20090430
Cuentos de los Derechos de la Infancia
Eliminar libros... puf...
1978 o 1979 fue el Año Internacional del Niño. Como todos, no sirvió de mucho, por no decir de nada.
Sin embargo, como es habitual eso sirvió para que alguna gente hicieran alguna obra interesante.
De siempre conozco las referencias a ese año que se hicieron en las historieta de Zipi y Zape.
Sin embargo, ha sido hace bien poco que he encontrado una colección que pido que se recupere: "Los Derechos del Niño" son una serie de unos 10 cuentos, basados en los derechos de la infancia. Está basado en una idea de J.L. García Sánchez y M.A.Pacheco.
Aparte de la creatividad para crear esas historias, destacaré la labor de los dibujantes: Asun Balzola, Nella Bosnia, Ulises Wnsell, Carme Solé Vendrell (aquellos niños con cara de luna llena de los libros de texto). En su momento fueron recomendados "de interés especial por Unicef", con una pegatina redonda con el sello de la Unicef. Eso puede parecer otra propaganda más pero, una vez revisados, es cierto que tienen su aquél
El niño y el robot: vale, sí,el niño tiene un robot pero no tiene familia.
El niño gigante: como es tan grande, que trabaje. Sobre la explotación laboral infantil.
Los niños que no tenían escuelas, sobre esos países donde gente taaaaan listísima decidió que había otras cosas prioritarias sobre la educación básica. Este cuento habría que actualizarlo desde los años 90: donde pone "cañones" pueden poner "privatizar la educación", que es lo que se hizo en 3/4 de los Estados.
Etc, etc.
La UNICEF y la editorial Altea (o quien tenga los derechos de esta editorial) tendría que recuperar esta colección, con gran aparato de medios, claro.
Un cosa sobre els indígenes d'Amèrica Llatina
Hi havia una vegada fa molts i molts anys, abans d'Internet i tot, que Mans Unides i la col·laboració, per part del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, la Direcció General d'Acció Cívica(nom que sona més important d'allò que els seus resultats indiquen) van fer un dossier intitulat: Amèrica Llatina: A la recerca del seu destí. Dossier E.G.B ., on les sigles fan referència a la llavors encara vigent Educació General Bàsica.
D'allà n'extrec les següents dades. No les he comprovades però és l'únic que he pogut rescatar d'aquest dossier abans que passés a millor vida:
Copipegant de l'OpenOffice Writer:
AMAZÒNIA
1000 TRIBUS PRE-COLOMBINES
sXVI: MOREN 2 MILIONS D'INDIS. HABITANTS: 5-7 MILIONS [afegeixo: v. Livi-Bacci]
FINALS sXX: <1>
1864: RECONEGUDES 905 ÈTNIES
- TUPÍ: LITORAL ATLÀNTIC BRASIL
- GE: A MARANHAO, GOLES, PARAN I NORD DE MATO-GROSSO
- CARIB: N. AMAZONES
- ARUAK: CERÀMIQUES, CANOES. SUPERIORITAT TECNOLÒGICA RESPECTE ALTRES TRIBUS.
- CANAMARI: S.O.AMAZONES. AÏLLATS FINS 1/2 s XIX. MOLT SÍMBOLS MÍTICS I RELIGIOSOS.
- IANOMANI: 18000. ENTRE VENEZ-BR.
CARACT. COMUNES: ARC, FLETXA, CAÇADORS, MENJAVEN PLANTES SILVESTRES, CULTIU PAPAIA, GUAIABA I PINYA. PEIXOS. CONREU IUCA, BLAT DE MORO, BATATA, CARBASSA, AGR.ITINERANT PER NO DESGASTAR EL TERRA. GRANS CASES-POBLAT (XINGÚ, VAUPÉS). HAMACA, TERRISSA, DEMOCRÀCIA, NO CL.SOC. TABAC XAMÀNIC, DROGUES IAGUÉ I COCA; DE VEGADES, CANIBALISME I CAÇA DE CAPS [entenc que van a buscar als que manen]
MÈXIC
6 MILIONS D'INDÍGENES. Per zones:
- ALTIPLÀ CENTRAL: NÀHUES, OTOMÍS, MAZAHUES
- S.E.: MAIES, IUCATEQUES, ESTAT DE CHIAPAS
- OAXACA I GUERRERO: MIXTEQUES, NIXES, MAZATEQUES, ZAPOTEQUES, TXINANTEQUES, NÀHUES
- MICHOACÁN, MORELOS, VERACRUZ, PUEBLA: TARACAS, ZAPOTECAS, NÀHUES
- SIERRA MADRE: TARAHUMARES, IAQUIS, MAIES, CORES, HUITXOLES.
[sembla ser que els antics azteques fóren exterminats; potser no existien com a tals sinó com a agrupació de tribus; desaparegut l'Imperi Azteca, haurien desaparegut els azteques]
PETITES ALDEES O RANXERIES. HABITATGE RECTANGULAR
CUINA, GRANER I GALLINER: APART.
TERRA COMUNAL O PETITA PARCEL·LA
BLAT DE MORO
FESOLS, XILE, CARBASSA: CULTIU A LA MILPA (CAMP DE BLAT DE MORO)
ARTESANIA VARIADA
VESTIT INDICA PERTINENÇA A UNA CTAT
155 LLENG. PRE-COLOMBINES. QUEDEN 55. MONOLING INDÍG, O BILING. AMB CASTELLÀ [CS].
AUTORITAT: ANCIANS
CRISTIANS AMB PART PREHISPÀNICA
CARIB I VENEZ
3 FAM. LING: [no sé per què aquí parlen de llengües en comptes de tribus o ètnies; o si això té a veure amb els noms de les altres zones geogràfiques]
- ARAWAK: CACICATS A HAITÍ O CAQUETIOS A VENEZ.
- CARIB: COSTA VENEZ. ORG. +SIMPLE: CUMANAGOTOS, PALENQUES
- TUPÍ: MASSÍS BR.
CULTIU DE RAURE, CAÇA, PESCA, RECOLECCIÓ.
- GUARUNES: DELTA ORINOCO: EXPLOTACIÓ MORITXALES
INDÍGENES DE VENEZ:[m'agradaria saber si tenen algun tipus de protecció legal, de drets o de descentralització política sota els actuals règims esquerrans; Hugo Chávez sovint treu a col·lació la seva fesomia; que un polític faci servir la cara no és gens innovador, però]
- PLAROES
- IABARANES
- MIKIRATARES
- GUAHARIBES
- GUAIQUES
- BARÉS
- BANIBES
CAÇADORS, PESCADORS, RECOL·LECTORS.
AGR. DEL BLAT DE MORO, IUCA I PLÀTAN
CUBA
- OEST: GUANAJATABELS: NÒMADES, DESAP. sXVII
- CENTRE: CEBOIENES O CIBONELS: PESC, AGR NEOL.1540 NOMÉS EN QUEDAVEN 5000
[a la uni ja m'haurien suspès si hagués canviat tants cops de sistema de classificació: per llengües en uns llocs, per ètnies en uns altres, per geografia en uns tercers...; com a molt, una C-]
DESAPAREGUTS ELS INDÍGENES: IMPORTACIÓ D'ESCLAUS NEGRES, COMENÇAT PER PORTUGAL. [Els portuguesos surten poc a la Història però sempre en llocs destacats a l'hora de matar]
SE SAP QUE N'HI HA D'ORIGEN: [interessantíssim; no són indígenes, perquè tracta dels descendents dels esclaus negres; però és una dada que sol mancar en els programes d'Història habituals]
- ARARA: DEL DAHOMEI: A LES ANTILLES: HAITÍ.
- CARABALI: CUBA, VENEZ
- CONGO
- MANDIGA...
AM. CENTRAL
- N.AM.C: MAIA: FINS A COPÁN (HOND)
AGR. BLAT DE MORO AMB CONTINGUT RELIGIÓS.
GRAN POUS: CENOTES
50 DIES DE FEINA EREN SUF. PER MANTENIR FAM.
RESTA DEL TEMPS: PIRÀMIDES I CIUTATS, ARTSANIA DE JADE, TEIXIT I CISTELLERIA.
COMERÇ
MONEDA: GRANS DE CACAU
CONFED. CIUTATS-ESTATS.
MONOGÀMIA
SUPREM CAP MILITAR I POL: HALACH-UNIC
SOC. ESCLAVISTA: ESCLAUS DE GUERRA
[això era a l'època pre-hispànica; però no diu res d'avui dia]
- MISKITOS: COSTA ATL DE NICAR. I HOND. AMB ÈTNIES TXIBTXES I MISUPALMAN ABANS DELS Ñ-->D'ELLS, SUMOS, RAMES I MISKITOS
- GARIFUNES: BARREJA D'INDI CARIB I NEGRE: 80000 EN 53 POBLACIONS ATL D'HOND, GUAT I BELIZE I GUAT.[tampoc no són indígenes, per tant]
AM. ANDINA
- QUÍTXUES: DELS INQUES. 10 MILIONS. [actualment s'ensenya el quítxua en escoles andines; de fet, és possible trobar-s'hi amb alumnes procedents d'escoles d'allà amb el llibre d'escolaritat o la llibret de notes escrites en quítxua]
TERRES INDIV: SAIANES
TERRES SEMICOMUNALS: AINOQUES
TERRES COMUNALS O DE PASTOREIG
TR. COMUNITARI: MINGAS
CULTE A LA TERRA ANOMENADA PACHA-MAMA.
LLENGUA AGLUTINANT, MESTISSATGE AMB CS
TEIXITS, CERÀMCA, CISTELLERIA, DANSA, MÚSICA
- AIMARES: LLAC TITICACA. CAPITAL ERA TIAWANAKU. 1 MILIÓ. BOLÍVIA, PERÚ.
- POBL. NEGRA: BARREJATS AMB BLANCS: MULATS: COL,, EC.
[punt de crítica: llavors, també podria parlar dels blancs i dels seus orígens: espanyols -i d'on, en concret-, alemanys -que sembla que n'hi ha una pila, i en llocs de poder]
CON SUD
- GUARANÍ: 17 NACIONS GUARANÍES A PARAG. 130000.
NO ESCLAVISTA
ORG.SOCIAL EXEMPLAR DESTRUIDA PELS ESPANYOLS [al contrari que els portuguesos, surten molt a la Història; però sempre deixant una imborrable petjada]
TERRES VENUDES PER PARAG. DESPRÉS DE G. TRIPLE ALIANÇA [cap problema, però si despré un cita a Simón Bolívar i resa tres avemarías]
- ARAUCANS O MAPUTXES (NOM ACTUAL: "GENT DE LA TERRA"): CENTRE I SUD DE XILE. [aquell individu que va ser ministre tardo-postfranquista d'interior i cap d'Estat d'Endesa -Endesa és un Estat- va fer un embassament exactament a les terres maputxes]
REGADIU
- N: PICUNTXES: "GENT DEL NORD". CL.MEDIT. N: CHACO
- ARAUCANS DEL S: HUILLITXES: SOTMESOS AL sXIX
CASERIUS DISPERSOS
CACIC DEL LLINATGE FAMILIAR
CACIC O TOQUI GENERAL. NO ORG. POL ENTRE ARAUCANS
POLIGÀMIA. DIVORCI FÀCIL
- PATAGONS, TEHUELTXES: CAÇADORS
- IAMANES, ONES, ALACULAFES: S. I TERRA FOC. TRASLLAT DEL FOC AMB CANOES
- GAWASHKAN: ENTRE GOLF DE PENAS I ESTRET DE MAGALLANES.
[tampoc no queda clar si aquests darrers grups són històrics =extingits; o encara actuals; sembla que els darrers si que existien quan es va fer el dossier però estaven en perill d'extinció]
20090428
De Ovidio a Cilindrina
Aunque se pueda interpretar buena parte de este blog desde el punto de vista de la nostalgia, no es mi intención.
Mi idea de blog es la de explicar cosas sobre tebeos y otras cosas que me interesan. Y, ante la posibilidad de hablar de tebeos que me gustan, unos que sean muy conocidos u otros ignorados, opto por los segundos.
Mi pregunta básica va acompañada de una cara de perplejidad: ¿cómo es que no se ha hablado de esto?
Es por eso que a veces vuelvo sobre Casanyes, sobre Edmond o sobre García Ferré.
Sobre este último, creador de Anteojito, Hijitus/SuperHijitus (ídolo argentino), Petete, Calculín o Larguirucho, sería lógico que se recibiesen cada cierto tiempo noticias. Jamás ha sido así. Me sorprendió no encontrar demasiadas webs que se dedicaran a esta factoria de personajes.
Sin embargo, hoy mismo leo un comentario en este blog, escrito por el mismísimo Anònim, autor de algunas de las más bellas páginas de la Literatura Universal, me enlaza con un blog excelente: Mis viejas historietas tiene páginas escaneadas -dice que todas- de Las Aventuras de Pi-Pio o de las de Coco y Cilindrina, una moto a conciencia
Pi-Pio aparece desde el primer número de la revista Petete, en una especie de historieta-novela-río repleta de giros de guión y de líos y más líos. Lo que comienza como una historieta del Oeste no tarda mucho en convertirse en mil cosas, en tener la aparición de mil personajes extraños, es decir, nunca vistos en otro tebeo, por su fisonomía o sus formas de actuar, siendo el primero de ellos el mítico Calculín.
Personajes habituales de esta historieta son el canario (pájaro) Pi-Pio, sheriff de Villavicencio, su caballo Ovidio (que habla poco pero que se fija mucho), además de los malos Paco Pum y Pepe El Largo. Ahora que veo el primer texto me doy cuenta de que esa historieta vendría de otra anterior; no sería, por tanto el principio de Pi-Pio.
No tardaría mucho en aparecer Calculín, aunque con aspecto algo diferente del que aparece en las historietas con ripios de su propia serie, publicada en la misma revista Petete. Eso no es una casualidad: parece que la idea de personajes invitados y de familia de personajes relacionados entre ellos reaparece constantemente en el mundo de las Producciones García Ferré. A mí eso siempre me ha gustado. Es lo mismo que me ha interesado de Marvel: que los personajes vivan en el mismo sitio; por eso me pareció una idea nefasta lo que hicieron a partir de mediados de los noventa, que llegó a un punto máximo con la Maximum Security, cuyos efectos planetarios no parecían afectar más que a los personajes estrictamente implicados en esa saga.
Los lectores de las historias de patos de Disney se suelen sorprender por el hecho de que sólo los de la familia de Donald sean ánades. En este caso, se sorprenderán aún más al saber que sólo Pi-Pio es un pájaro, mientras que los demás son humanos, menos el caballo, que ni es pájaro ni es humano. No hay explicación convincente en ninguno de ambos casos. En el de Donald se dice que la ciudad se llama Patolandia porque fueron los antepasados de los patos los que la fundaron. Pero no me queda claro.
Este blog nos enseña que esas sagas de Pi-Pio tenían títulos, que no aparecen en la revista.
Se trata de un blog de reciente creación en el momento en que escribo este texto: el primer mensaje parece ser del febrero. Es lógico que jamás lo hubiera localizado cuando he buceado buscando información de estos personajes.
El autor del blog se atreve incluso a poner páginas de Los Rayos X de Petete con su anverso y su reverso. En este caso, tengo que señalar que él no ha sido capaz de resolver un tema que yo di por imposible tiempo atrás: que se viera "el trasluz". La idea puede parecer tonta, pero no recuerdo más revistas o más imágenes que hayan usado el trasluz como medio de darnos información.
A todo esto se añaden páginas de Coco y Cilindrina, una moto a conciencia.
Se trata de una serie de un autor llamado Montag, del que creo que ya he hablado por este blog. En el blog del que hablamos podemos ver páginas con el exagerado, expresionista y extraño dibujo de su autor, cuyos epítetos se pueden añadir a los guiones. Este autor también había creado otra tira, casi muda, Floripí la Brujadita sobre una bruja que resuelve problemas con una varita mágica con vida propia. Es una característica de este autor el dotar a elementos inertes, la moto, la varita, de vida propia. Y no son los únicos casos. Es capaz de dibujar cosas bonitas-primaverales muy monas... al lado de elementos de la peor pesadilla.
Un blog lleva a otro blog. En este caso a éstos:
Blog de Fanas nos muestra historietas y tapa de la revista Anteojito. El estilo parece semejante a la revista Petete. Incluso hay sentencias morales o ética "del cuaderno de Anteojito", igual que las hay "del cuaderno de Petete". Se debían copiar los dos
Anteojito sobre la misma revista. Es curioso porque, tras años de Internet, raramente hablan de esta revista los argentinos o los latinoamericanos que escriben por foros y demás. Y me voy a poner duro: es la mayor aportación a la ilustración y a la historieta que ha hecho Argentina. Por no decir, que es la mejor aportación a la Cultura. Viendo sus portadas, se nota que la revista Petete las copia cambiando a Anteojito (años 60) por Petete (años 80). Me pregunto si alguna vez he visto algo original, y si eso importa (en una clase de inglés, parecía que sí que importaba). Incluso "los Chuf-Chuf de Petete" habían sido "los Chuf-Chuf de Anteojito"
Nota: todos estos blogs suelen ser lo que yo denomino "blogs mudos". Ponen imágenes y a correr. No está de mas dar una explicación. Pero muchos blogs sobre historietas son una montaña de jpg's.
Sombreritus Hay gente bastante obtusa que lleva lustros convenciéndonos de que los superhéroes son cosa de Estados Unidos, lo que deja sin explicación alguna el éxito masivo en España, México, Italia o Gran Bretaña. No explica por qué hay tanta gente que se disfraza de Supermán. Y no explica por qué SuperHijitus es un personaje de éxito, tal vez el personaje argentino más estimado en Argentina, tras Mafalda. Opiniones sobre la serie de televisión de este personaje es lo que más se puede leer en Internet, en relación a personajes de García Ferré. Y de uno de sus personajes ocasionales, el recordado Boxitracio, en países mediáticamente civilizados ya le hubieran dedicado series propias, como hicieron con el Demonio de Tazmania.
Nota sobre los superhéroes: una derivación de los héroes adaptados a la era industrial y tecnológica.
Es por eso que de Hijitus y Compañía haya tantos enlaces como de los demás personajes juntos.
Y su gama de personajes sea capaz de originar la Hijituslogía.
Hace años pensaba que la llegada de la inmigración de otros países nos traería un poco de cosas de sus lugares de origen, entre ellos, algunos tebeos de allí, nuevos o de segunda mano. Dígamoslo claro: las cosas interesantes no se exporta. Se exporta la soja transgénica.
Imazigen
He trobat aquest enllaç sobre cultura amazic.
L'amazic és la tercera llengua més parlada de Catalunya, després del castellà i del català.
És un enllaç del normalment buit portal de vilaweb.
En copio algun enllaç.
20090425
Revistas Petete
He podido ojear las portadas ¡todas! de la revista Petete, en uno de los álbumes de Carasucia. Las he disfrutado porque no son las mías pero, así y todo, con más distancia (es algo del Internet ese), me han parecido que tienen un dibujo, un color y unas ideas muy agradables.
Esta revista fue publicada en España bajo el éxito del programa educativo infantil El Libro Gordo de Petete, unos microespacios de 1981 donde un pollo, pato o pingüino teleñeco hablaba con una presentadora y le explicaba la ley de la gravedad y demás cosas sin aprender las cuales podemos seguir viviendo. Años después, hacia 1989-1990, el mismo canal TVE-1 (existían TVE-1, TVE-2, alguna tele autónomica y alguna tele local) emitió Calculín, sobre un niño cuyo pelo era un libro o lo llevaba peinado como un libro.
Entre ambos programas, entre 1981 y 1986, se publicó el coleccionable Petete.
Si podéis acceder a ese álbum de imágenes, veréis algunas portadas con anuncios de muchos regalos o suplementos. Eran de verdad. Petete ofrecía una revista variada con pasatiempos, juegos, cuentos, textos educativos ilustrados e historietas; unos fascículos que se encuadernaban cada 24-28 números en unos tomos llamados "Enciclopedia Multicolor", cada uno de los cuales era un Libro Gordo de Petete, con información ilustrada de varios temas. Fueron seis tomos: azul, amarillo, magenta, verde, naranja y lila, siendo éste el peor (con cosas repetidas, variaciones en el estilo; con innovaciones como la informática: El Lenguaje del Logo) y el último, parte de cuyos contenidos pasaron a la revista.
Además, y creo que ya he hablado de esto en la maginoteca, álbums de cromos, recortables con edificios o una granja, unos minilibros, posters o atlas, un poco de todo. Una sorpresa.
Se acabó de golpe. Una semana ya dejaron de venir con asiduidad, y se acabó. Nunca llegaron algunos de números del final, y del 173 en adelante desapareció.
Sería interesante recuperar aquellos posters o atlas. O los edificios recortables.
No sé dónde leí que a mediados de los 80 hubo una crisis soterrada del comic. Me pregunto quién pensó que era soterrada una crisis durante la cual desapareció el TBO (1981-1982), Editora Valenciana (1984 o 1986), Bruguera (1986), PTT (1986); y, para postre, entraron en crisis las revistas de comic adulto.
Volviendo a las portadas: siempre me ha parecido fascinante el colorido. Es lo único que veo realmente "no de esta época", porque se pintaría por ordenador y con una paleta de colores, amplia como la de entonces, pero de tonalidades diferentes. Por lo demás, me cuesta atribuir esos dibujos a una época. Así como hay dibujos, que me gustan o que no me gustan, que puedo identificar como de los años 30 o de los 60 o de los 90, por tal o cual razón (ropa, vestidos, trazos, composición), en este caso no puedo. Necesito alguna opinión externa.
20090424
OjodePez número 100 y ya está
Vivo en una ciudad donde el Centenario es un sitio donde va la gente a morirse. Dirán que no, pero es lo que esperan los gestores que odian gastar dinero en tratamientos largos.
Y resulta que OjodePez, el fanzine sin igual que ha obtenido premios en el Saló y en la Expocomic, saca su número 100 (¿pero no iban por el ochentayalgo?). Y cierran.
No voy a sacar paralelismos.
Sólo voy a agradecer a OjodePez que durante años sacara un fanzine divertido, variado, donde vimos a los creadores evolucionar y mejorar, y que eso lo hiciera con una regularidad que yo nunca he visto en un fanzine, aunque es cierto que sigo menos fanzines incluso que blogs.
Por razones que no vienen al caso (osea, que no tengo ni idea), han decidido ir cada cual por su camino. Sólo espero, por la ensalada de limones bendita, que no sea porque hayan hecho algo tan estúpido como madurar. Maduran las peras y los tomates, aunque la gente es tan rematadamente analfabata que compra la fruta y hortalizas verdes.
Es un número emotivo, que hará las delicias de los editores de dentro de 20 años puesto que, habría que leerse los 83 números anteriores, para saborearlo en su salsa (y demás expresiones que usan los critiquetas de la historieta). Osea, que ahí hay un negocio seguro para dentro de dos décadas a contar desde el 2009.
Como lector habitual, comentarista de casi todos sus números (¡porque OjodePez ha permitido comentar sus historietas, y eso antes de que los blogs y sus comentarios fueran tan comunes! Es un ejemplo de innovación A SEGUIR por las iniciativas actuales; y las que no lo hagan, hacen mal, y ahora acabo el paréntesis e intentaré retomar el hilo de la oración compuesta del inicio del párrafo, ¿te parece bien?), con el título inmerecido de "50% de nuestra audiencia", forero con subforo y nosécuantas cosas más, osea, casi nada más, me siento parte de la familia de OjodePez y, como en las familias, hay cosas de las que uno no se entera sino que intuye, como era la defunción del e-zine
Uno de sus autores, el Captain Juster dice claramente, por boca de uno de sus personajes, que será un palo ir de blog en blog para seguir a los excolaboradores.
Una de las intenciones (¡ja, qué bueno!) de este blog era comentar un poco las cosas de OjodePez. Pero me temo que ya llegué en un mal momento o algo así, y además la propia maginoteca fue variando en mil direcciones sin llegar a ningún sitio. Hey, que no estoy hablando de chapar este blog. Poca broma.
Me ha hecho ilusión, sobretodo que el gran Goe, el que fuera rey de los rotus carioca, me haya dedicado una historieta que enlazo aquí porque no tengo claro como piratearla y ponerla como imagen.
Durante un tiempo, al principio, pensaba: "un día de estos igual podría enviar algún dibujo y hacer algo..." Pero es que hacían tebeos tan bien, mejoraban tanto, que daba cosa. Eso y que no se me ocurría nada, ni tenía herramientas, ni ganas, ni tiempo, un montón de trabajos, exámenes y rollos.
Lo que está claro es que el MÍTICOXD fanzine fue durante una temporada que duró meses y meses lo único que leía de tebeos "nuevos". Luego enlacé con la Crisis Tebeística Integral (CTI).
Una pregunta que comienza a quedar clara es la de perenne de si estará abierto alguna vez el cupo de admisión para colaborar en OdP. No.
La nostalgia de los fans por OjodePez ¡Muy pronto! (o igual nunca).
20090423
Análisis tebeístico de Sant Jordi
Uno: la tristeza (que se me que me produce ver la capacidad de la extrema derecha de Berlusconi para destruir el precario sistema democrático europeo (ha puesto a tías de esas del granhermano y demás en su lista europea y arrasar: si arrasan, se puede considerar muerto el sistema democrático italiano y herido el europeo; y habrá que reflexionar en menos de diez días, porque no habrá tiempo, para qué sirven los candidatos si con un guión escrito por gente del marketing y una cara ya hay suficiente).
Dos: constatar que el único autor que lleva desde el principio en EdicionesB-Grupo Zeta firmando Sant Jordi tras Sant Jordi (Día del Libro y de las novedades editoriales mediáticas) es el insustuible F*Ibáñez. Ahí estará firmando libros. Pero es que es, casi el único de los habituales, que saca novedades. Lo que pasa es que, por novedad, entiendo a Patricia Cornwell. Los demás son autores contratados para que saquen un libro, no autores de la casa, o son gente que se han paseado por otras editoriales.
Dicho de otra manera: el único valor seguro del Grupo Zeta se llama Francisco Ibáñez Talavera. Y el único producto perenne de esta editorial a nivel de publicaciones no periódicas es Mortadelo y Filemón.
A la vez, Ibáñez es uno de los autores fijos para firmar en El Corte Inglés desde que Cervantes tuvo un accidente laboral en Lepanto.
20090422
L'Embolic Colom i 1421
Fa un temps vaig llegir-me el llibre 1421. El Año que China descubrió el mundom de Gavin Menzies.
Vaig decidir que no m'importava que fos veritat o mentida. M'agradava.
També em vaig adonar que la publicació d'aquest llibre formava part de l'interès per part de les élites mundials per tal que Xina sigui coneguda i acceptada com a gran potència, cosa que no serà (acceptada per mi) fins que no deixin de morir centenars de miners xinesos cada mes. O fins que estúpids seguits per gent que Déu n'hi do diguin que els xinesos mereixen tenir una dictadura perquè no es descontrolin, ergo els habitants de llocs democràtics estan descontrolats, ergo la democràcia popular no és una democràcia, ergo a Xina no hi ha una dictadura del proletariat (que és una dictadura de la més àmplia part de la població, una forma exclamativa de dir "democràcia") i no seguiré.
El llibre és força interessant.
Serveix per adonar-se que no sabem res d'Història fora dels dos o tres Estats europeus de sempre (la unificació alemanya, la Revolució Francesa, la Revolució Industrial d'Anglaterra-Gal·les). La responsabilitat d'això és clara: els ministres i consellers d'educació, els seus presidents que els van nomenar, els programes del partits polítics; en l'àmbit cultural, literats i cineastes que mai van tenir ganes d'explicar-nos res d'això.
Ara bé, aquest llibre té fonamentades crítiques que fan que la pilota passi al costat sempre tèrbol de Cristòfol Colom (àlies Cristóbal Colón).
Perquè tot això dels mapes que tenien els europeos, els portuguesos, els catalans, el cartògraf Cresques, totes aquestes coses duen sempre cap a la figura (silueta?) de Colom, de qui no se'n sap res realment.
Aixi, per exemple, Colom tenia relacions amb un geògraf anomenat Toscanelli, el qual NO hauria existit! Jo no ho sabia o no ho recordava. Però és aquí on 1421 i Colom comencen confluir. De fet, el llibre abunda en què Xina va descobrir Amèrica; per tant no va ser Colom el primer en arribar. Fa anys que penso que tothom que volia s'embarcava cap a Amèrica i, o no en tornava, o no ho deia a ningú perquè, en realitat, a ningú no l'importava un rave.
En realitat, aquest Toscanelli seria en Jaume Ferrer de Blanes (o Jac Ferrer o John Farrer) qui hauria navegat fins al Cap Bojador d'Àfrica. nota: Jac=Jacques= Jacobo= Santiago= Jaume=Jaime
I tot això desemboca, com darrerament em sol passar: en la hipòtesi de la Descoberta catalana d'Amèrica, posteriorment manipulada pels censors. Apassionant.
I això és molt bo:
todos los descubridores parecen como Jesucristo, se sabe cuando y donde han nacido, pero no sabemos casi nada de su biografía desde entonces hasta que llegan a América
La veritat és que podria ser. El 20 Minutos ens recorda que el Papa del Tractat de Tordesillas era un Borja (família de Xàtiva, Regne de València, Corona d'Aragó). Els Borja són els "italians" Borgia. És a dir, això se suma a una Corona d'Aragó ficada per mitja Itàlia, un Papa afí, un cartògraf reial, un control comercial (i d'informació, per tant) de la Mediterrània i, per tant de la navegació.
Quan tothom hauria de saber que tot és xinès o italià, tret que no pugui ser valencià.
Aaah, n'hi ha per fer pel·lícules, sèries, minisèries, dibuixos animats, vídeojocs. Fins i tot tebeos...
Però el cinema i la ficcio àudiovisual de casa nostra només ens va donar Los Borgia o el que és igual Física o Química (puaj i repuaj).
Per reflexionar: la majoria de webs sobre aquests personatges són catalanes i en català. De fet, a Virginia no s'esmenta que John Farrer o Ferrar o John Smith ("Smith"=translation of "Ferrer", the same profession) sigui català, aragonès o valencià; o, en general, espanyol. Sinò que es diu que va nèixer "in London". I gairebé només hi ha la informació de que va fer 'un mapa i d'una filla seva que es diria Virginia. Les dates, per decomptat, no quadren amb les que donen els investigadors catalans. Per uns, el personatge seria del segle XV; per als altres, de mitjans segle XVI. Però es que els investigadors catalans, les seves webs, tampoc no veig que tinguin cap interès (inaudit?) en saber quina informació donen oficialment les webs americanes.
Si jo agafo Smith=Farrer=Ferrer de Blanes (ara que sé que hi podia haver existit aquest personatge) i ho ajunto amb que Ferrer de Blanes era cartògraf... i que l'anglès explorador de Virginia va deixar un mapa de Virginia, que és gairebé l'únic document que hi ha, doncs a mi em surten els números. Em queda la "petita" part de la diferència de segle. Molt bé, suposem que fos anglès, descendent del Ferrer de Blanes, fill o net. En aquella època es canviaven els cognoms segons la llengua del país, sense problema. A mi m'agrada aquesta solució; i m'interessa.
Ara, la pel·li. No falten idees per al cinema espanyol? Ja us n'he donat unes quantes.
Que no sigui del gènere bodrial com Aguirre ("por la gracia de Dios" qué película más desgraciada; una on sortia una paia així tonteta que ni era actriu ni res, i que la van fer model o una cosa així).
Un dels punts fluixos del llibre és:
Otra cosa que no queda clara es porque, si el objetivo de toda esta carisima expedición era incorporar al mundo al sistema tributario chino, no llegaron hasta Europa y sólo visitaron tierras desabitadas o con muy poca densidad de población.
Cosa que hauria d'aclarir-se a la segona part del llibre.: 1434
20090417
Estats fallits: Avui...
Porto temps amb ganes de fer una llista personal d'Estats fallits. Entenc que tothom la trobarà molt útil. Qui no s'ha preguntat mai quin Estat ha fet fallida?
Com a informació pràctica, polèmica i de servei públic personal, dono una primera aproximació a la meva llista d'Estats fallits.
No m'hauria d'oblidar, abans de tot, de fer una mena de definició del que entenc per Estat fallit, sense fer cas o no fer-ne del que es digui a Internet, eina que ha acabat sent una mala funció dependent de Google i de Wikipedia, o, pitjor, de les xarxessocialsonsinohietsnoexisteixes (és a dir, un altre negociet dels quatre de sempre). Funció: I (G,W, x).
Si no han canviat, la definició d'Estat cosa força factible donada la volubilitat dels acadèmics, aquest concepte faria referència a una entitat que consta de territori, població i d'un detendador de la violència legítima.
A partir d'aquí tenim que els Estats fallits serien les organitzacions que, essent reconegudes com a tals a organismes intergovernamentals (OIGs) o en diferents àmbits, amb banderes, amb qualsevol atribut, no tinguin alguna de les característiques anteriors.
Un exemple que fa molts anys que penso sóns els microEstats oceànics, aquells que un dia es quedaran sense territori perquè el nivell del mar pujarà i se'ls empasarà. No donaré noms per no equivocar-me. La solució que jo dono al seu problema es la d'adquirir terrenys a Austràlia, donat que alguns d'aquests Estats són rics. No veig clar, però, que l'Austràlia imperial que ha estat apareixent des de principis del segle XXI (amb expedicions colonials al Sud-Est Asiàtic) i exabruptes dels seus líders polítics contra els que no siguin blancs, anglosaxons i protestans, sigui favorable a cedir part del territori... en bona part perquè això la faria reduir el seu territori (he repetit el mot, ja ho sé) i això es pensa que és motiu de debilitat (per la mateixa raó: l'eliminació de territori és causa de fallida de l'Estat). Jo ho veig diferent: uns neo-Estats (no serien Estats, la Unió Europea tampoc no n'es, d'Estat, i no passa res), aliats d'Austràlia, en una comunitat d'interessos d'Oceania.
La fallida típica de l'Estat, l'habitual, és la pèrdua del monopoli de la violència legítima. A aquesta dedicaré bona part, però no és descartable qualsevol altre, per descomptat, incloses variables no aparegudes a la definició d'Estat.
Podríem anomenar-la "Estat fallit de model afganès" o somalí. Com bé hauríem de saber, i més si hem jugat alguna vegada al Civ (no t'emocionis: primera versió) és que no hi ha res pitjor que un Estat descontrol·lat, on cap organització té el monopoli de la violència legítima, és a dir, on els trets i els robatoris et poden venir de qualsevol actor de l'escena política. La Guerra hobbesiana de tots contra tots, amb aliances canviants, es va veure molt clarament a Somàlia. De fet, és una de les causes de l'existència de pirates en aigües internacionals índiques. La veritat és que em penso que ara a tothom li agrada passar per aquella zona. Per tant, un Estat fallit de model afganès o somalí afecta al context internacional, no és una qüestió merament local. No entro en les causes de la destrucció de l'Estat o en si aquestes causes van ser endògenes o exògenes. Podríem pensar que l'intervencionisme de l'Estat Etíop a Somàlia estaria marcat per obtenir un Estat a cal veí; no n'excloc altres intencions. Està clar que la guerra de clans somalí i els seus Estats que tots són Somàlia, i la guerra entre afganesos de tot tipus, pro i contra talibans, pro i contra mujahidins, pro i contra líders guerrillers que viuen per i per a la guerra, pro i contra soviètics, pro i contra pakistanesos, o els grups ètnics diversos que hi ha a Afganistan. Recordem que els combatents afganesos solen dir que la culpa és de l'estranger, no de la gent a la qual s'enfronten; sens dubte, això simplifica molts els pactes posteriors amb gent a la qual has estat matant, perquè tots són afganesos i no uns manipulats de l'exterior. Malauradamente, sempre n'hi ha de manipulats des de l'exterior, així que la guerra sempre continua.
Els dos teòrics (based on true facts, vull dir, basats en la seva experiència) als quals sempre recorro són: Thomas Hobbes i l'insultat Nicholò Macchiavelo. El primer ho deia clar: la guerra de tots contra tots no és adequada per a la seguretat física i mental dels habitants d'un país. Demanava atorgar el poder del garrot a un organisme (en el seu cas, la monarquia absoluta =el govern d'un individu superpoderós que pogués decidir-ho tot), i crear un Leviathan acorralat, que seria l'Estat i l'Administració (una institució superpoderosa supraindividual però que fos aplacada per evitar que es passés de la ratlla). Ser controlat per un i controlar a una organització suposo que li semblava més fàcil que amb una pluralitat.
El segon, ja al segle XV clamava per la unió dels territoris que segles després formarien Itàlia, en una època que l'Estat no existia com ara, perquè eren lots de terra amb població dominats per senyors feudals que heretaven, conquerien o canviaven aquests lots contínuament. Quan dic "model d'Estat fallit afganès o somalí" potser podria anar a més enrera i dir "Estat fallit maquiavèlic" perquè tenim característiques semblants: inseguretat física i jurídica per a la població, intervencionisme estranger (Corona d'Aragó, França, Sacre Imperi Romànic Germànic), descontrol armamentístic, etc.
A partir d'aquí, m'arribo al segle XXI i dic que Itàlia és un Estat fallit. Com a mínim a la meitat Sud d'Itàlia hi ha una fallida en el monopoli de la violència legítima. De nou, els territoris es divideixen a l'antiga, en clans que tenen un difús poder territorial, amparats en poblacions variables, en afinitats, en regles no escrites i que un no sap (inseguretat jurídica) si cal acomplir un parell de barris més enllà. En escriure això, acaba de passar un terratrèmol al centre d'Itàlia (a L'Aquila, a la regió dels Abruzzos). Veiem que un país que està al G-7 (G-8) o a la Unió Europea, l'OTAN, fundador de l'ONU i noséquantes coses més, és incapaç de gestionar un terratrèmol (compari's amb Japó o inclús amb Turquia). No és només una qüestió d'experiència en la matèria, sinó que resulta que acallen i amenacen a la persona que el va predir (en comptes de fer-li una mica de cas, per si les mosques) i resulta que se sospita que les construccions incomplien la normativa anti-terratrèmols, cosa que els mitjans diuen que se sospita però que jo sé que és així, com si passés a Catalunya, ampliat per la participacio mafiossa (Saviano dixit) a tots els negocis, inclosos els de la construcció, fent servir les seves regles, els seus materials fent cas omís de tot allò que no els importa, amb la passivitat habitual de l'Estat. Per tant, Sud i Centre d'Itàlia, en Estat fallit. Si li afegim la crisi de les escombraries, que afecta a Nàpols però que, com ja hem dit, esquitxa de problemes els territoris veïns (la brossa s'expulsa a Sardenya, o a Alemanya, en aquest cas a preus molt més alts), doncs aixó implica que la falta del monopoli de la violència (una qüestió de seguretat) li afegim a més la fallida en la seguretat sanitària i medioambiental.
Islàndia: al 2008, i despres d'una dècada d'errors tràgics, que començà amb la venda dels drets genètics dels islandesos a una empresa privada, acaba amb la fallida tècnica del sistema financer a causa dels fraus bancaris capitalistes dels Estats Units i d'altres llocs. Potser és el cas més cridaner, donat que hom pensava que ens trobàvem davant d'un lloc civilitzat. La setmana que van matar dos óssos polars nàufrags que navegaven sobre icebergs, a la primavera del 2008, ja vam saber que la barbàrie era part de la cultura islandesa. Ara el país l'estan venent als avariciosos xinesos, i la població es planteja entrar a la Unió Europea. Jo em pregunto si la UE vol tenir una colònia de l'imperi xinès com a part seva, a més sense civilitzar, i a sobre després d'haver incorporats tots aquells Estats del Centre i Est d'Europa que només volen ser colònies iankis.
Mèxic: el cas de la guerra dels narcotraficants i la crisi dels "mexicans de tercera categoria" (pensionistes que cobren 15, 70, 90 150 €) amb la immobilitat del conflicte de Chiapas i similars, ens mostra a un Estat que no funciona, que seguramente no ha funcionat mai, que no pot ni donar de menjar a la seva població ni curar-los, ni pagar-los el que van cotitzar amb impostos. La guerra contra les dones. Els narcotraficants que guanyen l'Estat, igual que ha passat a:
Brasil: on hi ha ciutat on els gangsters van guanyar la batalla cap al 2006 a les forces de seguretat. Per tant, trencament de la violència legítima per part de bandes criminals organitzades.
De fet, Mèxic és un Estat fallit en molts aspectes. El darrer, tot just deixant reposar aquest text, surt a les notícies: és la grip porcina. Es tracta d'una grip originada a Califòrnia. Per tant, des d'un punt de vista basat en l'experiència (les guerres es fan per donar sortida als stocks dels fabricants estadounidencs d'armes), no seria gens estrany que la grip porcina (que diuen que barreja grip porcina, aviar i humana) surti des de Califòrnia per donar sortida als excedents de medecines fabricats contra la grip aviar de la qual fa anys que se'n parla (acabo de sortir de la Ciència Política i entrat en la Conspiranoia).
En relació amb la gestió de l'epidèmia de grip, l'Estat Mexicà s'inhibeix d'informar durant dues setmanes (és a dir, no informa a les organitzacions intergovernamentals, com l'Organització Mundial de la Salut). És evident que això no s'ocasiona de cop un cap de setmana de finals d'abril del 2009 (20090425), perquè els mateixos metges diuen que la malaltia s'incuba durant 10 dies, perquè hi ha una família d¡australians tancats, vull diiiiir, en quarentena a Austràlia després de tornar d'un viatge a Mèxic, i llavors en portaven quinze dies (canal de notícies 3 24 de la nit del dilluns 20090427). El brot hauria començat al març, com a mínim, d'amagat.
Més encara: s'han quedat sense mascaretes i sense vacunes o medecines. Estem parlant d'un país membre del famós G20, la qual cosa fa planejar seriosos dubtes sobre l'eficàcia d¡aquesta organització.
Per tant, si estenem el concepte de violència legítima, com se sol fer, cap a la defensa i protecció dels habitants d'un Estat, és meridianament clar que Mèxic és un Estat fallit, donat que ni contra els narcotraficants, ni a favor de les dones assassinades ni per combatre una epidèmia de grip l'Estat no ha estat capaç d'actuar.
Els mexicans funcionen, però Mèxic no.
El cas al qual estem assistint en directe de fallida d'un Estat és el de Pakistan. Ja he parlat de Pakistan en altres vegades. Llavors era en relació a un personatge que semblava sortit d'una BD del TFE (bande dessinée del Territori Francòfon Europeu), el General Pervez Musharraff, un tiu que deien que ho feia molt malament i que era un dictador, tot i que, no només feia Eleccions plurals (al menys, tan plurals com les que pugui haver a Euskadi), sinó que, a sobre, tenia el mal costum d'acceptar-ne els resultats. El més gran problema de Pakistan en relació a la seva sobirania estatal resulta que ha estat ni més ni menys que els seus Serveis Secrets, un instrument de l'Estat per garantir la defensa, la seguretat i la violència legítima. En realitat, els Serveis Secrets, en aquest cas, i no és l'únic, són una mena de màfia incrustada a dins de l'estructura de l'Estat que ha posat i deposat dictadors i poliarquies al seu aire. Es diu que van ser els Serveis Secrets de Pakistan els que van posar al poder els taliban a Afganistan o els que han estat posant bombes a Cachemira (zona disputada entre Pakistan i l'Índia, a la qual pertany, . I, anys després, resulta que els talibans (ara anomentas "insurgents taliban" o "terroristes talibans") entren a Pakistan, zona nord, i s'enroquen a les anomenades zones tribals, llocs on un s'assabenta que l'Estat no hi arribava. Tot i enviar l'exèrcit a lluitar contra els talibans, aliats d'algunes "tribus" (concepte abstracte que no ens aporta informació de res), l'Estat retrocedeix davant aquestes tribus i davant dels taliban (talib: singular; taliban: plural). De fet, l'Estat Pakistanès els hi fa algunes concessions, la més important de la qual és l'eliminació de les lleis pakistaneses civils en favor de la Xària o Llei Islàmica (o lleis desigualitàries fetes per afavorir els privilegiats de tota la vida, conculcant l'Alcorà).
Al 20110501 el Premi Nobel 2009, el President Barack Obama dels Estats Units d'Amèrica, anuncia que ha donat ordre de matar Ossama Bin Ladin, i que ha ha tingut èxit en assassinar-lo. Ha estat a Jalalabad, localitat dintre de Pakistan. Es diu que un comando militar dels Estats Units ha actuat al marge del govern de Pakistan , el qual no els hauria donar permís. Si no és una estratagema per no perdre el favor d'una població que odia més l'imperialisme dels Estats Units que el terrorisme d'Al Qaida, si no és això, estem davant d'una altra confirmació de la fallida de l'Estat de Pakistan.
El llistat d'Estats fallits no acaba pas aquí.
Però m'aturo per donar constància d'un fet de l'existència dels Estats fallits i és l'exportació de problemes al seu entorn.
A l'abril del 2009, un creuer italià de turistes de luxe que ningú no sap que hi feia en aigües tan perilloses va aconseguir frustrar un atac dels pirates somalís. En realitat, tot i la tendenciosa frase anterior, el vaixell estava força a prop de les Illes Seichelles. La fallida de l'Estat Somalí provoca problemes internacionals als seus voltants i no només en les aigües territorials de Somàlia.
Quan Mèxic té problemes de salut per una inepta gestió i una opacitat tradicional, els afectats no seran només els mexicans sinó que traspassa fronteres, i els casos de contagi arriben a Europa en un dia i mig. La fallida de l'Estat Mexicà causa problemes fora de les seves fronteres.
Quan Afganistan col·lapsa, tot i ser envaït per Estats Units d'Amèrica i l'OTAN amb un dels objectius que seria restablir l'autoritat central de l'Estat a tot el territori, de fet el que aconsegueix és expulsar taliban (guerrillers, insurgents, terroristes... diguin-li com vulguin) a Pakistan. I s'hi fan forts. Per tant, els problemes de la fallida de l'Estat, de la pèrdua del monopoli de la violència legítima per part de l'Estat, no se circunscriuen a l'interior de l'Estat sinó que afecta als Estats veïns o a les poblacions dels Estats veïns. Anteriorment, ja havia afectat a les repúbliques centroasiàtiques i gasístiques de noms oblidats i dictadors eterns.
Incís pakistanès: A finals d'abril del 2009, la premsa comentava que els taliban ja només estavena 70 km d'Islamabad, capital de Pakistan. En realitat, això, amb el mapa a la mà, és no dir res, donat que Islamabad és força a prop de la frontera nord, amb Afganistan i de les anomenades "zones tribals" (un nom tendenciós i negatiu, com es pot apreciar: són tribus que cal civilitzar) . De totes maneres, sí que hom pot sospitar una clara estratègia talib o qaidita (adjectiu que m'acabo d'inventar per dir "d'Al Qaida" en femení). Es tractaria de dur més lluny la desestabilització de Pakistan (atemptats diaris des del 2006) i aconseguir ocupar-lo per tenir accés a l'únic país musulmà amb armes nuclears. Això és tan evident que sembla una gran troballa d'aquestes que tothom sap. En aquell moment, l'equilibri de poders planetari sí que canviaria, en relació amb els islamistes d'estil talib i qaidí. Si Pakistan ha optat per fer retrocedir l'Estat, de dret i de fet, a alguns districtes tribals per evitar enfrontaments amb els taliban, i si els Estats Units d'Obama estan sospesant reimplantar la Xaria a Afganistan per mitigar la guerra, i si a Somàlia, la feblesa de l'Estat front dels guerrillers islamistes, també ha fet reimplantar la Xaria, és clar que s'acceleraria, amb armament nuclear, aquest fenomen de substitució de la legalitat d'obediència civil i laica per una d'obediència militar i religiosa.
Per tant, lligant amb l'incís, quan l'Estat de Pakistan fa fallida crea, no només problemes a la població del seu territori, sinó que dóna problemes a nivell regional o global.
Conclusió: un Estat fallit, en l'actualitat, duu a conseqüències internes i externes.
20090411
El Capitán Trueno citado en un congreso de esos que se hacen entre ellos
Yo lo he leído en la revista Clío Historia, número 90, dedicado en parte a preguntarse si hubo "cruzados españoles"... Claro está que yo me lo compré porque sólo conocía aun cruzado español, el Capitán Trueno. Bueno, pues no he podido aún leerlo del todo pero se comenta que en 1291 (cien años después que el Capitán Trueno), Jaume I El Conqueridor lanzó una fallida Cruzada.
Aunque se dice que hubo catalanes durante la Segunda Cruzada, que hubo algún noble castellano que participó en la misma... la presencia española era escasa. Es lógico porque tenían la guerra santa nada más salir de casa, sin necesidad de coger el autobús interurbano ni nada, con una T-10 de una zona iban y venían de las batallas en las que se divertía esa gentuza.
La época del Capitán Trueno es la de la Tercera Cruzada (1189-1192). El artículo de la revista, escrito por Enrique Sancho, es claro: "tampoco tuvo protagonistas hispanos".
Parece ser que en la Sexta Cruzada sí hubo, por ejemplo, participación navarra, dado que este reino estaba vinculado a Francia.
Si recordamos, en alguna aventura, el Capitán Trueno decide donar un tesoro para montar una Orden militar. Las primeras décadas de funcionamiento de estas órdenes, apenas tienen caballeros españoles. Sin embargo, es cierto que la Corona de Aragón (y también Navarra y Portugal) darán mucho poder a estas órdenes de caballería. A partir del siglo XII, se crean varias órdenes en los reinos hispánicos.
Lo que pasa es que esa misma revista también dedica un un par de páginas a hablar sobre los moriscos, otro par para dar cuenta de un documental sobre el mismo tema -la limpieza étnica que expulsó a los moriscos de los reinos hispánicos en 1609... y un apartado para hablar sobre un congreso sobre un tema relacionado: "Imagen y cómic: de Fortuny al Capitán Trueno. El imaginario sobre el mundo árabe y el islam". Este congreso se realiza en la Universitat Autònoma de Barcelona los días 15 y 16 de abril. Uno de los temas será: "Representación de los árabes en la cultura popular y de masas".
Me temo que, como es habitual, nos han vuelto a confundir al Capitán Trueno con el Guerrero del Antifaz... más aún con una visión restringida de este útlimo personaje.
Una web con información sobre el tema.
Si alguien pudiera ir -ja, si lo hacen entre semana y en horas de curro- que nos explique algo. ¿Estas cosas por qué no las hacían en la Autónoma entre el 93 y el 2004?
Probablemente las dos comunicaciones más cercanas al tema del Capitán Trueno sean las siguientes:
- Caricaturas y cómics sobre Mahoma y el Islam, a càrrec de Manuel Barrero. (¡del mismo)
- Una visión de Oriente en el cómic de aventuras: el héroe enmascarado y exótico versus el árabe malvado y perverso, a cargo de Calres Figuerola. (será "Carles")
20090410
Tebeos de verdaz
Data Estel·lar marchaaaando uuuna de taaaapas Divendres 20090410
Aquest article es diferent de la majoria dels que es poden trobar per aquests internets.
Generalment, i em sobta molt, quan es parla de còmics per Internet o inclús en persona, semba que la gent els tingui ben guardadets, ordenadets, nets. Sovint dic coses com: "em falta la tapa de..." I em sembla sentir una remor -ooooooh- desaprovatòria o amb característiques d'enigma: "és que és possible que els còmics es facin malbé?".... Si parlo de superhumors o d'àlbums de tapa dura en males condicions, aixó pot arribar a ser difícil d'entendre.
Doncs resulta que la gent normal va comprar tebeos, o els hi van comprar, els va llegir, els va arraconar, o els va llençar o els hi van fer llençar... Sovint, els que es guardaven, es llegien, es prestaven i els fulls se soltaven de les grapes. Tebeos de grapa! Què lluny que sembla quedar això ara! Eren revistes, periòdics que la gent feia durar molt més del que hauria pensat el fabricant: anys.
I en això que em topo amb unes quantes tapes sense budells (els fulls interiorss... se'n diuen "budells"="tripa", segons la nomenclatura oficial, tret que ja l'hagin canviat).
Aquest article és interessant perquè conté aspectes molt diferents que poden interessar a més d'un.
Entre d'altres, a aquells que pensen que falten imatges en aquest blog. ;D
Els tebeos, de tota la vida, s'han llegit, s'han embrutat, s'han acabat trencant.. i no passa res. Plas, una taca; ras, un full estripat; una suma d'anar a la compra... El que em sobta moltíssim és trobar-me milers d'imatges internàutiques sense taques, sense mostres d'ús.
No era rar que les tapes d'un tebeo acabessin amb el contingut d'un altre.
D'això calia donar constància a Internet. Va succeïr. Així sigui dit i aixì sigui escrit.
Continuarem en un altre moment.
20090404
Angustio Vidal: punk
"El troll de las cinco y media ha dit...
Angustio Vidal, punki???"