Al descans de la feina miro l'agenda de El Periódico de Catalunya, una de les poques seccions on la manipulació de la realitat és menys dolosa, i em trobo amb la inauguració de l'exposició d'originals de La Família Ulisses a la biblioteca Ignasi Iglesias-Can Fabra. Va ser a les 19h30' (no em digueu mai que no s'escriu així l'hora o arribarem a les mans).
| EXPOSICIÓN: |
La familia Ulises
|
| LUGAR: |
Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra.
C. Segre, 24-32
08030 Barcelona.
|
| CUANDO: |
Del 19 de septiembre al 5 de octubre
|
| HORARIOS: | De lunes a sábado de 10 a 21 h. |
La misma muestra podrá visitarse entre
los días 12 de octubre y 25 de noviembre (sólo domingos) al Palau
Mercader de Cornellá de Llobregat, formando parte de la 28 Muestra de
Cómic a Cornellá.
Vaig veure els sospitosos habituals i d'altres. El que jo coneixia com a Equip Guiralista Habitual el vaig notar ampliat... no era només que hi hagués més, de gent, d'aquesta que treballen en coses de tebeos, no... és que... el calor em feia suar perquè està mal vist engegar l'aire condicionat... està ben vist implantar-lo, crear-ne la necessitat, construir edificis sense cap ventilació i pagar una pasta gansa en una instal·lació i una tecnologia que repta l'ecologia i l'entropia... però està molt mal vist pagar l'electricitat d'engegar l'aire... quan més suo més penso i viceversa... no era curiositat. No vaig gairebé enlloc on hi hagi merament curiosos. Efectivament, hi havia un grupet de gent que s'afegien al primer grup. Això, de per si, ja va ser interessant.. allò de la Teoria de Xarxes Socials... oh, és cert, això només l'interessava a un professor de Sociologia.
L'acte va estar bé. El grafòpata Lluís Giralt va explicar una història que podria ser la de tants: a casa es compraven TBOs, se'n llegien, es col·leccionaven durant un temps... però, a l'hora de desfer-se'n, sempre intentava conservar-los... "era un tresor"... i posteriorment, en adonar-se que hi havia números força més antics... va comprar-ne els que va poder... fins que un dia va aconseguir un original... i a partir d'aquí el que ja no és una historia de tants... ha aplegat una gran quantitat d'originals de La Família Ulisses, i li ha agradat veure'ls penjats perquè no li cabien a les parets de casa. Simplement una dada: té la que és considerada com a primera historieta -La Posada de los Asnos Veloces-. Poca broma... tot i que vaig sentir que hi havia -en una vitrina y en portada de revista i no com a original- una historieta publicada al 1936 amb una historieta que segons algú que em sonava (podria ser J.L.Martín, el de El Jueves) deia haver conegut en una versió posterior... "on també Treski fa el mateix". No puc explicar-ho perquè no m'hi vaig fixar, ni la meva vista ni la meva suor ni el meu cansament -feina i trens en desastre continu- no m'ho permetien.
Hi havia en Blanco... Ibarz... el d'aquells personatges petitons -a mi m'ho semblaven- i una mica elegants -ídem-. Havia dibuixat aquesta sèrie quan en Benejam ja no podia. Guiral no va poder treure-li gran cosa: que ell era un treballador que va fer el que l'editor li va demanar quan li va interessar continuar la sèrie, però que no la va firmar per respecte a Benejam. Sí, molt emotiu... però després no ens queixem del poc interès generalitzat per la historieta quan els propis protagonistes no volen parlar, exageren la modèstia i s'amaguen quan li cauen els focus. Volia haver-li dit que jo tinc l'àlbum Barcelona de Blanco... una meravalla... que segueix l'estela d'Opisso, el dibuixant de multituds del TBO... tot i que segurament que Ediciones B-Grupo Zeta va pensar més en Wally que en Opisso... era cap el 1991-1992. En un país normal, amb editorials normals, una ciutat turística com Barcelona tindria sempre a la venda postals basades en Opisso i en Blanco, de mil mides i formats i preus. I se'n vendrien. Llàstima que em faltin cinc-cents mil euros per muntar una empresa. Una mica per timidesa i una altra garratibat pel seu testimoni tan anticlimàtic no hi vaig parlar.
Hi ha va haver una d'aquestes coses rares que succeeixen en aquests actes... dos frikis però d'edat més avançada van dir que on eren els cromos, les figuretes, els plumiers i els caputxons de llapis, és a dir, "el material" en les seves paraules... o el merchandising, en la paraula emprada actualment (una mica impròpiament potser). Ells havien fet una exposició al 1991. Però deien que ara es considerava aquesta del 2012 com la primera. En tot cas, les xifres cante :21 anys, 2 exposicions de la família més popular durant dècades de la historieta espanyola, desitjada per moltes famílies cada setmana.
A l'acte hi va intervenir un familiar d'en Benejam, potser un fill, en representació de la família... en Guiral sempre sap dotar aquests actes del puntet familiar... va parlar molt bé, molt clar i molt bàsic. El seu discurset de 3 o 4 minuts hauria de ser conegut... perquè va dir 4 o 5 coses normals. Que la postguerra era molt dura -en comparació amb els temps actuals de la crisi 2008-2012 i ja veurem-, que no hi havia gairebé res, i que amb gairebé res, "en un local del carrer Aribau que si voleu us porto" (és una forma de parlar, sospito), com dient que era un taller petit i de mala mort, els editors, van saber rodejar-se dels millors dibuixants i ninotaires. I va acabar amb que en temps difícils pot sortir una idea bona, una revista, alguna cosa feta sense gaires recursos, però que té èxit. És a dir, va donar un curiós missatge d'esperança en temps de crisi. També va dir que Benejam havia nascut a Ciutadilla (Menorca) però que era "un senyor de Barcelona", que és una expressió que no sé ben bé què significa però que ja havia llegit temps abans d'altres persones. Anava amb un barret i la gent el saludava: "bon dia, senyor Benejam". I que amb els seus dibuixos alimentava dues famílies, la seva i la de la tieta, perquè vivien junts... atenta a la següent frase de la normalitat: "perquè això de viure junts era habitual fa anys"... és que sembla que ara tothom viu independent amb 18 anys, amb tupperpares, grups i parelles, i que els pisos pasteres i les pensions de rellogats són cosa dels immigrants que han vingut a robar... o que com és possible que encara no tinguis un supercotxe i no tinguis un pis... que després no pots pagar perquè era impossible i tothom ho sabia.
Allà, quan ja goso de parlar amb algú, després de revisar -no de llegir- les planxes originals: tinta negra, tinta blanca tipus tipp-ex per pintar ratlles blanques sobre negres o per convertir en línies discontínues allò que era una línia negra contínua (un efecte i un recurs que mai no he entès)... sense indicació de colors; cap pàgina era acolorida. Sense restes de llapis. I un paio somrient a qui identifico geogràficament -amb el lloc a l'estrada i l'esdeveniment- em reconeix i em diu pel malnom internàutic... Però jo no recordo el seu... fins després de dir-li-ho... i fins que no estava a punt d'entrar a casa no vaig entendre quina relació tenia perquè, sí, és clar, era de "l'organització" però hi havia una cosa més... I estava relacionat amb una altra exposició, la del Cu-Cut... i un llibre sobre el tema que em ronda cada cop que entro en una llibreria... però que ¿pot ser millor que els llibres de la Caixa de Pensions que regalaven als anys 70-principis dels 80? Ah, quins temps, quan el país era més pobre i les caixes d'estalvis, no només existien, sinó que regalaven coses culturals als clients, en comptes de ser els clients qui els llencessin seixanta-mil milionets de no-res a canvi de permetre'ls seguir desnonant els del paràgraf anterior.
I se m'acut de dir: "ho he vist en un parell de ratlles del Periódico". Resposta múltiple: "no lliguen que el seu grup editorial publica aquests tebeos i que és propaganda del seu negoci". I això amb el diari que sabem del cert que sí que en va fer esment.
Al tren de tornada -que em va anar bé, que no significa obligatòriament que funcionés bé... igual un horari inadecuat del tren em va beneficiar-, vaig pensar...si m'ho haguessin dit... o als que tenen blogs... però, total, si això ho llegeixen quatre gats... i ja sabem que en realitat a aquestes coses, de qualsevol tema i matèria no hi van més de trenta assistents.
Al vespre següent obro el correu electrònic... abandonat, ja veus tu, tres dies, per cosa que a la feina hi ha feina... i resulta que "dos dies abans" m'havien enviat informació sobre el tema. I que "dues hores abans" parlen sobre una expo anomenada "Adéu, Espanya", sobre acudits de premsa relacionats amb l'Estatut. Es tracta d'una mostra del 2011 que han revifat potser pel folklore aquest de la manifa independentista... amb Duran i Lleida, Jordi Pujol (amiguets del PP i d'Aznar durant 8 o 10 anys) i Artur Mas (qui va retallar l'Estatut del 2009 en pla botifler). Diuen, però, que té relació amb l'Any Maragall (del poeta Joan Maragall: La Vaca Cega, Oda a Espanya i Adéu, Espanya... de la selec).
Anoto les dades:
La Biblioteca Central Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat es la encargada de acoger la muestra, coordinada por Jaume Capdevila, que pasó por el Colegio de Periodistas de Cataluña el pasado, coincidiendo con la celebración del Año Maragall.
L'acte va estar bé. El grafòpata Lluís Giralt va explicar una història que podria ser la de tants: a casa es compraven TBOs, se'n llegien, es col·leccionaven durant un temps... però, a l'hora de desfer-se'n, sempre intentava conservar-los... "era un tresor"... i posteriorment, en adonar-se que hi havia números força més antics... va comprar-ne els que va poder... fins que un dia va aconseguir un original... i a partir d'aquí el que ja no és una historia de tants... ha aplegat una gran quantitat d'originals de La Família Ulisses, i li ha agradat veure'ls penjats perquè no li cabien a les parets de casa. Simplement una dada: té la que és considerada com a primera historieta -La Posada de los Asnos Veloces-. Poca broma... tot i que vaig sentir que hi havia -en una vitrina y en portada de revista i no com a original- una historieta publicada al 1936 amb una historieta que segons algú que em sonava (podria ser J.L.Martín, el de El Jueves) deia haver conegut en una versió posterior... "on també Treski fa el mateix". No puc explicar-ho perquè no m'hi vaig fixar, ni la meva vista ni la meva suor ni el meu cansament -feina i trens en desastre continu- no m'ho permetien.
Hi havia en Blanco... Ibarz... el d'aquells personatges petitons -a mi m'ho semblaven- i una mica elegants -ídem-. Havia dibuixat aquesta sèrie quan en Benejam ja no podia. Guiral no va poder treure-li gran cosa: que ell era un treballador que va fer el que l'editor li va demanar quan li va interessar continuar la sèrie, però que no la va firmar per respecte a Benejam. Sí, molt emotiu... però després no ens queixem del poc interès generalitzat per la historieta quan els propis protagonistes no volen parlar, exageren la modèstia i s'amaguen quan li cauen els focus. Volia haver-li dit que jo tinc l'àlbum Barcelona de Blanco... una meravalla... que segueix l'estela d'Opisso, el dibuixant de multituds del TBO... tot i que segurament que Ediciones B-Grupo Zeta va pensar més en Wally que en Opisso... era cap el 1991-1992. En un país normal, amb editorials normals, una ciutat turística com Barcelona tindria sempre a la venda postals basades en Opisso i en Blanco, de mil mides i formats i preus. I se'n vendrien. Llàstima que em faltin cinc-cents mil euros per muntar una empresa. Una mica per timidesa i una altra garratibat pel seu testimoni tan anticlimàtic no hi vaig parlar.
Hi ha va haver una d'aquestes coses rares que succeeixen en aquests actes... dos frikis però d'edat més avançada van dir que on eren els cromos, les figuretes, els plumiers i els caputxons de llapis, és a dir, "el material" en les seves paraules... o el merchandising, en la paraula emprada actualment (una mica impròpiament potser). Ells havien fet una exposició al 1991. Però deien que ara es considerava aquesta del 2012 com la primera. En tot cas, les xifres cante :21 anys, 2 exposicions de la família més popular durant dècades de la historieta espanyola, desitjada per moltes famílies cada setmana.
A l'acte hi va intervenir un familiar d'en Benejam, potser un fill, en representació de la família... en Guiral sempre sap dotar aquests actes del puntet familiar... va parlar molt bé, molt clar i molt bàsic. El seu discurset de 3 o 4 minuts hauria de ser conegut... perquè va dir 4 o 5 coses normals. Que la postguerra era molt dura -en comparació amb els temps actuals de la crisi 2008-2012 i ja veurem-, que no hi havia gairebé res, i que amb gairebé res, "en un local del carrer Aribau que si voleu us porto" (és una forma de parlar, sospito), com dient que era un taller petit i de mala mort, els editors, van saber rodejar-se dels millors dibuixants i ninotaires. I va acabar amb que en temps difícils pot sortir una idea bona, una revista, alguna cosa feta sense gaires recursos, però que té èxit. És a dir, va donar un curiós missatge d'esperança en temps de crisi. També va dir que Benejam havia nascut a Ciutadilla (Menorca) però que era "un senyor de Barcelona", que és una expressió que no sé ben bé què significa però que ja havia llegit temps abans d'altres persones. Anava amb un barret i la gent el saludava: "bon dia, senyor Benejam". I que amb els seus dibuixos alimentava dues famílies, la seva i la de la tieta, perquè vivien junts... atenta a la següent frase de la normalitat: "perquè això de viure junts era habitual fa anys"... és que sembla que ara tothom viu independent amb 18 anys, amb tupperpares, grups i parelles, i que els pisos pasteres i les pensions de rellogats són cosa dels immigrants que han vingut a robar... o que com és possible que encara no tinguis un supercotxe i no tinguis un pis... que després no pots pagar perquè era impossible i tothom ho sabia.
Allà, quan ja goso de parlar amb algú, després de revisar -no de llegir- les planxes originals: tinta negra, tinta blanca tipus tipp-ex per pintar ratlles blanques sobre negres o per convertir en línies discontínues allò que era una línia negra contínua (un efecte i un recurs que mai no he entès)... sense indicació de colors; cap pàgina era acolorida. Sense restes de llapis. I un paio somrient a qui identifico geogràficament -amb el lloc a l'estrada i l'esdeveniment- em reconeix i em diu pel malnom internàutic... Però jo no recordo el seu... fins després de dir-li-ho... i fins que no estava a punt d'entrar a casa no vaig entendre quina relació tenia perquè, sí, és clar, era de "l'organització" però hi havia una cosa més... I estava relacionat amb una altra exposició, la del Cu-Cut... i un llibre sobre el tema que em ronda cada cop que entro en una llibreria... però que ¿pot ser millor que els llibres de la Caixa de Pensions que regalaven als anys 70-principis dels 80? Ah, quins temps, quan el país era més pobre i les caixes d'estalvis, no només existien, sinó que regalaven coses culturals als clients, en comptes de ser els clients qui els llencessin seixanta-mil milionets de no-res a canvi de permetre'ls seguir desnonant els del paràgraf anterior.
I se m'acut de dir: "ho he vist en un parell de ratlles del Periódico". Resposta múltiple: "no lliguen que el seu grup editorial publica aquests tebeos i que és propaganda del seu negoci". I això amb el diari que sabem del cert que sí que en va fer esment.
Al tren de tornada -que em va anar bé, que no significa obligatòriament que funcionés bé... igual un horari inadecuat del tren em va beneficiar-, vaig pensar...si m'ho haguessin dit... o als que tenen blogs... però, total, si això ho llegeixen quatre gats... i ja sabem que en realitat a aquestes coses, de qualsevol tema i matèria no hi van més de trenta assistents.
Al vespre següent obro el correu electrònic... abandonat, ja veus tu, tres dies, per cosa que a la feina hi ha feina... i resulta que "dos dies abans" m'havien enviat informació sobre el tema. I que "dues hores abans" parlen sobre una expo anomenada "Adéu, Espanya", sobre acudits de premsa relacionats amb l'Estatut. Es tracta d'una mostra del 2011 que han revifat potser pel folklore aquest de la manifa independentista... amb Duran i Lleida, Jordi Pujol (amiguets del PP i d'Aznar durant 8 o 10 anys) i Artur Mas (qui va retallar l'Estatut del 2009 en pla botifler). Diuen, però, que té relació amb l'Any Maragall (del poeta Joan Maragall: La Vaca Cega, Oda a Espanya i Adéu, Espanya... de la selec).
Anoto les dades:
La Biblioteca Central Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat es la encargada de acoger la muestra, coordinada por Jaume Capdevila, que pasó por el Colegio de Periodistas de Cataluña el pasado, coincidiendo con la celebración del Año Maragall.
|
EXPOSICIÓN: |
Escolta, Espanya!... ep, que hi ha algú? (¡Escucha España!... hey, ¿qué hay alguien?)
|
|
LUGAR: |
Biblioteca Central Tecla Sala
Av. Josep Tarradellas, 44.
08901 L'Hospitalet de Llobregat
|
|
CUANDO: |
Del 17 de septiembre al 11 de octubre
|
|
HORARIOS: |
Lunes, de 15.30 a 21h. De martes a viernes, de 10 a 21h.
Sábados, de 11 a 14h y de 15 a 21 h.
|
No indica que hi hagi cap acte de presentació.. hum... anem tard perquè m'envien la informació el 20120920 i va començar el 20120917.
I m'havia dit un que volia passar desapercebut... "i aquest any tenim un cap de premsa-cap de premsa"... Vaig pensar en un periodista... de fet, en un en concret... que ara que caic no hi era! Però resulta que, preguntant-me, no pel què, no pel contingut, sinó pel qui m'ha enviat allò i coneix la meva adreça... en arribar al final del missatge el trobo: el mateix que apareix a Premsa de Ficomic... a qui dóna o treu pulseretes que atorgen superpoders als salons del comic...
I li dono voltes a l'empresa ("col·lectiu") que s'anomena Tantatinta.cat (tot i que la informació l'envien en castellà i res en català... punt cat), que no associo a CaricArt 2012 que era el nom que jo em pensava que era l'empresa organitzadora d'actes tebeístics... sembla més aviat la marca sota la qual emparen els actes i exposicions al llarg de l'any... Tantatinta.cat són els que hi ha al darrere... i la seva adreça, al bell mig del Casc Antic (envellit, segons em van comentar una vegada) d'una ciutat vallesana: TANTATINTA - c/ Josep Armengol, nº 1, 3º 5ª, Barberá del Vallés, 08210, España
Em pregunto què passa al Vallès, què ha passat tradicionalment... no sembla un lloc especialmente agradable a la historieta però hi ha hagut una pila d'autor, des de Folch i Camarasa a Palau-Solità i Plegamans, a Escobar a Granollers que hi han viscut. O l'estrany cas d'en Coll i d'altres del TBO (que no he pogut copsar mai): van sortir en un programa a la Televisió Sabadell (potser cap al 1990... recordo la pregunta del presentador: "aprofiteu per fer preguntes ara, que són vells i potser és l'última oportunitat que teniu"... brrrr... potser això em va marcar a l'hora de fer preguntes en llocs així). Quan es feien els pisos últims de Campoamor, que es diuen "de la Granja del Pas", perquè Campoamor és un barri obrer i que taca i l'afany de gentryficació destrueix el lligam de classe social (però no les seves causes objectives econòmiques i laborals, alto!), hi ha haver durant anys un mur al voltant de les obres amb dibuixos de Coll... si ens anem a la Creu de Barberà, trobarem el bar Barcelona'92, amb un dibuix d'un cambrer d'estil Coll... i al centre de Sabadell hi ha l'altra seu de l'Escola Joso; durant molt de temps un mercat de compra-venda de tebeos potable (en el bon sentit); la mateixa localitat surt esmentada en alguna vinyeta final de Mortadelo y Filemón, i apareix una foto manipulada i borrosa potser de la Casa Gorina en un Fanhunter ... Podríem seguir amb localitats vallesanes i el seu vincle tebeístics o historietístic (a Terrassa es va publicar una longeva i oblidada revista de la qual no us puc dir el nom perquè no trobo el llibre on se'n parla). A Badia, la biblioteca conservava una de les poques còpies de cert tebeo de Pafman... De Montcada i Reixac se n'ha parlat en relació amb Jorge (autor de Doña Urraca). A La Llagosta hi havia Alvagraf, impremta vinculada als comics, no sé per què, i si veiessiu el carrer de pur polígon industrial mig abandonat, ningú no s'ho pensaria.... Al costat hi ha Parets del Vallès, és a dir, els tallers del Grupo Zeta, sobre les cendres de la Ilion mítica, del bunker dels tebeos de l'Editorial Bruguera. De Castellar del Vallès surt l'única edició de Cuto, de Jesús Blasco. Al menys, així ho indica el que jo em vaig comprar a Barcelona... i la impremta era a Ripollet...
La llista no és exhaustiva ni molt menys.
Hi ha alguna cosa que no sé sobre el vincle misteriós entre el Vallès Oriental i el Vallès Occidental i els tebeos. El vincle és misteriós en tant no hi ha tradició actual lectora al Vallès. Ni hi ha grans possibilitats de compra i lectura. Ni ganes ni interès per part de la seva població. No és com als llocs on li cremen les banyes a un toro, no. És una cosa minoritària. Cultura, en dieu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada