Comença el 2012. I encara alguns estem paint allò que va passar el 2011: l'acumulació d'esdeveniments que semblen haver-se fos en si mateixos. No és ben bé així, i allò que va passar al 2011, tindrà consequències al 2012.
Exemple 1: Alemanya no para de dir que els països del Sud (que serien tots menys Alemanya) són gent que estira més el braç que la màniga. Ara bé, el seu President (Cap d'Estat) fica la mà i la pota, i la Primera Ministra (Cap de Govern) el recolza. Entretant, comença una protesta. Entretant, el Cap d'Estat, tan honorable ha intentat censurar la llibertat de premsa... Després d'allò que va passar al 2011, de Wikileaks, després del 15-M, dels Indignats-99% i amb totes les eines de comunicació en xarxa.. ara, Alemanya? Compte: hi ha eleccions, i sembla que la Merkel està de capa caiguda. Què passarà si guanyés l'esquerra o el centre-esquerra, tenint en compte que han fet mans i mànigues per aconseguir cops d'Estat a tot Europa obtenint-ne governs d'utlradreta financera arreu? Alemanya segueix essent la meitat d'una moneda d'euro.Per descomptat, es tracta d'un escàndol de corrupció, totxos, construcció, diners, amics rics (perque mai no tenen amics pobres).
Exemple 2: Al 1992 hi va haver una conferència a Rio de Janeiro. Segons ens van fer entendre llavor, allò era el punt de partida per a un canvi a millor en la política medioambiental. Tot i així, uns anys més tard, cap al 1997, es fa un aigualit Protocol de Kyoto, que només recolzava verament la Unió Europa, però no els seus Estats més contaminants (recordem com l'Espanya d'Aznar va driblar contínuament els requeriments per reduir la contaminació, recordem con CiU ha optat per anar a contaminar més al 2010 en augmentar la velocitat màxima de la circulació viària i en eliminar autobusos y serveis de metro). El tema és que, amb aquell Kyoto, que no va tenir mai el concurs del més gran contaminador del planeta, els Estats Units d'Amèrica, només es podia arribar a assumir una contaminació com la de 1990... absolutament insuficient, en tant que ja era altíssima llavors i a penes serviria per aturar -menys per revocar- el canvi climàtic i l'escalfament global.
I aquest compromía s'havia de revisar al 2011... Veient com ha canviat el panòrama, acceleradament duran el 2010-2011, quedava clar que el resultat no podia ser més que horrible. Xina esdevé una superpotència econòmica plena d'esclaus, muntada sobre la tecnologia bruta a voltes cedida per Occident a voltes robada, i esdevé llavor el segon major contaminador del planeta: les seves energies favorites són el carbó i l'energia nuclear. Malgrat el fracàs de la nuclear, vist a prop de casa, al Japó durant la primavera del 2011, Xina diu que continuarà amenaçant la població i el medi ambient a base de desenvolupar energia nuclear. L'explicació per a l'ús de carbó era una qüestió tradicional: un país amb poca tecnologia i poc capital, un país pobre que feia servir carbó... però, ara que van de xulos planetaris, diuen que de Kyoto ni parlar-ne. De fet, si el seu model és Estats Units i tampoc no s'ho planteja.
Però resultat que al món multipolar hi ha, doncs això mateix, molts pols, molts actors, molts països que volen dir la seva. No és ja el món bipolar de la Guerra Freda on tot s'ho manegaven a la diplomàcia internacional els Estats Units i la URSS. No és el món unipolar de la postguerra freda amb un emperador Bush II seguit per una tropa de autocomplaents esclaus, com ara Espanya o Polònia. Ara resulta que hi ha una plèiade de gent que tenen coses a dir, tot i que el que diguin tampoc no sigui bo. Hi ha Xina (i no només la PRC i els Estats Units d'Amèrica). [PRC: que no llegiu els productes que compreu: Made in PRC: Popular Republic of China]. Però també hi ha la Federació Russa, l'Índia, Indonèsia, Austràlia, Brasil, la República Sud-Africana... per no parlar de Venezuela, Iran o els Emirats Àrabs Units amb Qatar. I també hi ha Canadà.
I resulta que Canadà, els Estats Units d'Amèrica (via Alaska), la Federació Russa i algun altre són els llocs, a l'engròs, més afavorits pel canvi climàtic (com es veu a l'enllaça Canadà i Estats Units lluiten contra els interessos del seu soci i aliat, Mèxic). Suposo que a algú li sona que les Illes Britàniques han començat a fer vi en quantitat... doncs això traslladi-ho vostè a Rússia o a Canadà. Millor clima per a l'agricultura... i desglaça del Cercle Polar Àrtic... el Pol Nord sense gels a l'estiu a partir del 2020-2025... accés fàcil a allò que va voler l'Emperador Planetari Bush II al 2000: canonades treient petroli directament des del Pol Nord fins a Texas. Tota la tundra ennegrida de pringue. Diners a cabassos per als lladres habituals, ecosistemes doblement destruïts (pel canvi climàtic i per la brutícia petroliera i gasística), eliminació de la fauna i flora de la zona, extermini de poblacions autòctones... el vell paradís esdengut terrenal, i per tant, hen dit alguna cosa de "terrenys", doncs diguem construïble... Unes casetes de luxe per a turistes que vulguin estar solets veient el sol de mitjanit, mentre veuen els contrastos cromàtics dels icebergs en desfer-se'n.
Resulta que la desfeta dels Pols, causada pel canvi climàtic, causada per la industrialització humana, mal portada i mal reconduïda, té beneficiaris. Groenlàndia (Dinamarca, per ara) i els altres països del Consell Àrtic.
Per tant, si no s'avança en comú cap a una posició a Durbank al 2011. Si Xina i els Estats Units diuen que no, quin sentit té que un guanyador amb el canvi climàtic hi continuï, ni que sigui de brometa com els europeus i els russos? Canadà se'n va del Protocol de Kyoto.
Quines són les conseqüències? Ho he llegit avui en una revista que havia fet la Caixa Catalunya (avui, Catalunya Caixa) al 2008: més que no pas l'immens negoci petrolier (família Bush), gasístic (els de la gran màfia russa de Gazprom ja hi són) i mineral... resulta que encara hi ha un negoci millor: el del transport internacional: el PAS DEL NORD-OEST. L'antiga vella fita dels viatgers, mariners i descobridors, per fi assolida. Els geògrafs i els mariners sabien que un pas que travessés el continent americà per mar escurçaria els viatges i permetria guanyar temps, estalvia diners i no haver de passar per les colònies espanyoles de les Indies. De fet, hauria permet convertir en paper mullat una realitat: el Tractat de Tordesillas que va repartir el món durant molt de temps entre Portugal i la Corona de Castella amb Aragó (que un dia seria anomenada formalment i legalment i constitucionalment Espanya, però que, per molt que diguin els feixistes que passen per historiadors no era una realitat política al segle XV). També faria prescindible, si no innecessari el Canal de Panamà, que es va construir en veure claramente que no hi havia un Pas viable perl Nord-Oest. Si mirem un mapa del Nord d'Amèrica del Nord, veurem una pila d'illes: hi ha un Pas. Oh, sí, que l'hi ha: si tens un vaixell trencagels que sàpiga lluitar contra ramats d'icebergs durant la nit hivernal. Inviable: de fet, les illes que hi ha potser surten o existeixen realment ocasionalment a l'estiu, no sempre, i són sota una capa de glaç.
El Pol Nord és sota el mar. No hi ha terra ferma... però aquell mar, l'Oceà Glacial Àrtic, està pel de gels perpetus, per arribar-hi als quals cal passar les banquisses.. Si heu arribar fins aquí, potser us passa com a mi, que noto com els dits se'm començar a glaçar, que no em podré moure i em quedaré varat.
Ara bé, el canvi climàtic, en tant que augment de les temperatures pot fer reduir la capa de gel perpetu, de tal manera, que cap al 2020-2030, les aigües siguin líquides més al Nord, i això permet escurçar entre un terç i mig planeta les distàncies, per tant, els recorreguts dels carguers amb els seus nòlits es faran per entre les Illes de Groenlàndia-i aquella immensa quantitat d'illes esmicolades de la Badia de Baffin, les quals pertanyen al Canadà... Ara bé, un dels llocs-candidats a ser part d'aquest Pas del Nord-Est desglaçat és: L'ILLA DE HANS (Hans Island, Tartupaluk), tan gran com un camp de futbol (mida oficial del planeta Fifa), situada a l'Estret Canal de Kennedy al final de l'Estret de Nares, al seu torn al Sud del Mar de Lincoln, al seu torn al Sud-Est del Mar de Beaufort (tot això es pot llegir a diferents llocs, però el mar de Beaufort està com fora, no?). Suposo que en sentirem a parlar en deu anys. Suposo... més ben dir, ESPERO que en parlin i no que amaguin la informació d'un tema tan cabdal. Un lloc ridícul, buit, petit, una illa de Perejil/Leila o Laila o Tura, com la que va enfrontar Marroc i Espanya... però que fa de peatge d'entrada al Pas del Nord-Est: un lloc estratègic. Clar que tot pot passar: que el pas sigui per un altra banda, que el desglaç sigui més ràpid i sigui de sobte viable el Pas del Nord, que passa just per les rodalies del Pol Nord, amb accès directe al Rússia, el Pacífic, Alaska, Canadà, Atlàntic i Europa en un no-res... però sembla que ja tenen perfilat el tema: que els hi cal la Illa de Hans... És una illa tan ridícula i petita que no apareix en un Atlas com l'immens d'Oxford de tapes blaves. Només l'he localitzat a Google Earth:
Imatges de satèlit tretes del GoogleEarth: la illa del Nord és la de Hans.
I resulta que la Illa de Hans és un territori en disputa al menys des de 1973, de sobirania danesa, però sota control militar canadenc. I dic "danesa", donat que no es tracta de part directa de Groenlàndia... Una independència groenlandesa, ¿demanaria potser també la Illa de Hans, donat que forma part de la seva placa geològica segons es va dir al 1933, en assignar-se Groenlàndia a Dinamarca? O seria part de Dinamarca encara? Un Gibraltar danes? Un Perejil canadenc? Un territori indígena inuit? O simplement una illa per al millor postor com diu aquesta pàgina que sembla feta per provocar?
L'Illa de Hans té petroli. I com un sap molt bé, el petroli va associat a que el Ministre de Defensa posi el peu a un territori per dir que pertany al seu país: va passa al 2005.
Existeix un pressumpte moviment per alliberar la Illa de Hans: Free Hans Island. Aquest altre: The Hans Islans Liberation Front sembla prendre-s'ho una mica per la part humorística: demana l'alliberament respecte dels opressor canadencs i danesos. La pàgina té enllaç a a notícies. Reflecteix, però, una realitat en conflicte latent.
El tema de la Illa de Hans, si l'hagués llegit al 2008, quan aquella revista va ser publicada, no m'hauria servit de gaire, llegit, per pura casualitat, quan Canadà s'ha autexpulsat de la Casa de Gran Kyoto, sí que té interès: els passos es dirigeixen cap a un lloc.
Si a això afegim allò que deien al llibre Energie et Société (espero poder parlar d'això un dia d'aquests), en què es diu que el nacionalisme quebequès es fonamenta en la independència energètica, que passa per dominar i destruir els cursos naturals dels rius del Nord per produir grans centrals hidroelèctriques, amb grans embassaments, el·ludint els costos medioambientals, doncs llavor resulta que tenim els tres o quatre trets perquè l'actor Canadà esdevingui un dels dolents del món en les properes dècades. Quina llàstima.
Quan Canadà va dir que marxava, un dels que van posar el crit al cel va ser Xina: una explicació és que Xina és amiga del contactes diplomàtics internacionals (membre no molest del Consell de Seguretat de la ONU), una altra explicació és que l'argumentari de Xina és que un país com ell entraria a un Protocol com Kyoto en un futur, tot seguint el que els països avançats econòmicament i industrialment... però si resulta que aquests se'n van, es pot veure com una irreponsabilitat planetària vers el medi ambient però també vers la marca de camí que haurien de seguir els altres... però també apunto la tercera explicació: si Canadà fuig cap el Nord, què fa Xina entaforada al Centre? Compte: recordem que Xina va adquirir drets a Islàndia, que li poden servir per ser part del conflicte àrtic del futur, per controlar els Estats Units i altres amenaces a la seva sobirania (igual que s'ha fet a la inversa: cas dels EUA amb Taiwan i Filipines, i les illes oceàniques), zona militar i d'espionatge, i alhora possible zona de conreus (Xina no té gaire superfície conreable) o simplement accés a les noves rutes comercials de mitjans del segle XXI. Però resulta que encara no ha arribat i ja tindria un gran competidor: Canadà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada