En la mort de Salvador Giner: una anàlisi sociològica d'urgència

Data Estel·lar sense espera Diumenge 20191020

Notícia del 20191019-

Entro al Vilaweb per llegir com Vicent Partal justifica la violència dels seus malcriats mentre segueix protegit per les altes instàncies del Règim, i li fan la garagara com a "pioner" del mitjans de comunicació digitals. Tela marinera: doncs ja sabem que ara muntaran un grup de "Mares de la Plaça Urquinaona" per tenir una altre greuge inventat a reivindicar (ja ha sortir una mare a La Sexta Noche):

El fet preocupant de debò, en aquest moment, és la campanya de criminalització de la nova generació de joves, dels nostres xiquets, les vostres nétes, els nebots i nebodes, els fills i les filles dels vostres amics, que fa dies que planten cara sense defallir a l’autoritarisme i a la inenarrable violència policíaca de què som objecte als carrers de les nostres ciutats. A una violència policíaca que tothom pot veure que ha arribat a extrems més acostats als excessos habituals d’una dictadura que no pas a allò que és justificable en cap democràcia per a controlar l’ordre públic. 

I allà trobem, tot d'una, l'esment a la mort del sociòleg Salvador Giner. Per a qui no els coneguin, que serà tothom, es tracta del Sociòleg Oficial de Catalunya. Tenia un llibre molt gruixut que estava a la biblioteca de la uni. 

Evidentment, per molt important que fos i per "més petit que fos aquest país, Catalunya", mai no va trepitjar la Facultat per fer ni una classe ni una conferència. Dic jo que no estava prohibit que anés a altres universitats... a la tele i la ràdio, ocasionalment sí.

Citem la notícia i, si ens demanen retallar-la, doncs ho farem: 

El sociòleg Salvador Giner (Barcelona, 1934) s’ha mort avui a Barcelona a 85 anys, segons que ha informat en un comunicat l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), de la qual fou cofundador i president. També fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Sociologia (FES), que va presidir del 1987 al 1990.
Llicenciat i doctor en Sociologia per la Universitat de Chicago, llicenciat en Dret per la UAB, amb estudis de postgrau en la Universitat de Colònia i catedràtic emèrit de Sociologia de la UB, Giner va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l’any 1995.
La seva rellevància cultural, social i científica va arribar al seu cim quan va assumir la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el 2005. En fou president dues legislatures, fins al 2013. Després, va assumir la presidència Joandomènec Ros, que era vicepresident del seu equip i encara avui és el president del IEC. El lema de Giner per a l’acadèmia catalana era: ‘‘Un país, una cultura, una llengua, una acadèmia’.
Durant aquests vuit anys, Giner va haver d’afrontar la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut o els atacs constants contra la llengua catalana. En aquest context, el sociòleg creia que l’actitud predominant entre els científics i intel·lectuals d’Acadèmia era el compromís amb un estat propi: “Sense el IEC no podríem aconseguir la independència”, va dir, alhora que defensava que en una Catalunya independent el català hauria de ser hegemònic, i l’espanyol, cooficial.

Va publicar una vintena de llibres entre els quals trobem: La democràcia: carta oberta a un ciutadà (Ariel, 1996); El futur del capitalisme (Edicions 62, 2011); Georg Simmel: la fundació de la sociologia analítica (UOC, 2013); L’interès comú (Empúries, 1990) i Manual de civisme (Ariel, 1998) amb Victòria Camps; La societat catalana (Generalitat de Catalunya, 1998); Sociologia (Edicions 62, 1998); i l’últim: El futur de la religió; fe, humanisme i raó (Herder editorial, 2017). El 1971, encara en dictadura, va publicar l’assaig L’estructura social de la llibertat (Edicions 62, col·lecció L’escorpí).

La trajectòria és típica de l'stablishment: primer es cap dels espanyols, i després passa a dir que vol la independència, de diferents maneres: mana a l'IEC, que passa per ser una institució més odiosa inclús que la RAE, de la qual copia tots els seus errors i marca encara més l'empremta nacional o nacionalista (és el mateix). 

Sempre al capdamunt del poder, en càrrecs catedraticis i directius, sempre jubilat però en actiu (cobrant), representa el tap del poder en totes les institucions. 

"Els carrers seran sempre nostres"... és clar, les instittucions són sempre seves i els que hi entren a cobrar (a ser adorats cobrant com si fessin unes gran contribucions i s'esllomessin) són els que a) han estat passats per l'adreçador i b) els que passen pel colador, no sigui que no procedeixen dels pobles, famílies i classes socials adients. 

Ara bé, no diem que el sociòleg Giner o analista de la realitat, com volen els periodistes que ho siguin tots els entrevistats, fos desinformats, babau o estrictament mal intencionat, sinó que és fruit (conseqüència) alhora que origen o causa de la sopa social i cultural en la que va viure. 

No estic fent una crítica a ell individualment, sinó que el faig servir com a exemple de la construcció de les élites (n'hi ha de tants tipus), dels líders d'opinió, d'aquells que poden dir alguna cosa a la Societat. No és una  qüestió merament (i ara) de competència sinó d'estar pegat al poder. 

Uns extractes només del monotema, preguntat per Enric Català a El Diario.es al 20150608. Sospito que l'entrevista té a veure amb aquella recerca de referents intel·lectuals i líders d'opinió que fa la premsa per trobar "els seus" per als seus lectors, més que la promoció del llavors nou llibre: 

La solución federalista es buena. Como no soy político puedo decir tranquilamente que si somos separatistas el acuerdo (de compromiso) será la federación. Es un poco maquiavélico, pero pidiendo mucho podríamos llegar a cierta solución federalista. Un buen federalismo es el de la Unión Europea. El de Estados Unidos. El de Alemania.

Tampoco creo mucho en esta posibilidad, porque en España no hay federalistas. En el País Vasco casi no quedan. En Catalunya hay pero en Madrid, no. En Andalucía hay bastantes regionalistas andalucistas. Pero muy pocos que crean seriamente en una federación hispánica. Curiosamente en Portugal hay bastantes, pero muy lejos de ser suficientes para entrar en la necesaria federación ibérica.

La manera de obtener la federación es pedir la separación y el resultado final será algo intermedio. En un proceso que puede durar cinco u ocho años, o más.(...). Siempre voto condicionalmente, en todo caso. [en referència que va votar la CUP, tot i que "són una mica infantils"(...)

Los catalanes tienen que entender que económicamente somos una región de España, políticamente somos autónomos y culturalmente somos una nación. Somos una nación cultural, lingüística, mental, de actitudes. Es una sociedad tridimensional.

Tenemos tres dimensiones que no sabemos poner juntas. Política, económica y cultural. Somos una vieja nación europea. Tenemos más de mil años pero somos una región económica española, integrada totalmente y, después, somos una autonomía política. En otros países, estas tres dimensiones encajan. Aquí, no. Esto nos hace esquizofrénicos. Genera buenos poetas y gente melancólica, o también gente que confunde el Barça con la patria, y es momentáneamente feliz.(...)

(...)Los pueblos buscan la identidad, no la esencia. Marx se equivocó en eso. Creyó que la identidad era una superestructura y que la realidad era la economía, pero no es así. En Catalunya está clarísimo. Nuestra lengua es estructural. Crea poder, economía, elecciones, mapas, exigencias territoriales. Vas más allá de la Franja y no se habla catalán; ni los aragoneses son catalanes.

A veure si algú m'explica el paràgraf final: la llengua és estructural ¿? i va més enllà del seus límits de parla...