Vázquez hi havia, almenys, una escena gravada però perduda del metratge final (per tant, carn d'extra de DVD... o alliberable per Internet, me'entèn el que vull dir, vostè?): el lliurament del premi del Saló, escena muntada amb premis de gent diversa, entre ells el seu. I va dir que hi havia hagut expressamente dos periodistes, un de l'Avui i l'altre no sé de quin diari, que van ser els que van intrigar per tal que Vázquez obtingués aquell premi del Saló del Comic. Va dir els noms, però els he oblidat, i crec que són caps grosssos de coses de la historieta d'avui dia. Això és informació de gran qualitat...

 A dintre jo vaig comptar uns 30-40 assistents, cosa que no està malament per a un acte qualsevol, d'edats variades. De nou: vaig veure tipus que em sonaven, en algun cas eren dobles... però em plantejo: ¿Som els mateixos? ¿O ens assemblem, no essent els mateixos? Tot indica que el dibuixant repeteix massa les plantilles bàsiques dels personatges.

 No hi va haver preguntes. Sí, ja... per què no en vaig fer cap? La veritat és que no sabia ben bé què preguntar... i vaig notar una certa premura per acabar la xerrada, tot i que després va haver-hi una sessó distendida de signatures, en algun cas amb dibuixet. Sé que Rovira li va fer un dibuix de Segis y Olivio a un asisstent: "feia molt que no el dibuixava"... [des que no cobra per fer-ho, potser] però no li va quedar malament (vegi's signatura-dibuix d'Ibáñez... ¿he estat dur?). Hagués preguntat una cosa de l'estil: al 1991 aprox, despatxen a Vázquez d'Ediciones B "per no tenir la qualitat suficient", i aixi ho escriuen a la nova revista de destinació, Makoki... ¿realment en aquesta època no tenia qualitadt" Una atra possible pregunta: "Vázquez  va tenir fama de pícar o d'estafador... fou contractat al diari El Observador, propietat de Prenafeta, soci de Pujol, i encausat en casos de corrupció i malversació de fons del cas Pretòria... ¿qué?" (compte amb la construcció semàntica i sintàctica de la pregunta). Una més: "aliè a Vázquez, ¿Rovira dibuixarà algun cop un tebeo nou?" [de fet, vaig sobreentendre un parell de cops algun intent en aquest sentit... vagi a saber).

 Però em vaig mossegar la llengua perquè vaig pensar que eren preguntes massa compromeses.. passava d'embolics perquè em trobava cansat... i, bé, que al mig de la xerrada va sonar un mòbil d'un dels assistent, i un altre va di que si jugava el Barça... Futbol, sempre futbol, els hi va dir Don Pantuflo.

 L'acte va estar bé. Fou amable. Em va agradar assistir gairebé per primer cop en una xerrada on els que parlaven no havien de justificar qui era cada personatge ni cada autor ni cada cosa... una mica com a la tiacomforo, o com quan hom parla amb algú que hagi llegit tebeos de Bruguera..

 Es van alabar els coneixements de Miguel Fernández Soto, i les seves ganes de compartir-los. En paraules de Canyissà: "Una gran font documental amb ganes de compartir-la". 

Faig notar que la conferència fou en català... sí, segur que es veu mes lògic vist des de fora que des de dintre de Catalunya.

 D'igual manera que fa la introducció del llibre, es dóna valor a l'existència ja de 3 llbres sobre Vázquez, per part de diferents editorials. KAP (Jaume Capdevila) diu que "no passa res si no s'investiga, però sí que passa perquè es perd cultura". "Potser és més important que el futbol" (aquí és on jo m'assabento que aquella nit hi ha futbol, i penso: c'est fini!). Afegeix que aquest tipus de llibres són minoritaris: la majoria de lector preferiran llegir tebeos, uns quants, després, voldran saber més coses, i està bé que puguin accedir a un lllbire tèoric, tot dit en frases aproximades

 Alfons Moliné parla sobre l'humor agressiu, renovador i violent de Bruguera respecte l'humor blanc de TBO i d'epoques prèvies (hum... previes, segur?). Tot i que la censura s'aguditza a partir del 1955, i obliga a reduir-se la violència, Vázquez evolucionarà cap a un humor gràfic també renovador (vinyetes, composicions de pàgina, etc., personatges com l'Inspector Yes, que no apareix mai, etc.). Entretant, per comparar, Escobar o Peñarroya suavitzen el seu humor. 

Seguirà evolucionant i ficant-se en nous esquemes, com l'humor per a adults d'El Papus. 

 Prèviament, Jordi Canyissà havia comentat l'humor de Bruguera y de Vázquez hauria tingut una deriva anterior del de La Codorniz. Això l'entronca amb la Generacíó literària del 27.

 [ A veure, ja havia jo sentit campanes al respecte, però finsque no em llegeixi l'episodi del llibre que va sobre això, no donaré una opinió meva definitiva. Jo he llegit el volum La Codorniz declara la guerra a Inglaterra... i és humor molt del meu estil, sense límits mentre sigui possible  (números varis de la revista en qüestió van ser dedicats a aquest únic tema de la guerra amb Anglaterra per matar de riure). Però no el vaig veure semblant a l'humor Bruguera, sense que això vulgui dir que fossin antagònics. I espero que no sigui la cansina proposta d'intel·lectualizar i adultitzar en Vázquez i Bruguera per tal que sigui vendible als escèptics i als que no se'l mereixen, als que consideren que tot allò que no sigui per a adultos -en els terms que ells vulguin definir-ho- és infantil, terme que fan servir amb menyspreu i despectiu. Estic en un altre bàndol: a mi em mereix respecte i admiració l'epígraf "per a infant i joves" o "per a tots els públics". D'una altra banda, La Codorniz, els seus membres, tenen fama d'intel·lectuals de tota la vida... potser no només per la seva vàlua artística perquè això de fer gracietes no sol agradar... sinó per la seva vinculació político-mediàtica: hi ha qui protegeix els seus. ]

 Sobre KAP: en ser dibuixant d'acudits per a la premsa, jo pensava que parlaria sobre el pas de Vázquez per El Observador (els acudits diaris de contraportada... magnífics i perennes en sa actualitat).

 KAP diu que Vázquez és com un "Rossend Llaunes" o un "Peius Pompei", dos personatges als quals la Barcelona de principis de segle XX utilizava per adjudicar-los tot tipus d'anècdotes. Això ho cito perquè jo desconeixia aquests personatges, reals o ficticis, de la cultura i folklore popular barceloní.

 Rovira explica que entintà Vázquez durant uns quatre mesos, al principi de la seva carrera a Bruguera, quan era molt jovene. Vázque es va portar bé amb ell. El defineix com que ajudava als febles i lluitava contra els forts o una cosa aíxí: que no abusava. Amb grandesa vers els petit.  La primera pàgina entintada per Rovira, tot i haver estat realitzada amb la màxima cura, després de ser calcada per no destrossar l'original de Vázquez, a qui Rovira havia copiat tant i havia llegit tant (com a Tintín i d'altres) des de sempre..., va ser millorada per Vázquez amb quatre ratlles posades al seu lloc, i amb la frase: "vamos a trabajar juntos". Tot i que quedava amb ell tal dia a tal hora (dimecres matí), el més comú era que Vázquez, en veure'l, l'enviés a esmorzar al bar. no, si ja vinc esmorzat, doncs pren-te un cafè (no sé si amb croissant.. igual no existien als bars barcelonins d'aquella època)... 20 minuts más tard li donava les pàgines a llapis: les havia fet en aquella estona  [Aquesta anècdota sembla la de com Vázquez va fer que Purita Campos entrés a l'editorial: igual ven més l'estrafolarietat en negatiu que la grandesa en positiu]

Tota la xerrada té un leit-motif: Vázquez va crear la seva pròpia llegenda, el seu millor personatge és ell mateix, entre el que va fer de veritat, la seva caradura real, i el que li atribueixen, o allò que ell feia perquè li atribuïssin. Suposo que era un d'aquests individus que pensa més ràpid que els altres.

Rovira va aprendre d'ell, entre altres coses, que el retolador era més ràpid.

 Vázquez no era home d'horaris laborals. Sortia abans. Quan els altres es van queixar -surt abans, cobren igual- va romandre una nit sencera a la redacció, va fer una pàgina gran estil multitud d'Opisso. A partir del matí següent, les crítiques van acabar. Dibuixava "malament" (paraula meva) perquè volia. 

 I se'n rifava dels que que li atribuien genialitats amb anàlisis complexes, com feia Terenci Moix als seus escrits: perquè una porta que dóna al desert i que és traspassada per Anacleto, no era surrealisme, sinò mandra: evitava dibuixar l'aeroport, l'avió, i al desert, els paisatges més elaborats d'una altra localització. Això un lector habitual ho pot intuir... costa de creure que uns analistes no... Orígens Gafapastes: Quest for Vázquez (limited series). 

 Podia -i ho feia- dibuixar una pàgina començant per qualsevol vinyeta seguint per una altre, d'un altre cantó del paper. L'última, una d'enmig, i una de dalt... i al final posava el guió. Treballava sense guió previ, sintagma nominal que jo entenc com "sense guió previ escrit". Coincideix amb certa anècdota que va explicar Cera -autor de Pafman i Pafcat, que feia mesos que no ho dèiem- sobre como el va veure dibuixant en una taula al costat de la seva; i en acabar, sentint-li dir: "y ara a fer el guió". Torno a preguntar si entenen per "guió" "el guió" o "els diàlegs"... i ho vinculo amb la polèmica sobre "si Stan Lee treballava" del blog En todo el colodrillo que tants missatges ens va servir per pegar-nos entre Pablo i magin durant el 2011, tant al seu blog com al fòrum de la TIA..

 Quan el van fer fora del pis, va marxara viure a la mateixa redacció de la revista Garibolo, on obria la porta en samarreta de tirants.

Tenia un calaix ple de factures a nom de Bruguera.

En certa ocasió va plagiar -i va millorar- un àlbum belga sobre els mars del sur: Anacleto va ser el protagonista. Busqueu aquesta historieta (igual ja surt identificada al llibre).

Això no és tot: vaig escoltar que hi ha qui té gravacions de veu de Raf o de Vázquez. Vaig perdre, doncs, l'oportunitat de fer un segrest express.