Aviso: este texto será en catalán. El que no entienda algo, para eso están los foros, los comentarios y demás. Allí traduciré lo que sea.
Aquest cop he suat tinta per trobar el que volia dir.
Començaré pel principi però no del tot perquè em podria remuntar a si els galaktics van arribar o no a La Terra... y estaríem en un altre tsunivers.
1.-El SrOgro, la persona que més sap de tebeos bruguerils del planeta, va comprar-se una revista Bruguera en català: "Jordi", revista que a mi em sona com a citada a la Guía Visual de la Editorial Bruguera (1949-1986) però no trobo la referència.
2.-Per pura casualitat, molts mesos després el individu físic que es fa passar per magin a Internet també compra un "Jordi".
3.-A l'espera de comentar-lo, resulta que ho fan els bloggers de Lady Filstrup [clica perquè no te'n penediràs] (el blog de referència brugueriana) que només té una pega (massa sabó a l'editorial i un llenguatge massa diabètic) però que és el lloc on un pot trobar gairebé qualsevol informació de rellevància envers Editorial Bruguera. No només això, sinò que, a més, l'exoblogger i comentarista habitual és en Jaume Rovira (esmentat com "El Rovireta" per Vázquez en certa historieta de 1984). Subscric gairebé tot el que es diu en aquell missatge del blog i en els seus comentaris... també és perdre el temps oposar-se a un que va treballar en aquella revista "Jordi".
4.-Per si això no fos tot, resulta que Mortadelon fa el mateix al seu blog (el tiu ja havia publicat aquelles misterioses pàgines en les quals Rompetechos sortia a cada pàgina d'una revista). Ell no pot menys que parlar de la curiosa (sí, me'n vaig adonar però encara no havia arribat ni a llegir-lo) aparició de Mortadel·lo i Filemó en un cartell que posa "Se buscan" (en castellà) en una pàgina de Casanyes. Extraordinari.
5.-Llavors, què em quedava a mi per fer. Potser ignorar el que ja s'ha escrit i començar de zero: comentar la revista com si no hagués llegit els blocs anteriors i fer el meu comentari. No descarto acabar fent-lo però és que cal afegir alguna cosa de nova. Prou casualitat és que tres persones de les quatre que hem llegit "Jordi" coincidim en fer els mateixos comentaris per les mateixes dates: per la Diada de Sant Jordi de 2007 (jo no, que estava al Saló simulant que sí existeixo fora d'Internet).
6.-I ho he trobat. M'ha costat. He suat tinta... però sospitava que hi havia d'haver alguna novetat que no s'hagués dit abans. I crec que l'he trobada. Estic molt content i trigo en escriure-ho.
Igual acabo dedicant un altre missatge a "Jordi".
QUÈ ÉS "JORDI"? Es tracta d'una revista en català feta per Editorial Bruguera amb el subtítol "Especial Sant Jordi" i a un preu de 100 ptes (20 duros de l'època, 90 cèntims o cents d'avui dia). Feta en català com Cavall Fort o L'Infantil Tretzevents
Es una revista mida Din-A4, 210*290 cm, amb tapes de cartró tou brillant igual que un Olé gran dels actuals d'Ediciones B (o un Fans). La portada és de Raf'78, com la del Mortadelo Especial, hi ha una historieta de Teo i Doreta (personatges francobelgues a l'estil Blondie, habituals de les revistes Zipi y Zape.. en aquesta època a mi em sona haver-los vist a Zipi y Zape Especial).
I amb una relació especial amb Gina (revista al seu torn relacionada amb Jana)...
Aquestes són les revistes amb les quals cal comparar "Jordi". Sembla mentida que una revista que només durà un número doni per tant...
I tot això he pensat col·locar-ho el dia posterior a l'onomàstica de Montserrat (27 d'abril), no per casualitat... com a mínim, ho començarem...
Lectors i lectores: HEUS AQUÍ "JORDI": (he escanejat la meva portada, així que ja n'hi ha unes tres de diferents a Internet: té la seva gràcia)
La portada ens recorda les Mortadelo Especial. És lògic perquè el portadista habitual era Raf (Joan Rafart Roldan).
També ens podem fixar en el títol: un nom propi i no el primer (que fou en "Pulgarcito") ni el darrer. Posar un nom d'un personatge va aportar els més grans èxits a les revistes Bruguera: Zipi y Zape, Mortadelo, Sissi, Esther, Lily... Un altre gruix de revistes van tenir noms sonors de difícil significació (Tio Vivo, DDT, Más Madera)... i, com a mínim, un parell de revistes van tenir el nom propi d'un personatge que no hi apareixia: Pulgarcito (el personatge és de 1980-1981) i Jordi... És casualitat que cap d'aquestes revistes no tingués historietes del personatge del títol. O pot voler dir que "Jordi" volia emular el germà gran "Pulgarcito"? L'estudiós Jesús Cuadrado diu a Lady Filstrup (comentaris) que el títol procediria d'una revista antiga, del primer terç del segle XX. No tinc dades al respecte.
M'hi fixo en una nota de qualitat: la bufanda-senyera d'en Jordi té ombres, és a dir, el groc tendeix a gris en certs segments. És la primer nota de qualitat d'una revista que sembla molt cuidada, potser massa. Si el preu té a veure amb la qualitat: 100 ptes., només cal comparar amb les 20 pts del preu de Gina, revista també de 1978, o dels Mortadelo Especial de 1982 que és quan van arribar a costar 100 pts (amb 74 pàgines front les 68 de Jordi)... és a dir, en plena crisi econòmica amb inflació, augment de l'atur, estancament de l'emigració i inclús tornada d'emigrants de l'estranger, època dels Pactes de la Moncloa (ajust econòmic que farà que els sous no s'apugin), crisi industrial amb tancament de fàbriques (o directament: incendis)... a l'Editorial Bruguera no se li acut una altre idea que posar un preu altíssim a una revista que no podia ser majoritària. El preu va 4 anys per davant de les revistes especials però és que va 6 o 7 anys per davant de les 100 pessetes de la revista "Mortadelo" de 1985. Econòmicament, la revista no era rendible abans de sortir de la impremta... i ho devien de saber. Tot i així, el pròleg ens parla de la voluntat de continuïtat: "pero ara ja hem donat el primer pas: Ja som al carrer!", sí, però ningú se'n va adonar o van sortir esperitats en sentit contrari en veure el preu.
Ell contingut sembla el d'una típica revista de l'Editorial Bruguera amb un tret que s'acaba fent pesadet: la referència a coses de la realitat, siguin per la part catalana (una mica val però tant cansa) o siguin per la part de la verosimilitud. Un exemple d'això és l'auca d'un barcelonista que havia d'anar al dentista. No deixa de ser el típic Ripio de Raf que va ser publicat a la revista Mortadelo Especial fins a la fi de la revista cap el 1986. Però, i aquí ve la diferència, on hi hauria un "forofo" d'un equip inventat (un Pepe El Hincha, per dir-lo així), aquí tenim un barcelonista que anava a Les Corts (no sé gairebé res de futbol però devia de ser el camp anterior al Camp Nou), es fan referències al Madrid i al Betis. Això arriba a cansar i té el problema que pot passar de moda. En la realitat el que ha succeït és que el Barça (i d'altres equips) han esdevingut religions oficials (es neix i es mata en nom dels equips de futbol i les requalificacions urbanísticas, vulgo especulacions amb el terreny, són bones o dolentes depenent de si afavoreixien o no el meu equip; les plaques del cementiri indiquen de quin equip de futbol és el traspassat, etc.). En aquest sentit, aquesta auca d'en Raf esdevé plenament actual... inclús s'ha quedat per sota del nivell d'estupidesa del segle XXI.
En el cas de la historieta de Jaume Rovira, "Oriol i Menut", tenim un típic nen i gos de Rovira, que pot ser substituït per Tato i "Pirata" de Los Cinco Amiguetes. El bruguerisme o la similitud amb qualsevol altre historieta publicada per l'autor a l'editorial arriba al punt del manteniment marge superior groc. D'altra part, el dibuix torna intentar ser verosímil: un Citröen (el primer publicat per Rovira? Abans d'Obseso Pisafondo) i un Renault-5, és a dir, dos cotxes que ens situen perfectament a les acaballes del anys 70 del segle XX. El R-5, a més, pateix de Leloupisme, és a dir, igual que Roger Leloup, està perfectament dibuixat però no sembla que es mogui. És un altre exemple de com aquesta mena d'anclatge a la realitat pot fer malbé una historieta. El dibuix de Rovira serà l'habitual de l'autor fins a 1984 (fins a Hotel Mediastrella, i fis a que decidiexi substituir al bo de "Pirata" per un horrible dàlmata de Disney). La historieta ja té quatre franjes: estem al 1978 però aquest autor ja es permet o li permeten de fer-ho, això de posar quatre franjes i no cinc. Tinc algun Segis y Olivio d'aquesta època que encara és en cinc franjes (potser és d'algun any abans?).
També en Segura ficarà un Citröen a la pàgina "En Ciset", un nen que viu en una masia i que va amb barretina... Per la resta, és una típica historieta de Segura... tot i que el final podria haver estat més brutal en un Segura en forma... això si no és que, com que són un nen i una nena, tampoc no ens passem amb els pobrets no sigui cas que els lectors es traumatizin. Compte perquè aquí estem de nou davant de la pèrdua de gas d'aquesta revista i que repetiré tant com sigui: l'acostament a la realitat social propera sembla que encadena el guionista i l'evita de fer que el pare perseguixi el fill amb una falç pels conreus per allò que ha fet o qualsevol altre final de corredisses o que es vegi l'expressió típica d'un personatge de Segura fent "prfghehxxxxgrrt".
La historieta "Escriptors murals" de byVázquez em sona d'haver-la llegit en castellà en algun altre lloc. Si la localitzo serà interessant fer-ne la comparació.
El text "Els nostres homes: Jacint Verdaguer" per F.L. (qui després, a la p33, sabrem que és Frederic Larreula... cosa que Lady Filstrup ja va comentar) ha estat tractat en altres blocs com a patriota... A mi em sona més com un típic text d'IPC sobre un personatge històric o literari, adient a un Mortadelo Especial Sant Jordi" ... vull dir d'FL (...) adient a "Jordi Especial Sant Jordi". És evidentment un personatge de la Literatura Catalana, potser qui va aconseguir treure el vocabulari més difícil en unes pàgines molt interessants però no em dóna la sensació que sigui un text especialment catalanista (català, sí, és clar). D'altra banda, aquest "Antonio García"... i aquest estil de dibuix el tinc vist i no és a Bruguera... a on?
"En Met i la Quima" és una sèrie d'Escobar. En algun moment he escrit (a latiacomforo: sobre ¡Ni hablar del peluquín!) que els personatges de Raf podrien ser actors contractats en diferents historietes del mateix autor... En el cas d'Escobar, tenim a l'actriu que feia de Doña Espatulita (muller de Don Minervo) fent de clienta d'una botiga. I al Señor Plómez fent de marit de la clienta. Això em dóna una certa tranquil·litat: estem en un ambient conegut i agradable. Trobo que aquesta sèrie, més que una nova versió de Zipi i Zape, és una versió de la botiga del pare de Peloto... així doncs, en Peloto podria haver arribat a tenir sèrie pròpia per la part del pare botiguer (idea interessant). El dibuix és pràcticament el que tindrem en anys successius a Zipi y Zape, tot i que estem encara en pàgines de cinc franjes de vinyetes; tot i així, la sensació és magnífica donat que la pàgina és Din-A4 (cal haver llegit un cincfranges en un ColecciónOlé petit i en un de gran per saber què vull dir).
"La nostra història. L'Onze de Setembre" és un altre imitació d'allò que feia l'anglesa IPC i que després les revistes Bruguera col·locaven al seus especials. El fet que el dibuixant sigui el famós Anònim dóna arguments en aquest sentit. Crec que és una de les vegades que veig explicat de manera més neutre aquest cabdal episodi per entendre part del pensament polític català i espanyol del segle XX i XX. D'una banda ens explica la guerra entre Carles i Felip V. Explica com Felip V intenta (i aconsegueix) eliminar "els antics privilegis" (Decret de Nova Planta) però també explica com (vinyeta 3):
Felip V, esdevingut ja rei d'Espanya, va abandonar de moment la seva actitud esquerpa envers els catalans i va procurar, d'acord amb els consells del seu avi Lluís XIV, fer-s'hi agradable. Per primera vegada, des del descobriment d'Amèrica, dos vaixells catalans hi podrien anar cada any.Aquesta vessant de la Història és també fonamental perquè explica el creixement econòmic causat pel comerç americà i les transformacions a les ciutats de la costa (Calella, Sitges, Vilanova i La Geltrú, etc.)... i també explica, en part, la industrialització o l'arribada del ferrocarril. És a dir, explica la Història Econòmica de Catalunya al llarg dels segles XIX i XX.
Aquesta part sol ser negligida quan L'Onze de Setembre s'explica en clau catalanista. Penso que tot això és rellevant perquè és la diferència que pot haver-hi entre una revista Bruguera o un Cavall Fort: tant el que es diu com el que no es diu formen part del discurs.
De totes maneres, ficar l'11 de Setembre un 23 d'Abril... potser és barrejar dates... tot i que la premsa diària ho fa any rera any. Bruguera no va fer res de diferent, si de cas acumular massa material en un sol número. Un altre error del projecte, afegit al preu alt i als personatges que semblen repetits i als entorns conegut que impedeixen gags xocants. Potser són els principals errors de la revista, així com la manca d'una política clara sobre a quin grup-objectiu va adreçat. La portada sembla destinada a un sector d'edat més alt (potser adult, potser adolescent), la majoria d'historietes semblen per a nens fins a 10 anys (tant les de nens amb histories bastants simples o les de Sabatés). Però és que En Pau Xiulet (de Figueras) sembla pensada per a nens de Cicle Inicial (fins a 7-8 anys, pel tipus de dibuix: no he llegit el contigut). El mateix Figueras, però, té un personatge, que sembla per a més edat, només pel tipus de dibuix (un pèl més realista, amb gags muts d'aquests que de vegades cal seguir amb molta atenció: més de El TBO) i el mateix pel Joc de les flors de la contraportada. En canvi hi ha coses que semblen per altres edats. La sensació final que n'obtinc és que "Jordi" o bé NO TENIA EDITOR (cosa molt possible, perquè un si Jorge Bayona Url reia quan li lliuraven els originals, segons comentava Rovira al blog de Lady Filstrup, és que no feia d'editor: no deia quines eren les directrius per a aquell projecte o quines eren les variables que podien fer que aquell negoci tingués beneficis, o no li comentava a l'editor o al director de la revista -no acreditat, per cert-) o bé la revista era un catàleg demostrant ¿a qui? ¿al públic? tot el que eren capaços de fer els de l'Editorial Bruguera en català per a molts tipus de lectors diferents. En realitat, és més variat que un Cavall Fort de l'època (que semblava molt més seriós en general, molt més elevat i per a nois i noies de més edat que moltes de les historietes de "Jordi", just al contrari del que sembla avui en dia la mateixa revista)
Hi ha una historieta d'una pàgina d'un dibuxant anònim ("Pepet: el combat de boxa"). Tinc vista alguna historieta del mateix però no sé identifcar-lo. Potser en alguna historieta apòcrifa de Mortadelo y Filemón. Per les ulleres del personatge podria ser inclús un negre de Vázquez i haver dibuixat al cap d'Anacleto.
La secció "El món per un forat" semblar sortir directament d'un Trueno Color o d'un Jabato Color. Igual que els acudits de la p2 semblen de la pàgina ídem de Tio Vivo o DDT. Aquesta familiarietat m'agrada: sóm a casa.
El personatge "Benet", dibuixat per Josep Maria Orteu, té una historieta que m'agrada poc, tot i que jo el tinc per un il·lustrador acceptable: il·lustrador i dibuixant de tebeos són dues coses diferents.
(I tant que és aquest home) (Il·lustració de la dreta: Inglés Junior Diccionario)
El mateix em passa amb Juli Vert (de Lluís Casamitjana): aquí ja em costa concentrar-me en el que succeeix i la culpa directament la té un dibuix que queda ancorat en la realitat immediata: uns pisos que segur que existeixena Barcelona amb el Tibidabo al fons. uns cotxes que volen ser de l'època (si és que allò és un Seat d'aquells petits i grocs ¿127?), etc., però que donen la sensació de ser postissos o de ser una rèmora per a una historieta. Només cal comparar l'estil més academicista d'aquest dibuixant sobre els cotxes amb els que surten a Superlópez. Guanya Jan. Després tenim una vista sobre Barcelona: "oooh, què n'és de gran". I què? Això no serveix per al guió. I després de tota aquesta verosimilitud ens trobem amb un món absolutament fals: un camp net a quatre passes de Barcelona, sense llaunes ni pneumàtics, ni ampolles ni cintes de cassette estripades ni taques d'oli ni somiers ni filferros ni tot allò que conformava abans més que avui el paisatge dels descampats i boscos dels rodals de Barcelona. Més encara: surt un circ absolutament idíl·lic. És el gran problema de la revista: la proximitat geogràfica i social impedeix de fer creïbles aquest tipus d'historietes.
Explicat d'una altra manera: si un veu un bloc d'habitatges com els que coneixem i un personatge s'hi tira des del cinquè pis... sobreviurà? Les notícies diuen que no. Quin és el límit de la verosimilitud? Per què aquesta revista té aquesta cura excessiva perquè les referències semblin reals (Barcelona, Tona, el Tibidabo, etc.) quan gairebé mai s'ha donat aquesta necessitat als còmics de Bruguera amb la notable excepció de "La Familia Pepe" de l'excepcional Iranzo. No serà fins a finals del 70 quan el propi Jan intenti utilitzar un món identificable (amb una referència geogràfica o social que pot ser percebuda pel lector com a factible: sembla Barcelona, es parla del Masnou,etc.) però fins llavors i inclús després els dibuixants i guionistes de Bruguera utilitzen referències atemporals o ageogràfiques (fora de tota geografria reconeixible). Donat que els anys 80 (inclús els 90, amb Ediciones B), els autors segueixen sense fer apunts socials o geogràfics que puguin semblar de veritat, no puc atribuir del tot aquesta tendència a la censura franquista.
Hi ha un altre text il·lustrat de Frederic Larreula (tindrà relació amb Enric Larreula?) (il·lustrat per Piles). És potser el text més de propaganda positiva cap a "la nostra terra", en aquest cas, L'Empordà. Es parla de coses que poques vegades hom sent a parlar, sigui en documentals o en guies de viatges (el riu Ridaura, la serra de Roda o que "tramuntana" vol dir "d'enllà de les muntanyes"). Deixeu-me dir que es curiós que es parli de la zona de Torroella de Montgrí (on ara hi ha la seu de Panini... i això ho escric el 2007, quan allà faran el Festival de Còmic de la pròpia mega-editorial, que publica gairebé d tot... no puc estar-me de fer aquests paral·lelismes. També és la zona del Capitán Trueno (Lo Tro d'Empúries) i de l'actual arxiu de Víctor Mora... però és que ¿què seria d'una revista en català que no esmentés l'Empordà i la tramontana? Simplement seria una cosa diferent, inaudita, que no ha succeït mai. Mai no parlaran del Berguedà o de les Terres de l'Ebre, ni molt menys del Vallès... (como todo lo que es catalán de verdad, el Monasterio de Ripoll está en la provincia de Girona).Falcada a la força, aquesta expressió dóna el punt d'unió entre un Cavall Fort i un Jordi: la Costa Brava és més catalana que la Costa Daurada.
Tot aquest paràgraf no deixa de tenir relació amb la concepció de la societat i de la cultura catalana que es té a la revista.
Em salto alguna cosa (en realitat, no he tingut temps de llegir-m'ho tot però, si cal, tornarem) i passo a Cafetera Express News.
Ja Rovira ens ha posat un personatge que sembla calcat d'un Acchille Talon o similar però el que fa Casanyes és exagerat i copia dibuixos de Franquin amb escenes d'Ibáñez però això ja ho han dit els burgomaestres a Lady Filstrup... En realitat, el que em sembla més rellevant és que Casanyes ens posa l'episodi pilot de Paco Tecla y Lafayette, personatges que no arribaran fins al 1986. L'exemple més clar és que el periodista vol "provocar la notícia" com farà Paco Tecla al mític primer episodi de "Odisea en El Cairo" (que ja vaig explicar amb tots els ets i uts en un dels primers missatges d'aquest bloc o blog). On l'he ficat... ah, sí... aquí:
En aquest cas he volgut deixar la tira superior característica de les revistes Bruguera fins a 1983.
Montse, amiga dels animalets.
Aquí em cal fer una aturada gran (no comentaré res més sobre el contingut de la revista en aquest missatge). De fet, crec que això ho haig de dir en un altre missatge... Sí...
