20110615

Parlamentaris, no ho feu!

Data Estel·lar pleníssima Dimecres 20110615

Un mes del 15-M. 

La velocitat legislativa del govern de dretes i ultradretes a Catalunya ha estripat tota l'obra dels governs anteriors (Tripartits de Maragall, govern Montilla i bona part del de Pujol). 6 mesos i han acomplert amb allò que Artur Mas frisava el març del 2010 en entrevistes per al cas d'arribar al govern: ho retallaria tot. Ho ha acomplert. Sense debats ni  històries, a l'estil com ZP va fer amb la reforma laboral. Els debats són per quan no interessa fer res, per quan són coses d'avançar, socialment, ecològicament, tecnològicament, culturalment... quan són estupideses.

El 15-J  se celebra un mes del començament del Moviment dels Indignats, de les Acampades, dels DemocràciaRealJa, del Tomalacalle... 

El 15-J se celebra l'aniversari de les primeres votacions democràtiques. Després ja ha vingut aquesta demodura tejerista, on es diu que NO a tot i a tots menys a les inicuïtats i als amics de pupitre. On un s'assabenta que no hi ha res pitjor que convocar referèndums, que plantejar la participació ciutadana. Inclús hi ha polítics socialistes que m'han arribat a dir que la gent no vol participar... i que no interessa que ho faci. Que no participi qui no vulgui però un ha de tenir el dret extès a participar per utilitzar-lo quan vulgui. Tampoc no poso gasolina al cotxe cada dia, oi? 

El 15-J, a més, a Catalunya era el darrer dia per evitar l'inevitable, per influir infructuosamente sobre una Llei de Pressupostos pensada abans de la crisi, abans de les agències de rating, abans de tot... i aprofitada sobre l'onada de la crisi. Uns pressupostos cruels, amb voluntat del retall perenne. 

Ens assabentem aquesta setmana que, fins i tot el tan denostat Berlusconi convoca referèndums (referenda, diuen en plural) i en pren nota. Itàlia té més democràcia participativa, i més democràcia en general, que Espanya; i, per descomptat, que Catalunya. 

M'assabento avui mateix a la ràdio que a Gran Bretanya, quan parlen de retallades financeres a la Sanitat... no es plantegen encara el que la immoralitat dels democristians ha decidit: tancar la majoria d'accés als hospitals, tancar les urgències del CAPs (ambulatoris), tancar el míser telèfon d'urgències on et diuen que si et fa mal la cama et posis una tireta.


Esbroncades. 

El dimarts per la tarda vaig haver d'agafar el tren. Hi havia força gent a la parada. Una excursió? No. Perquè ara als instituts fan jornada intensiva, i per la tarda no hi van; a més, és època d'exàmens. Més encara, el 15-J és del dia de la Selectivitat. Això elimina part d'aquests pressumptes joves a les manis, perquè si estàs fent la Selec no estàs manifestant-te alhora; s'ha abusat del terme "juvenil" associat a la "manifestació" per desvirtuar-lo, per dir que els joves canviaran amb el temps i veuran les coses clares; i, sobretot, per fer una cosa que agrada molt al nostre país: per segregar, per dir que ells, els joves, no sóm nosaltres. Ni són com nosalres. Que són uns altres. I els afegien allò de punkperroflauta o perroflauta a seques. Com si l'estètica fos negativa en si mateixa. Altrament, mai no sento: compte amb aquest que ens voldrà enredar perquè és d'Esade o de l'IESE. 

No era una excursió. M'hi fixo millor, i me n'adono que hi ha gent d'edats variades. Sempre entre els 20 i els 40 anys. Posant-hi l'oïda quedava clar: hi anaven a La Ciutadella. 

En un banc, assegut, un noi i una noia. Xerraven de coses variades, aliens al grup. Però també van fer esment de la Ciutadella. 

I en una altra estació hi pugen dos nois, els quals seuen al davant meu... i els sento parlar tota l'estona de les acampades, de la Ciutadella, de si han demanat que hi vagin "en columnes" (moltes hores després ho vaig llegir per Internet: que la gent hi anés en columnes des de cada barri). Que calia molt no provocar, perquè sabien que la policia (trist actor el dels mossos d'esquadra) hi aniria amb ordres de mossegar. Que calia un posat pacífic. I llavor, el lot complet: "han fet fora Tal"... Gran Hermano? Supervivientes? No: també veus Intereconomía? Es veu que hi ha com un programa de futbol tipus ratomàquianaranjita o la ratomàquia d'Oliver i Benji (espero haver-me avançat al crítica de la tele Ferran Monegal). I van citar programes: el Gato, Más se perdió en Cuba (un deu per al creador d'aquest títols tan dolents però tan exitosos: és el meu ídol, com podreu saber si llegiu els títols dels textos de la Maginoteca).. Precisament, a El Periódico de Catalunya deien que els catalans són els que menys veien aquesta cadena... i jo no ho entenc, perquè, començant per mi, no faig més que trobar-me amb gent que la mira... és clar, ningú no s'atura mai gaire, ni a cap cadena, tret dels programes de la víscera i de TV3 (hi ha famílies bencatalanetes que, si a TV3 hi fessin només la carta d'ajust la tindrien posada i en fruïrien). 

Per tant, potser és que hi ha un conjunt de gent que agafa tot el pot: manis, comentaris sobre política, Intereconomía, etc. En tot cas, un fenomen a estudiar.

Força temps més tard, em trobo amb una noia a la qual vaig sentir l'altre dia que ella havia anat a "Sol" el dia que Felip Puig i Artur Mas van perdre la seva legitimitat per seure al capdavant de Catalunya: quan els mossos d'esquadra, fidels al seu esperit destructor ¿Ehke no hay una policía? ¡Zoih dehtruttoreh! van clavar tantes pallisses com van voler (abans d'anar-se'n a fer comiats de solter, suposo). El Divendres de la Ira

Aquesta noia deia que la van tractar molt bé, en saber que era catalana: tot i que ella estava a 500 km i la policia no la pegava. La solidaritat té aquestes coses.

I em va dir que ella anava a la Ciutadella, quan acabés una feina. I que calia anar amb cura, evitar les provocacions, fer una protesta pacífica. 

Vaig comparar davant d'ella el que havia vist al tren amb allò de Montmeló, amb la gent que mai no agafa el tren vestits de blau o vermell per les motos o els cotxes de carreres. Em penso que no li va fer gaire gràcia, però no ho va demostrar. Estadísticament, és raríssim trobar-se amb quantitats de gent de llocs diversos que vagin a fer la mateixa activitat, o sentir-los parlant del mateix en un o altre sentit o opinió. Així que vaig trobar que era encertat; fins a cert punt, positiu, perquè demostra que hi ha més gent de la que sembla interessada per tot això. Un altre cas que no em va venir al cap va ser el d'algun tren amb força gent que va o torna del Saló del Comic o del Manga (sobretot d'aquest darrer). I ara mateix se me n'acut un altre: la gent que va a les  zones de discos i carpes, i que es colen els vespres i nits de dissabtes sense que a la Renfe/ADIF els importi. No em sonen més casos de gent que puguis trobar-te pel país amb una mateixa activitat i que es noti que van per allò (i no comptaré les operacions sortida o tornada de vacances, evidentement).

La meva resposta a la noia que demanava per una protesta pacífica: es liarà una de grossa. Perquè ho estan preparant perquè sigui així. De fet, que la portada de La Vanguardia del dimarts 14 de juny fos més objectiva que portada i contingut d'un Periódico de Catalunya que ha perdut tota credibilitat progressista diu molt dels ànims: crides a que es dissolguessin, article de Joan Barril dient que si la Revolució Russa va durar 10 dies (Deu Dies que van estremir el Món, llibre prolix del periodista estadouniquenc John Reed, que va ser-hi), que aquesta portava més temps, paràgrafs aquí i allà dient que la Plaça Catalunya estava bruta, que la gent que s'hi havia quedat havien trencat l'acampada, l'assemblea de la qual havia decidit d'aixecar el campament... per estendre's pels barris i localitats, però la premsa ho volia indicar com a feblesa... com a fracàs. Fracàs si hi són, si es queden, si marxen, si continuen. Fracàs perquè el missatge nefast de la premsa és que allò dels Indignats no ha d'existir, perquè no són de disseny ni de l'IESE, i donen mala imatge al Moody's. 

De fet, va acabar sortint un vídeo a Internet amb uns macarres que eren increpats per la violència. Es notava que passaven de tot, que havien vingut a fer una feina i s'aturaven un cop feta. Els comentaristes del youtube els identificaven com a "policia secreta", i que, en algun cas, els havien vist en altres llocs. Segons semblava havien començat les empentes i els crits. Si és així, aquesta NO és la policia que em mereixo, i aquesta xusma hauria de dimitir ipso facto, sense dret a l'atur. Els contraris diuen que no se'ls veu fer res de dolent, però és cert que el manifestant aquell que els fa gestos com "què esteu fent" no sembla ser un actor.



A la nit, ben tard, el programa 59 Segons, els periodistes li feien les mateixes preguntes de sempres a un Joan Ridao, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Que si seria líder d'ERC, que si caldria que tornés Carod-Rovira o Heribert Barrera (no, si aquest encara paga la quota i ve a les festes d'aniversari d'ERC, va dir en Ridao)... i que si reeditaria el tripartit (això una paia de La Vanguardia, només per dir: "veieu com són de dolents, que a més d'independentistes, volen fer el tripartit i portar de tornada els perillosos rojos i ecologistesquevolentornar-nosalpaleolitic). Ni una pregunta sobre el 15-M ni sobre el 15-J (el dia següent, 7 hores més tard), ni sobre les propostes de DemocraciaRealYa ni sobre Tomalacalle ni sobre els Indignats ni sobre res... ah, i Ridao, que responia el mateix un cop i un altre no va tenir la gosadia de parlar o d'incorporar cap tema d'aquest debat a les seves respostes.Però, compte, tampoc no va parlar de les CUP, que els hi han menjat terreny arreu.

Omertà. Oasi català. Desert espanyol. Digue-li com volgueu. 

A El Periódico de Catalunya (arriba a la feina, per això el conec tant, perquè la línia editorial tan escorada cap a la banda iniqua no m'agrada com quan era més progressistageneralista) del 15 de juny hi sortia una foto interior, a Internacional, amb una pila de candidats del Partit Republicà dels Estats Units. Un debat d'un mateix partit amb sis, set o vuit candidats... ha, aquí es moren per fer debats a dos... Als Estats Units, hi ha pluralitat en un mateix partit, i s'exhibeix per debatre, amb normalitat. Just el contrari que els Rajoy, els Montilla, els Rubalcava-ZP, els Artur Mas-Jordi Pujol... debatre, mai. La roba bruta es renta a casa. Es diu el pecat però no el pecador. Un país ple de Sol i de Foscor, com en una novel·la de Literatura Fantàstica. Molt soroll sense cap so.  Més encara, ens expliquen coses sobre les propostes dels candidats d'un partit d'un altre país... mentre 60 canals de la TDT a Espanya no expliquen cap propostes del Moviment 15-M. El 15-J,el 20110615, des de Sálvame fins a Intereconomía només hi havia un missatge: els Indignats catalans són dolents. Que els catalans eren dolents ja ho sabíem. Que els Indignats no eren bons també... ajuntar les dues coses era fàcil. Ni una sola versió contrastada, ni una sola opinió dels assemblearis... Ningú que digués "estic en contra" o "m'és igual que li pintin la jaqueta a la Montserrat Tura, que ja li pagarem cent més", o "sí, ja que no ens senten amb les orelles que ens sentin amb els cops" o "aquesta és una protesta pacífica i cal que continuï així"... Res: només quatre imatges, amb un blau policia que ho ocupa tot i veu en off de la periodista dient que si es nota al violència, es vegi o només hi hagi una noia de vestit alternatiu caminant. L'objectiu dels mitjans de comunicació és clar: cal demonitzar el moviment, perquè hi ha massa gent que no hi està en contra, que pensa que hi ha coses que cal canviar, que pensen que algunes de les idees dels Indignats són acceptables (¡si ho són a la Itàlia de Berlusconi!) i que aquestes idees vagi vostè a saber per on han arribat perquè no serà per cap canal de la TDT ni per cap diari normal.

I el mateix 15 de Juny de 2011... curiosament, el canal 3-24 (3cat24), que va negligir, amb els meus impostos, d'informar sobre les protestes del 15 de maig, i que no ha informat sobre els seus debats ni les seves propostes... resulta que sí que informa abastament sobre els esvalotadors de l'acampada d'indignats a la Ciutadella que no han deixat entrar amb tranquil·litat els polítics al Parlament. 

Podrien haver optat per mil formes des del principi, sabent la dificultat de manegar una munió de gent. 

Podrien, per descomptat, no haver-se posat a la defensiva: el 14 de juny al vespre van tancar les portes del Parc de la Ciutadella... l'estil Felip V agrada molt. I Artur Mas va anunciar el 15 de juny que no descartava l'estil Espartero de fer servir la força. Aquest és el que defensa Catalunya els catalans: destrueix la poca democràcia, que està basada en quatre engrunes anomenades polítiques socials, elimina pagaments als rics, fa pagar els pobres (que ja pagaven i paguen impostos, perquè la majori són assalariats, dels sectors privats o públic) i a més diu que manifestar-se davant del Parlament no és democràtic, que el Parlament és un lloc públic... però el mateix es pot aplicar del Parc de la Ciutadella, el qual va ser tancat i rodejat per un exèrcit de policies... 

Com sempre, els polítics no van saber reaccionar, ni per les empentes, ni pels insults ni per les interpel·lacions... només saben parlar 20'' a una càmara amb una xuleta escrita per un guionista (=assessor). Ni amb més calma, va ser capaç davant la tele de dir un parell de frases coherent n'Ernest Maragall (un home que mai no ha estat per a res, i que va demostrar durant la seva etapa a la Conselleria d'Educació que és tan socialista com John McCain i tan demòcrata com aquell que sortia a les monedes). 

Inclús se'ls notava intentar passar desapercebuts... però els seus sous no són per passar desapercebuts. 


Uns van arribar en helicòpter... que a saber quantes beques han tret per posar-los en marxa. D'altres en furgons policials (d'on alguns, com aquells vinculats a la màfia russa, ja no haurien d'haver sortit). Però, torno al que deia: ben plantejat, podrien haver arribat tots amb un camí fet per la policia, amb un parell d'autocars... però no... perquè calia l'espectacle. Els calia demostrar que ells són tan poble com Belén (Esteban, és clar). 

I llavors van començar a divagar sobre la democràcia, sobre si allò era un cop d'Estat o una insurrecció (Alfons Lopez Tena). Cop d'Estat ja li dic jo que no, perquè això ja va un any i mig que el van posar en marxa les altes instàncies espanyoles.


L'acudit de Vergara al diari Público per al dia 20110616. Per a qui no l'entengui: quan hom diu que "els polítics són tots iguals", sempre surt un polític o un portamveu (=periodista) que diu que "no tots són iguals". Ara bé, quan els toquen un miqueta el crostó, els polítics sí que diuen que tots els altres són iguals. Ja ho van fer els nazis amb els jueus, i els franquistes amb els republicans; i els polítics i ciutadans catalans amb els immigrants.

Per descomptat l'efecte sobre l'opinió pública ja els està donant rèdit. Front d'una població apàtica però a favor, calia mobilitzar la gent que estigués en contra. Ho han fet dient que "jo també ocuparé una plaça per viure-hi" (com si fossin vacances, saps?) i amb arguments del mateix estil.... fins a vincular-ho amb la violència, amb el terrorisme (a La Nit dels Ignorant,el famós i llegendari programa de Catalunya Ràdio, va trucar-hi una dona que havia anat a missa a Montserrat "després de molts anys", resulta que el cura no va tenir millor idea que demanar que "el terrorisme que hem viscut avui no vagi a més"... i, evidentment, no va pregar per resoldre els problemes bàsics de gran part de la població, amb prop d'un milió de catalans al llindar de la pobresa... diu molt sobre la caritat cristiana i sobre com la jerarquia catòlca ha pervertit el missatge de Crist). La ultradreta no deixa un lloc sense fer-hi propaganda i proselitisme. Res no és sagrat.  Tot és manipulable. Trista heretgia.

Fan allò de ETA=HB=Batasuna=Euskal Herritarrok=PNV=Sortu=Bildu=ERC=independentisme=tot allò que no sigui votar al PP.

I, per altra banda, el Parlament diu que estudia querellar-se contra els Indignats... Segur que van més ràpid que amb el Cub de Santa Coloma, que amb tots els casos d'empastifats de ciment als Ajuntament, el cas Camps, Fabra, Millet i el Palau de la Música. Però és clar: una cosa és un atac a la democràcia per part d'uns passarells, i l'altra és una tradició de robatori que cal conservar i d'una instrumentalització contra la democràcia amb els lladres que ens donats entre tots.

I el mateix dia 16 de juny ja m'han dit: "que igual se están pasando". Compte: han pegat una retallada-clatellada brutal, com he dit. Això no es veu, perquè queda darrera les parets del Parlament, que és públic però que ningú no veu, fins que demanin ajudes per posar ascensor en pisos amb jubilats amb pensions miserables, o demanin que quan surten les beques, o es preguntin que per què el metro no funciona de nit, o per què cal pagar peatges per anar a treballar, o per què... això no fa mal a la vista en un vídeo avui... però farà mal durant tot un any... i els següents, on, si no hi hagués acord parlamentari, aquest pressupost quedaria prorrogat.

I, mireu una cosa: coneixeu l'economista Arcadi Oliveras? Economista critic, que en sap molt, de dades, de xifres i d'explicar què ha passat, què passa i qui ho ha fet  i d'on procedeix. ¿L'heu vist sovit a les ràdios i les 50 teles de la TDT aquest darrer mes? Doncs ha parlat a la Plaça Catalunya. Ha fet propostes (o les ha exposades, que no vull dir que siguin seves les propostes)... doncs l'únic cop que he vist que el citin ha estat quan ha dit que condemnava la violència en l'accés al Parlament. Molt bé que el treguin ara... però millor si això hagués anat acompanyat de les seves condemnes a les violències econòmiques i de tot tipus que tant bé sap explicar.  O que l'haguessin tret en talls a la tele i la ràdio durant el darrer mes: ha dit això... ¿està bé? ¿és acceptable? ¿no ens agrada? per què? No: només el fan sortir, en un ús manipulatiu de la comunicació, a les notícies per dir que està en contra del Moviment 15-M... que no és que estigui en contra, perquè ell mateix ha fet xerrades allà... però la idea que intenten els fabricants d'opinió pública és que Arcadi Oliveras també està en contra. Brutal ús de la comunicació política. Jo m'haig de llegir algun llibre de Goebbels per aprende.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada