Dues activitats ineficaces que ens costen cèntims

Data Estel·lar i segueixen Dimarts 20130430



Llegiu això:

02 de maig 2013-10 de abril 2013

Dia d'Europa

Debat: "Per una Europa dels ciutadans: Més democràtica, representativa i participativa"

Debat amb els eurodiputats Maria Badia, Ramon Tremosa, Raül Romeva i Santiago Fisas organitzat per l'Oficina d'Informació del Parlament Europeu a Barcelona. El debat tindrà lloc al Museu Martítim de Barcelona i serà moderat pel periodista Manuel Cuyàs.
Dia: 9 de maig [DIJOUS]
Hora: 11h
Lloc: Museu Marítim de Barcelona(Av. de les Drassanes s/n)
Entrada gratuïta. Aforament limitat
Més informació a epbarcelona@ep.europa.eu o trucant al telèfon 93 272 20 44.
 

O està fet per a la gent que fa el torn de tarda o nit o per als aturats, cosa que dubto moltíssim per la pròpia característica de cadascuna de les activitats semblants de totes les organitzacions semblants, per a les quals només existeixen "les classes mitjanes" (i que s'hi apunti a això qui vulgui)... o no ho entenc... Què pinta un debat obert a la ciutadania en hores de feina? , a mig matí!, en un dia laborable que ni es festa perquè el Dia d'Europa és el Dia de l'Europroductivitat i la Construcció de la Seva Europa no vol que fem ni ponts ni festes....


Això ho paguem els ciutadans a preu d'or. Igual algú s'ofén però no es replanteran mai posar horaris lògics ni dies lògics ni publicitat a mansalva (que seria lògic) perquè el Parlament i les institucions europees realment estiguessin obertes a la ciutadania...


Cosa número 2:

JORNADA 'EL PROCÉS D'ACOMPANYAMENT EN ADOLESCENTS EN MEDI OBERT. JOVES, COMUNITAT I CRISI'
L’Ajuntament de Badia del Vallès, en col·laboració amb la Fundació Pere Tarrés i altres fundacions i organitzacions, organitza la jornada 'El Procés d'acompanyament en adolescents en medi obert. Joves, comunitat i crisi', el proper 16 de maig, a Tarragona.
Amb aquesta jornada es vol donar a conèixer com la ciutadania i la comunitat estan donant respostes als nous reptes i necessitats generades per la crisi i que afecten infants, adolescents i joves.
La jornada tindrà lloc dijous 16 de maig, a l’Aula Magna del Campus Catalunya de la URV a la ciutat de Tarragona.

 Text oficial:

Al maig de 2012 l’Ajuntament de Badia del Vallès va impulsar i desenvolupar la I Jornada: El procés d’Acompanyamentamb adolescents en medi obert. Amb 160 participats i uns bons resultats, es va evidenciar l’interès que aquesta temàtica suscita entre professionals, estudiants i polítics del’àmbit social. És per això que enguany proposem una nova jornada que es durà a terme el proper 16 de maig a Tarragona. Al títol general de la jornada hem afegit el subtítol Joves, comunitat i crisi.. Volem donar a conèixer com la ciutadania i la comunitat estan donant respostes als nous reptes i necessitats generades per la crisi i que afecten infants, adolescents i joves

Costa, però, de trobar aquesta activitat a la web de Badia... per cert, no sabia que tothom parlava anglès a Badia (Dance Expression Day, Badia Urban Race... si que han canviat les coses en tres mesos). L'abús de l'anglès ja comença a cansar: sé que és cridar al desert pero, si us plau, polítics, tècnics, mestres, docents, decisors públics: deixeu de fer el paleto amb la mania de convertir l'anglès en l'únic idioma que cal.

L'Ajuntament de Badia fent una activitat sòcio-cultural... waaaaa! Hum... però ¿Badia del Vallès? Això es troba al Vallès Occidental, a un metre de Barberà del Vallès, a un altre de Sabadell... a 15 kilòmetres de Barcelona. Ja seria trist que un ajuntament projectés una activitat i no la fes a la seva localitat, però podem entendre que es faci en un municipi proper, malgrat tenir instal·lacions com el Centre Cívic

Molt bé. Acceptem que es pugui fer dintre de la seva comarca... inclús de la seva província... però ¿¡FORA DE LA SEVA PROVÍNCIA?! L'Ajuntament de Badia del Vallès marxa a 100 kilòmetres de distància per fer una activitat que hauria de ser de ciutat! No és que una representació institucional viatgi a un altre lloc per fer-hi una trobada, sinó que l'acte és de l'Ajuntament: i queda mé demostrat perquè al blog de wordpress hi surt l'escut de la ciutat de Badia...  Certament, Badia del Vallès té el terme municipal més petit però un pensaba que a dintre encara s'hi podien fer activitats.

Molt bé: perquè aniran a la Universitat Rovira i Virgili... no seria una mala pensada si no fos perquè s'hi pot arribar caminant per 300 metres de pujada, que es poden fer caminant, corrent, en bicicleta, moto... o per la carretereta per sota del Riu-Sec pujant per Cerdanyola, girant a la dreta i ja t'hi trobes amb una miríada de facultats... total 10 minuts caminant o en cotxe...


I tot això ho paguem nosaltres, els ciutadans que paguem impostos.

Només cal sospitar que algú de l'alcaldia vulgui passar  un cap de setmana que comenci TAMBÉ EN DIJOUS al seu apartament de la Costa Daurada. Hum...

Entenc que els pares, docents, educadors, voluntaris, entrenadors d'esports juvenils i treballadors d'activitatts per al jovent de la zona de Badia aquell dijous matí i tarda per a aprendre estratègies i conèixer experiències.

Analitzem qui organitza l'activitat...

• creieu-me que miro i remiro si és la mateixa Badia del Vallès (escut verd i groc, i l'oreneta migrant: sí)
• La Fundació Pere Tarrès , és a dir, la gran ETT de feina precària per a monitors que fan colònies, sí que destaca la jornada a la seva web
•  Després tenim el Casal L'Amic... de Tarragona. 
• De Tarragona també és la seu de la Càtedra Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili (URL). Té una web amb poca xixa en general i, a la qual, com a la web de Badia, no trobo informació sobre aquesta activitat. 
• Ajuntament de Tarragona, No us diré de quina localitat és. Si la informació es troba a la seva web, està ben amagada.

 Puc entendre que això tingui un cert efecte impacte difús o centrat en professionals concrets ¿Què t'hi jugues que bàsicament estudiants o assistents a cursos de formació que vagi vostè a saber de què treballaran però que van pensar que calia anar-hi per aprendre o per punts, currículum o crèdits d'una carrera?). No tindrà un benefici directe sobre la població però potser dota d'eines als que treballen en aquella zona anomenada Tarragona...

Ara bé: res d'això es pot aplicar a Badia. Ineficàcia total d'una política pública de Benestar Social, Educació i Juventud. Qui hi anirà? ¿Un o dos tècnics de l'Ajuntament? ¿Un o dos docents? És un dia de feina. O hi van obligats o enviats... però no s'hi apuntarà ningú més que sigui de Badia, Barberà, Cerdanyola, Sabadell o Sant Quirze... per no estendre més l'àrea d'influència. Després diran que ho emetran pel twitter.

Ara resulta que el cor adolescent del Vallès el tenen extirpat a Tarragona.

Ens deuen unes quantes, d'explicacions.

P99: Bizancio

Data Estel·lar constantinoplera Dimarts 20130430

Todo lo que uno pueda sobre la serie Sangre en Bizancio lo encontrará en El Inspector Dan porque lo que aquí sólo nos suela este título como algo inaprensible. Cuando comprobamos que llevaba una página de esta serie admitimos que el precio pagado por la revista volvía a estar amortizado: por fin podríamos leer algo de esta serie en directo

El dibujante es Ángel Pardo, quien publicó estas páginas desde 1947, mucho antes de dedicarse a El Capitán Trueno. Incluso mucho antes de que El Capitán Trueno fuera creado por Víctor Mora y Ambrós en 1956. Y ese "mucho antes", más que a los años, hace más referencia al cambio de grafismo y de adquisición de experiencia y de ductilidad por parte de autores y editorial.

Desde los tiempos de BUP el adjetivo "bizantina" nos recuerda miserablemente a "la novela bizantina". Nunca jamás encontramos nada en bibliotecas ni apenas por Internet. Nunca un título. Seguro que ahora buscas y tienes unos cuantos a patadas. Igual mintió el profe de Lite. ¿A quién le iba a extrañar? Una novela de muchas páginas donde un personaje puede desaparecer en un naufragio en la página 200 y reaparecer en la 600 para tener luego aventuras hasta la 900. Siempre me recordó a culebrones y asimilados: como el Conde de Montecristo o como el género de superhéroes, tal y como lo establecieron Marvel y DC.

Mirad qué chulada de esquema. ¿Esto cómo se hace? Te puedes mover con las flechas pero también con el ratón por la imagen:

Tal vez en una nueva edición sí que valdría la pena ampliar los dibujos, aunque la maginoteca no es amiga de los tebeos tamaño tabique.

Tenemos un foro sobre Almogávares donde se habla de tebeos sobre el tema. Los almogávares fueron los salvajes mercenarios de la Corona de Aragón que establecieron su terror por el Mediterráneo, conocidos por generalmente al mando de un jefe de origen germánico, Roger de Flor (Rutger von Blum, Rontzerius). Aún hoy en día, decir "catalán" en según qué islas es una forma de asustar a los niños para que se coman la sopa: verídico.

"Grecia que invadida por los turcos,lucha por la independencia".

Pese a que tiene un número de viñetas que rivalizaría con cualquier cuaderno del Guerrero del Antifaz, sigue dando la sensación de quem, para este tipo de folletines, una única página es insuficientes para saber de dónde viene y a dónde va la historia.

P99: Las Hermanas Gilda

Data Estel·lar ¿És un actor i es diu Trevor? Dimarts 20130429

Las Hermanas Gilda Leovigilda y Hermenegilda: Un buen partido. Por Manuel Vázquez. En el Pulgarcito número 99 de los años 40.

De nuevo una página que los servicios técnicos de las Manufactures Vallesanes Maginotècniques han iluminado y aclarado un poco, porque el escaneado original se ve bastante más amarilluzco: con mítico PaintShopPro 5 (sí, aahh): imagen--> enfocar, Colores-->Ajustar-->Brillo 9%/Contraste -3% y Colores-->Ajustar-->Tonalidad 0/Saturación 0/Claridad 15%

Y ha mejorado. Se lee mejor.

La primera etapa de los personajes es bastante más feísta pero igual el físico de los personajes sea más realista. 

Interesante la onomatopeya  de la viñeta 11 (contando el título) "REKATACROT": me apostaría algo a que no aparece en aquel innecesario libro sobre los ruidos. Significa ni más ni menos que Vázquez ya está haciendo metalenguaje en una época tan temprana, en sus primeros diez años o menos de dibujante profesional. Además, interpreto que escribir "catacrok" o "catacrot" ya lo consideraba un recurso demasiado utilizado. 

En la viñeta 7 tenemos ese "SÍ" con un corazón sustitutivo del punto de la "i", que suena tan a alumna de EGB de los años 80... y que además es una metáfora sonora y gráfica y sentimental muy fácil de comprender pero que no me suena que haya sido muy utilizada ni en serio ni en broma. Bueno, los tebeos románticos se toman tan en serio como muchos de superhéroes o de "para gente adulta" que suelen suprimir los recursos propios de la historieta, como las líneas cinéticas, las metáforas gráficas y las onomatopeyas... porque no les resultan finas ni adecuadas. Se ve que en su ordenado mundo real los objetos no hacen estépito al estamparse contra el suelo. Así que poco van a usar corazoncitos con palabras. 

En la parte inferior izquierda de la última viñeta (v17) hay un símbolo extraño: "S 4". Se me ocurre que pudiera ser una revista pensada para el número 4 de la revista SuperPulgarcito pero que la Editorial Bruguera decidiera luego ponerla en la revista corriente, por si acaso no tuviera permiso para la otra publicación, o alguna otra razón. Si alguien tiene alguna idea de qué significa ess "S 4", que lo comente.

El diario se llama "La Monda", lo que nos indica que la mayoría de convenciones ya estaban establecidas en los primeros cien números de la revista, antes de tener una periodicidad oficial y legal. Sería interesante saber desde cuándo se puede considerar que estuvieron establecidas las convenciones habituales en cuanto a tipos de chistes, gags, nombres de personajes o de objetos y conceptos (La Monda, La Enciclopedia Espesa, los morosos...) Y entiendo que el papel del editor-director editorial Rafael González fue preponderante en todo ese proceso.

¿Se publicó esta historieta en el Clásicos del Humor Las Hermanas Gilda, la colección imitadora del formato superhumor pero con lomo negro -puaaaaaj- que comenzó publicando RBA, y que contuvo introducciones de Antoni Guiral?

P99: Don Pío

Data Estel·lar posterior a l'anterior Dilluns 20130429

Don Pío sale de noche: Los primeros años de Editorial Bruguera las historietas llevaban un título, lo que las hacía más personales. El título es algo ajeno al lector habitual de historietas de una página desde los años 50 o 60. La primera historieta de Mortadelo y Filemón, Agencia de Información, por F*Ibáñez ya no lleva título, y estamos aún en 1958. Esa homogeneización de los títulos igual les pareció mejor para intercambiar páginas e historietas con algún argumento ignoto o igual simplemente les pareció más moderno. Es posible que, visto desde un punto de vista industrial, se viera com una viñeta menos que el dibujante tiene que hacer, por lo que la página le cunde más. ¿Le pagaban o le descontaban esa viñeta? ¿Fue un cambio forzado o los dibujantes pudieron elegir?

Y, curiosamente, llegó la Colección Olé en los años 70, y entonces los redactores comenzaron a poner títulos a montones de historietas. Siempre hemos supuesto que eran títulos inventados expresamente para esa colección: de ahí lo de títulos como "Tinta" o "Más tinta" que tienen sentido pensando en historietas publicadas en el mismo tomo (o pensadas para el mismo tomo, aunque luego venga el redactor jefe y decida que van en publicaciones separadas), y  que hablen sobre el mismo tema:  tinta y manchas (pienso en el Dire y Sacarino, aunque los títulos de las historietas son inventados)

Doña Benita tiene que ser la tía o la madre de Luisa Lanas. ¿Don Pío Lanas?

C.E. 1175... muy alejado del de la anterior página de Doña Urraca: C.E. 613... me sugiere que fueran historietas mezcladas por la editorial según su criterio (la que le viniera más a mano).

Curiosa la viñeta 10 en la cual todos los jugadores dicen lo mismo a la vez con el bocadillo y diferentes colas del mismo.

P99: Doña Urraca

Data Estel·lar a bots i barrals Dilluns 20130429

Supongo que, con Doña Urraca en Negocio Muerto, Jorge nos dibuja la historieta-tipo de la primera etapa de Doña Urraca en lo que se consideraría humor negro o gris tiznado.

Esta vez me parece descubir que ejemplar del Pulgarcito número 99 estaba regrapado, y por eso esta página y la siguiente no salen enteras porque cabalga una sobre la otra. Numerito de Bruguera: C.E. 613: viñeta 14 contando el título. C.E. = Creaciones Editoriales, la empresa creada por Editorial Bruguera para usurpar los derechos de propiedad intelectual convirtiéndolos en propiedad industrial y de donde vienen muchos problemas para que no se hayan reeditado muchas de estas páginas: que si son del autor, que si son del Grupo Zeta, que si...

Nótese la cantidad de movimiento pero también de imágenes distintas: tenemos un coche, una tienda, unos ataúdes, una calle... y todo eso pese al diminuto tamaño de cada viñeta. Ahora me tocaría comparar con varios tebeos de superhéroes de dibujantes sobrevalorados pero no me apetece y ya se sabe que voy a decir que esta páginas de Doña Urraca es mejor.

VI Jornada: Carlins Abans de la Pretesa Democràcia

Data Estel·lar destil·lada Divendres 20130426

Juste de Nin fa expressament una aposta pel nom "novel·la gràfica" o "roman graphique" (en francès): 

"No ho veig pretenciós... 

Sóm novel·listes que dibuixem,

 igual que hi ha novel·listes que dibuixen amb les seves descripcions, com Isabel Allende".

És clar. Això és força diferent de tot aquell embolcall de definicions que no defineixen res, de llistes de característiques úniques que són iguals per a altres formats.

Juste de Nin va iniciar una frase que començava: "Amb la pretesa democràcia fent aigües en tants camps..." és com es presenta aquesta obra d'ambientació coral. I és així com si li acut l'obra de la qual li venia de més gust parlar, potser per fer-li publicitat: La Guerra dels Besavis. Catalunya 1833-1840. En relació a que ell volia parlar de la Guerra Civil, i se'n va adonar -ai caram- que n'hi havia hagut més d'una, i una d'específicamente catalana al segle XIX.  Els seus besavis: seran els rebesavis o re-rebesavis dels lectors... no, inclús més enllà.

Va dir que era un intent d'explicar la Història d'una altra manera.

Aquest comic va sobre la Primera Guerra Carlina, esdevinguda a la mort de Ferran VII, l'execrable dictador creador del subdesenvolupament a Espanya. Va comentar que era una guerra entre dos bàndols: els isabelins, partidaris de la filla de Ferran VII, qui era antiliberal però els partidaris d'ella eren els liberals ("d'això n'hi hauria molt a dir", va dir, de manera ben clara). L'altre bàndol era els partidaris de la branca mascul·lina dels Borbons. Borbons: la seva néta, diu, "però si tots dos eren borbons"... Suposo que aquesta frase deu tenir ple sentit en un entorn social específicament actiu antimonàrquic i antiborbó... Poden ser de la mateixa família i tenir idees o interessos diferents... o ¿només passa a cals Nin això? O potser no hi passa...

Sabent dibuixar se sap escriure, va dir l'escriva d'Astèrix i Cleòpatra... Sabent dibuixar...

El seu besavi havia estat Secretari d'Ajuntament i líder carlí. No es parla amb el germà si no és en presència de la mare... això de familiars que no es parlen és molt típic. Encara la família tindria un origen per Salomó i existeixen familiars pel Penedès que recorden a Andreu Nin.

Es podria fer un petit lllistat de tebeos que parlen de guerres carlines. Potser el més actual i interessant fos: Superlópez: El Patio de mi casa es particular, per Jan. Però n'hi ha hagut més, per bé (malament) que desconeguts.

Durant el 2013, així van les coses, hem llegit coses sobre el Carlisme al marge i abans de sentir en Juste de Nin. Sorprén molt que no existeixi fora d'unes notes breus d'Història, quan va marcar fins i tot la Guerra Civil i la democràcia: els atemptats de Montejurra (que empastifen de sang o d'ineficàcia a Manuel Fraga Iribarne) i el PNV-EAJ, partit central a la vida electoral a Euskadi, que hauria partit d'elements carlins... així com CiU, a Catalunya, que també hauria tingut una important part carlina: el retorn als furs (Fueros), a les antigues lleis, a les Constitucions prèvies al desastrós Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó, qui instaurà un centralisme a base de destruir les institucions de la Corona d'Aragó.... Tota la dreta a Espanya, per tant, ha estat influïda pel carlisme: els carlins no accepten el govern d'una dona perquè s'oposa a les antigues lleis (Llei Sàlica; tampoc no tan antiga) i llavors obtenen el favor de les zones que volen allò que la Unió Europea anomenarà "Principi de Subsidiarietat": que tot allò que es pugui fer en l'àmbit local, comarcal, regional es faci, en comptes que sigui decidit i executat per instàncies superiors. Hom no veu com ho aplicaria un rei absolutista carlí: és a dir, que no ho faria. 

Parla Juste de Nin de dos tipus de liberals, cosa que no s'acostuma a trobar: els moderats (la família Nin) i els arrauxats. Aquests segons cremen convents com el de la Rambla de Santa Mònica (Rambles de Barcelona, on hi ha el Centre d'Arts Santa Mònica, a prop de l'estàtua de Colom). Es veu que igual sortien de veure els toros i decidien anar contra los pelats (monjos). Explicità: "deien "los pelats" a l'estil valencià"... però tots hauríem de saber que aquest article -los- pèr bé (malament) foragitat de la legalitat lingüítica per la burgesia barcelonina de Pompeu Fabra, ha estat i encara n'està molt arrelat i utilitzat a molts llocs de parla catalana, com per la riba de l'Ebre. Algun dia caldrà que algú ens expliqui -no ho faran- per què Pompeu Fabra i els seus van prendre aquelles decisions ortogràfiques en comptes d'altres més sensates i normalitzades ("esteses") a l'època. Algun dia caldrà veure la culpa que té Pompeu Fabra.

Parla del Tigre del Maestrat: líder indiscutible carlí... desconegut avui dia però molt actiu. 

El comic utilitza el bitó blanc i negre, un gris sèpia que vol donar un to d'època (antic).

Al 1838 tenim l'Abrazo de Vergara. Jo sospito que poca gent dels assistents sabien el que era. No se solen explicar aquestes coses. Als llibres de l'època franquista sí, perquè segurament tindria un altre simbolisme d'actualitat: totes les dretes s'abraçaven després d'haver fet lluitar els pobres. 

El Tigre del Maestrat, però, segueix la seva guerra. I suggereix una cosa que un fan de les conspiranoies hauria de saber: que el Tigre del Maestrat potser volia el retorn de la Corona d'Aragó en comptes de lluitar a favor d'un dels Borbons. 

És l'època de la Renaixença: de Bonaventura Carles Aribau, i el primer retorn públic de la llengua catalana des de fa 140 anys (1712-1838). Una part de la burgesia barcelonina ha decidit recuperar i crear la seva llengua i cultura. Recordem que l'aristocràcia catalana s'havia passat al castellà des de la Dinastia Trastàmara al segle XIV, i amb més força al segle XVI, amb la cort de Carles I i Felip II... i recordem que la gran burgesia catalana opta pel castellà prêt-a-porter... això obre l'escletxa entre el Partit Popular de Catalunya i Convergència i Unió que, per molt que es diguin interclassistes o atrapalotodo, els seus quadres i capitostos són els descendents de les capes burgeses que van optar per una via o per l'altra: els banquers Vidal Quadras a una banda i els banquers Pujol a una altra. La burgesia de més avall, pot parlar en català quan vulgui a casa seva però tindrà tendència i encara la té a fer els balanços comptables en blanc o en negre, en A o en B, sempre en castellà. Vota en català i el Pla General Comptable en castellà.

Això no és de Juste de Nin, és clar. 

Seguirem si podem.

VI Jornada: La Família Nació

Data Estel·lar al fresc Divendres 20130426

Allò típic: un fresc històric. Un fresc seria un quadre pintat en un mur. Sempre tinc la sensació que hagin de ser quadres gegants i ampliables. Els veig més com els dibuixos dels hipogeus o de les piràmides que com a anuncis de cotxes que es vegin per les carreteres.

Aquesta és la sensació que em va donar l'exposició del dibuixant Lluís Juste de Nin en exposar els seus àlbums, "unes cròniques a llapis de Catalunya entre 1830 i 1981", i també en començar la seva explicació, la qual va ser força extensa i completa, tot i que va començar dient: "intentaré ser breu, que per això sóc ninotaire". Això ja va ser una pista; l'anotació que llegim d'un dels nostres enviats maginotècnics hi posa: "s'enrotllarà".

Va començar dient que ell veu la família com una reducció de la nació. Que allò que ha passat en una família és la Història de la Nació. I que la Nació és Catalunya... en el sentit que NO és Espanya. Més endavant va fer èmfasi en dir que només parlarà del 23F (19810223) en endavant quan tingui més perspectiva històrica... i a ser possible en un Estat propi (és a dir, en un Estat de Catalunya independent d'Espanya).

"El meu país és Catalunya, que és l'ampliació de la meva família"

 

No va burxar gaire més en aquest tema

 

Vincular les peripècies d'una unitat familiar a les la Història agregada és un error greu. El resultat, tot i això, pot ser interessant. Només si pertanys a una família dels guanyadors que escriuen la Història o, el que és mateix, de les elites polítiques, socials i econòmiques, coincidirà més o menys aquells esdeveniments posteriorment senyalats com a rellevants amb alguns fets familiars. 

Encara  al 2013, tot el que hagués passat o no passat entre menestrals, obrers fabrils, camperols no propietaris o petits propietaris no té cap rellevancia: ni les seves inquietuds, interessos, rondalles o dinars. El tipus de casa on vivia un tìpic obrer de mitjans segle XX o la manca d'accés a l'electricitats de gran part dels immigrants a les ciutats durant la dècada de 1960... són temes inexistents. Ningú no els recorda: per descomptat, els llibres d'Història, la matèria d'Història a Educació Secundària o a la Universitat (on es parla d'una farsa anomenada "creixement de la capa mitjana", eliminant tot allò que fos vida camperola dura i manual); i, sorprenentment, és oblidat pels propis protagonistes i pels seus descendents, que prefereixen oblidat els temps en què menjaven un plàtan entre quatre, o els temps en què robaven el pa sec que els veïns donaven a les gallines; tant bé, però, s'ha oblidat que, fins als anys 70 no era tan rar que hi haguessin galliners i gàbies amb conills a terrats d'autoconstrucció, o als patis, així que oblidar el pa sec sembla més fàcil si hom ha oblidat les gallines urbanes, o oblidar també  el terra de sorra i no de lloses:  no són coses ni llunyanes ni recordades.

Acabo d'establir, me n'adono, la meva distància sideral amb tota la Història de les Élites que ens han estat venent durant dècades i segles: no és la vida de la gent. Com a molt, és la vida d'alguna gent, d'una minoria, de La Minoria, d'allò que se sol anomenar amb el gal·licisme (=mot provinent de l'idioma francès) "les élites". Hi ha italians, és clar, qui si no? que han teoritzat sobre la teoria de les élites i el seu moviment o canvi.

Estic interessat en la Història i històries de la gent corrent, del 90% que no tenia accés al govern ni a les Eleccions, del 70% analfabet, de les tres quartes parts sense accés a la propietat de la terra, dels que només surten a les obres de teatre per fer gracieta, en un paper que ha continuat durant el segle XX i XXI: o gracietes o grans melodrames...

Hum...

La seva obra va ser promoguda en un primer moment per Manuel Vázquez Montalbán, qui va morir cap el 2003 però que contínuamente apareixen iniciatives que ell va posar en marxa o en les quals hi va col·laborar. Una altra cosa sobre la que no se'n parla.

La primera novel·la gràfica que va publicar va ser Els Nin. Memòria d'una família catalana. Sona molt al títol de Quinze Generacions d'una Família Catalana, de l'historiador Borja de Riquer, un llibre que promet ser interessant. Ara bé, també estem parlant de les elites. Aquest murri historiador es plantejava si era familiar dels Borja establerts com a Papes a Roma (després dits: els Borgia). 

La idea de Juste de Nin és l'adaptació d'obres literàries clàssiques incardinades a la Història de Catalunya i als esdeveniments familiars. Diu que va deixant forats que es cobriran a llarg termini. Això sembla fascinant, perquè suggereix quelcom que segurament no és real: que l'autor tingui clar el cronograma, el llistat d'esdeveniment, l'haver decidit què farà o deixarà de fer amb tal personatge històric o familiar que hagués pogut deixar penjat en algun moment. "Aquestes cròniques no hi cabran en aquesta taula. Ho sento perquè les haureu de llegir". Penso que, llavors, en aquell moment, sí que pot valer la pensa de llegir-les, tot esperant que estiguin ben sargides.

Els seus inicis com a dibuixant provenien de les publicacions clandestines del PSUC i de l'Assemblea de Catalunya. Incís: amb el ciclostil no et pots equivocar, va dir rememorant els temps de les caricatures "del Caudillo i de la Cort de Miserables que l'envoltaven".

Va conèixer El Perich, Cesc i d'altres però ell, el Zurdo o L'Esquerrà, no podia signar, tot i ser llegit igual que els altres. Hi havia el perill que l'enxampés la Brigada Político-Social... la Gestapo de Franco, com li va dir. Aquest tipus d'expressions em van agradar força: perquè hi ha un exasperant tendència a callar-s'ho per part de massa periodistes, tertul·lians, polítics o intel·lectuals engreixats sigui per l'origen social o sigui per les recompenses del règim posterior al Franquisme.

Repeteix que intenta fer una Memòria Gràfica Familiar: on hi ha hagut de tot, des de la Burgesia fins a l'Anarquisme. 

I aquí ve allò del "Nin": Andreu Nin va ser un cosí germà de làvia. Fundador del POUM, traductor d'obrs marxistes, esdevé un enllaç clau amb la URSS, de la qual va haver de fugir per culpa d'Stalin, qui va segrestar la Revolució, i la seva muller, la qual es va posar una pistola al cap: o la deixaven marxar de Rússia o se suïcidava. 

Va parlar d'Anaïs Nin, la primera que va reivindicar la sexualitat femenina. O del seu germà, "un segon pare del Nin".

Els Nin arriba a les llibreries al 2004, de la mà de Paco Camarasa, d'Edicions de Ponent, editorial valenciana existent des de 1995, a no confondre amb Ponent Món (tarragonina). ¡Tants substantius i tan poca imaginació!

Va ser a Ponent Mon on qui hi atenia al Saló del Comic 2013 no tenia NI IDEA de les quatre coses que tenia a la venda: Taniguchi, integrals francesos, o Ramiro. Sobre Ramiro ni idea. Sobre Taniguchi, no sabia ni els preus. Podria dir que és escandalós però és escandalosament habitual. 

Spirou 75 años

Data Estel·lar hubahubahub Dilluns 20120422

Resulta que Spirou cumple 75 años.

Y resulta que desde la maginoteca no lo sabíamos. Ni siquiera nuestro buque insignia (perdón por lo de "buque"), el Perrito Piloto, pese a que salen aviones y avionetas en más de una ocasión: Vito el Cenizo... Toda una BD del TFE...

En resumen, que Alfons comenta y dice en latiacomforo que sólo había encontrado una referencia, la de nuestro colega forero que lleva el blog Te lo digo y te lo comento. Y ahora vas y lo difundes, porque ahí lo explica todo clarito y no hay que añadir mucho más.

VI Jornada: Preludi a La família-nació

Data Estel·lar ponèntica a l'Est Dilluns20130422

Continuo amb la crònica magionotècnica del Saló del Comic: la Saga Acreditats.

Mònica Pereño, subdirectora general adscrita al Departament d'Ensenyament, va presentar el primer ponent, que sempre sol ser un autor d'historietes. En aquest cas, va ser en Lluís Juste de Nin.

Va uns mesos vaig buscar alguna cosa. M'explico: el primer cop que vaig veure un volum, que seria Montecristo any tal, de Juste de Nin... no em va agradar. El segon cop tampoc... i així... fins que arribo a la data de la conferència. 

El problema és que, vaig pensar en aquell moment, si es diu Montecristo, deu esta bé: res. A mi aquell dibuix mal fet, no m'ha agradat mai. Cada vegada que hi tornava, i el primer dia que el vaig trobar en un Saló del Comic, us asseguro que vaig repassar-lo cada cop, em tirava enrera aquell dibuix estàtic. Per a mi algú s'havia aprofitat de la fama de la novel·la, esdevinguda gairebé sempre amb èxit pel·lícula, dibuixos animats o minisèrie (la del rus Depardieu que es feia passar inapropiàdament pel gal Obèlix). Té molta força aquella història... Ningú no sap que Edmond Dantès és... el Comte de Montecristo. Un conte que es resumeix en: Compte amb el comte! Quines ganes tenia de escriure això!

Un antecessor clar del Llanero Solitario (Genet Solitari; Lone Rider)... o de Batman... o de tants altres... però també un clar exemple d'un canvi social esdevingut amb la revolució liberal burgesa de 1789 (1793 no va existir mai, puaj, fora, no agafeu coses del terra). Els títols nobiliaris poden ser comprats per gent amb molts diners: l'alta burgesia comercial, financera i fabricant es fa amb les regnes del regne de Lluís Felip d'Orleans... Les seves prioritats i no són ni el liberalisme polític ni la democràcia, universal o censitària. Són els diners. Cal llegir Què és una Constitució, fonamental llibre breu i clar de Ferdinand Lassalle, per copsar millor el que es diu al Comte de Montecristo.

I, contra tot l'avorriment de les novel·les gràfiques: el Comte de Montecristo és entretingut i d'aventures. Dumas,ell, els seus negres, l'editor, m'és ben igual quin o quins hi hagueren al darrera, explica història social, sociologia i canvi social (no m'he repetit) amb cops d'efecte inesborrables.

Encara haig de veure una pel·li de la Guerra Civil que no em vinguin ganes de vomitar mentre ronco amb desinterès. 

Confondre allò que és avorrit, tediós, pesat i amb dosis de lletgisme amb una obra mestra és no tenir ni idea de comunicació. 

El problema és que hi hagi molt públic lector o consumidor o consumista-cultureta que accepti i demani aquesta abúl·lia, tot creient que la diversió és enemiga de la formació i de la informació.

No sé si és el cas d'aquest Montecristo... però sí que pateix un altre mal: el de la dificultat de transposar el gènere de la Història a les vinyetes: és desesperant veure que gairebé tothom que s'hi ha posat ha acabat fent vinyetes aïllades i amb tanta informació escrita que el grafisme perd o que impossibilitat la lectura continuada amb la resta de vinyetes. Com a molt, algú ha aconseguit fer pàgines o dobles pàgines unides. Aquesta dificultat la vaig trobar en el seu moment fullejant Montecristo; tant de bo s'hagi superat aquesta dificultat que, com dic, es repeteix a molts autors.

Llavors em vaig plantejar que aquest nom em sonava. I un dia el vaig buscar. Una d'aquestes famílies de l'Oasi o alguna cosa així. 

I un dia veig que reprenien un personatge, absolutament desconegut, tot i que es diu que va tenir un comic i tot: la Norma, una nena que feia de mascota per a la Normalització del Català. Jo recordo aquelles enganxines que alguns cotxes portaven ("el català, cosa de tots": les portaven els catalans que parlaven en castellà amb els altres; és que és així; digueu-li hipocresia, esquizofrènia, o el mot com vulgueu). Al 2012 es fa una exposició en record d'aquella campanya i d'aquella mascota que es reprenia amb un posat empipat en comptes de content ("esperançada", va dir la subdirectora). Es podria parlar sobre oblit, fracàs o inexistència real sobre aquell personatge: si no el recordem a la maginoteca és perquè no va arribar cap enganxina ni cap historieta ni cap informació gràfica als barris castellanoparlants, és a dir, 9 de cada 10 de totes les localitats metropolitanes. Algú devia cobrar bé, segurament.

I sembla que hi va haver un comic, que encara no he localitzat, tot i que m'interessen els comics polítics o amb intenció de dur a terme informació sobre polítiques públiques, perque pateixen el mateix problema que els del gènere d'Història: són estàtics. És lògic, venint d'institucions estatals, dirà algú (i estatal vol dir públic, en argot politològic, senyories).

El comic havia estat guionitzat per l'històric Tísner, periodista que duia un pegat negre a l'ull... mai no sé si era borni de veres... com aquell d'Intereconomia, però en la banda independentista i potser més divertit. Que jo no sabia que en Tísner feia guions d'historietes. I el dibuix era d'en Juste de Nin. Aquí és on, malpensat que sóc, vaig veure perquè, dècades després algú que tenia un dibuix, al meu entendre, maldestre, li permetien publicar una tirallonga d'àlbums... El vincle cultural-político-social estava clar. El familiar, gairebé que també... 

I a la interessantíssima conferència, que ens va agradar molt, va explicar les seves activitats i encara va servir per lligar més el perquè de tot plegat: havia estat dibuixant de caricatures de Franco i d'altres al PSUC, mentre encara estava viu el dictador. Per tant, no podia firmar les seves obres amb el seu nom. Va inventar-se el pseudònim El Zurdo, que va esdevenir L'Esquerrà... i sembla que va ser habitual de publicacions i pasquins clandestins. Primera notícia... però aquí tenim l'omertà de l'oasi català contra el PSUC i tot el que fos la lluita clandestina no adscrita posteriorment de manera directa a CiU o al catalanisme burgès que sap el que toca fer sempre (tornem a París al 1795, col·leguis). 

Ara bé, i tots aquests anys? Doncs va ser dissenyador tèxtil (entenc) d'Armand Basi [i director creatiu], una empresa catalana com demostra la seva web: no, millor així:

• Ladieswear
• Menswear
• Timewear
• Eyewear
• Fragàncies
• Homewear
• Botigues
• Noticies
• About 

¡Posar botigues! Que podrien haver posat "tendes", que ara s'estila molt. La resta s'escriu en català universal. "Timewear". És com roba per viatjar pel temps, suposo. O roba per collir cireres, i altra fruita del temps. Homewear deu ser la roba que venen al Zara Home per a homes de la seva llar.

¡Catets!

Armand Basi ha estat Lacoste a Espanya des de 1950: així de simple.

És a dir, típic camí burgès que hem sentit en tantes entrevistes radiofòniques de cap de setmana: comenen a la lluita revolucionària antifranquista i acaben dissenyant roba de luxe ultra-cara. A mi no m'estranya. Em molesta, sí, aquesta falta de consistència mínima.

Lacoste trenca amb Armand Basi al 2011... i van fer fora una pila de gent (mínim: 83), apart de tancar botigues; i per a mi que aquests camins empresarials s'entrecreuen amb la nova trajectòria artística de Juste de Nin. Quina sort. En un primer moment vaig pensar que estava jubilat o prejubilat i per això havia tornat a la historieta. Potser el van prejubilar en el context de despatxar gran part de la plantilla. Total, treballadors... dissenyadors... si tot ho fan els xinesos... Això ja cuejava del 2009, quan van eliminar dos dissenyador estrella.

" La cifra de despedidos representa el 17% de una plantilla de 495 personas que actualmente trabajan en la empresa, cuya sede está en Badalona. Además tiene un almacén en Barberà del Vallès y 165 tiendas entre propias y franquiciadas."

 El que no va explicar o no vaig sentir és que Juste de Nin, dissenyador, era cosí dels germans Basi (s'hi assemblen força i tot, en la foto d'aquest enllaç)... 

En 1987 nace la marca Armand Basi, a la que se incorporó Lluís Juste de Nin, primo de los hermanos Armand y Josep Basi, y que con los años se convertiría en director creativo.

És deplorable la Catalunya dels endolls, que és l'única que existeix. I mireu que en Juste de Nin va "rajar" i va explicar una pila de coses sobre la seva família. Un lloc que algú diu que "és un país molt petit": en realitat, vol dir que només els burgesos són els del país i es reparteixen les despulles.

Evidentment, Lluís Juste de Nin ha intentat fer amb els seus àlbums un fresc històric català basat en la seva família. Parteix d'un error: creure que la història familiar és la d'un grup més ampli, la nació, identificada exclusivament amb Catalunya.

En propers missatges explicarem allò que sí que va dir-se a la interessant conferència (i no ens repetim: dir interessant més d'un cop en aquest cas és quedar-se curt).

El monopolio de la comida

Data Estel·lar sisepuedepuesvenga Dilluns 20130422

No suelo copipegar a saco, pero este texto de la web de recogida de firmas Avaaz es bastante instructivo sobre los temas alimentarios que la gente prefiere ignorar. Y me refiero a los que no dejan de decirme que comer soja (que es transgénica) es muy bueno.

Alguna gente está harta de comer malos tomates y de no poder plantar en una maceta ninguna semilla. Se puede preveer una hambruna global simplemente porque se les queme uno de sus inmensos campos de concentración de plantas esclavas. Significativamente, por cuanto tiene que ver con el control de los medios de comunicación, no existe ninguna película, serie ni libro tipo bestseller sobre este sugerente tema de catástrofe-ciencia ficción:

Una mega compañía está haciéndose gradualmente con el control de nuestro suministro de comida, envenenando nuestro sistema político y poniendo en grave peligro el futuro de los alimentos del planeta. Para evitarlo, necesitamos desenmascarar a Monsanto y acabar con su férreo yugo a nivel mundial.

Monsanto, el gigante químico que ya nos ha dejado venenos como el Agente Naranja y el DDT, se ha montado un negocio redondo. Paso 1: desarrolla pesticidas y semillas genéticamente modificadas (OGM) diseñadas para tolerarlos, las patenta, prohíbe a los agricultores replantarlas año tras año y envía agentes encubiertos para investigarlos y demandarlos si no obedecen. Paso 2: invierte millones en presionar a cargos políticos de todo el mundo y subvenciona campañas electorales, coloca a sus antiguos gerentes en cargos clave del gobierno y trabaja con ellos para debilitar las regulaciones medioambientales y dar el empujón definitivo a sus productos en todo el mundo.

El hecho de que Estados Unidos permita a las grandes corporaciones invertir cantidades ilimitadas de dinero en influir en sus políticas implica que estas empresas consiguen a menudo comprar las leyes que desean. El año pasado, Monsanto y otros gigantes de la biotecnología se gastaron 45 millones de dólares sólo en impedir la aprobación de una propuesta de ley que habría conseguido el etiquetado de productos genéticamente modificados en California. Todo ello pese a que el 82% de los americanos desea saber si está comprando productos de esas características. Precisamente este mes, la compañía ayudó a imponer la "Ley de Protección de Monsanto”, que impide a los tribunales paralizar la comercialización de un producto de su marca, incluso si su licencia de venta ha sido aprobada erróneamente por el gobierno.

El poder de Monsanto en Estados Unidos le sirve de plataforma para ejercer su dominio en todo el mundo. Pero desde Brasil y Argentina a la Unión Europea, pasando por Canadá y la India, audaces agricultores y activistas se están resistiendo y comenzando a ganar batallas.

Estamos ante un punto de inflexión global. Si somos suficientes los que ahora nos comprometemos a aportar 4€, podremos unir nuestras fuerzas para romper el dominio de Monsanto sobre nuestros alimentos y la política -- y ayudar a frenar el secuestro de nuestros gobiernos por las grandes corporaciones. Avaaz sólo procesará tu donación si conseguimos recaudar lo suficiente para marcar la diferencia:


Monsanto está protagonizando un asalto a la agricultura industrial. Pisoteando a pequeños agricultores y pequeñas explotaciones agrarias y dando pie a vastas granjas de monocultivo que chupan los nutrientes de la tierra como si fueran sanguijuelas, disminuyen la diversidad genética y aumentan la dependencia a fertilizantes, pesticidas y otros químicos. La ironía es que no está claro que la destrucción de la agricultura natural y sostenible haya traído un auge en el rendimiento de los cultivos. Lo único cierto es que ha logrado aumentar los beneficios de las grandes empresas. Nuestros gobiernos deberían reaccionar pero el lobby de Monsanto se lo impide.

El quasi-monopolio de Monsanto es sencillamente impresionante: actualmente tiene derechos de patentes sobre el 96% de las semillas genéticamente modificadas en Estados Unidos. Y pese a la preocupación por la salud y la seguridad, ¡esas mismas patentes permiten que Monsanto impida que cualquier agricultor o científico analice sus semillas! Aun así, algunos países han prohibido o restringido los productos de Monsanto.

Ellos afirman que sus productos son más baratos pero a menudo llevan a los agricultores a formalizar contratos de varios años. Entonces los precios de las semillas suben y deben comprarlas cada temporada y utilizar más herbicidas para controlar las súper malas hierbas. En India la situación ha llegado a tal extremo que una zona algodonera ha sido bautizada con el nombre de “el cinturón suicida” después de que decenas de miles de agricultores sin recursos decidieran quitarse la vida para escapar de las asfixiantes deudas.

Pero agricultores y científicos están plantando batalla y obteniendo victorias. Un grupo en India ha ayudado a ganar tres casos sobre patentes, y en Brasil, cinco millones de agricultores han demandado a Monsanto por el cobro injusto de derechos ¡y han conseguido una compensación de dos mil millones de dólares! Los científicos están haciendo campaña para implantar modelos de agricultura sostenible y, justo la semana pasada, un millón y medio de miembros de Avaaz nos unimos contra las patentes de productos no genéticamente modificados.

Sólo una masiva fuerza, global y unida, puede alzarse contra Monsanto y la captura de nuestros gobiernos por las grandes corporaciones. Hagamos visible su control sobre nuestras democracias, ayudemos a los agricultores a hablar, desafiemos las leyes injustas y las patentes y miremos a los ojos a los lobbies corporativos. Comprométete con una donación de 4€ y apoya la acción:



Se está agotando el tiempo. Mientras hacemos frente a crisis alimentarias, medioambientales y climáticas más agudas, necesitamos un modelo de agricultura sostenible e innovadora. Y la mejor manera de lograrlo es a través de una diversidad de agricultores y científicos, quienes mejor saben cómo actuar en los diferentes ecosistemas, y no dejando que un monopolio solo impulsado por su propio beneficio, tome el control de nuestro futuro alimentario.

Este Goliat corporativo está incrementando su poder alrededor del mundo. Pero si nuestra potente comunidad de 21 millones de personas se une, tenemos una oportunidad. Los miembros de Avaaz nos hemos alzado repetidamente contra algunos de los grandes poderes fácticos mundiales, obteniendo logros importantes. Ha llegado el momento de ir a por todas y salvar nuestras políticas de las garras de oscuros intereses privados, proteger nuestro suministro de comida y garantizar que se haga justicia con los agricultores.

Con esperanza y determinación,

Alice, Oli, Joseph, Ricken, Pascal, Chris, Michelle, Emily, y todo el equipo de Avaaz

MAS INFORMACIÓN

Obama blinda a las empresas de alimentos transgénicos (Público):


El devastador impacto de las semillas de Monsanto en India (Veo Verde):


Monsanto litiga contra un pequeño agricultor que replantó sus semillas (El País):


Brasil: Monsanto en problemas (Telesur):


Científico llama a prohibir el maíz de Monsanto (La Nación):


Fuentes adicionales de Avaaz (sólo en inglés):


La cosecha del miedo de Monsanto, (sólo en inglés, Vanity Fair):


Wikileaks muestra cómo Estados Unidos empuja los OGM en Europa, (sólo en inglés, The Guardian):


USDA Greenlights Monsanto's Utterly Useless New GMO Corn, (sólo en inglés, Mother Jones):


Crop Scientists Say Biotechnology Seed Companies Are Thwarting Research, (sólo en inglés, New York Times):

VI Jornada: asseguts en cadires vermelles

Data Estel·lar intro Divendres 20130419

Comença la Saga Acreditats 2013. 

El Saló del Comic de Barcelona d'abril del 2013 va ser l'anfitrió de la VI Jornada El Comic, una eina pedagògica.

D'això en parlarem durant aquest i propers missatges... si no ho enllestim tot en un article i llestos.

Unes 120 cadires vermelles, amb braç dret (malament si ets esquerrà) per prendre apunts... i uns 60 assistents inicials que van arribar en als 100 durant la segona xerrada, que potser era la més pràctica per als docents però, a més, la que segurament va coincidir amb el final de la visita guiada dels grups de docents de Primària i de Secundària, donat que un dels dos encavalcava amb la primera hora de la xerrada.

De totes maneres, no es va arribar a omplir. I cap a la tercera xerrada, va desaparèixer molta gent, tot i que no pocs, em penso que es creien que hi hauria un descans per al cafè. Es veu que els organitzadors de la Jornada, malgrat pertànyer al Departament d'Ensenyament, no saben que les classes han de durar 45-55 minuts o la gent se'n cansa, i que cal descansar la vista i la ment. Això ho diuen sempre els mestres... i un es queda pensant que per què no era així quan estàvem al col·le. Així i tot, estem entre adults i l'Administració Pública: cal cafè. Van tancar la porta amb soroll i potser no poca gent va decidir marxar en comptes d'entrar un altre cop. No ho sabrem mai.

El director del Saló del Comic, Carles Santamaria, va inaugurar la jornada dient que molt grups escolars havien passat pel Saló (com a sortida escolar; el preu per anar en grup escolar baixava als 2€, front els 7€ de l'entrada per lliure). Va esmentar, a més, el Concurs de Comic, com a exemple de bona relació entre Saló i Ensenyament. 

Calia veure els comics, tant els de l'Injuve com els del Concurs d'Ensenyament (sobre el Medi Ambient), per trobar-se amb el país on vivim: molt d'esforç i de qualitat que mai no es veurà recompensada.

Aquí podem trobar la bibliografia d'El Comic Una Eina Pedagògica. Eviten citar ni Mortadel·lo i Filemó ni Superlópez (o Superllopis): 

"Don Mortadelo de la Mancha – Francisco Ibáñez – Ediciones B.  Una divertida parodia sobre la obra de Cervantes, protagonitzada per un dels personatges més populars de còmics. (A partir de 1O anys) "

Així doncs, ningú no ha llegit aquesta historieta.

Com a intent per veure si guanyen públic, obres per a adults són considerades adients per a nens de 14 anys. La típica novel·la gràfica gafapasta incomprensible que parla sobre James Joyce, per un posar. Mira que podrien haver dit: "per als de Batxillerat", cosa que jo ja dubto... però no. Semper idem, senyor Jack London..

Persèpolis... a partir de 12 anys. Ai, quina gràcia. 

A la presentació es fa la típica propaganda sobre la historieta, a la que sempre s'anomena "còmic", amb accent, ignorant-ne que és un vocable de l'idioma anglès, al qual no hi ha accents. Punt negatiu. Mai no s'utilitza el mot "historieta" ni "tebeo", no sigui cas que prenguéssim mal. 

Llavor es comenta que el comic és bo:

•   per a la comprensió lectora
•  per sintetitzar perquè cal escollir allò que s'ha de dir. En una bafarada no hi cap tot.
•  per explicar-se: cal escollir allò que un vol explicar i com ho vol explicar.
•  per manipular-lo: suportar el traball en diferents àrees i aspectes.

 S'agraeix el suport. al Departament dEnsenyament.

Trobem a faltar els noms dels component de la mesa a la taula... hum, sí, està ben escrit. Sembla mentida que gent dels món dels tebeos tinguin aquestes errades tan greus. La típica vinyeta de presentació d'un supervillà ha estat acompanyada durant dècades del seu nom de forma llampant.

Això fa que el nom de Mònica Pereño no aparegui a Internet: es Mònica Pereña, Subdirectora General de Llengua i Plurilingüisme.

A veure, des d'un punt estricte de Ciència de l'Adminstració, un Director General seria un funcionari però posat en una barreja de mèrits i de vincle polític o amiguisme amb el càrrec polític superior (el partit polític, el conseller). Ara bé, un subdirector general ja és estrictament un càrrec funcionarial... Tot i això, de les primeres coses que es desprén de la subdirectora és que és un càrrec d'adscripció política plena: i ho diu en parlar sobre la Norma, un dibuix d'una nena que diuen que van crear als inicis de la Normalització Lingüística i que suposadament va ser una mascota coneguda amb enganxines. ¿Tu les vas veure? Van arribar al teu col·le?

I el mite sioux diu que es va fer fins i tot una historieta... ni em sona, tu, i si a mi no em sona és que la repercussió va ser nul·la. O igual que només la van distribuir per escoles amb alumnes només catalanoparlants, així l'èxit queda assegurat. Que això de repartir entre els convençuts es va molt.

Es veu que el dissenyador de la Norma va ser en Lluís Juste de Nin, qui estava allà present. Entenc que ja en parlarem.

Mònica Pereña li va dir que s'hi sentia a prop per les campanyes de la Norma, abans contenta (esperançada) i al 2013, reactivat el personatge, amb cara d'empipada. Per tant, que era activista, de la qual cosa es desprén que el seu càrrec sigui més polític que tècnic. I sospito que això és massa comú a l'Administració en un càrrec que hauria de ser bàsicament tècnic o tecnopolític (èmfasi en la gestió) més que políticotècnic (èmfasi en la [sub]direcció política.

Això no us ho llegireu però són les funcions de la SubDG Llengua i Plurilingüisme, i a can Maginoteca sí que ens interessa:

a) Coordinar l'organització i l'avaluació dels programes i actuacions del Departament que tinguin relació amb l'ús o l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües que conformin el projecte educatiu plurilingüe, d'acord amb les direccions generals competents en aquesta matèria.
b) Coordinar i afavorir el desenvolupament i la implementació dels programes vinculats a la competència lingüística amb caràcter transversal a tots els nivells educatius.
c) Consolidar la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament i de comunicació en els centres educatius i com a eix vertebrador del projecte educatiu plurilingüe.
d) Incorporar altres llengües com a llengües vehiculars de continguts d'àrees no lingüístiques en determinats contextos sociolingüístics com a instrument per desenvolupar el projecte educatiu plurilingüe.
e) Impulsar i planificar programes i actuacions per al desenvolupament de l'educació intercultural, basada en el coneixement de la cultura pròpia i de les altres cultures, el respecte a la diferència i els valors cívics i democràtics, en un marc de bona convivència.
f) Impulsar programes de recerca, estudis i investigacions i obrir noves línies i experiències d'innovació educativa en l'àmbit de l'aprenentatge de llengües i de la formació del professorat de llengua, potenciant la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació en els aspectes que li són propis.
g) Coordinar les actuacions dels equips de llengua, interculturalitat i cohesió social dels serveis educatius per donar suport i assessorament al professorat, a l'alumnat i a les famílies, i donar servei als centres educatius en tot allò que els és propi, d'acord amb les direccions generals competents en aquesta matèria.
h) Establir criteris d'ús de les llengües oficials i no oficials per a la comunicació en l'àmbit educatiu.
i) Impulsar i promoure actuacions que facilitin la col·laboració i la coordinació en l'àmbit de l'ensenyament de les llengües, d'acord amb les línies estratègiques de la Unió Europea o d'altres institucions europees o internacionals.
j) Qualsevol altra funció que li sigui encomanada en relació amb les anteriors.

Això és del 2011... un dia ja no el trobareu a la web (en català inventat li diuen "el web"... "web" en anglès és = la "xarxa" o la "teranyina"... és a dir, un mot que es tradueix en femení... i "la pàgina web", també... així que m'agradaria a mi tenir una feineta ben pagada de català inventat).

¿Plurilingquè? Jo això no ho he vist mai.

Encara recordo quan Carod-Rovira va dir al Parlament de Catalunya que es podia fer àrab però en extraescolars... és clar, i judo i aprendre a fer becaines... fora de l'horari lectiu. Molt trist.

Al 2013 sabem una cosa: els únics plurilingües són els xinesos i els marroquins, els quals aprenen català (i l'aprenen!) i castellà al col·legi, i mandarí o àrab en classes específiques els diumenges. I alguns també parlen amazight (l'idioma dels imazigen, dels marroquins). Això fora de l'escola pública o privada, és clar.

A nivell general, sabem que només es pot aprendre anglès. Remarquem que al 3XL la Bola de Drac generalment ja no té dual en japonès, no sigui cas que n'aprenguéssim alguna cosa. Potser des del 2011.

Aquesta subdirecció general, per tant, és inútil, en tant que no serveis per fomentar el plurilingüisme.

Si les EOI (Escoles Oficials d'Idiomes) tenen a veure amb aquesta SubDG, llavor vam tenir davant nostre la culpable política i administrativa d'uns antres que han estat tancats (perquè els va fer el tripartit) o a dures penes fan anglès i en algun lloc francès o alemany, és a dir, de plurital... poc o gens... i a més tenen un sistema nefast copiat de les autoescoles i del COU o del Batxillerat: que serveix per passar l'examen de conduir i la Selectivitat, però no serveix per aprendre. Exàmens rera exàmens i pocs coneixements o nul·la cultura.

No era la nostra intenció ser tou.

Continuarem?

Ventas cruzadas de historias en América Latina

Data Estel·lar transatlàntica Divendres 20130419

Un año antes de este artículo, por mayo del 2012, se me ocurrió lanzar una pregunta en el foro asociado al blog de godmakers (que suele ir de cosas de ciencia ficción, libros, comics o películas): 

¿Alguien sabe si en los países latinoamericanos (al menos, sudamericanos...al menos del Cono Sur... al menos en alguno...) hay a la venta de manera habitual comics de los países vecinos y de autores de esos países? No como algo excepcional sino como algo que alguien pueda encontrar.

Por ejemplo, si en librerías especializadas (si existieren) argentinas se puede encontrar material uruguayo, paraguayo, etc. Y viceversa. En este caso, mismo idioma, Mercosur, vecindad, me parece lógico (por tanto,
irreal) pensar que eso pueda suceder.

Si un autor o personaje sudamericano tiene éxito o se cree que puede tenerlo, ¿se publica/distribuye por la editorial original o se encuentra a la venta por una editorial del país que importa ese comic?

Es una forma de comprobar con un producto concreto aquello que dice Eduardo Galeano (libro imprescindible: Las Venas Abiertas de América Latina) y tantos economistas sobre la no integración económica entre los países americanos, los cuales son exportadores de materias primas hacia países industrializados, del Norte, explotadores que actúan con neocolonialismo (fuerte presión exterior en la política, diplomacia y economía sobre las instituciones y nooooooo hablo de Venezuela ni de Bolivia ni de Argentina, nooooo, ¡qué va!)

América Latina es el cacho grande de América.

Los países europeos, que es el otro ejemplo típico de integración, resulta que tienen productos similares que se compran y se venden entre ellos. Se aduce que son productos industriales o transformados, que tienen marcas asociadas, o un nivel de diferenciación real o simplemente comercial (es de la marca X, modelo cual). He ahí los coches. 

Por contra, los productos agrícolas o materias primas no transformados no parecen tener esa diferenciación. En realidad, sabemos que se puede crear: he ahí las denominaciones de origen. Pero el cobre es cobre en todo el Universo, según dicen los físicos, así que sus propiedades son iguales, y sólo varía el precio al que se venda, dependiendo de cómo de explotados estén los trabajadores, o de la facilidad de acceso al recurso. 

Economías exportadoras con inflación perenne porque los productos tienen que importarlos del exterior, y la paridad de cambio siempre les resulta negativa; el producto sin elaborar acaba siendo más barato que el producto elaborado. Por cierto, economías a las que sus burguesías (la porteña en el caso de Argentina) y el régimen imperial británico del siglo XIX, y luego el estadounidense del siglo XX acosaron para que destruyeran sus telares, sus fábricas y toda su industrial allá donde se había creado. El subdesarrollo no es innato sino que procede de los intereses exteriores y de una minoría macabra que aupó dictaduras para impedir el desarrollo comercial, económico y social a cambio de poder quedarse con migajas en forma de productos de lujo. Galeano lo explica detalladamente: incluso los ponchos argentinos eran fabricados en fábricas inglesas.

En el siglo XXI, y con un producto elaborado, como el caso de los comics, igual pero diferenciado por países, con alguna producción propia, con la etiqueta de "cultural" y con un mismo idioma, lo que hace innecesario un coste de traducción pese a alguna diferencia léxica menor, y con varios procesos de integración regional, desde el Mercosur hasta el Alba, y una posible regionalización mediática debida a Internet, uno se plantea si no es el momento de que los tebeos de un país se puedan comprar en el otro.

La respuesta que dio Sebastian Cancinos  no puede ser más desalentadora: 

En las librerias especializadas de Buenos Aires, en ninguna de las principales se ve nada de comic de paises vecinos, aunque si bastante comic local y Europeo ademas de las grandes yanquis.Personalmente tampoco se que produccion hay en los otros paises, hace poco estuve en Montevideo y lo poco que consegui de material local era independiente y me imagino que no tendria mucha llegada incluso en su pais. Cuando estuve en Bolivia, en Santa Cruz de la Sierra, no vi nada de nada. Incluso en las convenciones de comics que se realizaron en Argentina, nunca vi representantes de comics Uruguayos, por poner un ejemplo que nos queda
cerca. Hace unas semanas [año 2012]hubo una convencion en Montevideo, puedo averiguar si hubo algo de comic argentino alla.

Lissette Boinili comentó: 

  en Perú y Venezuela encontró unos pocos de dos autores argentinos, pero de eso ya más de cuatro años..... 

 Por tanto, nada de ventas cruzadas.

Erk Lazer, animador de Blogmakers:: 

En Ecuador lo único que ves es mexicano y ecuatoriano. Y si quieres incluír historietas, pues Condorito (chileno) y Quino (argentino).

 ¡Bueno! Al menos es algo más: Ecuador sería el país más abierto a los tebeos de otros países.

Isreal Laureano dio su visión sobre México:

Aquí en México, solamente se pueden comprar cómics mexicanos y estadounidenses (Condorito sigue vendiendo en México, y sí, el autor es chileno, pero la empresa distribuidora es mexicana). En tiendas
especializadas, a lo mejor uno que otro español; todos los demás solamente me entero por internet.

La existencia de comics estadounidenses no es nada nuevo ni ajeno a una tradición que se remonta a los años de la caspa de la Doctrina Monroe: América para los americanos, interpretado como un deseo imperial estadounidense hacia todo el continente. 

Ya en los años 40 o 50, dos autores catalanes, Arturo Moreno (pionero del dibujo animado en España) y Àngel Puigmiquel, fueron a Venezuela. Aunque trabajaron -Bolivar Films-, se tuvieron que volver porque aquel país era una colonia de los Syndicates estadounidenses, que ponían sus suplementos de comics dominicales a precios reventados porque ya estaban amortizados (lo mismo que décadas después pasó con las series de televisión). Si eso es a nivel de historietas gráficas, imagínense lo que pasaba con el resto de la economía: también los tebeos eran importados, y además con el mensaje emitido por el centro del imperio, y no con voz propia venezolana o del país que fuera. No es únicamente una cuestión de calidad gráfica o de narrativa o de legibilidad, sino de copar el mercado y de impedir la existencia de competidores.

Mi conclusión es que:  no sé si será representativo pero me temo que sí. Se puede decir que, como en tantos otros sectores económicos y culturales apenas hay relación entre países latinoamericanos. Apenas hay integración económica. Luego se reunirán en cumbres y tal, pero mientras no pudas comprar cualquier
historieta latinoamericana en cualquier país del continente, nada.

Sebastian Cancino había respondido: "Me parece que no es tanto una cuestion de integracion latinoamericana si no que no hay una industria editorial de la historieta. La mayoria de las publicaciones son de tiradas cortas, por lo que apenas llegan a cubrir el propio pais donde se producen, mucho menos salen al resto de la region. Ni hablar los que se auto publican." 

Y Erk Lazer añadió: "Además, no hay marketing. Quién conoce en Uruguay los comics colombianos?
Así no hay demanda, ni quien se atreva a ofertar..."

En realidad, significa que los procesos de integración económica, y los regímenes afines o los gobiernos coleguitas no han servido para crear ninguna plataforma común.

La globalización sirve para que Marvel o DC o en su momento Planeta deAgostini (finales de los años 1990) vendieran en un mercado ya predispuesto a importar productos elaborados y no a exportarlos, con bajos aranceles de entrada. Anda, majete, intentad exportar algo a Estados Unidos de América o a Japón y a ver cuántas trabas aduaneras os imponen.

Sin embargo, la globalización no sirvió para unificar un mercado que tiene una lengua y unas coordenadas culturales semejantes, en algo aparentemente tan fácil de leer como es la historieta.

No os podéis imaginar dónde hubo cien mil visitantes

Data Estel·lar alaqual Dilluns 20130415

Pues fue en el Saló del Comic de Barcelona... 106000 asistentes según la organización...

El párrafo que seleccionamos de Ficomic para el 2013:

El 31 Salón Internacional del Cómic de Barcelona, organizado por FICOMIC, cerró esta tarde sus puertas habiendo recibido 106.000 visitantes, cifra que es prácticamente la misma de la edición anterior.

La cifra final supone “la consolidación de una gran asistencia de público que muestra que el cómic interesa a mucha gente”, en palabras de Carles Santamaria, director del Salón y de FICOMIC.

 En realidad, las cifras hay que verlas desde otro punto de vista: hubo como seis mil millones de humanos que no se acercaron al Saló del Comic... AÚN. Hay mucho camino por recorrer.

A eso sumamos los que habrán obtenido los salones alternativos:

1. el GRAF, que se celebró el 20130413, en el centro de Arte Mutuo..Un salón sobre "comic de autor", pese a que no lo veo alternativo: sólo unos pocos son anónimos (los de IPC de los años 60, por ejemplo). Tienen "llibreria gráfica", al lado de la Via Laietana.

Copìpego... ¡No imaginaba que pasaría esto!: 

MUTUO es un centro cultural auto-gestionado que tiene como objetivo la difusión y producción de artistas.

Brindamos a nuestros socios y visitantes una plataforma de entretenimiento y desarrollo de proyectos.

c/Julià Portet 5, Bajos 1 y 2 [han escrito: "Juliá": un poco de educación básica, hombreeeee yaaa)

Sale la palabra "autogestionado" o la palabra "okupa" o algo así y sabemos que siempre hay una comisaría cerca. No sé: Ateo los crea y ellos se juntan o algo así.


2. El salón de la línea clara de NetCom2 y el FNAC/SD en las Jornades Comiqueres 2013... siendo FNAC, igual deberíamos decir: "salón de aquello comúnmente conocido como novela gráfica de línea clara". NetCom2 no fue al Saló del Comic porque el precio de las paradas era excesivo, pero estuvo presente con charlas y conferencias, como la del comic de paisaje barcelonés Las Aventuras de Miquel Mena de Pablo Herranz y José Luis Povo.

Eso explica la dificultad extrema por encontrar tebeos nuevos de Yoko Tsuno o Lefranc. Alguno hubo pero, cuando me decidí, ya no estaban: que no pasa náaa... pero, en no pasando, ser se es...

Por lo tanto, estamos hablando de cien mil a las que sumaremos cien mil y cien mil. Total: cien mil, aproximadamente.

Cuando uno va al Saló se fija en tooooda la gente que no va, que no piensa ir y que ni siquiera sabe de su existencia. Como feria de abril está bien pero como cosa tan felizmente ajena al resto de la sociedad también.

A la vuelta vi una mujer con una bandera republicana (tricolor... ¿bitono?): 20130414... osea, que aún hay menos gente moviéndose por una república, espero que parlamentera y nunca presidencialista, que moviéndose por ir a ver tebeos. Dentro del Saló, ninguna bandera republicana y sí alguna que otra camiseta estel·lada.

Fallece la Espía de la Guerra Más Audaz

Data Estel·lar sepensabanqueno Dilluns 20130408

Me sueltan: se ha muerto Sara Montiel. Seguro que te interesa. Como si se pensaran que no... Por supuesto, lo han leído en el móvil.

En 1956, Sarita Montiel fue la Espía X-1, con cuyo concurso se llevo a cabo la guerra contra Inglaterra de forma feliz, dentro de lo que cabe siendo una guerra.

Deben ustedes rememorar aquellos tiempos de abundancia, cuando en la España de Franco ya no se pasaba hambre, como le dijeron a Escobar para eliminar a su personaje Carpanta. 

A la revista La Codorniz, que era la revista más audaz para el lector más inteligente, no le quedo otra que declararle la guerra a Inglaterra. Esta guerra duró muchos números de la revista. Algo así nunca más sería igualado, y es lo que demuestra que hubo genios del humor y de la audacia en algún sitio.

La guerra era inevitable: los ingleses beben té con una maldita manía por la puntualidad que hace que lo sorban a las cinco o'clock. No era un tema menor.

La Agente X-1 se infiltró y espió a base de bien. 

Gracias a sus esfuerzos, que nunca se vieron recompensados en este injusto país que olvida a sus heroínas, se llegó a un armisticio por el cual se permitía a los ingleses ser puntuales y los españoles podrían beber té, como habrán podido comprobar.

Imágenes arrejuntadas de libro La Codorniz declara la guerra a Inglaterra, Editorial Edaf.. Con introducción y dato vario de PGarcía. Madrid, 3ª edición, 1999, 4.95€ No les digo de qué páginas sale cada cosa: hagan un esfuerzo y léanselo.

Nunca vimos ni una entrevista donde se le recordara eso a Sara Montiel. Durante unos años esperé que al menos Andreu Buenafuente le preguntara sobre el tema, dado que se pasó más de diez años de humorista todoterreno.

La guerra fue contada y dirigida por el Mariscal "Cero", alias (o a la inversa) Fernado Perdiguero Campos; por Álvaro de Laiglesia y otros tantos, que no es un apellido sino una manera vaga de no poner más nombres.

En estas fechas de amigas entrañables espías a sueldo de empresas oscuras en Arabia por cuenta del Rey y a cargo del Erario Público, es bueno recordar que Sara Montiel fue la Espía X-1 que nos salvó de caer en la debacle. 

He aquí parte del texto de la generosa Declaración de Paz de La Codoriniz: 

No queremos ensañarnos con un país que, mirándolo bien, no tiene más defectos que las yardas, las pelucas, las ancianas, el té y el <>. 

Y mirándolo bien, ¿qué nos importa a nosotros? ¡Que cada cual viva como le parece! (sic)

(...) Inglaterra es un país donde el humorismo se comprende perfectamente y donde nadie se enfada por una broma, que para eso nacieron allí Swift, Dickens, Wilde, Shaw, Chesterton  y tantos y tantos otros que sería muy largo de enumerar.

Y eso sirve para enlazar con el Doctor Who y la Familia Real Británica licántropa.

Saló 2013: pues sí que tiene que ver

Data Estel·lar Felicitable: Divendres 20130405

Si alguna cosa em molesta és quan es vol separar qualsevol activitat, del seu entorn cultural, social, econòmic i, sobretoto, polític.

"No, aaaggg, fàstic, política nooo".

En concret, això ho sento molt de les activitats lúdiques, com els tebeos.

Com si barrejar o pretendre interpretar o analitzar continguts i situacions de les historietes, editorials, autors o el que sigui sota la llum del conflicte social, que té la seva expressió a la política.

Doncs aquí teniu la presentació del Saló del Comic 2013. Només revisant els continguts de l'exposició -L'Humor no es retalla-, amb acudit sobre el tema cabdal que afecta a la societat: com deia una dona el mateix matí, que té un fill "que ya no entra por la Seguridad Social" i que "tendrá que ir con un particular", i que la seva filla l'haurà de dur perquè l'ambulància quan el fill li va dir el preu va creure que era un error... 300€... i sí, sí, la hi van confirmar... però a la setmana, no? "que ya me parecía exagerado"... "no, no, 300 euros cada día"... Diguem-ho clar: estimbeu totes les ambulàncies perquè ja no ens calen per res. "Si es que están las cosas de una manera que vaya"... una revolució resoldria algunes coses però sembla que no està ben vista, ni pels propis afectats per la injustícia.

Veient les entitats implicades, no pas empreses privades, sinó Ministeri (=Govern central, o Administració Central o Administració General de l'Estat, AGE), Generalitat de Catalunya (Comunitat Autònoma, perquè, mal que li pesi a la ultradreta casponacionalista, encara existeix el Títol VIII de la Constitució; òrgan de govern intermig, mesogovern), Ajuntament i Diputació de Barcelona (Administracions Públiques Locals).

Així mateix, la roda de premsa és presentada pel Conseller de Cultura (Generalitat) i pel Tinent d'Alcalde de Cultura (Ajuntament).

El famós projecte de Museu del Comic tampoc no és una iniciativa verament privada, sinó que cal el suport -diners, espai- de l'Ajuntament de Badalona (amb l'alcalde García-Albiol dient que sí, que a veure si sí). Badalona té un potencial turístic enorme, que no s'ha aprofitat potser perquè el monstre de Barcelona, mogut pels fils dels burgesos de sempre no vol que res es mogui al seu voltant. Port, costa (amb les jeringuilles amagades sota tones de sorra des dels Jocs Olímpics del 92), Història romana (Baetulo), renaixentista (Cristòfol Colom hi va reunir-se amb els Reis Catòlics al monestir de Sant Jeroni de la Murtra... si és que algú es pot creure alguna cosa d'aquestes d'en Colom). Això cap a principis del 2013; a l'abril,  el conseller Mascarell deia que no formaria part dels "museus nacionals de Catalunya", que segurament vol dir menys pel·les. " El departament de Cultura "no està en condicions per fer un Museu del Còmic nacional", ha dit en Mascarell..

Compte: un museu amb molta gent disposada a aportar-hi molt de material. Doncs ni així. S'han llençat a les escombraries (d'algun amic entranyable) 3 milions d'euros en netejar una antiga fàbrica.

Tot això és política i tebeos, i no hem entrat en el contingut de les historietes, moltíssimes relacionades amb fets d'interpretació ideològica, política, social, etcètera.

No fa res: és normal. No és aliè a tantes formes d'expressió o de relació social. I no s'ha de prendre malament.

La política afecta a les declaracions del director del Saló que resum la situació del sector: tingueu en compte que la crisi econòmica afecta la historieta, i que la crisi actual és conseqüència directa de decisions polítiques d'alt nivell (tractats de lliure circulació de capitals amb expressa desregulació i descontrol volgut de paradisos fiscals) i també de baix nivell (regidors d'urbanisme que eren paletes arribats a més que s'enduien bosses de brossa plenes de calès, i que eren aclamats per empresaris ratonaires subcontractistes que no pensaven ni pensen pagar mai a Hisenda ni tenir assegurats més de 3 treballadors, ni que hi treballen 20).

Ni el museu és privat, pagat amb fons privats (res no ho és en aquest país; una altra cosa és que l'accés sí que sigui privat i restringit o que s'hagi usurpat); ni el Saló del Comic és verament privat, és a dir pagat per les editorials com un anunci per donar a conèixer els seus productes.

Avall de tot: el vídeo: ¡amb el director del Saló fent fotos o gravant des de la mateixa taula! Això del mòbils és una malaltia

Ara, el text de Ficomis, que ja l'haureu llegit a pal sec a la resta de blocs.

 
 
 
 

La última rueda de prensa previa al 31 Salón Internacional del Cómic de Barcelona se ha celebrado hoy en el Palau de la Virreina y ha contado con la participación del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell; el teniente de alcalde de Cultura, Conocimiento, Creatividad e Innovación del Ayuntamiento de Barcelona, Jaume Ciurana; la diputada adjunta a Cultura de la Diputación de Barcelona, Mireia Hernández; el presidente de FICOMIC y del Gremi d’Editors de Catalunya, Xavier Mallafré; el director del 31 Salón Internacional del Cómic de Barcelona, Carles Santamaria, y el comisario general de exposiciones Antoni Guiral.

El 31 Salón Internacional del Cómic de Barcelona se celebrará entre el 11 y el 14 de abril en el palacio nº 8 de Fira de Barcelona Montjuïc, y tendrá como uno de sus platos fuertes la exposición Por un puñado de cómics, que cuenta con más de 230 páginas de cómic e ilustración del género. En su introducción, el director del Salón explicó que la diversidad define un Salón “pensado para satisfacer tanto a aficionados como público en general, de diversas edades y gustos, pero además un certamen donde los profesionales son los grandes protagonistas”. Explicó que dentro del programa de exposiciones habrá una titulada El humor no se recorta, donde se mostrarán cómics, tiras y chistes gráficos sobre los recortes sociales que están marcando esta crisis. “Es un Salón con multitud de actividades como talleres de cómic, clases magistrales, conferencias, espacios de videojuegos y donde los expositores ofrecen las últimas novedades de lanzamientos editoriales y también de películas relacionadas con la historieta”, concluyó.

Para Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Salón del Cómic es algo que siempre está ahí. “Vivimos todas las situaciones posibles, de crisis y de no crisis, pero hay algo que no cambia, y es la importancia que el Salón tiene en nuestra vida cultural y económica”, indicó. “El cómic es el medio que mejor indaga en la realidad más inmediata hoy en día, haciéndolo además de una forma que a la vez es local y universal”, añadió, asegurando que puede que “el dinero público se recorte, pero la cultura nunca se recortará”. También se refirió al Museo del Cómic y la Ilustración, señalando que se iban a retomar las conversaciones con todas las partes implicadas con la intención de tirarlo adelante como un proyecto viable y sostenible

Por su parte, Jaume Ciurana, teniente de alcalde de Cultura, Conocimiento, Creatividad e Innovación del Ayuntamiento de Barcelona, el Salón “cuenta con la fórmula del éxito”, que en su opinión consiste en la unión de “una creatividad, una industria y un mercado propio”. “Contamos con una ciudad rica en talento que ha hecho del mundo editorial un signo de identidad. Barcelona es a la vez capital de la cultura catalana y tiene una ambición internacional”, agregó.

Mireia Hernández, diputada adjunta a Cultura de la Diputación de Barcelona, aseguró que “más vale tarde que nunca”, en referencia al hecho de que este es el primer año en que la Diputación de Barcelona hace un aporte económico al presupuesto del Salón. “La nuestra es una relación que acaba de empezar pero que continuará, como ocurre al final de los cómics”, añadió Hernández. Xavier Mallafré, presidente de FICOMIC y del Gremi d’Editors de Catalunya, también destacó la importancia del sector del cómic en el mercado editorial, asegurando que está “demostrando tener una salud de hierro” al hacer frente a la crisis. “El año pasado, el cómic facturó cerca de 100 millones de euros en todo el Estado”, afirmó. Mallafré apuntó asimismo que la presencia del cómic en las librerías es cada vez mayor. Dijo que la industria y la administración deben abrir una reflexión para que el cómic en catalán normalice su presencia en el mercado todavía muy minoritaria.

Antoni Guiral, comisario general de exposiciones, detalló algunas de las muestras que podrán verse en el Salón, entre las que se encuentra la dedicada a los Cuadernos de viaje, que muestra cómo numerosos autores han dibujado sus experiencias de viaje. Además, el Salón dedicará una muestra retrospectiva al creador de El Jinete Fantasma y Chispita, Ambrós, con motivo de su centenario. El certamen también dedicará una muestra de homenaje al editor Josep Maria Berenguer, fallecido en 2012. “Más que nunca, este año, las exposiciones son una parte muy importante del Salón”, concluyó. Continuando con el tema de las exposiciones, Carles Santamaria explicó que dentro del gran recinto de la exposición Por un puñado de cómics habrá un espacio llamado Saloon del Cómic, un espacio multiusos donde tendrán lugar clases magistrales, concursos de cosplay y presentaciones. “Incluso contaremos con una banda que tocará melodías del Far West, para ambientar el Salón”, señaló el director del certamen. Explicó la gran cantidad de autores presentes, empezando por los nacionales “cuyo prestigio y difusión es internacional, mientras que los invitados extranjeros son de primer nivel, dado el prestigio del certamen”. Ha destacado el hecho que el Salón invite esta edición nuevamente a editores extranjeros para que entrevisten a autores nacionales con el objetivo de dar una salida al mercado exterior de nuestros creadores.

El Salón de Cómic tiene el apoyo del Departament de Cultura la Generalitat de Catalunya, el Ayuntamiento de Barcelona, el Ministerio de Educación, Cultura y Deportes y la Diputación de Barcelona. El certamen se ubicará en el pabellón 8 del recinto de Fira Barcelona Montjuïc, donde ocupará unos 19.000 metros cuadrados. Este es el noveno año consecutivo que el Salón se celebra en Fira Barcelona Montjuïc.

El vídeo, per Silenzine: