Malament quan l'aprenenentatge depèn d'un sorteig per aquells que no tenim sort als jocs d'atzar. No hi ha places de l'idioma de l'EOI... Per cert, que algú d'aquests que cobren per pensar i gestionar faci alguna cosa: docents catalans estudiant italià? Per a què? Com és que no hi ha cursos d'urdu, farsi, àrab col·loquial marroquí, amazigh, xinès cantonès, mandarí, quítxua, rus (amb accent ucraïnià) o búlgar? Quin és l'objectiu prioritari d'un idioma? Jo pensava que era la comunicació amb l'altri. Sembla ser que no, que és fardar: "sé italià"... Sí, però aquí ni els restaurants italians tenen el menú en italià. En fi, no tant substituir aquells encantadors idiomes europeus per d'altres, però sí redirigir l'oferta educativa en llengües cap a allò que tothom hauria de saber a dia d'avui: que hi ha molta gent que viu entre nosaltres, que poden parlar una varietat d'idiomes, i mai és l'anglès, i que aquests idiomes són reduïbles, més o menys, als que he dit a la quarta-cinquena línia d'aquest paràgraf.
Una altra dada: 4 de cada 10 pacients de la Renfe a l'andana d'avui eren immigrants, entre els quals inclús hi havia un sij, aquells del capell blau. No estic dient que el 40% de la població sigui immigrant però sí que, a l'hora de tornar de la feina, 4 de cada deu usuaris del transport públic poden ser immigrants (de vegades se sap perquè son molt foscos, de vegades, perquè sembla que tinguin una mica d'educació). Que algú prengui nota i vehiculi les polítiques públiques cap a aquesta ja no nova realitat social.
I parlem de "La Bugadera", una revista que surt cada cent anys. És a dir, el número 1 va sortir cap a finals del segle XIX o principis del XX (hauria d'haver sortit al 1901) i el número 2 acaba d'arribar a les nostres llibreries i biblioteques a penes farà 5 anys, cap a l'any 2001. El trobo avui, amb un article d'Espinàs, com no podia ser menys, i amb una impressionant ressenya, que no he pogut fotocopiar perquè no portava monedes de cèntim. En concret, una taula tipus full de càlcul amb tots els personatges apareguts a Tintín, en quants àlbums i en quantes vinyetes. Ja sé que hi ha forers per tot arreu fent-se creus que hi hagi frikis així i se'ls permeti publicar envoltats d'aura intel·lectual. Atenció: l'enllaç porta al mateix però a Internet.
Li pregunto a una bibliotecària ¡que no era antipàtica! si és possible treure en préstec la revista. Em diu que "el número actual no". Només es pot fer amb els números anteriors... Fins que no arribi el següent número, la revista "La Bugadera" portarà el puntet vermell que impedeix de treuren en lloguer o préstec públic la revista. Llàstima. Igual, al 2101, ja no estic interessat en aquesta revista i em tira més el "SóloMoto". En fi, ara no puc dir que no tinc cap bona anècdota. Si algun dia sóc famós i em fan una entrevista, podré explicar això. De fet, ara que hi penso, el lector d'aquest blog també pot utilitzar aquesta anècdota com si fos seva. Fem-ho.
Cal dir que no he pogut llegir tota la revista sencera però que he notat alguns trets
1.-Un intent de fer que sembli català col·loquial, amb barbarismes, castellanismes, inclús amb expressions que semblen d'abans de Pompeu Fabra. No hi ha, però, paraules malsonants o malgraficants (és més adequat, si era escrit, no oral).
2.-Un intent de tenir una visió exhaustiva, intentant que l'economista ultra-liberal Xavier Sala i Martín, parli sobre l'Economia del proper segle. Ho fa amb la del segle XX, amb opinions de gent de finals del XIX, per veure tots els errors en fer previsions. I sembla que també hi escriu un bisbe.
3.-Però es tracta d'un intent fallit. Són els de sempre parlant del de sempre. Bàsicament, gent que saben que existeix Cadaquès però no Salou. Que troben més proper Oriola (província d'Alacant, comunitat autònoma Valenciana, també dit País Valencià) que Badalona.
4.-Representació esbiaixada. Ja he dit que són els de sempre... però pot una revista que vol representar un segle, amb humor, no tenir cap autor d'orígens immigrants, siguin andalusos, extremenys, marroquins, etc?
5.-Un gran sentit de l'humor. Aquest punt salva gairebé totes les mancances, mancances que sabem que seran solventades en propers números.
Cito un dels impulsors de la revista en aquesta nova etapa:
Xavier Sust Novell, «La gestació del calendari», La Bugadera, segle II, núm. 2 (Barcelona: La Magrana, 2002), pàg. 14
*** El 1901 va aparèixer el número 1 de la revista La Bugadera, «Periòdich escandalós» promogut per la colla Ápats y Lletras que prometia sortir «almenys un cop cada segle». Fidel al seu compromís amb els lectors —tot i que la veritat és que entretant tots han anat morint—, el 2002 se n’ha publicat el número 2. Aquesta quinzena veurem exemples de mots i expressions extrets del darrer número de La Bugadera. ***
A Internet s'havia parlat del nou número de "La Bugadera" però ara no hi ha enllaços vàlids. Això és important perquè, tal i com sabem que es van conservar exemplars d'aquell número del 1901, no n'hi ha, de notícies d'Internet, del 2001. La immediatesa front la permanència. I l'impacte el mateix: nul.
De vegades penso que a mi m'interessa més la part humorística que els còmics. Així doncs, em sento més proper a aquest a "La Bugadera" que a molts tebeos que he llegit.
En definitiva, el número 2 del segle 2 de "La Bugadera" acaba de sortir fa tot just 6 anys. Adquiriu-lo al vostre proveïdor habitual (no hi ha enllaç perquè no he trobat el número penjat a Internet) i encara teniu 93 anys per a gaudir-lo fins que surti el següent.
P.S: em pregunto si la biblioteca mantindrà aquell número entre les novetas al revister durant tot el segle XX. Tant de bo ho facin. Ara ja saben que existeix aquella revista: els hi he dit jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada