TV3. Programa Sense Ficció. Nit del dimarts 20160202. Emissió del documental: La Granja del Pas.
¿Quina cosa és la Granja del Pas? Una granja. Diuen "masia recuperada" però sempre s'ha dit "granja". No té ni molt menys aspecte de masia típica. I sempre s'ha dit "del Pas" y no "del Paso" com diu la versió en castellà.
El documental... es veu que li van donar un premi només perquè tracta el tema dels desnonaments, de la PAH. Com que CDC i ERC han de pagar-li un peatge a la CUP per estar al govern, doncs van optar per emetre això que ja els hi compta com a "polítiques socials". Lògicament, van doblar l'aposta emetent després un documental sobre Paco Candel, l'escriptor de les barraques i dels nous catalans: per cert, on ni va aparèixer la muller, gairebé només citada com un personatge pintoresc, i on no es va parlar sobre l'interèsbarrafinançament de Pujol i la seva activitat cultural-bancària del llibre Els Altres Catalans, com vaig llegir algun cop.
Quan un documental es diu "Tal Lloc" hom pensa que cal que es vegi el lloc, l'entorn paisatgístic. El documental fracassa en la localització en marcar els temps: ¿on i quan passa tot? Sabem que La Granja del Pas està a Sabadell però això no indica res més.
Parlem d'un entorn de, com a mínim, dos-cents mil habitants, tot comptant que ni hi hagués ningú de Badia (15 minuts caminant per aquell camí; a Badia els pisos atrotinats de protecció oficial fets al 1973 ja valien "quaranta milions de pessetes" quan ja feia anys que existia l'euro), Barberà del Vallès (l'anomenat Parc Central del Vallès on és situada la Granja del Pas comparteix territori entre Sabadell i Barberà) ni Sant Quirze del Vallès: al darrera de les llums del fons, que són les del camp d'aviació o aeroport de Sabadell teniu Sant Quirze; no poca gent travessa l'autopista C-58, com es pot comprovar els diumenges al Mercat de la Zona Hermètica, entre Sabadell i Sant Quirze del Vallès.
Potser es poden distinguir alguns barris: evidentment, els pisos del davant de la Granja, del Carrer Leonardo de Vinci (construïts a finals dels anys 1990, a continuació de Campoamor). Van ser enfocats com si hi haguessin desnonats. ¿N'hi ha? No eren pas pisos barats ni adequats a l'entorn sòcioeconòmic quan es van fer.
Es va poder intuir Espronceda, enfocat cap a la Creu de Barberà, al final de la qual (Ronda Pau Vila) s'hi veia clarament un bloc molt pintoresc, en tant que molt alt i que existeix des del anys 1970, com a mínim. Una resident deia que allà potser hi havia una desena de famílies o més en situació de precarietat o desnonament, però molt pocs hi havien fet alguna cosa (anar a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), que la gent es menjava el problema a casa.
Fins aquí, estem a prop de la Granja, a les immediacions del camp anomenat Parc Central del Vallès. En diferents direccions, sempre a uns deu-quinze minuts de passeig.
En un altre moment, un pisos de color verd donaven a entendre que potser ens situaven a Can Deu, i una altra imatge que semblava ser Ca N'Oriac. Això a l'altra punta de la llonganisa que és Sabadell. A les primeres parades tradicionals de les línies 1 (Can Deu-Estació Sud) o 2 (Can Deu-Creu de Barberà). Són els dos barris grans del Nord de Sabadell (s'anomena Nord però no tinc clar que geogràficamente ho sigui). Estan a no menys de mitja hora en cotxe, a unes dues hores caminant, si algú fa aquell camí.
Lògicament, això implica un cert esforç, si voleu mínim en relació al fet de salvar un habitatge i una família, però que cal ponderar i senyalar.
Tota aquesta informació es podria perfectament haver incrustar en les imatges, amb mapes i rètols, sense augmentar el temps de durada del documental. Ens ajuda a situar-nos geogràficament però també socialment al territori.
Socialment perquè resulta que tots aquells barris i blocs de pisos solen ser precaris de manera contínua.
¿I el temps? Quants dies o setmanes havien passat per resoldre o per mitigar alguna de les situacions com la de la dació en pagament o l'aconseguir un pis de lloguer?
Només es va veure l'assemblea. I al darrera? Els tallers d'okupació dels quals se'n parlava? ¿I alguna visió sobre els banquers? Recordem que el cap de files de l'extinta Caixa Sabadell a Bankia no va dubtar en presentar l'exposició de Tintín com "un personatge que té els nostres valors" amb tota la seva cara. No veiem en Tintín fent desnonaments.
¿Us en sona un tal Soriano? Doncs era un capitost del PP a Sabadell, que el mateix 20160202 apareixia com a gran cap d'Andorra Airlines. Per descomptat, encausat en un cas de corrupció - cas Mercuri- de l'alcalde del PSC, Bustos, qui no va moure un dit per aturar desnonaments, al contrari que els seus correligionaris socialistes de Terrassa durant l'època que, curiosament, es rodava el documental (semblava el Nadal del 2014). Però per emportar-se diners sí que tenien temps i ganes. Això tampoc no apareix al documental: la València vallesana. Això sí, al menys l'alcaldia de Bustos va cedir un local mai no fet servir que és el que és la Granja del Pas d'ençà que no hi ha vaques.
Per tant, el documental mostra per fi el tema dels desnonaments que els mitjans de comunicacions callaven, en tan que sí que veiem polèmiques contínues de banderetes però li calia concreció social, geogràfica, local, barrial i política. I saber qui hi ha a la PAH: quina formació tenen la gent que assessora?
Vam veure una escena prodigiosa: un individu que pensava que calia seguir pagant: "¿pero es que para que me hagan caso en el banco tengo que dejar de pagar?" El "síii" va ressonar per tot arreu perquè ells ja ho havien passat.
Vam veure, per fi, com és una ocupació de manifestació d'una oficina bancària, cosa que els telenotícies han el·ludit, tot i que també hagués estat una bona pensada una entrevista a algun empleat o exempleat (així hauria evitat repressàlies). De totes maneres, vaig sentir cap al 2011 un testimoni bancari esgarrifós: "aquests de la PAH són uns impresentables". La idea era que aquella persona treballadora d'un banc passava d'empatitzar el mínim amb una solució sobre els impagats.
Totes les imatges eren a les fosques. Si veiem qualsevol documental americà, podrem reconèixer l'entorn i inclús tenir alguna anècdota. "Al mateix lloc on Kennedy es va cordar les sabates al 1957, ara es manifesten els sensesabates" i coses així. No és només la veu de la gent sinó contextualitzar.
Per exemple: ¿deutes de 200000 euros? ¿Immigrants que paguen quotes de lloguer o d'hipoteca de 800€ i diuen que ho podien pagar? Aquí hi ha massa coses que no m'han dit. ¿On són els mileuristes com un servidor? ¿Com pagues hipoteques de més de 500 euros, tot i treballar, i aconsegueixes dinar cada dia o posar-te calçotets nous i nets de vegades?
Curiosamente, la web del canal de notícies 3-24 del mateix 20160202 donava una notícia estúpida i adequada: "el nombre de tuits sobre desnonaments baixa alhora que baixen els desnonaments". Clarament, la direcció para-feixista de la CCMA intentava posar cotó fluix abans de la ferida del documental de la nit. Atur, desnonaments, negres, panxitos y gente que parla en castellà (¿us hi vaug fixar en les proporcions? o autònoms desmuntaven la idea del "somni català" del nacionalisme català o de qualsevol projecte social i polític que havia tingut els barris metropolitans de totes les corones tan oblidats com durant el Franquisme.
I després van posar el documental de Paco Candel com per dir que abans encara era pitjor. En realitat, la idea és que no hi havia pas tanta diferència. Els immigrants i els obrers pobres i precaritzats vivint en males condicions... i encara hi havia barraques o chabolas, que ara inclús els caixers per aixoplugar-se són dels bancs.
I MAFO diu que ell no és responsable. Així doncs, com sospitàvem: és irresponsable i cobrarà pels segles dels segles de nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada