M'he passat el dia, és un dir, fent neteja (anava a dir "fent dissabte" però jo el dissabte faig festa... i, diguem-ne que intentaré no utilitzar expressions antijudaïques). Així doncs, la taula és gairebé neta. I em trobo amb tot allò que "ja sé què és" i que "ho vaig guardar per utilitzar-lo". Me n'adono que tinc massa papers esperant a ser bloguejats.
N'escullo algun: la campanya per la objecció fiscal que es va fer a la primavera del 2007. Em trobo amb una dona que no escoltava. No és que tingués problemes d'oïda, és que són així, que són pre-gafapes del 68 que "van córrer davant dels grisos" i que només els que ells coneixen tenen la raó. A la resta del món només cal convèncer-los. Com a mínim, però, em va donar un tríptic contra críptic, és a dir, que intentava aclarir què era l'objecció fiscal i com es pot fer.
La part bàsica és que les quantitats "petites" impediria que l'AEAT (Hisenda) es molestés en investigar-ho. Dic que és la part bàsica perquè una campanya política d'aquest estil significa un alt grau de conscienciació i també de seguretat en el que hom fa. Si un va ben assessorat perquè ja està en grups amb advocats, perquè ell mateix és advocat o té clara la normativa vigent al respecte, o està vinculat amb coses d'aquestes de la universitat, val... però només amb garanties que no et fiquin a la garjola o et facin una inspecció d'hisenda que et cruixin els osso, només així podria funcionar transversalment a tota la societat (senser voler que tothom -el 70%- fes objecció fiscal). Ara, si el que només interessa és dir que això es fa i que ho fa el grup d'avantguarda revolucionària amb horaris d'oficina, tot va bé.
Recordo que la senyora em va dir que hi havia alguna persona que ja era coneguda de tota la vida per accions d'aquest estil. Des de les objeccions al servei militar fins a les objeccions fiscal.
Realment el tema és interessant. La despesa militar, realment cal? Realment és útil? Realment val la pena el cost d'oportunitat de no fer 25 escoles (ni que siguin 12, ni que no calguessin, ni que només sigui el mobiliari o la informatització de les mateixes) per tal de comprar un eurofighter? Per cert, no podem deixar passar l'oportunitat de dir que l'Eurofighter deu ser l'estri militar més inútil de tota la Història Militar, excepte per als corbs que són els propietarin de les empreses que el fabriquen. Resumint-ho: és un caça per a la Guerra Freda o per una Guerra Mundial, no per a conflictes locals o regionals com els que hi al món des de 1990 (Balkans, Afganistan, Irak, Pakistan, Gran Llacs Africans, Txetxènia...) Per dir-ho clarament, amb 1000 caces no caces ni un sol Bin Ladin.
La postal m'agrada estèticament. No és un tríptic, així que és més fàcil de dur a sobre.
Potser jo hauria canviat les comparacions. Jo hi posaria: un caça a quants avions anti-incendis corresponen. Un tanc a quantes màquines lleva-neus corresponen?
És interessant que un pot fer objecció fiscal inclús si no ha de fer la Declaració de la Renda perquè "no arriba al mínim" (com se sol dir). Què vol dir això? Que el ciutadà no ha de fer la Declaració però la fa, es pren la molèstia d'omplir els papers i hi posa "quota líquida=0". Tinguem en compte que quan un no ha de fer la Declaració de la Renda, segurament sigui perquè li retornarien diners.
Aquesta campanya proposa una quantitat (84€). També proposen un 5.8% que era llavors el percentatge dels Pressupostos de l'Estat destinats a Despesa Militar. Els d'Hisenda no son tontos. Si veuen que tanta gent deixa de pagar la mateixa quantitat, sabran per què és. Segurament que ells són els primers en rebre aquest tríptic, això si no ha estat un de dintre qui ha calculat les quantitats, cosa ben possible. Per tant, heus aquí, un dels objectius d'una partipació política com aquesta, si ells veuen que aquesta mesura arriba a, per exemple, un 10% del total de Declaracions, els mecanismes interns es posarien en marxa: es dóna la informació a les instàncies superiors. 84€ per 1M de declarants, per exemple, són moltes pel·les.
Fins ara això no ha succeït. Potser no passa mai.
Però, com vinc defensant des de fa un temps, tot això ens posa a les portes d'una nova forma d'entendre totes les relacions de les institucions, tant públiques com privades (ho he dit amb temes d'editorials en aquest blog). S'està acabant l'època de l'unilateralisme, ni amb la justificació de dir que el Govern, escollit perl Parlament -Congrés de Diputats, fa els Pressupostos, que els aprova el Parlament, dipositari de la voluntat popular/nacional.
Jo veig el futur de les Declaracions de la Renda com una sèrie de caselles per escollir. Una mica com això de la casella de pagar un percentatge a l'Església Catòlica o a altres fins socials. Segurament una gran part, decidirà que els diners vagin al Pressupost del Govern, perquè molta gent pensa que "els que manen ja saben què en fan, que per això cobren" però també és possible que molta gent es decideixi per marcar o desmarcar caselles del tipus: "jo vull que un 50% dels meus diners vagin a Salut" "0% a Medi Ambient" o "0% a Despesa Militar".
La meva visió és que hi haurà una part del Pressupost, posem que entre un 25%-75%, que serà allò que el Govern hagi decidit, però que quedarà un percentatge que aniria des d'un 25% fins a un 75%, que el declarant a Hisenda podrà escollir.
D'una banda, el Govern assegura la provisió de serveis bàsics -sous del personal públic, seguretat bàsica, abastiment de monopolis naturals ineficients -aigua, llum... a zones no rendibles-
D'altra banda, es dóna més marge al ciutadà. Hi ha una extensió de la llibertat i de la democràcia.
Un efecte positiu pot ser que això incentivi a habituals defraudadors a declarar. Els empresaris estarien més disposats a pagar a Hisenda, donat que podrien seleccionar a què anirien una part important dels seus diners.
Hi ha una conseqüencia important: bona part de la responsabilitat dels Pressupostos de Despesa passaria als ciutadans. Què vol dir això? Que si una part substancial decideix no posar un duro per coses impopulars, suposem que la Despesa Militar ho fos, i en algun moment hi hagués una emergència, seria bastant difícil de dir que els culpables són els polítics. Es pot estendre l'exemple a altres sector que sonin menys.
Evidentment, caldria que el ciutadà estigués més ben informat. Alhora, però, jo veig l'escenari com una mena d'Eleccions anuals, de propostes per part de diferents entitats o grups d'interessos al voltant d'un tema més o menys concret (posar més diners per a Salut per a malalties rares de nens, etc.)
Potser això faria que els polítics parlessin més clar.
Un primer pas cap a això potser seria estendre la casella "altres fins socials" (Ecologia, Nova Pobresa, Ajuts al Tercer Món).
Un altre pas seria fer-ho a nivell d'enquesta no vinculant, la informació a nivell agregat aniria al Govern tant de l'Estat com de les Comunitats Autònomes (i, potser, Ajuntaments), apart de sortir a Internet. També aniria als grups polítics presents al Congrés (en principi, no veig cap problema per repetir-ho amb els dels Parlaments autonòmics o regidors d'Ajuntament). Penso que tota aquesta informació podria ser molt important per als decisors públics. I estem només a un nivell no vinculant. Però si, per exemple, la gent d'un lloc concret posa la creu en Salut. Això pot voler alguna cosa que, potser l'Estat no sap però sí que saben els Ajuntaments de la zona, o els consells comarcals ("problema de manca d'ambulàncies", "saturació de les urgències", aquestes notícies dels diaris locals-comarcals o regionals).
Les relacions estan passar de ser unilaterals a ser bilaterals entre la institució i el ciutadà. Però, compte, els polítics frisen per privatitzar-ho tot (Organització Mundial del Comerç, Comissió Europea, etc.) però, inclús, amb tot privat, hi haurà crisi entre les relacions d'unilateralitat (top-down) des de l'Endesa de torn fins als ciutadans. Avui són casserolades. Demà potser són panells solars individuals perquè els preus ho permeten. Avui són queixes per incorrectes i poc ètics serveis d'Internet, demà vagi a saber. Avui hi ha problemes amb segurates privats, demà... És a dir, provisions de serveis que han estat públics (han estat privatitzats) poden tenir problemes amb la ciutadania/usuaris/consumidors si pensen a resoldre els problemes pensant només en l'empresa des de dalt i menyspreant o menystenint els consumidors. La crisi de legitimitat de la unilateralitat està aquí.
En fi, són coses per donar-li voltes al cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada