Descobert l'origen del Gegant del Pi

Data Estel·lar Déunidonidet Dimecres 20090218

Un dels dies més importants per mi del que portem d'any.

De ben segur que tota la mainada catalana coneix la cançó del Gegant del Pi: a l'enllaç hi ha la partitura i el so; el karaoke, aquí)

El Gegant del Pi
ara balla, ara balla
El Gegant del Pi
ara balla pel camí.


Menys gent coneix la continuació. on apareix un segon gegant, tant o més suggerent que l'anterior:

El Gegant de la Ciutat
ara balla, ara balla
El Gegant de la Ciutat
ara balla pels terrats.

Jo sempre penso en gegants de les festes de gegants i capgrossos.

Hi ha una continuació de la història que mai no he entès a què fa referència:

La Tintina del Gegant
ara balla, ara balla
------i ja no en sé més; si la trobo ja la hi escriuré-----

Avui, però, m'he trobat davant d'una col·lecció de contes anomenada Rondallari Català, de Susaeta Ediciones. Em recorda a les Rondalles d'Arreu d'Europa... no és el moment de parlar-ne.
Són llegendes o contes o tradicions catalanes. A mi m'agraden aquestes coses. Que si en Pere Sense Por (el protagonista en còmic de la revista El Tatano, el Cavall Fort dels petits), que si en Serrallonga (el còmic bo és el d'Oriol Garcia i Quera, perquè el de Quim Bou té el llast de partir d'una sèrie amb un guió típic de telesèrie de producció pròpia -sang, fetge i el de sempre-; millor ORN), El Comte Arnau (la versió en còmic bona són les dues de Jan, la dels seus contes i la de Superlópez), Guifré el Pilós i les Quatre Barres , el Drac de Banyoles (una altra cançó molt cantada a les escoles: "el monstre de Banyoles", cançó de paisatge gironí però enllaçada des d'un blog del Tinet, el navegador emblemàtic de Tarragona), el Timbaler del Bruc (que apareix a l'aventura del Superlópez amb els Petisos Carambanals, i podem dir que és més sorprenent la seva aparició -fa setmanes que hi penso- que la de Napoleó).


Com que conec una mica la idea del Gegant del Pi: un gegant que va a Barcelona a lluitar contra el gegant de la ciutat... que és moro (mot geodescriptiu d'algú d'orígens pertanyents a una zona indeterminada del Nord d'Àfrica, i no emprat amb intenció peiorativa com els analfabets van fer i els catets universitzats van institucionalitzar). I Hi entro a comprovar-ho. Sí, les imatges tracten aquest tema. El conte no parla de la tintina (que segueixo sense saber a què o a qui es refereix). Em plantejo si no podrien haver adaptar la història per tal que els gegants no es barallessin, per allò de la multuculturalitat i de ser amics de tothom i aquestes coses que no es deu creure ningú però que no són idees pas dolentes. De totes maneres tindrem en compte que la invasió musulmana de la Catalunya Vella va ser breu. I que Barcelona va tenir una ocupació islàmica de menys d'un segle, fins al 801. Al segle X, any 985 hi ha haver una altra invasió, la d'Almansur el Victoriós (De fet, Al-mansur o "Al-Mansur bi-Allah (el victorioso de Dios)", ja significa "el victoriós", perquè aquesta gent no es feien anomenar pel nom sinó pels sobrenoms més rimbombants); d'aquest temps, segle X, és d'on jo crec que podria haver vingut la cançó, si es que és realmente popular i antiga. Llavors governava Borrell II. Per dir-ho així, l'un per l'altra la casa sense escombrar, aliats que esperen ser el primer en fer la punyalada trapera, és Almansur més ràpid. El primer traïdor dels dos va ser un tercer, el Rei dels Francs.

De fet, hi ha versions que situen la història al segle XIX, o amb gent que semblen mossèns o gent d'aquesta vestida de negre corb amb barrets alts del segle XIX... però a mi m'agrada més que això estigui situat a l'Edat Mitjana, o com a molt entre el segle XVI i XVII. En aquest context, el Gegant del Pi pot ser un pagès vestit de pagès, amb una vestimenta com la que apareix al conte. Aquesta roba, els objectes, l'arquitectura i, fins i tot, el rellotge de paret que surt a la pàgina 17 no corresponen amb l'Edat Mitjana sinó amb èpoques bastant posteriors, dle segle XVIII en endavant.

Això del rellotge és important: no és un rellotge de Sol, amb el que m'agraden, i amb la quantitat de rellotges d'aquests que hi ha per tot arreu en cases antigues. Es tracta d'un rellotge amb busques ("agujas del reloj")... és a dir, amb busca per les hores i amb busca per als minuts, i aquesta precisió és bastant posterior a l'Edat Mitjana segons sembla, on no els hi calia saber els minuts perquè els trens no arribaven amb tanta puntualitat com avui dia. De fet, els rellotges amb busques de moviment circular es comencen a veure a les esglésies del 1300 en endavant
I les busques minuteres apareixen a finals del segle XVII,

Los primeros relojes mecánicos no tenían más que una aguja para las horas, generalizándose el empleo de la minutera hacia 1691

que és l'època -XVII-XVIII on semblen situar-se moltes d'aquestes rondalles quan solen llegir-se a diferents llocs, és a dir, entre el final de la crisi econòmica, social i política catalana (i de tot la Corona d'Aragó, excepte el Regne de València) i la revifalla econòmica que fa possible el comerç dels indians a Amèrica, l'eliminació de les institucions d'auto-govern, la prohibició de la llengua, i els inicis de la industrialització primitiva en el tèxtil llaner, per exemple.

A la Wikipèdia en català es pot trobar una versió del Gegant del Pi relacionat amb Cristòfol Colom i els indis que va dur, entre els quals sembla ser que la tradició, desconeguda per a mi, diu que hi havia un gegant negre, i aquest seria un que es va enfrontar en un pressingcatch contra el Gegant del Pi. És a dir, ens situaríem cap al segle XV, any 1493 en endavant. Això caldria aclarir-ho per una Teoria del Cu.Cu en condicions (Teoria de Camp Unificat aplicada a la Cronología Universal).

En l'obra de teatre enllaçada el gegant negre dut per Colom és l'equivalent al Gegant de la Ciutat, perquè és batejat a Barcelona d'aquesta manera. La cançó es pot cantar com l'habitual:

El gegant d'aquí [en comptes d'El Gegant del Pi]
ara canta, beu i menja
El Gegant d'aquí
ara menja com un garrí. [un garrí és un porquet]
El Gegant de la ciutat
ara salta, ara salta
el Gegant de la ciutat
ara salta com un gat!


En aquest cas, el Gegant d'Aquí viu a Mataró.
Aquest text surt d'una obra teatral de Dora Serra i Espada, escriptora d'Horta



Vet aquí una d'aquestes llegendes... No, millor, després del text extret del conte. És que... ja ho veureu...

La canço que li canten en l'obra

I em trobo amb el següent text en aquest conte de Susaeta:

En Fort Farell, més conegut com el Gegant del Pi, era un pagès molt alt i gros que vivia al poble de Caldes de Montbui, en una masia que es deia Can Farell (...) Quan tenia set, anava fins al riu, el riu Mugent(...)

Era de Caldes de Montbui! Això explica que anés caminant fins a Barcelona.

Fort Farell: aquest és el seu nom. En realitat, Farell seria el cognom, perquè són de Can Farell, de la casa dels Farell. Fort... m'ha costat moltes hores adonar-me que volia dir "fort", l'adjectiu que indica fortalesa física. Em sortia: <<"Fort Farell", últim bastió americà abans d'arribar a Califòrnia, una terra aspra i eixuta per on un dia hi passarà el ferrocarril del Pacífic.>>

I llavors he començat a buscar el lloc...

I apareix al Google Earth! Si fiques: "Can Farell" al Google Earth, no s'equivoca: va directe. Ara bé: sorpresa.
Resulta que Can Farell pertany, segons el Google Earth, a Lliçà d'Amunt i no a Caldes. El terme municipal de Caldes començaria a l'Oest de la taca verda.

Però, sí, el lloc existeix.

Més encara: la masia Can Farell avui dia és un restaurant. I això sí que entra en la teoria Cu.Cu perquè és molt lògic: totes les masies van ser abandonades i es van vendre per fer restaurants típics o per fer blocs de pisos al seu voltant (Ca n'Oriach, a Sabadell).

I, més encara, segons el mapa del restaurant masia-restaurant Can Farell i segons les dades de la web, la masia, tot i estar en el mateix lloc marcat pel Google Earth, pertany a Santa Eulàlia de Ronçana i no a Caldes de Montbui ni a Lliça d'Amunt. La mateixa web diu que la masia podria existir des del segle XV, i així entroncariem amb la llegenda relacionada amb Cristòfol Colom, però no amb les molt anteriors. I la família Farell hi hauria viscut precisament en l'època atribuïda habitualment a les rondalles catalanes: de 1638 fins el 1901.

Sempre estem al mateix lloc però institucionalment se'ns plantegen diferents localitats. La meva idea és que el Gegant del Pi estaria empadronat a Llicà d'Amunt perquè hi volia dur els nens a una escola d'allà i així li donaven punts però vivia a una urbanització de Caldes de Montbui (existeix la urbanització Mas Farell, tot i que la família venia de Santa Eulàlia de Ronçana.


També és possible que hagi canviat l'àmbit de cadascun dels termes municipals. I que uns terrenys que antigamente eren de Caldes ara siguin d'una localitat veïna.

Tot i que les èpoques ens tornen a situar, o al segle XV (Colom) o al segle XVII-XVIII, la comarca ens situa al Vallès Oriental a la vora de l'Occidental, en allò anomenat Baix Vallès, o rodalies d'aquest, la més propera al Baix Vallès que, juntament amb Barcelona van ser els territoris assolats per Almansur al segle X.

També podem estar en un joc geopolític de conseqüències insospitades.


Ara sí, una llegenda relacionada amb el Gegant del Pi, amb Colom, els Reis Catòlics (només en parlen del Rei Catòlic, és a dir, d'en Ferran el Catòlic, i això ens hauria de fer pensar sobre relacions institucionals a la Monarquia hispànica del segle XV). De nou es parla de Caldes Montbui. Així doncs, es tracta d'un fet donat per bo. Com és que ningú no m'ho havia dit fins ara? Per a què he anat jo al col·legi si aquestes coses importants no s'hi han tractat?

El Fort Farell. Nascut a Caldes de Montbui. Era tan gran que per caminar feia servir un pi com a bastó. Era pagès i un dia mentre llaurava, un caminant li va demanar una adreça, i en Farell, per indicar-li va fer el senyal aixecant bous i arada. Al Fort Farell o Gegant del Pi se li han atribuït llegendes originàriament pertanyents a altres gegants. A part de la llegenda típica se'n conta una altra: diuen que quan Colom va tornar d'Amèrica va portar un indi negre de mida gegantina. El rei catòlic, impressionat per la mida, va mostrar la seva sorpresa. Els responsables de l'ajuntament li van dir que, no gaire lluny, vivia en Farell, tant o més gran que aquell indi. El van anar a buscar i a l'arribar el volien fer pagar la taxa de llenya, ja que portava el pi, per no pagar va llençar el pi per sobre la muralla. En Farell va engrapar el gegantàs i dient: Aparteu-vos, gent d'Amèrica, que allí on caurà tot ho aixafarà!. I el va fer voleiar i el va llençar enlaire, amb tanta fúria que el va fer retornar a Amèrica. Quan en Farell tornava cap a casa es va ajeure a Collserola, que aleshores era molt més baixa, per tal de dormir. Va fer tant de fred que el pobre Farell va quedar allí petrificat. Avui encara es veu la seva silueta en el relleu que forma la carena.

En aquesta pàgina sobre gegants, parla d'Heracles, a qui jo no consideraria pas un gegant, sinó un paio alt, fortot i ben plantat. Doncs bé, i això no ho sabia: Heracles va fundar Barcelona i també La Seu d'Urgell. I en Gerió va fundar Girona, d'on li vindria el nom! Aquesta web diu que tot això fou escrit en un llibre anomenat De Rerum Hispaniarum, que és possible que no ens soni de res, tot i que potser se'ns va comentar alguna cosa la primera vegada que es feia Literatura Espanyola. El problema és que aquella gent antiga escrivien en llatí, eren de l'Edat Mitjana i mig-cures i tot això els invalida com a autors per a la intelligentsia que ens vol manar. El més curiós és que aquest tipus de mites jo els he llegit com a part de les llegendes del Cicle Artúric... sobre uns gegants fundadors i sobre Josep d'Arimatea i Enees i més coses... però mai no he vist cap referència aplicada al nostre país, perquè no interessa, perquè els intel·lectuals són més analfabets dels que fins i tot semblen i perquè estan plens de prejudicis.

El final té un toc mític. Ara que hi penso... em sona d'haver-lo llegit en algun altre lloc.

Segur que m'he oblidat coses però, per ara, és suficient.

Ah, hi ha per un parell de programes de La Noria amb això.