59 segons, els idiomes i altres cosetes

Data Estel·lar d'ahirmateix 20081119

La nit-matinada del 20081118 al 2008119, La 2 (TVE2) va emetre el programa 59 segons, la versió censurada de 59 segundos

Si dic "censurada" és perquè, sota el mateix títol, tenim una mera tertúlia radiofònica, amb la mateixa gent que surt a la ràdio, dient les mateixes coses que ja se n'han sentit, a la ràdio, i que segurament no tenim més ganes de sentir. L'estructura és la mateixa de la ràdio: una entrevisteta apanyadeta a un polític... el polític se'n va i els tertulians comencen a esbudellar el polític. El mateix, ni més ni menys, que a les ràdios. Avorrit. Innecessari. Vaig posar el teletex per veure les notícies internacionals (un vaixell de blat cap a Iran i un petroler d'Aramco -els amos d'Aràbia Saudí-, segrestats a l'Índic per pirates en una facècia que no es veia des que Cai Juli Cèsar va eliminar els pirates de la Mediterrània. Cal preguntar-se qui arma els pirates tan poderosament)... Amb el teletext posat, no em calia ni veure la pantalla per saber de què anava la cosa... Ràdio pura. Però, per la ràdio, ja tinc la ràdio...

Després dels tertulians a sou, va ser el torn d'un altre grup de tertulians, "els corresponsals destinats a Barcelona de mitjans estrangers", entre els quals ni un de sol de la COPE ni de Libertad Digital. N'hi havia d'Itàlia, Gran Bretanya, Polònia, França... tot països europeus, cap d'Amèrica Llatina, cap d'enlloc més... S'expressaven en català i castellà. Eren periodistes, estan o haurien d'estar ensinistrats a aquest tipus de debats.

Però pocs debats d'aquest tipus he vist jo on una presentadora, en aquest cas María Casado, tingués tants problemes. Se la veia nerviosa. Les raons són clares: no sabia els noms de la gent, s'equivocava en dir que tal contertuli era X o Y (consell: fer-se un dibuix en un full davant els ulls amb els noms de la gent que tens al davant en l'ordre en què estan asseguts), i tampoc no devia tenir anotat a què es dedicava cadascú, així que va confondre a un que havia fet un reportatge amb un altre.

No sabia pronunciar els noms de la gent. Ja hi sóm de nou: una altra periodista, una altra persona col·locada en un lloc de rellevància política, social, mediàtica, líder d'opinió, que és analfabeta plurilingüística. Potser sap anglès... però va quedar clar que ni francès, ni polonès, ni alemany... L'alemany és bàsic per ser a la Unió Europea! Però és que ni l'AFI (Alfabet Fonètic Internacional): es va equivocar en els cognoms només per no tenir escrita una simple transcripció que l'ajudés a pronunciar. Són error molt greus. I cada setmana que passa, aquests error en una Europa plurilingüe són més greus.

De primer, a qualsevol mindundi li demanen tenir un nivell alt d'Anglès per treballar fent fotocòpies i cobrar 800€ nets al mes... però, quan un té un càrrec xulo, llavors ja no cal ni idiomes ni res. Donat el seu caràcter públic, el periodisme és la professió on més patent és tot això.

Hi ha un greu problema en aquesta Nova Europa: la gent no llegeix. Els periodistes, a dures penetes, llegeixen ni la premsa. Així doncs, van haver de comentar, tant els catalans de la primera tertúlia, com els foranis, un notícia que posava a caldo Catalunya (i sembla que la resta de Comunitats Autònomes) a la revista The Economist. Realment van haver de parlar d'oïdes, no van tenir temps de llegir-s'ho o, si ho van fer, va ser per un resum o per fotocòpies donades pel programa de tele. És a dir, com deia cert vell periodista i entrevistador, Tico Medina (crec) no van venir "leídos a la redacción". "A la redacción uno viene leído". Doncs això seria abans, o ho faria ell... però actualment, els tertulians i periodistes van a la redacció i als platós a assabentar-se de què va la cosa i a comentar coses que no saben. Aixi que tothom va comentar una notícia que bàsicament desconeixien, uns més que d'altres... dit sigui de pas, alguns corresponsals estrangers diria que sabien més de què anava la cosa ("si han entrevistat a aquests, és lògic que el periodista firmant de l'article hagi arribat a aquestes conclusions tan negatives per a Catalunya", perquè el tema era com de malament s'ha tractat Catalunya en aquest reportatge).

Val la pena recordar que The Economist és una revista de fama mundial perquè és l'aliment ideològic de les élites empresarials dretanes, les que decideixen on i com invertir. Generalment, per les vegades que he mirat aquesta revista, pesa més la ideologia neoliberal que no pas els fets. Encara un recorda la primera vegada que vaig llegir una cosa, una fotocòpia d'una classe d'Angles de la carrera, en un article de cap a 1995, on es deia que Aznar no feia oposició dura a Felipe González, i que no feia oposició tampoc amb el terrorisme, quan era exactament tot el contrari, que no deixava passar ni una (d'aquí va sortir la imatge de la publicitat política negativa del Partit Popular com a Doberman boig, creada i/o aclamada pel PSC de Miquel Iceta en aquelles èpoques, si no m'equivoco gaire). Per tant, The Economist bàsicament dóna por si parla negativament perquè a un govern li pot suposar el fet de rebre certes inversions estrangeres o no: aquí hi ha la por del Govern de la Generalitat a un reportatge negatiu. Si la Generalitat hagués pagat la meitat de les pàgines de publicitat, de ben segur que el reportatge tindria un altre tarannà. Sol passar amb les publicacions independents

María Casado també va tenir problemes a l'hora de moderar la tertúlia més tranquil·la que un es pogues imaginar... per què? Sospito que perquè desconeixia els contertulis. Perquè li eren totalment desconeguts. Li tremolava la cara i tot.


També és curiós que una tertuliana es queixés de forma indirecta del format del programa: "és una mostra de com és aquest país això de que el micròfon baixi als 59 segons"... Li recordo que, a l'era dels mitjans de comunicació de massas, això és més de mig minut més que el temps que té qualsevol individu d'expressar-se davant d'una carxofa per enviar el missatge que sigui, a la majoria de paísos.