Data Estel·lar quesíqueno Divendres 20071130
Em diuen que surt al Canal 33 el dibujante ése que le han dado el premio, així que ho miro... Al cap d'un moment, agafo llapis i boli perquè veig que diu alguna cosa interessant... De fet, em trepitja algun tema de blog.
El programa és L'hora del lector i és la versió del programa de llibres que feien a la Barcelona Televisió. Vull dir la versió "menys gafapasta". Sabia que donaven aquest programa des de fa setmanes però no sabia quan, entre les 10 i les 11 de la nit, a aquestes hores rares del 33 que ni són ni deixen de ser. De fet, el programa de BTV era un pel millor. Al 33 es van passar com mitja hora de rellotge dient que el programa s'estava a punt d'acabar i que faltava una "tercera part", que m'imagino que és com allò que deia el Balbín que ells continuaven xerrant quan el programa "La Clave" s'acabava (evidentment, l'enllaç és a la revista i per això no l'he posat al nom del programa). Malament quan un programa fa aquestes coses de "3 minuts i acabem" i fa seccions massa rígides, que els quatre que veiem aquests programes no ens interessa si la secció la fan o no perquè ens agrada que aprofundeixin en algun tema... el 33 té <20%d'audiència i no en guanyaran més ni que tots els futbolistes apareguin al "Millenium". En resum, Max va sortir al programa d'Emili Manzano
Sobtà no veure a Juan Carlos Alquezar, de qui se'n diu que ha estat burgomaestre
i que apareixia a l'anterior etapa del programa, si no em confonc de cara.
I sobta més quan Max treu un Pulgarcito de 1962, que és seu i que va llegir aquell any. La portada duu a Carioco (objectiu: localitzar aquest número dels cinquanta i escaig d'aquell 1962). L'estat de la revista era semblant als que es poden veure als mercats: amb la portada mig estripada, com tallada a tisora, fràgil però allà encara sencer.
Es veu que en aquell programa, el convidat ha d'ensenyar llibres que l'hagin influït: un va ser el Pulgarcito. A la seva vida, després hi ha un "buit", va deixar de llegir tebeos tipus Pulgarcito, com a molt, va conèixer els Tintíns. M'autocito, i faig referència a dir que els seus dibuixos s'assemblaven als de la Bruguera més antiga. Crec que vaig dir que "als dels anys 50"... en fi, ell treu un de 1962... diguem-ne que no puc afinar gaire més sense tenir dades biogràfiques... Apunto que aquesta similitud la troo a Bardín, no tant en altres títols o il·lustracions, que em recordaven més a uns personatges de línia clara (o una mena de línia clara valenciana).
Un altre llibre és un Diccionario de Símbolos, molt semblant al que es pot trobar a la Happy Books, un d'aquests totxos que un no sap mai si poden tenir utilitat. Si veiem Bardín, en Max l'ha aprofitat, i amb escreix. Si fa no fa, el mateix li va dir el presentador.
A més, treu un llibre de Robert Graves. Es tracta d'un llibre de tapa rosa. Jo diria que és d'Alianza. No vaig veure el títol i no el vaig sentir, tampoc. Es tracta de l'autor de Jo, Claudi (del totxo, no de la sèrie que "era tan bona, que jo se'n fan, de sèries d'aquestes però que si les fan tampoc no les veuríem").
Preguntat sobre la imaginació, sense citar aquesta prohibida paraula, per Víctor M.Amela, un periodista que semblava que tenia sentit de l'humor i tot quan feia la crítica de la tele de La Vanguardia però que es va convertir en un comentarista de coses que no calen a la ràdio i la tele, amb un aspecte com de "sóc escèptic però no dissmulo passant per un no escèptic que dissimula". Esgotador i buit, la veritat. Llavor representa que Víctor M.Amela li fa aquella pregunta, així com qui no vol la cosa, tan tonta però que "tothom es fa": "segur que aquest tiu pren drogues per inventar-se aquestes flipades, oi?". I resulta que Max li contesta de manera serena que no, que "es pot fer sense drogues", tot i que hi hagi gent que augmenti la seva percepció i tal i qual amb les drogues. Aquesta continuació és important perquè, al cap i la fi, ell és de El Víbora (li treuen un Víbora de 1980, el número 5) i és la mateixa Editorial La Cúpula l'editora de Bardín i recordem que es tractava d'una revista contracultural, underground, a favor de que cadascú escollís si drogar-se o no, etc. Res a veure amb els darrers números, al meu parer... cosa que em suggereix que ser contracultural al segle XXI passava per no fer esment de les drogues, o que els personatges no hi estiguessin involucrats.
Diu més d'una cosa interessant: "Cal etimologia". I evoca dues paraules, una és èxtasi ("sortir cap a Déu") i l'altre, "etimologia" (és la que tinc anotada però penso que ha de ser un error): "portar Déu a dintre". Ambdues fan referència a "theus", "zeus", "déu", etc.
El pregunta és per a Catalunya i li pregunten per si li agradaria publicar en català. Diu que ho va haver de deixar perquè el mercat és reduït i afegí que el seu català és col·loquial (no el va aprendre a l'escola), mentre que el seu castellà és molt acadèmic. De totes maneres, va aconseguir que l'editor, Josep Maria (Berenguer, suposo), hi va estar d'acord d'immediat, quan l'autor li va proposar de treure una versió en català de Bardín. "Però això parteix de l'autor", com volent dir sense dir-ho, que no hi ha política editorial cap al català, tot i que els editors i autors siguien d'aquesta llengua.
Entretant, a la tele de Badalona, hi havia el guanyador del Premi Filmets d'animació. Diu que el seu film agradava molt als nens de 7-8 anys, que la intenció era professionalitzar-se, vendre aquesta feina com a "episodi pilot" a una productora ("per fer episodis") però que era molt difícil (que no estaven per la feina, diguem-ho clar, perquè haurie d'amoquinar) i que treballava de coses que no tenien res a veure (sense especificar... Aposta: era funcionari). Diu que va trigar 2 anys i que tots els dibuixos estaven fets a mà. Sorpesa del periodista de "Sortida Nord" (l'únic presentador que sembla haver-hi al canal de Badalona, i que alguna relació amb el món de la historieta té, no sé quina). Per descomptat no he trobat el títol del curtmetratge ni el nom de l'autor.
Canvies de canal i et trobes, després de 10 minuts d'anuncis, com si algú els veiés (a ells i als anuncis), a Max dient que la policia francesa et respecta quan dius que ets autor de còmics. Primer, li obren la maleta, què hi duu, quin paio més rar, sóc autor de còmics... BD... Angoulème... BD? I se'ls canvia la cara i et donen tot de facilitats amb molta amabilitat. La moralitat de la història és que hi ha lloc on la historieta sí i d'altres que no.
A continuació, canvien de secció, i veiem a no recordo qui -Victor M.Amela, em penso- intentant dir aquelles paraules de tota la vida ("magnífic, meravellós") relacionades amb un llibre sobre els 7 Savis de Grècia (i 3 més) (venia a ser això el títol del llibre a comentar, de Carlos García Gual)... que si Epimei la cara de Max i la seva veu dient "sí... sí..." però que, en realitat, volia dir "sé de què va, deixeu-me intervenir"... cosa que va poder fer fàcilment i va demostrar que sap més dels clàssics, de Grècia, Roma i la seva mitologia que els del programa... i és ell qui parla de la Paradoxa d'Epimènides (Todos los cretenses son mentirosos, i ell n'era, de cretenc... ho cito en castellà perquè tothom sap que els antics parlaven en llatí i grec però feien les cites en castellà; això ho sap qualsevol que hagi anat a la Uni). Podrien haver-lo aprofitat... I llavors diuen que aquell llibre està esgotat i que no el pensa prestar... i Max diu "sí, però ara estan a punt de treure una nova reedició"... Sorpresa al plató... En un programa de llibres, on les editorials segur que hi suquen, la notícia la porta un dibuixant de tebeos.
Tot això em serveix per no haver de ficar amb calçador el que he llegit d'un llibre que "necessàriament no recomano" (i no que "no necessàriament recomano"). Es tracta del totxo La Cultura. Todo lo que hay que saber, de Dietrich Schwanitz, una d'aquestes coses rares que fan al Corte Inglés, que posen a la venda un joc a un preu que sembla molt inferior al que hauria de ser de mercat. Recordo haver sentit propaganda d'aquest llibre, una mica, si més no. I m'esgarrifo pensar que ara el tornen a vendre però amb imatges, és a dir, més car. Entre tota la immensa quantitat de despropòsits que surten al llibre, el menor dels quals és pensar que de tot allò que cal saber no cal saber res de fora de l'Europa pensada a escala alemanya (Europa Occidental, allò de sempre: Alemanya, França -excel·lents-, Gran Bretanya -són magnífics-, Estats Units i poc més), apart d'això jo vaig pensant en quin lloc de la cultura posarà la Historieta... A la p554 tinc una resposta, potser la definitiva:
Sobtà no veure a Juan Carlos Alquezar, de qui se'n diu que ha estat burgomaestre
i que apareixia a l'anterior etapa del programa, si no em confonc de cara.
I sobta més quan Max treu un Pulgarcito de 1962, que és seu i que va llegir aquell any. La portada duu a Carioco (objectiu: localitzar aquest número dels cinquanta i escaig d'aquell 1962). L'estat de la revista era semblant als que es poden veure als mercats: amb la portada mig estripada, com tallada a tisora, fràgil però allà encara sencer.
Es veu que en aquell programa, el convidat ha d'ensenyar llibres que l'hagin influït: un va ser el Pulgarcito. A la seva vida, després hi ha un "buit", va deixar de llegir tebeos tipus Pulgarcito, com a molt, va conèixer els Tintíns. M'autocito, i faig referència a dir que els seus dibuixos s'assemblaven als de la Bruguera més antiga. Crec que vaig dir que "als dels anys 50"... en fi, ell treu un de 1962... diguem-ne que no puc afinar gaire més sense tenir dades biogràfiques... Apunto que aquesta similitud la troo a Bardín, no tant en altres títols o il·lustracions, que em recordaven més a uns personatges de línia clara (o una mena de línia clara valenciana).
Un altre llibre és un Diccionario de Símbolos, molt semblant al que es pot trobar a la Happy Books, un d'aquests totxos que un no sap mai si poden tenir utilitat. Si veiem Bardín, en Max l'ha aprofitat, i amb escreix. Si fa no fa, el mateix li va dir el presentador.
A més, treu un llibre de Robert Graves. Es tracta d'un llibre de tapa rosa. Jo diria que és d'Alianza. No vaig veure el títol i no el vaig sentir, tampoc. Es tracta de l'autor de Jo, Claudi (del totxo, no de la sèrie que "era tan bona, que jo se'n fan, de sèries d'aquestes però que si les fan tampoc no les veuríem").
Preguntat sobre la imaginació, sense citar aquesta prohibida paraula, per Víctor M.Amela, un periodista que semblava que tenia sentit de l'humor i tot quan feia la crítica de la tele de La Vanguardia però que es va convertir en un comentarista de coses que no calen a la ràdio i la tele, amb un aspecte com de "sóc escèptic però no dissmulo passant per un no escèptic que dissimula". Esgotador i buit, la veritat. Llavor representa que Víctor M.Amela li fa aquella pregunta, així com qui no vol la cosa, tan tonta però que "tothom es fa": "segur que aquest tiu pren drogues per inventar-se aquestes flipades, oi?". I resulta que Max li contesta de manera serena que no, que "es pot fer sense drogues", tot i que hi hagi gent que augmenti la seva percepció i tal i qual amb les drogues. Aquesta continuació és important perquè, al cap i la fi, ell és de El Víbora (li treuen un Víbora de 1980, el número 5) i és la mateixa Editorial La Cúpula l'editora de Bardín i recordem que es tractava d'una revista contracultural, underground, a favor de que cadascú escollís si drogar-se o no, etc. Res a veure amb els darrers números, al meu parer... cosa que em suggereix que ser contracultural al segle XXI passava per no fer esment de les drogues, o que els personatges no hi estiguessin involucrats.
Diu més d'una cosa interessant: "Cal etimologia". I evoca dues paraules, una és èxtasi ("sortir cap a Déu") i l'altre, "etimologia" (és la que tinc anotada però penso que ha de ser un error): "portar Déu a dintre". Ambdues fan referència a "theus", "zeus", "déu", etc.
El pregunta és per a Catalunya i li pregunten per si li agradaria publicar en català. Diu que ho va haver de deixar perquè el mercat és reduït i afegí que el seu català és col·loquial (no el va aprendre a l'escola), mentre que el seu castellà és molt acadèmic. De totes maneres, va aconseguir que l'editor, Josep Maria (Berenguer, suposo), hi va estar d'acord d'immediat, quan l'autor li va proposar de treure una versió en català de Bardín. "Però això parteix de l'autor", com volent dir sense dir-ho, que no hi ha política editorial cap al català, tot i que els editors i autors siguien d'aquesta llengua.
Entretant, a la tele de Badalona, hi havia el guanyador del Premi Filmets d'animació. Diu que el seu film agradava molt als nens de 7-8 anys, que la intenció era professionalitzar-se, vendre aquesta feina com a "episodi pilot" a una productora ("per fer episodis") però que era molt difícil (que no estaven per la feina, diguem-ho clar, perquè haurie d'amoquinar) i que treballava de coses que no tenien res a veure (sense especificar... Aposta: era funcionari). Diu que va trigar 2 anys i que tots els dibuixos estaven fets a mà. Sorpesa del periodista de "Sortida Nord" (l'únic presentador que sembla haver-hi al canal de Badalona, i que alguna relació amb el món de la historieta té, no sé quina). Per descomptat no he trobat el títol del curtmetratge ni el nom de l'autor.
Canvies de canal i et trobes, després de 10 minuts d'anuncis, com si algú els veiés (a ells i als anuncis), a Max dient que la policia francesa et respecta quan dius que ets autor de còmics. Primer, li obren la maleta, què hi duu, quin paio més rar, sóc autor de còmics... BD... Angoulème... BD? I se'ls canvia la cara i et donen tot de facilitats amb molta amabilitat. La moralitat de la història és que hi ha lloc on la historieta sí i d'altres que no.
A continuació, canvien de secció, i veiem a no recordo qui -Victor M.Amela, em penso- intentant dir aquelles paraules de tota la vida ("magnífic, meravellós") relacionades amb un llibre sobre els 7 Savis de Grècia (i 3 més) (venia a ser això el títol del llibre a comentar, de Carlos García Gual)... que si Epimei la cara de Max i la seva veu dient "sí... sí..." però que, en realitat, volia dir "sé de què va, deixeu-me intervenir"... cosa que va poder fer fàcilment i va demostrar que sap més dels clàssics, de Grècia, Roma i la seva mitologia que els del programa... i és ell qui parla de la Paradoxa d'Epimènides (Todos los cretenses son mentirosos, i ell n'era, de cretenc... ho cito en castellà perquè tothom sap que els antics parlaven en llatí i grec però feien les cites en castellà; això ho sap qualsevol que hagi anat a la Uni). Podrien haver-lo aprofitat... I llavors diuen que aquell llibre està esgotat i que no el pensa prestar... i Max diu "sí, però ara estan a punt de treure una nova reedició"... Sorpresa al plató... En un programa de llibres, on les editorials segur que hi suquen, la notícia la porta un dibuixant de tebeos.
Tot això em serveix per no haver de ficar amb calçador el que he llegit d'un llibre que "necessàriament no recomano" (i no que "no necessàriament recomano"). Es tracta del totxo La Cultura. Todo lo que hay que saber, de Dietrich Schwanitz, una d'aquestes coses rares que fan al Corte Inglés, que posen a la venda un joc a un preu que sembla molt inferior al que hauria de ser de mercat. Recordo haver sentit propaganda d'aquest llibre, una mica, si més no. I m'esgarrifo pensar que ara el tornen a vendre però amb imatges, és a dir, més car. Entre tota la immensa quantitat de despropòsits que surten al llibre, el menor dels quals és pensar que de tot allò que cal saber no cal saber res de fora de l'Europa pensada a escala alemanya (Europa Occidental, allò de sempre: Alemanya, França -excel·lents-, Gran Bretanya -són magnífics-, Estats Units i poc més), apart d'això jo vaig pensant en quin lloc de la cultura posarà la Historieta... A la p554 tinc una resposta, potser la definitiva:
En aquest cas, "él" és una persona a la qual no li agrada llegir (perquè llegir és el màxim per accedir a la cultura, segons l'autor) i que veu la tele tant que no pot concentrar-se.Cualquier texto que sobrepase el nivel expresivo de los cómics (amb accent tancat i tot, cortesia del traductor, un paio de qui hauríem de parlar, potser en un Consell de Guerra) y de sus caracteristicos "wham" y "boing", es para él un auténtico embrollo.
En fi, no em sobta l'opinió que té l'autor d'allò que desconeix. "Wham"... onomatopeia poc usada, diria jo. Seria bo posar-li al davant tantes historietes que desmenteixen el que ell diu... i especialmente, posar-li historietes normaletes, no només grans obres "que agraden als que no llegeixen còmics". Si aquest paio, almenys, s'hagués llegit a Mc Luhan, llavors, potser, sense llegir una sola tira, sabria que cal més que els "wham" per seguir un tebeo... Quan a la contraportada vaig llegir que estaven d'acord El País i l'ABC en recomanar el llibre, i que, a més hi sortia Fernando Savater, que sempre té raó inclús quan canvia d'opinió, ja em vaig ensumar el que hi havia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada