Entrevista a Albert Viña

Data Estel·lar vinyatera Dijous 20111110

Durante el Saló del Comic 2011, Carlos De Gregorio realizó una entrevista al míticoXD director de TBO, Albert Viña.

Añado lo siguiente, sobre lo que no hago comentarios porque lo he visto luego: artículo de Jordi Manzanares y Manuel Barrero en Tebeosfera sobre El TBO de Viña. El tebeo que no quiso cambiar. Trata de la evolución de la revista desde que Viña y Bech entran en acción tras la etapa del fundador  Buigas. Ahí me entero de que Carles Bech (o Carlos Bech) estuvo en la revista La Risa, de Editorial Marco. Cada vez queda más claro que hay algo que desempolvar bajo la alfombra y sacar a la luz lo que sucedió en esa editorial que tuvo influencia tanto en la expansión de Bruguera como en la pequeña renovación de TBO, fuera por calidad propia de Editorial Marco o porque cerró o por lo que fuera,

Como la entrevista la tenéis en el enlace previo, el resto del artículo va a ir en catalán porque lo que voy a poner ya lo podéis leer de primera mano allí los que no lo entendáis:

Carlos de Gregorio potser és la persona que més pugui saber sobre la revista TBO, sense haver-hi treballat. Del TBO i d'altres tebeos...

L'entrevista es llegeix de manera àgil, i aporta força informació.

Per exemple: no és només la prohibició o dificultat de publicar en català allò que va fer que el TBO, fabricat en base a guions pensats i escrits en català, no es publiqués mai en aquest idioma: també queda clar que la iniciativa, de la muller castellanoparlant d'Albert Viña (no tinc el nom) portava la contra de la redacció: no hi havia mercat per a revistes en català. De fet, els quatre especials de la revista TBO i l'experiment de la revista Jordi (Editorial Bruguera), totes dues a mitjans d'anys 70, en un primer aperturisme de la llibertat de premsa i principis del període democràtic, no van donar fruits. Les revistes que van continuar eren les mateixes creades sobre la base dels bisbats i dels grups nacionalistes catalans (o sigui, una base social concreta, una classe social també concreta, però també un públic objectiu ben clar i motivat per comprar allò), i connexions intel·lectuals que donaven l'aire adient: el Cavall Fort i  L'Infantil/Tretzevents. Eren millors? Més modernes? O simplement van tenir la capacitat d'arribar abans al públic?,  per quedar-s'hi, amb un vincle sentimental més que no de gustos... 

En tot cas, és una discussió que no he vist encetada abans: si les revistes Bruguera eren les de més èxit o el TBO era àmpliament seguit, per què les seves propostes no van tenir èxit, per què no van poder crear productes populars en català, fos per a un públic lector general o per a un d'específic catalanoparlant? En el cas contrari, tindríem l'èxit de Bola de Drac en català a partir dels anys 90. És clar: popular, de masses, oposat a l'estil Cavall Fort... però, evidentement, amb una inversió de capital i penetració en les ments molt més gran, a causa d'aparèixer diàriament a TV3 durant anys.

Posteriorment, explica el mateix que hem sabut (jo, durante els anys 00) sobre el Pulgarcito de Bruguera: que a la primera postguerra no podien publicar com a periòdic sinó com a números solts, per als quals calia canviar el títol i alhora. Per exemple: "Historietas Extraordinarias de TBO", "Amenides de TBO", etc...La gràcia és que ara tenim la història completada per la part de TBO, i de primera mà, sense intermediaris, perquè ens ho diu un membre de l'editorial.

Personalisme: que pot ser bo durant un temps però que acaba com una xacra que enfonsa projectes empresarials en deixar-los sense futur:

el TBO era todo de Joaquim Buigas.

Mi padre y yo teníamos que, a veces, recortar la fantasía equivocada de los que pasaron a ser creadores de algo [los guionistas que sucedieron a Buigas], porque a veces se les iba la mano y olvidaban el carácter que tenía el TBO, que era el del señor Buigas. A lo largo de toda la historia de la revista apenas publicó nada de un guionista que no fuera él.

Això permet mantenir un estil però també impedeix qualsevol tipus d'evolució. De fet, ja sabíem que no era agradable la relació entre els vells del TBO i els nous del TBO2000. És a dir, la pugna amb el estilo habichuelo que li digueren, als del suplement La Habichuela, que segons comenta l'entrevistat no va tenir l'èxit comercial esperat). És patent que el director era molt reticent i que no va posar de la seva part:

Y yo, para que no me llamasen carca, dije, a ver, probémoslo

Allò de "se les iba la mano" em recorda al ferri control d'Hergé vers els seus col·laboradors, una actitud que no va ser sempre tan positiva com ens vol fer creure la propaganda oficial.

No confirmada,  gairebé sense proves, i massa enaldit per la seva família, se sospita que Buigas tenia negres per fer tants guions:

Yo diría que Tomasetti era guionista. Era oficinista pero yo creo que también hacía guiones.

  En qualsevol cas el que sí que hi havia clarament era un estil cabdillista de lideratge carismàtic basat en què era el fundador, que ell podia fer i desfer tot, i que els altres, les seves feines i visions, s'hi havien de supeditar al seu estil o a les seves idees i formes de fer:

creía que todo tenía que ser de arriba a abajo de aquello le gustaba que fuera así

Pel que jo veig gairebé que només va acceptar guions de Carlos Bech, i això perque el mateix Buigas ja es veia vell:

Y Bech entró por la puerta grande porque gustaron sus trabajos. Y estuvo muchos años siendo uno de los principales guionistas. Y recibió el Premio Nacional de Historieta en 1974.

Albert Viña va ser qui va aconseguir que que el TBO tingués el número de registre de publicacions infantils número 1. Vulguis que no, fa gràcia... apart que no era fals del tot.

Sobre el misteriós nom de l'empresa... de tan normal: “Buigas, Estivill y Viña, S. L.” Buigas el fundador, Estivill era la viuda de Bauzá, y mi padre era el socio de Bauzá desde hacía mucho tiempo, y así nació la Buigas, Estivill y Viña.

Y atenció a una cosa força moderna, de marketing, diguem-ne:

El nombre comercial era Ediciones TBO, pero estaba registrada en el Registro Mercantil como Buigas, Estivill y Viña, SL.

Atents al naixement de la revista: com hem pogut llegir sobre els orígens del comic als Estats Units, també era per mantenir alimentada la impremta:

Joaquín Arqués (...) tuvo la idea y se la comunicó a su patrono: "señor Suárez, [litògraf i posterior sogre del seu soci, en Buigas] aquí no nos salen las cuentas y hay unos momentos en que nuestros talleres les falta actividad y podríamos editar una revista infantil con narraciones".

Evidentment, com que va ser un èxit aquesta versió no agrada del tot a part dels implicats... tot i que el mateix Buigas, i això no és nou ni res com a actitud, tot i ser l'alma pater del TBO no volia que l'hi associessin per un pressumpte prestigi, donat que la seva era una família d'arquitectes... com qui va fer la font de Montjuïc (al mateix carrer on hi ha la Fira de Barcelona, que és on es posa el Saló del Comic des de mitjans anys 90)... Per cert, si ens posem seriosos de veritat, funciona menys cops que la mateixa revista. Així doncs, en això dels prestigis potser caldria ser més curós.

Cal llegir atentament tot el que diu sobre els obrers i les seves dolentes condicions socials. Subjectivament, s'anomenaven "pobres", ni obrers ni res.

Cuando los pobres caían enfermos tenían una sola cosa que hacer, irse al hospital o quedarse en casa pero para no cobrar.

Que això és el camí que els partits polítics irresponsables i els mercats i el capitalisme, violent i terrorista, està implantant, tant per la força dels fets com de les lleis, de les armes i les amenaces. I, si no ho escric, rebento.

 I el tiu, l'Albert Viña, no es queda enrera... es carrega el Noucentisme i el Modernisme i aquest neo-riquismes d'un cop de veu: Cuando yo veo estas casas que se construyeron en aquella época, a finales del XIX o principios del XX, aquellas casas tan hermosas, tan complicadas, de arquitectos carísimos… pues allí hubo el sudor de mucha gente. (...) Para que pudieran vivir en esas casas los ricos, tenía que haber pobres

Com em deia un forer precisament al Saló del Comic 2011, el Zorro Aullador: però també podia la burgesia catalana  no haver-ho fet, perquè almenys és bonic. És a dir, podien haver-se quedat amb tots els diners i haver fet que els obrers visquessin malament,  i a sobre no haver ni fet aquesta arquitectura, com ha passat en altres llocs. Pobre i bonic contra pobre i lleig.

Hi ha un verb en català que a mi em van explicar com a "fer fora algú al carrer"; aquest verb es "despatxar" però darrerament s'utilitza "acomiadar" (que a mi sempre m'havien dit que era "dir adéu"). No sé si és influència del castellà: "despedir", que té els dos significats, i per evitar el "despedir" en català que ningú no té clar si és correcte o si es un barbarisme procedent del castellà. El cas és que, a efectes lingüístics,aquí tenim el que pot ser l'origen del vocable, un fet social (que el patró faci fora algú) i que, segons el meu dur parer, pot ser que sigui el que hagi fet que aquest verb s'arraconi (perquè està clar que la intel·lectualitat burgesa és qui té accés als mitjans de comunicació i, per tant, a canviar les paraules, significats i significants quan vol, i en accions coordinades): eso de que te despachen de tarde en tarde, no puede ser.

 L'entrevista a Albert Viña, per tant, també és un gran retrat social, i de l'evolució de la gent... molt interessant...

  Mi madre fue a la comisaría y dijo que había un malentendido porque resulta que su marido no era catalán. Naturalmente se calló lo de que era un luchador social, y les dijo que era asturiano, y los policías dijeron “¡Peor!”

Deixeu-me citar una altra dada que jo considero important, que se la pot trobar qualsevol que camini per l'Eixample de Barcelona, que l'explicava a estones el sociòleg Juli Busquets, però que igualment passa desapercebuda: es tracta de com de bé que està fabricat l'Eixample. Ens trobem amb un polígon industrial immens sota els habitatges. De fet, els artesans o els botiguers, o els industrials hi podien viure sobre el seu propi negoci. Parlem d'uns locals molt grans, que un no se n'adóna quan camina o que les estructures, dissenys i decoracions dels establiments han fet alterar. Altíssims sostres on hi cap de tot, potser connexió amb l'altra banda de la mançana o illa de cases, és a dir, amb l'altre carrer... I sovint un no se n'adóna des de fora en el gran tràfec que hi ha a dintre, entre moviment, magatzem i maquinaria.

 La editorial Bauzá ocupaba las tiendas de dos fincas con unos interiores tremendos en los que habían talleres abundantes, que se salía incluso por un pasaje industrial que hay en la calle de más arriba. Es decir, llegábamos desde el 175 hasta el 179, que salía por fuera, por la parte trasera; por allí entraban y salían los camiones de Editorial Bauzá.

En Viña ens dóna una llicó molt completa sobre una assignatura anomenada "Barcelona".

I això que he dit de viure a sobre de la feina casa bé amb aquest testimoni:

Lo que no quería mi padre era irse del barrio. Ya se casó con alguien de la Diagonal, y vinieron a vivir aquí, en la calle París porque mi padre tenía la obsesión de tener el trabajo para plegar, o sea, para marcharse del trabajo, a las nueve de la noche, y eso de tener la casa tan cercana del trabajo lo tenía como una obsesión.

... i es tracta, a sobre, d'un interessant testimoni sociolingüístic. Ho escriuré en castellà, perquè és com sempre me l'han dit:

-Si algún día vais fuera de Catalunya a trabajar, o si os preguntan por alguien por teléfono: no les digáis que "yo plego a tal hora" o que "tal persona no está porque ya ha plegado"... porque eso de "plegar" sólo sucede aquí.

Yo pienso que viene de "plegar" algo desplegable, como un puesto del mercado que se tenga que recoger, como una mesa plegable, con unas maletas-expositores. Por lo tanto, yo veo bastante clara el vínculo laboral de la palabra. Pero lo que me hace gracia es que lo digan en la entrevista.

Qui m'anava a dir a mi que aquesta entrevista donaria tant de suc extratebeístic.

Oh, oh, oh! El VINCLE PATUFET-TBO AL DESCOBERT:

[DES DE 1947 TREBALLA AMB ELS GERMANS BAGUÑÀ] Los Hermanos Baguñá eran hijos de J. Baguñá, fundador de En Patufet, eran los que imprimían una serie de publicaciones en los cuarenta, y Baguñá pasaron a ser los impresores de TBO a partir del momento en que la tirada la pudimos hacer en rotativa.

De nou, com al 1898 del Yellow Kid i companyia, és la necessitat de maximitzar l'ús de la imprenta allò que condueix a fabricar o imprimir tebeos.

I a més: Viña (TBO) va participar en el nou Patufet (Baguñà), a on van dibuixar Escobar o Cifré (Bruguera). De nou, no va tenir l'èxit esperat durant els anys 60, tot i que tenim la gran armada de la historieta còmica espanyola de l'època, front del Cavall Fort. O, una visió més sòcio-política, eren els perdedors totals de la guerra (tatxats de rojos, comunistes, separatistes, ho fossin o no) front de la nova puixant burgesia catalanista (el que serà el germen de CiU, pal de paller i d'altres... els que són només catalans perquè no parlen d'Espanya, tot i que en puguin viure... notarem la inexistència buscada de cap referent espanyol a les pàgines de Cavall Fort de manera que ni l'atzar pot ocasionar):

Fueron ellos los que imprimieron el Patufet nuevo en los años sesenta que yo ayudé a sacar. Fue muy importante Patufet, En Patufet. La gente citaba mucho el En Patufet como una aventura de lectura, porque era para muchachos y muchachas también, el público lector de En Patufet era sobre todo muchachas, había novelería sentimental y femenina, sobre todo de Josep Maria Folch i Torres, padre del creador de Massagran. Mi hija, casualmente, se casó con un nieto de Folch i Torres 

Aquestes impressions són les típiques que jo veig molt clares i que després els propis protagonistes podrien desmentir... no us haurà passat mai, oi?

Doncs encara em trobo amb una altra troballa d'aquestes que veig que s'adiuen molt amb una hipòtesi maginotècnica: el Vallès Oriental com a comarca de ninotaires, donat que se'n cita una població:

Él [Fray Justo Pérez de Urbel!] estuvo en varias ocasiones aquí, dos o tres, pasó días enteros con base en esta población que se llama Sant Fost de Campsentelles.

 Aquesta entrevista desmenteix parcialment una idea que jo havia pogut llegir però que era molt atractiva: Bruguera era dels d'esquerres, mentre que el TBO era dels de dretes. Si això afegim com un dels germans Bruguera va poder instal·lar la seva empresa amb relativa facilitat, amb tot, dintre de l'entramat de la dictadura en plena postguerra, tot queda més en una sessió de gris que no pas en blanc i negre, com se sol dir.

Igual com s'ha comentat que la redacció de Cavall Fort impedia l'entrada de gent de Bruguera pel seu de dibuix i d'humor, també entre TBO i Bruguera passaven coses similars: no els hi agradava l'intercanvi. No ho explica per causa de drets de propietat sobre el contingut o per tenir l'exclusivitat de tal autor, sinó perquè no els hi agradava el tipus d'humor aliè a la revista:

Aquel humor a nosotros no nos gustaba

Un es pregunta què hauria passat si Marvel i DC també haguessin estat tan tancades.

Va ser Viña qui va parlar amb la RAE per a la incorporació del vocable TEBEO. Al menys, una cosa bona que haurà fet aquesta carrinclosa i casposa institució de vells vinculats als poders ideològico-mediàtics del règim (d'abans i de després).

Igual que a Bruguera, les sèries es registren com a marca comercial. Aquí hi afegeix Albert Viña "perquè no existeixen les marques literàries". Correcte... però a nom de l'empresa (de l'empresari) i no de l'autor. Aquells maldecaps posteriors a les editorials...

Exactament això ho vaig sentir -ara penso que a ell mateix- en un programa televisiu dedicat al TBO cap al 1991 o 1992... Si algú recupera aquell programa, que el posi a disposició de tothom perquè hi sortien entre sis i deu dibuixants del TBO, em penso:

Tocábamos de pies en el suelo [EN CATALÁN, EXISTE LA EXPRESIÓN TOCAR DE PEUS A TERRA] y de manera gráfica era exacto, porque a los personajes de las otras revistas los hacían volar, ¡cuando andaban no tocaban con los pies en el suelo! Esos personajes, para hacerse los graciosos, volaban, pero los nuestros tocaban con los pies en el suelo. Era como una marca de la casa. Y eso lo teníamos asumido como cosa necesaria porque de otro modo se perdía la identidad de TBO, y nosotros necesitábamos “entrar” en las casas particulares pensando y diciendo cosas que ocurriesen allí, de la manera que allí ocurrían.

Des de llavor, miro les pàgines de Bruguera... però tampoc no trobo tants exemples de personatges que no toquin el terra als dibuixos.

El pare de Viña va fer, ho mig explica en dues ocasions, els estatuts de la premsa infantil, que suposo que era un Comics Code a l'espanyola... El Comics Code va ser la resposta d'unes quantes editorials estadounidenques a la cacera de bruixes del senador antiamericanista McCarthy (ell creia que lluitava contra els antiamericans quan, és una evidència, que ell i els seus eren els perillosos desestabilitzadors), i el psiquiatra Wertham... Van fer un Codi per als Tebeos (Comics Code) on deixaven clar què es podia dir i què no, què es podia mostrar i què no... Algunes editorials van haver de plegar... En canvi, al cas espanyol, la idea era clara: si el mateix editor fa la censura evita una censura arbitrària que realment pogués donar problemes...ells sabrien millor que ningú què es podia i què no es podia publicar, millor que la mateixa censura oficial.

Y se lo ofrecimos a la Junta asesora de la prensa infantil y cuando vieron eso que les llevé yo, entonces Fraga dijo: “Está muy bien, les tengo que felicitar”. Ellos dijeron mira que bien, porque realmente no sabían ni lo que querían. Nosotros no sólo sabíamos lo que quería la censura, sino que mi padre era el autor de lo que la censura aplicaba, que no aplicaba nada feo. Quiero decir que no se podían poner palabrotas. Eran evidencias.

 Ara queda clar que cal una entrevista, un estudi, un llibre, un documental i/o un reportatge o una tesina o una tesi doctorial sobre el paper que va tenir al món dels tebeos en Manuel Fraga Iribarne (ministre de Franco,  amo del carrer i amb l'Estat al cap, ambaixador al Regne Unit, pare de la Constitució de 1978 -.la mateixa que ha matat a l'agost de 2011 el seu successor Rajoy el seu col·lega Zapatero amb l'ajut de 300 diputats perilloso- líder de Los Siete Magníficos d'Alianza Popular, de Coalición Popular, fundador del Partit Popular, President de Galicia , i l'únic membre real de les Nuevas Generaciones del PP). No dic que sigui una feina fàcil, però sí que en sigui apassionant.

Això de "no sabien ni el que volien" es vàlid dècades posteriors per a tots els ministres i lloctinents varis fins a la darrera fila.


Trobo que va ser força dur amb Sirvent:

Sirvent: arreglaba cosas. Y también acabó teniendo una serie propia, Lobito Can, ya que estaba allí y me presentaba los originales... Era muy simpático pero es que no dio más de sí.

Sirvent va treballar a Forum (Planeta deAgostini) a mitjans dels 80, lloc al qual va continuar i magnificar la seva sèrie de Lobito Can (a Barbie Tu Revista), plena de poesia visual i de postes de Sol molt agradables. Dir que "no dio más de sí" i que servia gairebé amb un "només" induït per arreglar errors dels dibuixants (com si això fos poca cosa!) trobo que és ser injust. Suposo que, com que formava part dels habichuelos, no li agrada tant. Així mateix, el personatge va ser utilitzat com mascota de les campanyes anti-incendis de la Generalitat durant vora de vint anys (això sí que m'ho haurien d'explicar assegut i amb molta calma).


De manera novedosa, ens donen les xifres reals de vendes , i que van ser escrites per el Viña pare. Eren força més altes que les oficials, per poder estafar Hisenda amb facilitat, igual que sembla ser que feien habitualment totes les revistes, per escapolir-se , a més de pagar més quota del Gremi de Revistes (de qui va ser president Albert Viña):

1954:  300000
 19541103: 318.700 (record)


1955: Almanac esgota la tirada. 276.000
 Als anys 50, el TBO encara és quincenal. Tot i això, quina revista mensual té aquestes tirades als anys 80, 90, 00 o 10?

Anys 50: 300000 exemplars
Anys 60: 200000 cap a 150000
Anys 70: 100000 exemplars de mitjana a ull
TBO2000 1975: 96000 cap a 50000.
1982: 40000. Aquesta és la magnitud del fracàs: vendre només quaranta mil exemplars, tenir quaranta mil compradors en cada tirada. Potser el doble de lectors... 30000 en els dies previs a ser publicat encartat per la revista Lecturas. De nou per lliure: 28000 exemplars. 


Tinguem en compte que, des dels anys 90, un èxit es considera quan es venen ¿quants? 3000 exemplars d'un volum?

Curiosament, si el TBO i els tebeos comencen a publicar-se per rendibilitzar l'ús de les imprentes és perquè resulta car que Lecturas se'n desfà.. I això de l'evolució dels costos sí que és un resum d'un segle de tebeos.


Gràcies, Albert Viña, Carlos De Gregorio, i Tebeosfera, perquè m'ho he passat molt bé amb aquesta entrevista.