20100925

Perduts amb La Família Robinson

Data Estel·lar intro Dissabte 20100925

Bon dia! Ja em perdonareu si no escric amb total correcció.

Ja que realment ho voleu, em presentaré. Sóc en Pingüisí. Radiotelemetrista. Generalment faig tasques de col·laboració a l'avioneta del Perrito Piloto. Com que aquest és qui mana en aquest blog, em va enviar una invitació per fer algun missatges. D'això ja fa més d'un any. En els darrers dies he acceptat, perquè he pogut posar en ordre certes coses de la meva existència. He congelat els problemes, diguem-ne. I em poso en el lloc del Perrito Piloto, massa enfeinat per participar tant com voldria.

D'on vinc? De massa lluny com per us ho poguéssiu creure. Però això no hauria d'importar en aquests temps telemàtics.

Precisament, xatejant amb el Perrito Piloto i amb magin (així, en minúscules, no?) vam acabar parlant sobre coses llunyanes. La Polinèsia i la dècada dels anys 80. Diguem-ho clar: la illa Kerguelen és força més atractiva que les de la Polinèsia. Per no parlar de la Terra del Reina Maud: suposo que hi estareu d'acord. Però és un lloc força agradable, tot i això. Vam acabar parlant també sobre els xinesos, sobre 1421 i sobre 1434, i com van arribar a aquelles illes al segle XV... i a tot el món, si ens creiem, i ho volem fer, en Gavin Menzies. Però, curiosament, més llunyà que el segle XV o la pròpia Polinèsia són els anys 80. De nou, repetiré hi ha èpoques millors, potser amb l'excepció dels dibuixos animats. Ah, i aquí és on arribem al llocs llunyans, inarribables, perduts... dibuixos animats desapareguts, mai no reposats en tantes cadenes de televisió, apenes visualitzables per vídeos d'Internet. I, quan se'n fan versions en DVD, es perden les veus originals, o les cançons, o la llengua.

És això el que ha passat amb una llarga sèrie de dibuixos animats japonesa (com molt bé va escriure en maginelmago, eren anomenats "dibuixos xinesos"). Es tracta, ni més ni menys, que de La Família Robinson o ふしぎな島のフローネ o 家族ロビンソン漂流記 ふしぎな島のフローネ i que es llegeix Kazoku Robinson: Fushigina shima no Flone (clica aquí per veure títols alternatius i en altres idiomes)

Per què els programadors o els venedors de DVDs mai no posen a l'abast del públic aquesta sèrie. Es nota que l'empresa original no depén del mercat espanyol, ni molt menys, del català, per la seva subsistència.




Així és com es veia i se sentia l'inici dels dibuixos animats quan els donaven al Circuit Català de TVE. Generalment a la segona cadena (TVE2). Per cert, em deien l'altra dia que La 2 (abans, TVE2), passarà a ser un canal cultural, empassant-se un ignot Canal Cultura de TVE, desaparegut per restriccions pressupostàries. Recordaré que va ser cadena cultural en una breu etapa a mitjans del noranta ("Para una inmensa minoría"). Després, i fins ara, han optat per l'espectacle més que no pas per la formació (si poguessin, donarien els documentals sobre supermàquines i superenginyeries de La Sexta). Doncs bé, actualment aquesta segona cadena, permetrà emetre una franja en català diàriament... una hora al dia.

S'ha venut la sèrie en DVD però només en castellà i japonès... no en català. Que no s'entengui el multilingüisme, passi, però que no s'entengui del negoci de la nostàlgia, no.
Evidentment, això elimina de soca-rel la reemissió d'aquesta sèrie al segon canal, ni l'emissió de nous dibuixos animats. En aquelles èpoques, llunyanes i oblidades, resulta que TVE emetia molta més programació, i més variada, en català. Els dibuixos animats i la programació infantil en català eren força hores a la setmana, al menys 45 minuts entre setmana (i més, quan els programes diaris Pica Puça van començar a funcionar), apart de la programació dels dissabtes al matí (una horeta). Apart, programació en forma de noticiaris (L'Informatiu, força més modern i àgil que tot el que hem pogut sofrir posteriorment), i quedaven una pila d'hores per emetre dibuixos en castellà a la mateixa cadena, documentals i sèries, sense que hi hagués una programació de 24 hores. Que en prenguin nota, a la TDT.

Aquest vídeo del youtube, ens permet veure els subtítols en castellà. Per tant, es va emetre en castellà, també. Per primera vegada sabem què vol dir la cançó. Sospito que s'emetia en "mejicano", que és com anomeno al doblatge sudamericà. Era divertit aquell doblatge. Ara bé, sabem que actualment la gent odia aquest tipus de doblatge. L'exemple més proper són les dures crítiques contra la traducció que feia Vid quan publicava superherois a Espanya. No deixa de ser més que els residus o el resorgiment d'una actitud ultranacionalista excloent, que en aquell país ha tingut un resorgiment arrel del creixement econòmics, els èxits de l'esport de les élites, i l'odi contra tot allò que soni a varietat (siguin idiomes no castellà o no anglès, siguin costums que no siguin emborratxar-se, siguin els immigrants). La combinació doblatge sudamericà i dibuix japonès era força agradable, perquè transmet sensació de calma i de què pot passar de tot, que la versió en castellà espanyol perd, potser pel to de veu. En tot cas, era una qüestió de varietat. També hi ha molts tipus d'onades als mars.

Hi ha una completa pàgina sobre anime, a la qual tenim accés al doblatge en castellà (mexicà: hei, jo tenia raó: l'anomenen "Mexican Spanish dub") i al català, amb una tal Júlia Otero com a dobladora. La protagonista, Fione, és doblada per Teresa Soler (un nom que no m'és desonegut del tot), i que es veu que també va doblar en segon opció a l'Akane del Doctor Slump (la noia maleducada). No em pensava que al meu primer missatge acabaria parlant de la Vila del Pingüí. Oio. Vicky Martínez va doblar algun personatge, i després va continuar al doblatge d'animes (això és una feina divertida), amb l'¡Obocaman (també del Doctor Slump), i Makoto Kino/Marinera Júpiter o Patricia Kino o Marinera Guerrera de Sailormoon. Tan senzill com és deixar els noms en japonès...

Aquests dibuixos animats, no se sap per què, sempre estaven en pantalla. Dissabtes (¿diumenges també?), un o dos episodis. I algun estiu (1985, potser). Els primers episodis no se sap ningú que els hagi vist.

La quantitat de capítols semblava excessiva. Era abans que les sèries fossin infinites, i s'emetissin dos o quatre episodis diaris. Semblava que hi hagués molts episodis perquè eren uns cinquanta o més, més o menys, el doble de les sèries habituals (26 episodis, mig any, a raó d'un episodi setmanal). Evidentment, la idea és diferent. Si el mitjà és el missatge, la forma implica el fons, en aquest cas, és a dir, que 50 episodis era una forma o format pensat per a emetre's perquè la sèrie durés un anys o,per no cansar la gent, dos episodis setmanals (dissabte, diumenge; o dos en dissabte, tot i que això no era l'habitual en general quan hi havia pocs canals, perquè no caldria avorrir la gent amb dues racions del mateix plat).

La sèrie està basada en El Robinson Suís... Der Scweizerische Robinson de... Johann Rudolf Wyss, potser editor i no escriptor de la novel·la del seu pare, Johan David Wyss (tan senzilles com podrien ser les coses).

El fill sembla ser que va recopilar folklore (època del Romanticisme i del nacionalisme a Europa) i va fer l'himne de Suïssa, el 1811, adoptat com a tal el 1850, amb música copiada del God Save The Queen anglès (britànic?) i de l'himne de Dinamarca (i que ens diu que això d'imitar grans èxits la família ho duia a la sang, com els de Falomir Juegos) . Aquest himne va estar vigent fins el 1961, però era considerat massa conservador:




Va ser, per cert, publicat per Editorial Bruguera, al número 23 de la col·lecció Joyas Literarias Juveniles. Sembla ser que la primera edició, de 1971 valia 15 pts, amb tapa de cartronet dur. Això ens permet fer una idea dels baixos costos de producció abans de la crisi de 1975 (a la resta de món, Crisi del Petroli de 1973). La portada era d'Antonio Bernal Romero, el guió d'Alberto Cuevas Hortelano, i els dibuixos eren d'Alfonso Cerón Núñez. Prenc aquestes dades d'un tebeo de maginemago. Malauradament, segons el seu insà costum, no m'ofereix imatges. Millor, perquè tenien Copyright (C) aquestes tres persones. Compte: sóm al 1971... ho dic perquè el típic comentari és dir que no hi havia drets d'autor a Bruguera en general. Cap a 1971, les coses estaven canviant. Anoteu-lo.

La història, bàsicament, és la següent. Com que les històries a l'estil Robinson Crusoe (segle XVIII) tenien molt d'èxit, van sortir imitadors al llarg del segle XIX i XX. Amb multitud de variants. Entre elles, una família suïssa que viatja a Amèrica. La versió de Bruguera parla d'una illa africana.

L'anime, en canvi, parla d'Oceània. Al menys, a mi sempre m'ho ha semblat. Per tant, és factible pensar que els suïssos anaven cap a Austràlia i no cap a Amèrica.

Vull posar una cosa que surt a continuació del vídeo inicial.



Només els japonesos són capaços de crear aquesta mena d'imatges evocadores, d'aturar l'acció per mostrar una part més pausada de l'existència. No tot és capbussar-se a buscar krill. També cal temps per covar.

També són capaços de crear presentacions inoblidables, cançons que se segueixen recordant (el món del J-Pop i demés hi té a veure), o personatges secundaris o mascotes que es fan estimar.

Repto als guionistes i productors espanyols a crear imatges d'aquest estil. Els espanyols copien, els japonesos creen. Els espanyols tenen por de sortir-se del canon yankee.

Aquí tenim la versió alemanya. Tampoc veig que repeteixin això a les teles alemanyes, tot i que allà sí que hom pot veure L'Abella Maya (aquí també) o Pumuckj (aquí no, i els llibres tampoc perquè si no hi ha tele o pel·li no hi ha llibres):



La versió alemanya té la cançó traduïda (a l'alemany). Hi han ficat alguns inserts, com el gos. Sembla que els japonesos personalitzaven la versió per a cada país (ja ho hem vist en altres dibuixos animats). Per què ho farien? Quin valor afegit té aquesta versió respecte de l'altra?

La sèrie va ser produïda o com es digui al 1981 per Nippon Animation. enllaç amb el catàleg. A DVD per sèrie, podríem tenir una bonica col·lecció realment satisfactòria. Ja us ho dic jo. No cal que li pregunteu al senyor Moliné, si us plau. Us compreu El Gran Libro de los Manga i ho llegiu allà (que ara està de saldo a 6 euros, i encara val molt la pena).

El títol en anglès, tal com surt al catàleg oficial de Nippon Animation és: Flone on the Marvelous Island, on Flone és el nom de la nena protagonista. Destaquem el protagonisme femení, generalment aliè a la tradició occidental fins ben entrada l'epoca de la correcció política i les subvencions per donar presència a l'element femení.

Actors: podem veure al germà petit de l'actor que havia fet de Marco (al 1976 a De Los Apeninos a los Andes; el pequeño ruiseñor japonès). Tothom sempre ha dit que s'asemblava molt.

La protagonista és la mateixa actriu que havia fet de Becky Thatcher a Tom Sawyer.

I el germà gran de la protagonista és el mateix actor que va protagonitzar Tom Sawyer el 1980 . Va pegar una bona estirada en poc més d'un any).

Si voleu saber més sobre els personatges...

Totes aquestes sèries citades, com ja hauríem de saber, formen part d'una mena de Joyas Literarias en Anime, anomenada actualment per Nippon, en anglès "The Classic Family Theater Series" (Les Sèries de Teatre Familiar Clàssic) i que, en origen, a la tele s'havia anomenat World Masterpiece Theater o Meisaku. Segueixen en actiu en la cartera de productes de l'empresa, segons es desprén de la seva web (potser no, perquè les dades semblen acabar al 2007), i alhora són oberts a noves coproduccions, com ja van fer en el seu moment amb Wan Wan Sanjushi o Dartacà i els Tres Mosqueperros (traduït així en català, perquè, aaaah, resulta que "perro" és una paraula catalana sinònima de "gos"). Algunes d'aquestes sèries van ser premiades per The Agency for Cultural Affairs / Excellent TV Programs for Children (Japan). És el cas de La Família Robinson, al mateix 1981.

Si alguna cosa vam aprendre, i que ens ha estat molt útil cada cop que ens hem estavellat contra una platja desconeguda, és que, a l'hora d'abandonar l'emplaçament, l'hem de deixar net i en condicions d'ús per a propers nàufrags. Això apareix al final de la sèrie. Malauradament, aquest missatge no va penetrar, mentre que "l'usar i llençar" sí. Què potser els que van veure la sèrie no són els mateixos que fan de l'antiecologia una forma de vida i de producció i consum?



Del final de cada episodi, recordo les imatges, però no que aquesta fos la música:




Podem seguir parlant.

I ara és el moment, abans que no sigui l'època de la migració:

Que surti el mateix planter d'actors que a Tom Sawyer és normal. Inclús els fons els va fer el mateixos grups: L'Studio Aqua i l'Studio SF. Semblen tonteries, però tot això junt és el que va venir un aire de família. El mateix passa amb la pintura: Studio Paint, el mateix tant de Tom Sawyer com de Marco.

Algunes imatges.

I una pàgina oblidable: allò què dèiem. A Europa, si no és yankee, res. hi ha info sobre una versió de Disney, a penes res sobre la novel·la suïssa i cap cosa sobre l'anime japonès. I en anglès, no sigui que quedem malament. Com no es parlen idiomes al món.

2 comentaris:

Capitan Helecho ha dit...

"Que no s'entengui el multilingüisme, passi, però que no s'entengui del negoci de la nostàlgia, no"
Què gran frase. Recordo aquesta sèrie patir un cicle de repossicions que alternava la programació de "la família Robinson" amb "Biniki la dragona rosa". Quan finalitzaven una, començava l'altra.

Ping Üisí ha dit...

Ah, Biniki, yeli dragon rous... algun dia algú n'hauria de parlar. Potser el Perrito Piloto o un servidor, en Pinguisí, ho podria fer.

Era una època de reposicions, que semblava que no s'acabaven mai. Avui dia, en canvi, no hi ha reposicions però les sèries no acaben mai.