Data Estel·lar i encara més Divendres 20140919
Copipego alguns extractes d'un article publicat a El Punt Avui del divendres 20140919 i signat per Joan F. Mira.
És molt dur però també molt aclaridor:
Fa un comentari general arrel del quadre de Francisco de Goya y Lucientes, La Familia de Carles IV, conegut pel rei com a El Retrato de Todos Juntos.
He optat per incloure la imatge de ArteTorreHerreros perquè hi incorporen etiquetes de qui és cada personatge del quadre.
D'aquest blog en podem extreure que la crítica de Mira té molt a veure amb una d'antiga:
el pintor les dotaba de una apariencia vívida y un aire de dignidad y decoro como pocos pintores de la época podían alcanzar. Así, si se comparan sus retratos con otros contemporáneos, se puede observar que Goya los pintó notablemente favorecidos, tratando de "servir a sus señores del mejor modo posible". Pese a ello, en el pasado se vio en el cuadro una crítica de Goya a la monarquía, con alusiones al aspecto aburguesado de los protagonistas, que Goya no habría tenido inconveniente en trasladar al lienzo. Se cuenta en ese sentido que Pierre-Auguste Renoir, al visitar el Museo del Prado y ver este cuadro, exclamó: "El rey parece un tabernero, y la reina parece una mesonera...o algo peor, ¡pero qué diamantes le pintó Goya!".
Interessant això de senyalar en color allò que va dir algú.
Extracte de la meitat final de l'article de Mira. Val la pena llegir-se'l i reflexionar-hi i, si cal, actuar, que serà que no.
El fet, però, és que pels fills d'aquests individus ineptes, podrits i malcarats, el poble de Madrid es va fer massacrar el 2 i el 3 de maig del 1808. I d'això en digueren lluitar per la llibertat. Es veu en els altres dos quadros de Goya, la càrrega dels mamelucs i els afusellaments, i els visitants deuen pensar per què es va llançar al carrer aquella gent amb ganivets contra les millors tropes d'Europa, i per què es van fer tallar a trossos i afusellar tan miserablement. Per la pàtria i per la llibertat? Potser. Però els supervivents, pocs anys després, cridaven vivan las caenas en honor d'un rei Ferran VII més fastigós encara que son pare: mireu els retrats. [amb el retrat aquest? amb els fets habituals és suficient] Es van alçar contra l'invasor estranger? També potser, però els francesos eren allà com a amics i aliats, no com a invasors, i
deu anys després d'anar-se'n Napoleó vingueren els “Cent Mil Fills de Sant Lluís” a reinstaurar l'absolutisme, i no hi hagué cap Dos de Mayo (ni tambor del Bruc, ni sitio de Zaragoza ni de la immortal Girona). El poble de Madrid atacà els francesos no perquè s'emportaven la llibertat, sinó perquè s'emportaven els infants reials, els nens del retrat de Goya, els fillets d'aquella increïble i tristíssima parella.
No és cap invenció meua, i no és cap broma. Cal llegir els Episodios Nacionales de don Benito Pérez Galdós. El poble de Madrid ho podia resistir tot, però no que s'endugueren els infants reials: “Es que se van, se los llevan –me dijo un chispero–, y eso no lo hemos de consentir.” Ho podien consentir tot, però això no: per uns infants reials, el poble havia d'obrir les navalles i traure el ganivet. Vingueren els mamelucs amb els sabres, els afusellaments que pintà Goya en un quadre increïble i sublim (i a Goya no li va servir de res ser un patriota: acabà exiliat a Bordeus), els guerrillers amb trabuc, la guerra dita de la independència, i tot el que havia de venir. Però sense l'amor pels infants reials no hi hauria hagut “Dos de Mayo”, festa oficial de la Comunitat de Madrid, glòria de la capital i per tant d'Espanya. Contemplant les pintures de Goya, i hom es pregunta quina idea tenia de la llibertat aquella bona gent: “Eso no lo hemos de consentir.” Pel camí de tornada, fa alguns anys, travessant la Manxa després de visitar el Prado, anava llegint i meditant un article d'Antonio Muñoz Molina, que és un gran escriptor i un espanyol profund. Hi comentava un llibre de Juan Marichal, El secreto de España, i el secret (he rescatat l'article) resulta ser una Espanya civil, tolerant, liberal: “Una larga vocación por fundar un país donde la justicia, la libertad y el progreso sean posibles, donde la pluralidad pueda ser solidaria y la política limpia, y donde la dignidad personal pueda ejercerse con la misma solvencia en el trabajo bien hecho y en la vida pública.” Aquesta és, doncs, l'Espanya secreta, la que no es veu, la fràgil tradició subterrània i amagada. L'Espanya coneguda, la pública i potent, la que es veu cada dia en acció, és l'altra Espanya: la dels quadros de Goya, potser.
Aquest final és confús. ¿Marichar té raó, segons l'assajista Mira? Si la té, hum... en fi... no s'ha aconseguit gairebé res d'aquestes idees. I l'opinió de Mira també em queda confusa amb el final. Segurament sigui una referència fosca al paper negatiu dels poders públics d'Espanya en referència al que anomenen procés sobiranista català de 2014. Aquí tothom escriu i ve a donar-se llustre.
M'interessa més el text assenyalat: la defensa del Rei estil conte: el Rei és bo. Són dolents els consellers. El Rei pot castigar, doncs és el sobirà i ostenta la sobirania en tant que monarca absolut. Són els invasors els que s'equivoquen. Evidentment, falten dades. Les actuacions d'un exèrcit invasor i estranger segurament provocava problemes que invalidaven per la via dels fets, sempre els fets, aquelles idea d'expansió dels drets i llibertats de la revolució liberal francesa.
Hum... Era del Bloc Nacionalista Valencià, és de l'òrbita de Compromís i va ser qui va traduir o com es digui els quatre Evangelis en pla novel·la. Recordo que se'n parlà a la ràdio i que mai no vaig trobar el llibre de desvetllar literàriament el Nou Testament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada