Tardis Nan

Data Estel·lar noplenamentreeixida Divendres 20101008

Per fi... després de tant de temps, per fi ho he aconseguit, citant el clàssic El Origen de Superlópez.

Resulta que a la TDT, a la tele de veritat, és a dir, la que no sobrepaguem amb una quota addicional apart de la factura elèctrica, el temps i costos perduts en publicitat desinteressant i/o en impostos que paguem els que paguem i no els que els evadeixen, per fi hi ha alguna cosa interessant.

Es tracta del Canal 33-Club Super 3-3XLpuntcat. No deixa de ser el mateix de tota la vida. El segon canal de TV3, és al dir, el canal que fa coses atractives: dibuixos animats, documentals, alguna pel·li i sèries xules.

Doncs, durant l'octubre poso la tele i faig una passada per tots els canals, sabent que l'únic realment curiós és veure el gènere del tertul·lianisme colpista... i de sobte en trobo amb el primer, sí, el primer, episodi del Nan Roig (Red Dwarf). Fa temps vaig comunicar que la donaven, també al Canal 33, però quan era en analògic (és a dir, abans que els irresponsbles polítics suprimissin la televisió i la convertissin en un no-res de telebotigues i programes i sèries repetits, avorrits encara que no fossin repetits).

El vaig poder veure. Em va semblar llarg... per la quantitat de coses que passaven. I ara valoro més això, perquè, sota una capa de mols efectes generalmente ni les sèries ni les pel·lis ni que dir del que a internet han estat dient durant anys sobre els comics amb guió estil BMB, on el que es pot explicar en una vinyeta requereix dues minisèries. Em va sobtar que no se'm feia estrany. Vaig veure aquest episodi la primera vegada que el van donar a la tele... potser que el repetissin... i em sonava. Tot era gairebé igual que com ho recordava, sense esforç. Comèdia i Ciència Ficció. Tot alhora. En quant? En 30 o 40 minuts? Repto a qualsevol realitzador de TV3 o d'algun canal de la resta d'Espanya o a qualsevol cineasta a que provi d'explicar-se tant bé en menys de 3 hores.

Per descomptat, és TDT, és a dir, que un no sap mai ni si donaran el següent episodi, ni quan el donaran, si així fos el cas.

És el cal del Doctor Who, sèrie que està redifonent-se pel 3XL també... He parlat amb escreix... però mai no n'hi ha prou.

El mateix episodi el repeteixen 4 o 5 cops en una setmana. Intentes trobar el següent, i un no pot saber quan el donen. Sembla que hagin de donar el de la família alienígena invasora... i et trobes amb un de posterior...
I el doblatge, poques vegades em passa en català, l'he notat rar, com si de vegades no correspongués a la seva veu de veritat sobretot, en el cas del capità Harkness (aviador, ho sents, Perrito Piloto?).

Però, a nivell del que passa, de mítikismeXD és molt míticaXD... sembla que tot siguin esdeveniments a recorder. Llop Ferotge, l'idioma gaèl·lic, Tardis, el somriure del Doctor, una mica Bugs Bunny, com de que no hi ha problemes, amb un cert distanciament de viatger britànic post-colonial al qual li és ben bé igual tot, la sensació que la Rose i el seu entorn és molt real en un sentit sociològic sense que això doni gaire pena ni enterboli una història optimista d'aventures. Es com si tot fos memorable, com si tot estigués ben encabit.

També podem veure el nivell avançat de la civilització britànica. Aquí no hi ha ningú capaç de fer una sèrie ambientada a Lugo i que un digui: "tant els hi fa a Madrid si s'enfonsa tota Galicia" enmig d'un complot extraterrestre. Doncs això, ben bé això, passa en relació a Cardiff, Gal·les i Londres. I funciona. I sona bé. I fa molt menys que a Espanya que allà, al Regne Unit, han, diguem-ho sense embuts, legalitzat els altres idiomes, i que tenen autonomies. Però ja utilitzen els seus recursos, debats i contradiccions en sèries d'aventures. Impensable aquest vincle institucional al nostre país. De fet, dubto molt, i em sap molt de greu, que cap ciutat, ni Barcelona, donaria permís per gravar una invasió alienígena que destruís la ciutat, amb un seguit d'atemptats, per por de dona mala imatge o alguna bajanada d'aquestes. És una qüestió (in)cultural.

Un cop vistos aquests episodis, al dia següent, em sento recarregat, com si per fi hi hagués alguna cosa fora de la monotonia àudiovisual i social de la que formo part. Però no ho comenteu.

Mentre el Doctor Who va resoldre un greu problema al Londres assetjat pels bombardejos alemanys de 1941, i la Rose es trobava amb el Capità Harkness... i es va acabar... i van donar un episodi de Las Chicas Gilmore, amb un conflicte petit però ben explicat (la festa d'aniversari de la néta, amb la intervenció de l'àvia)... a Aquí no Hay Quien Viva, que no serà la pitjor sèrie de la tele, encara estaven al mateix punt de lligoteig, que em caso que no em caso, que l'ex-xicota del nòvio a punt de casar-se està embarassada d'aquest... en el mateix punt, més d'una hora després. Insuportable, la lentitud, i la temàtica. Si aquesta és la temàtica sòcio-sexual que agrada en aquest país (i podeu mirar la resta de sèries, des de Física y Química fins als casposos culebrots de TV3 o Llorar en Tiempos Revoltijados), mil milions de cops abans prefereixo el Doctor Who i els seus efectes especials, tot i que alguns diguin que són patillers.

I, a més són actors i tenen guionistes.