Privatitzada l'Educació a Barcelona pels "d'esquerres"

Data Estel·lar de l'esquerra gafapasta burgesa Divendres 20081128

Quan el Govern del Partit Popular va decidir fer la Llei de Qualitat de l'Educació, els partits d'esquerres es manifestar en contra. Va ser un dels molts atemptats contra la llibertat i la igualtat que va fer el Partit Popular d'Aznar contra els ciutadans. Per sort, van perdre les següents Eleccions...

Llavors el PSOE, arribat al Govern, va decidir fer la Llei Orgànica d'Educació (LOE)... i alhora, els governs de la Generalitat de Catalunya van començar a pensar i fer la Llei d'Educació de Catalunya (LEC). I ningú no deia res... tot i que a mi em sonava la mateixa música que la Llei de Qualitat.

Fins que al 2008, tot es va precipitar. Un dia de la primera meitat del 2008, els sindicats van convocar a una vaga. La raó: la LEC servirà per privatitzar els serveis d'Educació Pública.
Per la poca informació que hi havia, i que jo vaig poder llegir d'una cosa anomenada Bases de la llei o alguna cosa similar.

El Conseller d'Educació, Ernest Maragall, va dir que tot allò de les privatitzacions eren falsedats, que no hi havia cap interès per part del Departament d'Educació en fer-ho, que el que volien fer era municipalitzar.

És clar, això de la descentralització cap els municipis sona molt bonic perquè sembla molt democràtic perque l'Ajuntament és la institució més propera al ciutadà... però, tothom sap que els ajuntaments catalans són la claveguera de la corrupció, llocs on bàsicament cal tenir carnets polítics o lligams genealògics per poder-hi treballar. A més, les Administracions Locals, és a dir, els Ajuntaments, no tenen diners per sufragar res que no siguin poliesportius o mitjans de comunicació local que enalteixin els dirigents locals amb fotos dels alcaldes.

Al primer trimestre de 2008 hi havia convocada una nova jornada de vaga... No sé si ho sabeu, però la gent que té la fortuna de poder gaudir dels drets laborals, com els col·lectius de mestres de l'Educació Pública, tenen dret a la vaga sense el perill de ser despatxats o que el seu contracte no sigui renovat. Cal pagar, però, un peatge, que trobo lògic: el dia de vaga o les hores de vaga seran descomptades de la paga... I el Departament d'Educació va descomptar aquests diners uns deu dies abans d'aquesta convocatòria de vaga. Podem pensar que va ser una jugada mestra, donat que va jugar amb l'avarícia i la por a perdre quatre cèntims per part dels mestres... Seria una jugada mestra, si no fos la marrulleria i doble llenguatge d'una elite política que demana participació democràtica i també implicació de la ciutadania però que només volen mostres d'adhesió inquebrantable, parades davant del Palacio de Oriente i mobilització des de dalt.

De què m'assabento tot just a finals de novembre? Que a Barcelona, ja s'ha privatitzat la gestió del personal docent (com a mínim docent, però el no-docent, el personal d'administració i serveis... això és encara més fàcil de privatitzar i de destruir). A partir del 20090101, el Servei Territorial de Barcelona I (dependent de la Generalitat) desapareix. Ah, bé, perquè anirà a ser part de l'Ajuntament de Barcelona... Doncs, no. Passa a formar d'un Consorci, em diuen que privat, sino amb una fosca vinculació entre l'Ajuntament i la Generalitat. Tot d'una, tants sindicats, tants Internets, però la informació de veritat sempre ve de sobte, sense avisar o amb escàs temps.

15000 persones, tot d'una privatitzades o en procés de ser-ho. De cop. L'Organització Mundial del Comerç i les Rondes lliure-canvistes tipus GATS s'estan fregants les mans perquè, de nou, Catalunya serveix de conill d'índies per als grans negocis mundials: la privatització de la Salut i de l'Educació per crear immenses corporacions privades que ens controlin i ens diguien qui és qui no és (el gran tema social global de futur és el "ser o no ser" més que el "tenir o no tenir"). I amb complaença, els partits autodenominats d'esquerres llencen a la gent.

Com impedirà algú que les competències traspassades a Ajuntaments siguin públiques? És impossible obligar-ho perquè cada partit pot fer el que vulgui. I privatitzar (subhastar, rebre diners) sempre és més fàcil que fer públic (invertir diners, posar euros). Democràticament, no pots impedir que un partit al govern d'un Ajuntament decideixi que els cuatre col·legis passin a gestió d'una empresa privada o d'un consorci públic, público-privat (és a dir, privat), a una fundació a la xarxa d'unes escoles privades que hi ha aquí de tota la vida i que van tant bé i que, curiosament, són uns amics de la família... Però sabem que la privatització es un camí sense retorn que no aporta una millor gestió de cara al ciutadà, al consumidor o als seus assalariats; d'exemples en tenim a cabassos, Repsol, Endesa, Indra o l'eliminació de fet de l'INEM (Servei Català d'Ocupació, substituït per Infojobs i per les ETTs) , etc.

És preocupant però previsible que tot això ho hagin fet (em repeteixo) el "d'esquerres": PSC (PSC-PSOE), ERC i ICV-EUiA. Perquè un entén, ideològicament, que ho facin els de dretes, els de la dreta liberal o neoliberal o de la ultradreta ultraliberal (Esperanza Aguirre, aquella tipa perillosa que va abandonar la meitat del seguici a Mumbay).

Més preocupant és que això s'hagi fet a la ciutat de Barcelona, on governa PSC i ICV, amb el lideratge de Ricard Gomà, qui, a més de passar per ser d'esquerres, passa per ser un especialistas en disseny de polítiques públiques i gestió pública. Així doncs, estem al davant de l'abisme, d'aquell abisme que separa la realitat (la privatització) del vocabulari que en dirà que es tracta d'una "gestió descentralitzada municipal amb vocació pública i eines de l'empresa privada que permeten una major agilitat en els procediments més enllà de les rigideses i servituds -el compliment de la llei- de les Administracions Públiques, que són un concepte antiquat i decimonònic perquè no serveixen per a la quantitat de demandes socials que apareixen a la Societat del Benestar". És per haver-se sortit de la coalició.

Diré, de passada, que si algú pensa en "rigideses" no és precisament en la rapidesa de contractació i substitució del personal en les escoles de primària i instituts de secundària públics, que és la gran basa de l'Educació Pública a Catalunya. Només cal comparar amb el desastre de la Comunitat Valenciana (un mestre malalt és una classe sense mestre, durant mesos, si cal)

Ernest Maragall, per tant, aplica la seva ideologia, seva i de tanta gent, la dels socialistes de minyona i mainadera, que no deixen de ser tants hipòcrites i fatxes com aquells dels quals diuen que fugien als anys 60 i 70.