Belga, tibetà, sabadellenc

Data Estel·lar malgratutto Divendres 20150904

Sabadell, més enllà de les 19h, dijous 20150903. Per decomptat, "Centre" de Sabadell.

Ha succeït sempre: no hi haurà mai cap activitat cultural més enllà de la Rambla, la Gran Via, la Carretera de Terrassa o la Ronda Zamenhof.

Antiga i extinta Biblioteca de l'antiga i extinta Caixa d'Estalvis de Sabadell.

Un breu apunt: segurament va ser un -l'únic- establiment cultural amb llibres de consulta durant força anys. Des dels anys 80, era una cosa fosca, amb sensació de brutície, amb llibres atrotinats i tronats en forma i contingut i que no servien per dur a terme els treballs que demanaven els ensenyaments secundaris. En comptes de renovar-la, van tancar-la quan, per fi, es va fer una gran biblioteca pública a la Gran Via, en una antiga fàbrica, imitant la de L'Hospitalet (en una meritòria però degradant i preocupant absència de cap projecte públic sabadellenc que només por optar per la còpia).

Resulta que m'assabento que aquell edifici de la biblioteca dóna de ple als jardins que sempre solien estar tancats, i que tenen un rètol ofensiu que diu que l'horari és tal i qual i que es reserven el dret de canviar-lo quan els doni la gana (és a dir, de tancar-lo).

A l'entrada donaven un fulletó de la típica agenda d'activitats on les activitats molones eren per a menors d'edat i així està estrictament escrit (de tal a tal edat, "activitats per a famílies", és a dir, per a nens i no per avis, que cal llegir entre línies tota la maleïda vida): eren cursets per fabricar vídeojocs, que és la nova cosa que copia Sabadell de Barcelona en pla "al futur tothom que vulgui guanyar pempis farà vídeojocs", ai les utopies.

A dintre, és un dir, hi havia el fullet de l'exposició. Qui va decidir NO lliurar aquell fullet als assistents, suposadament tintinaires i, per tant, col·leccionistes de coses pintoresques de Tintín?

És tan fàcil com lliurar ambdós documents, l'agenda i el fullet. Però per a això cal pensar i l'organització de l'acte distà molt d'haver estat pensada.

Per parts: estem en una activitat on hi havia l'alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Per tant, hi participa l'Ajuntament poc o molt.

Som a una antiga biblioteca que pertanyia a la Caixa d'Estalvis de Sabadell, ara de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859 i que pertany al grup BBVA (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria), junt amb les caixes de Terrassa i Manlleu (fusionades amb la de Sabadell abans de ser dissoltes amb la resta de caixes espanyoles per problemes econòmics, de gestió, de corrupció i per voluntat política de suprimir les entitats de crèdit al petit estalviador i que no tenien ànim de lucre de manera ostentosa). A més, hi apareix el símbol CX en taronja (CatalunyaCaixa, antiga Caixa Catalunya, absorvida pel BBVA).

El resultat: NI UNA CADIRA NI UNA SALA D'ACTES.

Tot l'acte es va desenvolupar a l'entrada, amb la porta oberta, sentint el soroll i el principi de la pudor dels petards d'una Festa Major que iniciava els actes (només al Centre, recordem, per bé que l'alcalde va comentar que després marxava a Torreguitart -cap a la Plaça Espanya, estació Renfe Sabadell Nord, camí de Ca N'Oriac, per guiar-nos-, és a dir, sortint del reduït espai.

La porta oberta però la calor a dintre. Finestres no obertes perquè es fabriquen perquè no es puguin en un país ple de fredolics. Llegeixi's el llibre del Capità James Cook qui se sorprenia de com les barraques de certs habitants de les illes d'Oceania tenien una fogata amb fum i sense xemeneia a dintre de l'habitatge i, quan anaven de viatge amb els mariners, encenien fogueres cada cop que s'aturaven per escalfar-se. Vivien en zones càlides.

Tothom dret, tret d'uns tres o quatre que em va semblar que van descobrir un banc de sala d'espera a la dreta de l'entrada.

El so: dolentíssim. Sobretot, no se sentia res al presentador de l'acte, pel tipus de veu i per la mala qualitat dels micròfons. Jo pensava que aquesta mancança tecnològica ja s'havia solventat feia anys, però no cal més que anar a una xerrada de Fira de Barcelona i Ficomic del Saló del Comic per veure com no els importa la qualitat del so i creuen que el soroll és com l'efecte de l'èxit.

El que passa és que alguns hem hagut de no-sentir una gran quantitat de gent que no sap expressar-se en públic, com professors universitaris que, de famílies burgeses com són, i mimats de tota la vida, els hi permeten fer el que volen, així que es negaven a posar-se micròfons en aules amb més de 100 alumnes. I allà, tan ricament, cobrant durant dècades els tius i ties.

Per tant, no calia saber què deia perquè se sospitava.

La quantitat de públic superava el centenar de persones, cosa que em va sobtar, potser més perquè tothom estava comprimit com si fos un vagó de tren de FGC o de Renfe Rodalies. Res de nou això d'apinyar tothom per donar a entendre que són molts.

Mateix bat-dia, mateix bat-canal, Ramon Tremosa, de CiU, en tenia un altre centener llarg, però ASSEGUT, a la llibreria La Llar del Llibre. A dos carrers de distància.

És a dir, és possible posar-hi cadires. De fet, seguríssim que hi ha una sala d'actes a la biblioteca.

De què es va parlar: de l'alpinisme, de l'Annapurna i l'ascens francès i el català però molt superficialment.

Se'n va parlar, per sobre de Tintín, en Xang i de l'album de Tintín al Tibet, sempre vinculant-lo amb la traducció catalana, feta abans que la castellana "pel terrassenc Joaquim Ventalló" (aquí Terrassa passa de ser rival a aliada de Sabadell; ah, la globalització). No només és que fos català, sinó que era d'aquí a la vora. Ja era hora que es comencés a entendre que existeix el Vallès i no cada planetoide navegant solet.

Al 1960 es publica l'àlbum francès i al 1965 hi ha la traducció al català. Al febrer de 1962 apareixia la versión en castellà, tot i que jo vaig entendre que va ser a l'inrevès, primer en català i després en castellà. De totes maneres, jo em quedo amb la idea del poc temps existent entre la versió en francès i les seves traduccions a Espanya.

Es va dir que no hi havia dolents en aquesta aventura. Una obvietat repetida arreu. Però es pot anar més enllà: es pot fer una aventura fascinant, una gran narració sense bons ni dolents o, al menys, sense dolents.

L'alcalde de Sabadell, Juli (Julià) Fernàndez i Olivares, va dir quelcom de no inclinar la balança però que ell havia estat més de Massagran. Gens estrany: nascut al 1977, apareixen els àlbums d'en Massagran d'Editorial Casals, que es podien localitzar en les habituals llibreries del Centre i inclús en alquna de les cantonades. Ningú, ni ell tampoc, no van fer esment en què Massagran dibuixat per Madorell seguia la línia clara adaptada al seu estil. Segurament en va llegir alguna coseta. Va fer esment que uns familiars feia uns dies que estaven veient una pel·li d'en Tintín, just quan ell pensava que li tocaria anar a aquell acte de presentació. "Així que hi continua i hi ha noves generacions" i blablabla, en un to similar al que deien altres participants, un dels quals va ser més acurat i va parlar de "moltes generacions" amb una prudència (o una casualitat oral) gens habitual com dient "que no sé jo si els més joves..."

Li dono una resposta: sí, arriba a escoles, etc, i reconeixen els personatges. Inclús abans de la pel·lícula de Hollywood.

Va sobtar molt però molt però molt i encara més molt sentir-li dir al representant del BBVA (Fundació Caixa Sabadell, etc) dir que els valors que apareixen a Tintín són recollits es reflecteixen en un banc que s'ha dedicat a fer de tauró i piranya contra els empobrits, a desnonat i a suprimir de la Història entitats anteriors (al menys, les marques comercials locals de Caixa Sabadell, o els rètols a la seu principals es podrien haver mantingut). Ara bé, si el representant del BBVA estava pensant en els valors transmesos per en Rastapopoulos o en Carreidas... Un alcalde escollit per l'esquerra no el va corregir. El públic, tampoc.

Tant aquest representant del BBVA com els altres deien que "en aquelles èpoques" -anys 1950-1960 pels seus aspectes- deien que era uns dels comics més llegits.

De nou, penso que això aniria per barris. Les dades de vendes habituals dónen més èxit comercial a Bruguera o a TBO. Si ens hi fixem en una dada secundària, és més fàcil de trobar tebeos vells d'aquelles editorials que d'en Tintín, i dubto molt que tothom que en tingués, els emmagatzemés com si res.

Ara, sí que comprenc, perquè així era a la pròpia Biblioteca de la Caixa de Sabadell, que els àlbums de Tintín, junt amb els d'Astèrix i algun altre ocasional (Espirú, Lucky Luke i poca cosa més) formés part del fons que jo anomeno "tebeos ben educats", que són els únics disponibles a la biblioteca entre els anys 1970-2000, junt amb el Cavall Fort (n'hi havia un exemplar de l'ascens a l'Annapurna per part de la primera expedició catalana).

Molts dels assistents eren família o molt coneguts, pel tracte i tipus de salutacions.

Molts entraven i sortien sense parar, i se saludaven amb d'altres.

Quan va tocar passar a l'exposició, hi havia un cert col·lapse. Qualsevol altre dia estarà buida.

Porteu càmeres -quina cosa, tothom en duu- perquè hi ha una reproducció de la vinyeta de l'avió estavellat davant la qual t'hi pots fer foto.

Hi ha tres o quatre espais d'exposició:

1.-La típica sala fosquíssima on ningú no veu mai les pel·lis. Tintín al Tibet de Nelvana (puagh), dos documentals sobre l'Annapurna.

2.-Estris d'escalada, escollits perquè semblessin els d'en Tintín.

3.-Fotos, revistes i llibres en francès o castellà en els quals s'hi basà Tintín. Amb les vinyetes per veure la foto original i com va quedar a la vinyeta.

4.-Com abans però amb estris budistes, roba, campanetes, etc, i un parell de mapes. Un de molt bonic, com aquells de la revista Petete, amb dibuixos de tibetans, d'animals, plantes, etc.
I un mapa polític, és a dir, el Tibet i els Estats del voltant. Amb una dada important: el Tibet es veu immens en aquell mapa la qual cosa fa pensar en manipulació. En part s'explica perquè no apareix tota Xina o tota "la resta de Xina". Si el veí invasor està retallat, el país envaït es veu molt gran envers els veïns, inclús si el compares amb Uzbekistan, etc.

Adjunto aquí la millor intervenció, la del representant de Casa del Tibet, qui va fer una saborosa exposició.

Va parlar d'una xerrada de Casa Àsia (ministeri d'Exteriors, Generalitat, en fi, tothom): Xina duia quatre tibetans "pero muñecos" (vol dir, titelles, convidats de pedra) perquè fessin que sí a allò del progrés que el govern xinès ha dut al Tibet: "pisos, sí, pero para gobernantes chinos", "tren, sí pero para enviar colonos", "China contamina totos ríos, destroza medio ambiente, minas en todas las montañas, Tibet rico"... però gent pobra. "Espera a que muera Dalai Lama, 80 años, y luego muere Tibet, pero Dalai Lama 80 años y mejor salud que todos nosotros". Anava fent bromes, cosa que adjudico al budistes de Mongòlia a l'Índia, i que sembla que causa sorpresa.

Busca la informació per internet, perquè, tot i estar en relació amb Casa Àsia, no en sabia res. S'hi apunta (nom, dni... "no m'agafaran quan vegin el nom", però sí).

Casa Àsia envia un missatge d'anul·lació per "tècnicos problemas". Això, mitja hora abans de la conferència. Deu minuts abans, un missatge dient que  s'ha solucionat. Problema, no problema. Barcelona taxis 24 horas. "Llego y todos mirando a mí". Sospita fundada: sabotatge perquè no hi anés un representant opositor. "No tiempo para preguntas". Apa que no m'hi he trobat jo en falses meses rodones i falsos debats per a lluïment dels ponent i vendre els seus llibres i sense preguntes, debat, retroalimentació (feed-back) no sigui cas que molesti, i sempre arriba també el conserge que diu que cal plegar, en comptes de pagar-li més hores.

Doncs el cas és que, com que coneix els de Casa Àsia Barcelona, "Yo budista, no violencia, pacífico, Dalai Lama, Mahatma Gandhi, jeje", comentava amb rialla personalíssima. Acaba podent fer una petita intervenció: "mundo no tonto. Sabe lo que pasa en Tibet". Va afegir que "China como Franco. Catalanes diciendo: "sí, señor Franco, sí señor Franco". Molt hàbil i molt polític no va vincular en cap moment la situació de Catalunya amb la de Tibet (invasió, violència, demanda de llibertat política i d'autonomia dintre de Xina que és una proposta existent des dels anys 90, en comptes de la independència). En altres temps sí que s'hauria fet. Tampoc els assistents ni els ponents no en van fer cap comparança en públic.

Potser ho vaig entendre així o potser ho va dir amb tota la intenció: "Tibet quiere diálogo pero diálogo no made in China".

Atents: Xina fabrica de tot excepte diàleg. Un bon cop d'efecte que no va suscitar rialles ni aplaudiments com sí que va fer la referència, més facilona i local, de Franco.

A l'exposició, el representant del Tibet (farà una conferència vinculada amb l'exposició, estiguin atents) sembla que llegia el títol en xinès i comentava a una gent que "allà no deia Tibet". Havíem pogut llegir que Xina havia censurat aquest àlbum (incomprensiblement, des del meu punt de vista perquè no hi trobava cap atac contra Xina a Tintín, qui va descobrir la gran riquesa cultural a una Europa que pensava que els xinesos parlaven amb la "ela" i duien cuetes al cabells). Després, que el va publicar amb el nom "Tintín al Tibet Xinès". Ara sento que no diu ni Tibet, que l'ideograma podria no dir això de "Tibet" ni "Tibet xinès". Un petit misteri.