Acabo de trobar una doble página que no recordava i que va ser escannejada cap el 20061218... gairebé 10 anys després ho trobo. Qui sap si ja vam
Ha passat un temps prudencial per si tenia o no drets d'autor o del que sigui. Qui hagués volgut tornar a reproduir i lliurar a la llum pública ha tingut anys de sobres.
La revista Perspectiva Escolar és una revista per a centres educatius, docents, etc. Això no vol dir que se la miressin, sinó que hi ha arribat durant dècades (no cal ser tou amb la realitat). Amb data 16 juny 1977 o 19770616, a la secció Per als nois i noies, en Llorenç Guasch Terré, va publicar l'article En Torn de Marco (no van escriure "entorn" però, com que el IEC i els seus es van inventar el català sobre la marxa, doncs alça Manela).
De primer, destaca que algú tingués la bona pensada d'aturar-se a parlar sobre un programa de la denostada tele. Que parlés sobre allò que fan els nens i nenes al temps lliure. Parlem d'uns anys, 1977, en què hi havia dos canals de televisió, dels quals el segon no arribava a tot arreu, ni molts menys. Dintre de la programació de TVE-1 o primera cadena i. més freqüentment TVE-2 o el uhacheefe, UHF, el segon canal, la segona cadena o, com deia la locutora que avançava el que emetrien més tard: "el segon programa de Televisió Espanyola", s'hi encabia el Circuit Català però sembla ser, segons alguna entrevista que hem pogut sentir per la ràdio que les audiències podien ser d'uns pocs milers de persones.
Ara bé, la tele, en si mateixa, era atractiva per a tothom i també per a la mainada.
Compte! També ho era el carrer, tema sobre el qual no crec haver llegit cap article ni de revista pedagògica ni sociològica. El carrer existia, i força, estava en procés de canvi, del món sense cotxes de principis dels setenta a tenir alguns cotxes, alguns carrers asfaltats i no embarrats, amb jocs i baralles, xeringues de drogates en augment (ara fumen i planten i a sobre ben vist i atufant tot el barri), veïnes que treien les cadiretes els dies de calor a la vorera per xerrar... els cotxes farien el gran canvi perquè el carrer deixaria de ser dels vianants (peatons) de cop i volta, als anys 1980, en deus anys o menys.
Per tant, que algú fes un article sobre el més existós programa televisiu infantil de llavors: els dibuixos animats japonesos de Marco, i fes referència a l'antecessora Heidi, és molt meritor. Emeses els dissabtes o els diumenges a l'hora de la sobretaula, aquest tipus de sèries arrossegaven a tothom que estigués al davant de la tele. Com que, a més, eren de plorar, això feia que semblessin també per a adults i no "tonteries per a marrecs", així que l'audiència havia de crèixer per força.
D'en Llorenç Guasch Terré no trobo cap informació per Internet.
Fa un repàs de l'origen literari de Marco: un conte anomenat Dels Apenins als Andes ficat a un llibre anomenat Cor, diari d'un escolar (de l'any 1886): ell fa servir els noms en castellà perquè llavors (i jo diria que al 2016 igual tret d'aquest pdf) només hi havia la versió en castellà: "De los Apeninos a los Andes" i "Corazón".. I aquí el culpable ja no és Franco, tot sigui dit.
El llibre original, segons se'ns sol dir, és un recull de contes. El que no havia trobat abans (igual que no he trobat tampoc el llibre però que tampoc no me'l busqueu que no vull plorar), és que el llibre són contes d'un mestre a l'alumnat escolar intercalats al diari d'un alumne. La majoria de contes tenen protagonistes infantils que moren en guerres "per la defensa d'Itàlia".
Edmundo de Amicis n'és l'autor, i era nacionalista italià. El nacionalisme italià i la unificació italiana (la qual culmina al 1871) la munta la burgesia que vol un mercat unificat per fer negocis. així que l'objectiu del llibre és fabricar italianets de ben petits. Això sí, separats per classes socials: les classes burgeses poden aprendre coneixements i estudis superiors, i els d'avall tenen suficient amb estudis primaris. Que igual és veritat i t'oblides de perdre el temps buscant feines on no t'agafaran mai però lògicament, això vol dir que els que tindran la paella pel mànec sense testimonis són els de "dalt de sempre". L'important de la frase aterior és "sense testimonis".
La història japonesa de Marco als dibuixos animats ha estat titllada del que és: d'història massa trista, massa de plorar, massa melodramàtica. Ara bé, la interpretació ha estat sovint la següent: això és cosa dels japonesos, que accentuen la part sentimentaloide i que estan destruint els nostres nens.
Doncs en Llorenç Guasch Terré ja havia desvetllat al 1977, quan només portaven uns quants episodis del 52 que constaria la sèrie de televisió, que l'original ja era molt exagerat en quant a sentiments. En quant a italianitat, en quant a nacionalisme italià : tot és "trobar-se amb un italià" que s'ajuden entre elles, mentre els argentins, compte amb ells (veure el Joyas Literarias Juveniles respectiu) . També en quant a moments tristor. Citem en Guasch i Terré:
La resta del conte és la narració de les desventures del nen fins a trobar-la [referit a la mare]. En tot moment la situació el depassa i es converteix en un ninot sacsejat pel destí.
Els esdeveniments, el vocabulari, el clima de la narració, transpuen sentimentalisme. El títol genèric "Corazón" defineix totalment el contingut.
Per tant, els japonesos poden posar de la seva collita però s'adequaren al material literari original. Inclús un diria que potser és més alegre l'anime que el conte.
Després fa un repás d'uns dibuixos animats que li agraden per com mostren la vida al carrer. Així que deu ser el primer en aplaudir la capacitat d'evocació i de documentació del productos japonesos d'animació.
En la part negativa diu que els dibuixos són repetitius, massa semblants a Heidi. Oblida que la resta de dibuixos (Disney, Warner Bros, Hanna-Barbera...) també eren repetitius. O que les pel·lícules repetien i repeteixen clixès, minutatge, actors o decorats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada