20130801

Prat contra Ferrer


Data Estel·lar lapartida Dijous 20130801

Apassionant és la Història del segle XIX. 
Apassionant però trista perquè sempre perden els bons és la del segle XX.

L'exemple típic però oblidat seria la Setmana Tràgica de 1909, vaga general contra la injusta guerra del Marroc, a la qual tenia el seu interès la burgesia catalana (Marqués de Comillas; sí, de la família d'esclavistes) amb el rei Alfons XIII (tot i que les mines del Rif) no fossin el seu principal negoci, i punxat per un exèrcit ple de canalles que volien fer creure que matar dóna honor i posava a Espanya a l'anomenat concert europeu de nacions civilitzades (guerra  i civilització digué algú). 

Parlem d'una perillosa casta familiar militar que tenia atontat el rei amb uniformes des que va nèixer, i que va aonseguir la ignomínia d'obtenir la Llei de Jurisdicciones de 1906 per la qual seria l'exèrcit qui jutjaria delictes militars, introduint-ne a dintre del concepte un gruix creixent d'injustícies, fins arribar a la Guerra Civil. Podem dir que la Ley de Jurisdicciones és l'aval jurídic del Franquisme i dels tribunals militars, de les lleis de fugues (tret per l'esquena al pres) i de certs articles de la Constitució de 1978. Tot això prové de donar poder judicial a un exèrcit ple d'autobombo i tancat en ell mateix, que actuava com una banda terrorista. Vegi's la quantitat de psicòpates del bàndol nacional, que ja n'eren i n'actuaven com a tals anys abans de 1936.

1909-2009: un centenari poc reeixit.

Francesc Ferrer i Guàrdia, una ratlla a la lliçó de l'assignatura d'Història.
Alguns carrers, algunes escoles o instituts amb el seu nom.

Què va fer? Gairebé no se sol dir que va fundar un mètode d'aprenentatge pràctic anomenat l'Escola Moderna, que trencava el sistema d'escoles de l'església, que es combinava i debatia amb altres pedagogs europeus (sense internet ni mobils), que apel·lava per l'escola laica.... en  un temps on encara no hi havia ni llei per a l'educació pública ni molt meys escoles.

Els llibres de gestió empresarial l'anomenarien un emprenedor d'èxit que va aconseguir passar de104 a 1000 alumnes i d'una a 34 escoles en dos anys:1904-1906. 

Ara bé (malament), dubto que aquests llibres promoguts per editorials i acadèmies de jesuites xungos o de l'Opus Dei en parlessin... són la seva competència directa. L'Església Catòlica tenia un predomini a l'educació a causa de la Llei Moyano de 1859.

El bisbat de Barcelona va ordenar que toquessin totes les campanes alhora per impedir que una xerrada de captació de Ferrer i Guàrdia fos sentida.

Al 1909, amb antecedents anarquistes, va ser acusat pel bisbat d'haver instigat la crema d'esglésies. Sembla ser que tothom sabia que era fals. L'església, fidel rata de presa dels foscos interessos d'una burgesia afamada d'esclaus per llençar a les escombraries de la guerra del Marroc, va aconseguir que l'exèrcit assassinés Ferrer i Guàrdia.

Cito:  1909 (...) Despres d'una campanya del bisbat barceloní i d'Enric Prat de la Riba, Ferrer és detingut, i acusat de ser instigador de la revolta. Se li fa un judici sumaríssim [és a dir, injust, ràpid  i  amb sentència criminalitzant prèvia] i és condemnat a mort.

Va ser un ver prolegomen d'allò que farà, empararà i aprofundira el general Franco a partir de 1936. 

La cita prové d'un dels pocs llocs que van recordar la seva biografia al 2009: p5 del butlletí Docència, n29, de maig 2009, del sindicat corporatiu de docents USTEC/STEs.

Sobta saber que Prat de la Riba, assassí, sigui tan ben valorat. El seu llibre, La Nacionalitat Catalana, de 1906, és dels pocs que apareixen al temari ("a quin any es va publicar...?") i als possibles i efectius tests dels concursos-oposició de la Generalitat de Catalunya per als grups A al D. Té carrers, com altres prohoms, que sempre són protectors o protegits (arquitectes) de l'alta burgesia.

Durant la Setmana Tràgica de Barcelona van cremar solars eclesiàstics. Ara bé,  repto a qualsevol que intenti cremar (es podria fer un vídeojoc) amb els propietaris actuals de l'Eixample i ens trobaríem la sorpresa de l'existència de més d'un 10% (inclús un 25) de solars, esglésies, centres educatius, blocs de pisos, convents i demés, vinculats o pertanyents a l'església, el gran especulador immobiliari ibèric des del segle XIV. Així que temo que resulti difícil no cremar interessos comercials immobiliaris o que no els afecti en gran proporció per una inundació, una crescuda del mar o una estampida d'animals del zoo. Les seves propietats són per tot arreu: la pobra Església es propietària de l'Eixample, i ho era quan les condicions socials eren pitjors.

Ferrer  i Guàrdia és un gran desconegut, així com la seva obra o l'esdeveniment de la Setmana Tràgica perquè les altes jerarquies que saben el que ens convé tenen clar que cal que no se sàpiga,que no hi hagi documentals esbombadors de tot això, que quedi en una nebul·losa. 

No és que Enric Prat de la Riba, en 1914  primer president de la Mancomunitat de Cataluna (la unió administrativa de les quatre províncies), sigui gaire conegut, però ja hem vist -que ha estat millor tractat a les proves d'accés a l'Administració Pública. Té molts carrers, de més importants: va lluitar per un ens abstracte, la nacionalitat catalana, no per millorar l'educació dels pollosos. Líder de la Lliga Regionalista, partit de la dreta nacionalista oposat a la república, l'educació laica i a tot  com sempre, aquest partit recolzarà els governs espanyols repressors (Martínez Anido). Mitjanant articles al periodic La Veu de Catalunya, el polític en ascens Prat de la Riba va lluitar contra Ferrer i Guàrdia, fins crearli una llegenda negra. De La Veu de Catalunya generalment ens expliquen que al 1905 va ser assaltat per militars (atemptat terrorista i alhora militar) junt amb el satíric Cu-cut! D'aquí ve directament la posició final de poder per crear la important i també desconeguda Ley de Jurisdicciones (1906). Qui diria que en només 4 anys (1905-1909) les relacions entre la premsa regionalista catalana i els militars milloressin tant! És a dir, qui te té poder per explicar-nos, diners per transmetre-ho o infraestructures per apropar-nos-ho, només ens explicar, transmet o apropar la part de la informació que afavoreix els seus interessos.

Consta com  l'avantpassat gloriossísim de Convergència i Unió.

Els historiadors Javier Tusell i Genoveva Queipo de Llano intenten deixar bé Alfons XIII a la seva biografia, però queda clar que no mou un dit per impedir un altre assassinat. Total: si estaven matant gent al Marroc, què més hi donava un de més.


Enllaços sobre la criminalització conscient dels que no formaven part del pacte de l'alta burgesia catalana (la que especula amb l'Eixample al 1900, quedant-se alguns edificis bonics, i pacta amb Franco, posar senyeres, entra als palcs dels equips de futbol i als consells d'administració de les grans i mitjanes empreses, i a les direccions generals, decideix les normes ortografiques del català dient que està mal dit tot el que no diguin ells, però saltant-se les regles quan no se les sàpiguen...  el crit "lo riu és vida" també expressava cansament del centralisme linguistic, fabricat per una burgesia autodenominada "il·lustrada", i és també Prat de la Riba el responsable):

(Pere Gabriel a la Gran Enciclopèdia Catalana fa el següent) silencia la conspiració de l'oligarquia contra el poble, silencia les causes de les manifestacions i protestes contra la guerra als àrabs. Mentre els poderosos assassinaven civils sense remordiments, els escrivents de l'historia ens entretenen amb conspiracions i ens expliquen que la culpa fou de les víctimes.
El 1912, les Corts Generals d'Espanya  van declarar innocent a l'assassinat Ferrer i Guàrdia.

Sóc conscient que això importa a quatre gats però també que això encara té una cabdal influència sobre el nostre entorn social, polític,institucional o cultural. I que les relacions de poder del 2013 encara deriven en gran part de les que es percep al 1909.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada