Continuo amb la crònica magionotècnica del Saló del Comic: la Saga Acreditats.
Mònica Pereño, subdirectora general adscrita al Departament d'Ensenyament, va presentar el primer ponent, que sempre sol ser un autor d'historietes. En aquest cas, va ser en Lluís Juste de Nin.
Va uns mesos vaig buscar alguna cosa. M'explico: el primer cop que vaig veure un volum, que seria Montecristo any tal, de Juste de Nin... no em va agradar. El segon cop tampoc... i així... fins que arribo a la data de la conferència.
El problema és que, vaig pensar en aquell moment, si es diu Montecristo, deu esta bé: res. A mi aquell dibuix mal fet, no m'ha agradat mai. Cada vegada que hi tornava, i el primer dia que el vaig trobar en un Saló del Comic, us asseguro que vaig repassar-lo cada cop, em tirava enrera aquell dibuix estàtic. Per a mi algú s'havia aprofitat de la fama de la novel·la, esdevinguda gairebé sempre amb èxit pel·lícula, dibuixos animats o minisèrie (la del rus Depardieu que es feia passar inapropiàdament pel gal Obèlix). Té molta força aquella història... Ningú no sap que Edmond Dantès és... el Comte de Montecristo. Un conte que es resumeix en: Compte amb el comte! Quines ganes tenia de escriure això!
Un antecessor clar del Llanero Solitario (Genet Solitari; Lone Rider)... o de Batman... o de tants altres... però també un clar exemple d'un canvi social esdevingut amb la revolució liberal burgesa de 1789 (1793 no va existir mai, puaj, fora, no agafeu coses del terra). Els títols nobiliaris poden ser comprats per gent amb molts diners: l'alta burgesia comercial, financera i fabricant es fa amb les regnes del regne de Lluís Felip d'Orleans... Les seves prioritats i no són ni el liberalisme polític ni la democràcia, universal o censitària. Són els diners. Cal llegir Què és una Constitució, fonamental llibre breu i clar de Ferdinand Lassalle, per copsar millor el que es diu al Comte de Montecristo.
I, contra tot l'avorriment de les novel·les gràfiques: el Comte de Montecristo és entretingut i d'aventures. Dumas,ell, els seus negres, l'editor, m'és ben igual quin o quins hi hagueren al darrera, explica història social, sociologia i canvi social (no m'he repetit) amb cops d'efecte inesborrables.
Encara haig de veure una pel·li de la Guerra Civil que no em vinguin ganes de vomitar mentre ronco amb desinterès.
Confondre allò que és avorrit, tediós, pesat i amb dosis de lletgisme amb una obra mestra és no tenir ni idea de comunicació.
El problema és que hi hagi molt públic lector o consumidor o consumista-cultureta que accepti i demani aquesta abúl·lia, tot creient que la diversió és enemiga de la formació i de la informació.
No sé si és el cas d'aquest Montecristo... però sí que pateix un altre mal: el de la dificultat de transposar el gènere de la Història a les vinyetes: és desesperant veure que gairebé tothom que s'hi ha posat ha acabat fent vinyetes aïllades i amb tanta informació escrita que el grafisme perd o que impossibilitat la lectura continuada amb la resta de vinyetes. Com a molt, algú ha aconseguit fer pàgines o dobles pàgines unides. Aquesta dificultat la vaig trobar en el seu moment fullejant Montecristo; tant de bo s'hagi superat aquesta dificultat que, com dic, es repeteix a molts autors.
Llavors em vaig plantejar que aquest nom em sonava. I un dia el vaig buscar. Una d'aquestes famílies de l'Oasi o alguna cosa així.
I un dia veig que reprenien un personatge, absolutament desconegut, tot i que es diu que va tenir un comic i tot: la Norma, una nena que feia de mascota per a la Normalització del Català. Jo recordo aquelles enganxines que alguns cotxes portaven ("el català, cosa de tots": les portaven els catalans que parlaven en castellà amb els altres; és que és així; digueu-li hipocresia, esquizofrènia, o el mot com vulgueu). Al 2012 es fa una exposició en record d'aquella campanya i d'aquella mascota que es reprenia amb un posat empipat en comptes de content ("esperançada", va dir la subdirectora). Es podria parlar sobre oblit, fracàs o inexistència real sobre aquell personatge: si no el recordem a la maginoteca és perquè no va arribar cap enganxina ni cap historieta ni cap informació gràfica als barris castellanoparlants, és a dir, 9 de cada 10 de totes les localitats metropolitanes. Algú devia cobrar bé, segurament.
I sembla que hi va haver un comic, que encara no he localitzat, tot i que m'interessen els comics polítics o amb intenció de dur a terme informació sobre polítiques públiques, perque pateixen el mateix problema que els del gènere d'Història: són estàtics. És lògic, venint d'institucions estatals, dirà algú (i estatal vol dir públic, en argot politològic, senyories).
El comic havia estat guionitzat per l'històric Tísner, periodista que duia un pegat negre a l'ull... mai no sé si era borni de veres... com aquell d'Intereconomia, però en la banda independentista i potser més divertit. Que jo no sabia que en Tísner feia guions d'historietes. I el dibuix era d'en Juste de Nin. Aquí és on, malpensat que sóc, vaig veure perquè, dècades després algú que tenia un dibuix, al meu entendre, maldestre, li permetien publicar una tirallonga d'àlbums... El vincle cultural-político-social estava clar. El familiar, gairebé que també...
I a la interessantíssima conferència, que ens va agradar molt, va explicar les seves activitats i encara va servir per lligar més el perquè de tot plegat: havia estat dibuixant de caricatures de Franco i d'altres al PSUC, mentre encara estava viu el dictador. Per tant, no podia firmar les seves obres amb el seu nom. Va inventar-se el pseudònim El Zurdo, que va esdevenir L'Esquerrà... i sembla que va ser habitual de publicacions i pasquins clandestins. Primera notícia... però aquí tenim l'omertà de l'oasi català contra el PSUC i tot el que fos la lluita clandestina no adscrita posteriorment de manera directa a CiU o al catalanisme burgès que sap el que toca fer sempre (tornem a París al 1795, col·leguis).
Ara bé, i tots aquests anys? Doncs va ser dissenyador tèxtil (entenc) d'Armand Basi [i director creatiu], una empresa catalana com demostra la seva web: no, millor així:
¡Posar botigues! Que podrien haver posat "tendes", que ara s'estila molt. La resta s'escriu en català universal. "Timewear". És com roba per viatjar pel temps, suposo. O roba per collir cireres, i altra fruita del temps. Homewear deu ser la roba que venen al Zara Home per a homes de la seva llar.
¡Catets!
Armand Basi ha estat Lacoste a Espanya des de 1950: així de simple.
És a dir, típic camí burgès que hem sentit en tantes entrevistes radiofòniques de cap de setmana: comenen a la lluita revolucionària antifranquista i acaben dissenyant roba de luxe ultra-cara. A mi no m'estranya. Em molesta, sí, aquesta falta de consistència mínima.
Lacoste trenca amb Armand Basi al 2011... i van fer fora una pila de gent (mínim: 83), apart de tancar botigues; i per a mi que aquests camins empresarials s'entrecreuen amb la nova trajectòria artística de Juste de Nin. Quina sort. En un primer moment vaig pensar que estava jubilat o prejubilat i per això havia tornat a la historieta. Potser el van prejubilar en el context de despatxar gran part de la plantilla. Total, treballadors... dissenyadors... si tot ho fan els xinesos... Això ja cuejava del 2009, quan van eliminar dos dissenyador estrella.
" La cifra de despedidos representa el 17% de una plantilla de 495
personas que actualmente trabajan en la empresa, cuya sede está en
Badalona. Además tiene un almacén en Barberà del Vallès y 165 tiendas
entre propias y franquiciadas."
El que no va explicar o no vaig sentir és que Juste de Nin, dissenyador, era cosí dels germans Basi (s'hi assemblen força i tot, en la foto d'aquest enllaç)...
En 1987 nace la marca Armand Basi, a la que se incorporó Lluís Juste de Nin, primo de los hermanos Armand y Josep Basi, y que con los años se convertiría en director creativo.
És deplorable la Catalunya dels endolls, que és l'única que existeix. I mireu que en Juste de Nin va "rajar" i va explicar una pila de coses sobre la seva família. Un lloc que algú diu que "és un país molt petit": en realitat, vol dir que només els burgesos són els del país i es reparteixen les despulles.
Evidentment, Lluís Juste de Nin ha intentat fer amb els seus àlbums un fresc històric català basat en la seva família. Parteix d'un error: creure que la història familiar és la d'un grup més ampli, la nació, identificada exclusivament amb Catalunya.
En propers missatges explicarem allò que sí que va dir-se a la interessant conferència (i no ens repetim: dir interessant més d'un cop en aquest cas és quedar-se curt).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada