El llibre: tercer toc

Data Estel·lar desèmbrica Dilluns 20101213

Queden pocs dies per tornar el llibre. I no tinc ganes de prorrogar-lo. Sé que m'estic deixant negretes, cursives i altres coses, però també considero que el contingut val la pena. L'altra opció: que haguessin fet 100000 còpies en comptes de 1000, que l'haguessin promocionat, etc.

[p105]Parla dels comics al tardofranquisme, paraulot que sona molt bé als periodistes i als historiadors. Parla de Gringo, de Carlos Giménez i Manuel Medina. A mi Carlos Giménez no m'agrada però el cito per no dir que només parlo de Los Guerrilleros, de Jesús Blasco, per a poder afegir el de sempre: que no estaria malament una Biblioteca Blasco amb les seves obres més emblemàtiques, i alguns altres volums amb les de la resta de la família (caldria tenir a l'abast el món de fantasia de Pili Blasco). També afegeixo la part crua: els lectors o lectorables (gent possible lectora, en una paraula que m'acabo d'inventar) tenen en millor concepte les obres, com a objecte artístic i narratiu que no pas els autors, que ho veuen més com a alguna cosa crematística i, potser, amb un punt vanitós. Ara bé, sempre quedaran els tradumaquejadors internàutics, que poden fabricar les obres que editors i qui sap si autors en han estat furtant durant dècades.

Antoni Marimon, l'autor del llibre que seguim comentant i resumint, Guerrers, Corsaris, Soldats i Detectius, també parla sobre PALA. I aquí el tiu m'ha guanyat. Cap el 2006 vaig saber de l'existència de l'Editorial Pala, s.a., que tenia un símbol massa semblant a l'habitual del Grupo Planeta com per no pensar en què era la mateixa empresa. Aquesta tal Pala tenia una col·lecció d'enciclopèdies temàtiques (cada volum, ben gros, un tema: la televisió, els boscos, etc.). El titol venia a ser com "Enciclopedia Visual EGB"... vaig fer l'acudit de seguida: "Pa'la EGB". EGB significava Educació General Bàsica i era l'itinerari d'educació obligatòria durant els anys 70 i fins al 1996, inclús és possible que algunes escoles encara acabessin més tard el pas a la LOGSE, que és el sistema actual (Educació Primària i ESO o Educacio Secundària Obligatòria). Mai de la vida he vist un text que fes referència a l'Editorial Pala.

Ara bé... un cop d'ull ràpid permetia veure, com, abans de l'existència oficial de Comics Forum, bona part dels noms habituals ja hi eren al títols de crèdits. I, a més, aquella enciclopèdia acreditava totes les fonts d'imatges, no era rar que posessin algunes pàgines de comic, ni que insertessin vinyetes igual que fotos, esquemes o gràfics estadístics. M'hi vaig sentir molt còmode amb el sistema enciclopèdic que usava Pala. Són d'aquells llibres que, com que no estan de moda, les biblioteques escolars, municipals i demés, se'n desfan.

Pala va publicar una col·lecció anomenada "Años de Oro", amb Los Guerrilleros. Igualmente ho va fer la revista Chito, míticaXD.

Després em descobreixen a Hernández Palacios, autor de Manos Kelly. Va ser publicat a la revista Trinca. Per a qui no la conegui -jo, només de llegir-ne meravelles- va ser una revista publicada dintre de la premsa del Movimiento (Franquista; els altres, millor que no es moguessin gaire) i que va publicar obres molt novedoses. Seria força interessant la comparació entre el que passava en aquesta revista amb els "bamboleos" que donava el Sindicato Vertical o els falangistes, com es fragmentava el règim franquista des de dintre... fins que els carlistes acabaren com a un grup que demanava l'autogestió i una mena de socialisme amb un rei carlí, o sortia una versió hippy-pop del Cara al Sol.

Sobre Manos Kelly: és una mena de resum dels trets (bona paraula, parlant de l'Oest) dels comics de l'Oest espanyols: vincle espanyol del personatge principal o de l'entorn immediat, aparició d'un missioner bo, els indis poden ser dolents però es destaca el paper dels blancs (iankis.. descendents, de fet, dels malvats anglesos de la Pèrfida Albión). Apart, la sèrie "està ben documentada i té un cert caràcter didàctic".

Això va ser entre 1970 i 1974. A partir d'aquesta data, Hernánez Palacios dibuixa McCoy (guió: Jean-Pierre Gourmelen), per al mercat francès, igual que va haver de fet Víctor de la Fuente al 1973.

[p117]Gènere bèl·lic. L'autor intenta aportar dades sobre comics on apareguessin conflictes espanyols. Com ja va dir força encertadament Antoni Guiral, el Abuelo Cebolleta pot parlar dels cipais, de Crimea o de la guerra russo-japonesa... mai, però, parlarà de la Guerra Civil. Amb això no només vull dir que mai no li haurien donat un premi Goya ni un Planeta ni un Nacional del Comic, sinó que, també, significa que havia molts temes a evitar: Cuba 1898, Marroc primer terç del segle XX, Guerra Civil 1936-1939, participació espanyola a la Segona Guerra Mundial (División Azul; i encara menys els republicans exiliats).

Buscant, buscant, en troba: adaptacions al comic de pel·lícules: Harka, ¡A mí la legión! (Editorial Valenciana, Selección Aventurera, 1940ss). O la col·lecció Audaces Legionarios (després, Capitán Rey). Dibuixant: Leopoldo Ortiz. Guionista: Álvaro de Laiglesia (aquest paio, també, estava arreu). Tracta sobre la Legió Espanyola al Marroc. L'autor, però, constata que té menys violència que altres sèries dels anys 40, i que té un cert humor (suposo que és el llegat del guionista). És una sèrie de 1958, any de la Guerra de l'Ifni, per la qual Espanya cedeix a Marroc la zona de Tarfaya (tot això que comença per "Tar" o "T" són noms imazigens/amazights/berebers). Aquesta zona està més vinculada al Sàhara que al Marroc. De aquellas tierras, estos lodos, i tal. Tota, al 1969, Espanya també li dóna Ifni al Marroc, en el que és la fi de 70 anys de morts ridicules de les classes treballadores que no poden pagar per evitar anar a la guerra en un Marroc espanyol a major glòria dels corruptes que tenien mines. I seguim més o menys igual.

Una altra sèrie, del prolífic M.Gago: Hombres Heroicos (1961), sobre una família de colons espanyols en una plantació de Filipines, enmig de la invasió japonesa de 1942. Aquest Gago era com Tezuka.

Sobre Hazañas Bélicas: li dedica molt d'espai, lògicament. Citaré els noms dels autors, que m'han estat desconeguts fins ara. A mi em sonava Boixar(Guillem Sánchez Boix, 1917-1960), en dibuix i guió fins al número 260 (només, ehem). A partir d'aquí, Alex Simmons (Enrique Sánchez Pascual), Eugeni Sotillos Torrent, als guions. S'afegeix al dibuix Joan Boix Solà (hauria de comprovar si és el fill o el nebot), Vicent Farrés, Alan Doyas (José Espinosa Serrano), Jordi Longarón (¿tindrà a veure amb l'eminent inspector d'Educació, Nicolás Longarón, a qui se li van dedicar carrers i escoles al Vallès Oriental i al Barcelonès), i Marcel Pagès (amb un cognom que... en fi... seria interessant saber-ne més).

Comença al 1950. Primera reedició: 1953. Acaba al 1963, amb 321 números. I jo, fora del llibre, conec reedicions per a kiosk del 1987, i repartides en kioskos al 1998 o 1999. Apart de recopilatoris d'aquells que semblen enciclopèdies.

Hazañas Bélicas era d'Editorial Toray... una editorial que apareix molt en aquest llibre. Fa que em pregunti: qui té els drets de Toray. Si no els vol, i me'ls vol cedir, no tindria cap problema en acceptar-ho.

Marimon accepta la gran documentació gràfica, i els elements tradicionals d'Hazañas Bélicas (patriotisme, honor conservador, història sentimental, amor o amistat, desti diví). Però no calla en dir que Boixar mai no condemna la guerra en si ni cap guerra en concret, ni dóna mai un missatge pacifista [p121] (caram, ho he escrit gairebé amb les mateixes paraules, sense mirar). Tot i que l'autor ho negués mil vegades, perquè el seu origen era del bàndol republicà a la Guerra Civil, el missatge repetitiu a Hazañas Bélicas és el de la ideologia oficial i la Guerra Freda. Afegeixo que gairebé segueix la interessant política exterior de Franco. En concret, hi ha un anticomunista exagerat i repetitiu (vull dir, que no cal repetir-lo sempre). Se salva els russos com a individus i s'ataca sempre els comunistes (sense els quals, de vegades, cal recordar-ho, la bandera europea seria una esvàstica de la mida de Luxemburg). La gràcia de Marimon és que ho va salpicant tot amb exemples de les historietes, i no només practica la teoria. En aquest cas, parla de la historieta ¡Al Asalto! (Hazañas Bélicas, 40) o Sin Dios ni Patria (Hazañas Bélicas, 192, any 1957)... Només pel titol ja valdria la pena llegir-lo. "Allí, al Este, la gran amenaza roja está presta a destruir. No dejéis que la horda avance. ¡Acordáos de nosotros!" (ara sembla que els primers números de Hulk o Iron Man són nyonyos).

Sempre vull deixar clar que una cosa és la ideologia de la historieta i una altra és que sigui entretinguda i ben feta. La traslació de les pel·lis de guerra al comic per a un moment sense vídeo, dvd ni descàrregues ni videojocs de panzers, eren aquests comic... que a mi m'atreuen molt més que la resta de mitjans citats a la frase anterior (si no, igual tindria un blog de videojos que, a més, parlaria de videojocs).

Marimon (em) parla per primera vegada, amb cara i ulls sobre dos fantasmes: Johnny Comando i Gorila, personatges fixos d'Hazañas Bélicas a partir dels anys 50, segon Marimon -hi estic d'acord- per causa de l'americanització que "causa estralls a la cultura popular" (al 2010 encara és pitjor, i només cal veure com, fins i tot, els fanzines, semblen adreçar-se a un públic dels Estats Units, en un augment d'allò que jo havia començat a veure amb Cels Piñol i son Fanhunter al 1998: una dicotomia entre el parlar de coses d'aquí però citar les sèries, els personatges, etc., sempre que siguien estadounidenques i sempre que es pugui amb el títol o la frase en anglès).

Atents a: Tempestad de alma: "El régimen soviético me quiso convertir en un engranaje más de su gran máquina de guerra, pero en el fondo sólo he sido y soy una pobre mujer". Estem parlant d'una dona militar de la URSS que es passa als EUA durant la Guerra Freda, en un esquema que jo diria que la maquina àudiovisual dels Estats Units no havia començat a utilitzar encara, però que el farà servir fins a entradíssims els anys 90. L'esquema Boixcar supera, de nou, al pressumpte model estadounidenc.

Apart, també va haver-hi una col·lecció anomenada Novelas Gráficas de Hazañas Bélicas ("1962-1969, com a mínim") i Relatos de Guerra (1963-1969). Cada episodi té 64 págines. Per tant, ho haig de dir, ho haig de dir: resulta que el format crea la Novel·la Gràfica (el mateix argument que s'està utilitzant avui dia per a explicar el fenomen del tebeos gafapastes).

Citaré alguns autors d'aquests tebeos que no hagin sortit abans:

a.-Guionistes: Maria Victòria Rodoreda Sayol, Salvador Dulcet (veure Editorial Vértice) ,Louis G.Milk (Luis García Lecha), Héctor Valdés, R.Ortiga, Joaquim Berenguer Artes, H.Cowerland, J.Gallardo, Joaquín Martínez Piles, Ferran Manuel Sesén, Flores Lázaro (Jesús Rodríguez Lázaro, a qui veurem fins i tot la Bruguera del 1986, potser amb treballs anteriors, de 1983), M.LAgresa, Manuel F.Rodríguez.

b.-Dibuixants: José Luis de la Fuente, Jaume Forn, Vicençs Farrés, Luis Ramos, Juan Mulero, Antonio Guerrero, Pedro Bertrán, José Antonio de Huéscar, Rafael Méndez, Alan Doyer (José Espinosa), R.Pinto, S.Castelló, Rossend Franch... En fi, un batalló de dibuixants i guionistes.

A continuació es ventila en dues pàgines les sèries d'espies, potser perquè és un tema que no li agrada.

Passo al final, perquè també tracta ràpid la Ciència Ficció, donat que no té un context històric al qual referir-se, sinó que és condicionada pel context històric al qual es desenvolupa. M'interessen els pioners: al 1943, Ray de Astur i també Doctor Brande, a Hispano-Americana de Ediciones;  a Chicos (almanac 1943): El Planeta Misterioso (d'Emili Freixas al dibuix i J.M. Huertas Ventosa al guió, en un tàndem habitual). I un versió "espanyolíssima de Flash Gordon, amb Víctor Alicia i el Profesor Guillermo de Álava (això ho haig de llegir perquè no pot ser pitjor que l'original).

Permeteu-me senyalar, no només l'existència d'herois espanyols a la Ciència Ficció, cosa que es perdrà amb el temps però que ja s'havia tingut amb Jesús de Aragón, l'escriptor de llibres de Comptabilitat d'èxit innegable i de novel·les d'aventures avui malauradamente oblidades; també vull senyalar els noms aristòcrates que tenen aquests primers herois i les evocacions dels orígens (Astur, com els asturs precedents dels asturians i que, fàcilment ens duen a Don Pelayo i el mite fundacional de Covadonga; i Álava, província basca, afí a Franco).

Com és habitual en tots els comics de l'època, sol haver-hi un pro-militarisme: Diego Valor, "fill del general químico" (és a dir, endollisme, clientelisme, aristocràcia militar i científica).

I després esmenta, 1959, La Saga de los Aznar (jo tinc clar quins són els seus precedents al segle XX), a Hazañas de la Juventud Audaz. L'autor és George H.White. Recordo un anunci en una revista que ja era vella i groguenca quan la vaig llegir fa molts anys on es parlava del gran cosmonauta espanyol... i jo no parava de pensar... i com un tiu així com anglès parla d'un espanyol? Doncs perquè el tiu anglès es deia de veritat Pascual Enguídanos. Per aquest tipus d'històries són gairebé imprescindibles algunes webs que ara no tinc temps de citar... i els dos llibres que comparteixen gairebé el títol de La Novela Popular en España (ara s'hi basen per citar anècdotes de Vázquez). Marimon contraposa el progrés científic com a símbol de modernitat amb el nacionalisme espanyols com el contari. No veig exactament que siguin contraposats. Els estadounidencs també fiquen nacionalisme a dojo i progés científic, o què potser les idees dels xinesos són mols modernes (diners, diners, diners i nacionalisme a dojo). Serà, de totes maneres, com l'últims dels espanyols a l'espai, abans de Fredy Barton el Audaz (estadounidenc), al 1960.

Després passa als anys 70: Enric Sió, Lavínia 2016 (que no li veig gaire la gràcia amb les pàgines que posa d'exemple).

Em serveix per assabentar-me de la col·laboració de Víctor Mora i Carlos Giménez a la revista belga Tintín (1971): Ray 25 (també al DTT, al 1973).

Sobre els tebeos de la selva, Marimon destaca que són aventures amb una Índia fossilitzada en una colònia britànica. De fet, això ho dic jo, és el que surt a les pel·lícules. Els historietistes, i els editor, mai no volen allunyar-se de les pel·lícules: fan un seguidisme ridícul per por a perdre clients. A més, segueixen a Kipling i a Salgari (veure les Joyas Literarias), o Tarzan. Ens fa destacar, amb tota justícia, a Antonio Pérez Carrillo , que ja havia fet el seu primer Capitán Pantera al 1954.

Dedica un epígraf a Pere Vidal (1971): progressista, incipient ecologisme... sí que sembla més modern. Es un comic de Madorell (l'ombra d'Hergé a Catalunya) al dibuix i de Joaquim Carbó al guión (qui ja havia publicat la novel·la, per entregues, a la mateixa revista on farà el comic, Cavall Fort). Dóna un paper important als negres, que fins llavors eren uns babaus (Marimon contraposa Pere Vidal i Roberto Alcázar). Si al principi la localització geogràfica és concreta, això es desvirtua en els àlbums posteriors. Tampoc no hi ha cap esment a la situació espanyola (com a mínim, potser, fins a la novel·la La Casa Sobre el Gel, on s'esmenta el 23-F a València).

Paso de l'Edat Antiga i dels "altres agents de l'ordre".

Sobre Roberto Alcázar y Pedrín (1940-1976), 1219 números, 100000 exemplars al 1958. Idea original: Juan B.Puerto, amb guions de José Jordán Jover, Pellisó, Frederic AmorósPedro Quesada i Vicent Tortajada (els dos darrers, de l'equp habitual de M.Gago). Dibuixant: Eduard Vañó Pastor, "ajudt" a partir dels ansys 60.

No apareix gairebé la dona, sinó és sota un masclisme sever.

Els llocs són definits amb tòpic habituals (Àfrica colonial, Xina imperial... com ja s'ha dit sobre les aventures de a selva).

És un aventurer espanyol que mai no trepitja Espanya. Com el Capitán Trueno, etc.

Com que era habitual la violència a la historieta dels anys 40, costa de dir, comenta Marimon, que es pugui pensar en aquest cas com a excepcional, com a relació amb els grups de paramilitars feixistes. Potser, apunto, per què es dóna a l'actualitat del lector? La censura va obligar, amb els anys, a barallar-se a cops de puny només. Comenta l'existència i èxit "d'una mena d'argot pseudopopular en els combats". Realment. què t'agrada? Una baralla d'Spiderman o els acudits que fa? Masacre o tot el que arriba a xerrar -potser va ser mossegar per un Stan Lee radioactiu? el teatret del Wrestling o les gracietes dels comentaristes?

El racisme a Roberto Alcázar y Pedrín: "comú a quasi tota la literatura popular occidental". Quan s'allibera indis americans mai no s'enfronten a la situació: "la compañia atiene registradas estas tierras. Además, vuestro jefe dió su conformidad" (número 442, El Hechicero de los Tupari). Tots sabem que la compravenda de terres indígenes és la versió moderna del arribar i matar, inclús sense excloure aquesta opció, i amb suborns i cadenes d'interessos económics que poden arribar des del president de la República de Xile fins als accionistes de les represes (en un conflicte del mateix any 2010).

A favor del racionalisme contra les supersticions (com el Capitán Trueno, o el Jabato), tot i que no recelós dels científics i menyspreador dels arqueòlegs i antropòlegs. (això seria interessant de comprovar si passa en una historieta o és repetitiu).

Marimon s'escandalitza inadequadament pel que és una pràctica habitual (número 556):

Roberto Alcázar :-Les hace falta un poco de civilización para que no sean tan salvajes.

Pedrín: -¡Eso es! Así vendrían turistas y los negros harían un buen negocio vendiendo amuletos.

Què potser no és allò que fan els indis de les reserves des del 1900? O els negres africans que arriben a Barcelona? O el xinesos? El capitalismes els diu que, per menjar, cal vendre, i oblidar la part positiva de la cultura. En realitat, no és el que ens han dit que hem de fer. Dissimular el salvatgisme i posar bona cara als turistes, i això, des de les Balears s'hauria d'entendre força bé.

[p185]Molt important: diu que s'ha exagerat la filiació franquista de la sèrie. S'ha arribat a dir que la cara de Roberto Alcázar és com la de José Antonio Primo de Rivera. Realment és difícil dir que un dibuix tan simple s'assembli a algú en concret.  Segons sembla, Ferran Vañó s'hauria basat en la seva pròpia cara (en una època en què la gomina estava de moda). A més, gairebé no n'hi ha, de contingut polític: són aventures policíaques o d'aventures de cops de puny. Caldria llegir-ne força historietas per comprovar-ho, però em confirma el poc que jo he pogut llegir.

"De fet, Roberto Alcázar y Pedrín no lluiten mai contra comunistes, i durant la Guerra Freda es parla d'agents pagats per una potència enemiga, però no del Bloc de l'Est"

 Compareu amb Hazañas Bélicas o altres exemples

La conclusió que fa de Roberto Alcázar y Pedrín em serveix de conclusió general. Pren els elements que fa uns poquets anys que penso que tenen aquestes sèries, que sempre s'han dit que si eren o no transmissores de la ideologia franquista: "la col·leccció és hereva de la literatura popular i del cinema de sèrie B i sembla més influiïda per les gran línies ideològiques que conformaven el món occidental capitalista, amb els seus ingredients de racisme masclisme i moderat classisme, que no pel franquisme feixistitzant dels primers anys quaranta." [p186]