20190331

La decadència de Sabadell convertint-se en un barri

Data Estel·lar portalada Diumenge 201903031

Copiem, sense més, l'entrevista que Albert Segura fa a Lluís Monge i Presència, regidor del PSC a Sabadell i a Barberà del Vallès: la fi d'una era.  Font: diari Naciódigital.cat del 20190321


Potser en un futur comentarem el que diu, potser ho comentarem a continuació. A destacar: Sabadell perd identitat... Per a afegir, això va començar a passar de manera clara amb el PSC de Manel Bustos i Lluís Monge al capdavant, i la seva política única d'especulació immobiliària sense parar, de destrucció del poc patrimoni històric i l'inici de la fi del "rodal", aquest concepte tan sabadellenc que ens fa creure que vivim rodejats de camp quan és fals: especulació al Parc Central (ja iniciada amb Farrès d'ICV-EUiA i tothom), Ikea a Sant Pau del Riu-Sec... CAPs privatitzats com el de Ca N'Oriac, incapacitat per influir en tenir un hospital públic o dos, i un CAP d'urgències-hospital a Sant Fèlix...  ¿Va muntar una gran vida cultural a Sabadell l'ajuntament de Monge i Bustos?

Després va arribar l'amuntegament de partits, i té raó Monge quan diu: "heteropatriarcat i bustisme" i ja no saben dir res més.

Ara, l'alcalde de l'ADENC no ha mogut un dit per evitar la destrucció del "rodal" que dona a Santiga i Can Roqueta amb una gran muralla negra que ho tapa tot sobre el Ripoll i un moviment immens de terres, tot fet en tres o quatre setmanes de març, localitzat just sobre l'ominosa nau industrial d'Eurobeta Internacional/Transportes Souto en una carretera local i petita sempre col·lapsada, i a metre i mig del riu que tothom diu que protegeix: l'adreça d'Eurobeta diu que és de Barberà... on governava el PSC de Monge anys enrera, amb els seus antics companys. Tothom protegeix el Ripoll i, per això, l'omplen de ciment, formigó, trailers, naus industrials i asfalta, això sí, per als carrils bici i els corredors. 

Ni a Barberà ni a Sabadell ningún no es va queixar: ni pel que van fer el seus ajuntaments respectius ni per l'impacte de l'ajuntament veí... i això ens indica molt sobre la decadència.  En Monge mirava cap a Barcelona quan estava a Barberà, i no veia Sabadell per enlloc. I van construir-especular a Barberà  tapant els accessos i la vista cap els carrers de la Creu de Barberà, barri sabadellenc d'origen barberenc. Tot això són, amb d'altres, elements que fabriquen decadència.

L'entrevista és una demostració que un partit és una empresa i que mouen els seus treballadors a l'ajuntament que calgui, a seguir cobrant. La primera porta giratòria és la del propi partit en diferents localitats. Quan era a Barberà, ignorava Sabadell. A l'entrevista, diu que estava encantat de poder tornar "a la seva ciutat", que és Sabadell. Entremig va servir, ell i tota la seva generació i, com veiem, a l'entrevista, l'aparatchik Marta Farrès, per taponar qualsevol entrada de gent que ells no controlessin, i ho van fer i ho fan amb èxit per a ells, però mai per al bé públic.

Per edat, és que li toca jubilar-se anticipadament: té 62 anys.

Entre el lideratge for i piramidal al qual atribueix totes les virtuts i el govern-desgovern dels activistes en despatxos convertits en barricades contra l'exterior i contra els socis de govern, hi ha moltes possibilitats.

La llei diu que l'Alcalde és Alcalde-President, així que és qui posa i treu a qui sigui, però això no implica que sigui un rei absolutista d'una ciutat-estat i que la seva caiguda comporti la caiguda del govern, del partit i de la mateixa ciutat.

Decadència i desfeta en pols fins que no entenguin, i no ho volen entendre, perquè hi ha un negoci gran que no podem veure des de fora que cal:

a) Mantenir u augmentar la part natural i ecològica que resta a la comarca del Vallès Occidental.
b) Actuar com el que és: una ciutat supramunicipal vallesana que engloba Sabadell, Sant Quirze, Polinyà, Santa Perpètua, Castellar Barberà, Badia, Cerdanyola i Ripollet, com a mínim, i potser Montcada i Reixac
c) Que la piràmide és una estafa i no un sistema de govern. Que els governs han de ser transversals i participatius. Que els noms de carrers no els poden posar els llestos sinó que cal que vinguin dels veïns, en cas que sigui tan important canviar-los.
d) Que la vertebració territorial de la ciutat cal fer-la amb un metro vallesà que no és aquesta excusa pollosa i marejant del "Metro del Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat". Un metro que arriba a barris, a centres comercials, centres de ciutat, a polígons industrials i a hospitals i altres centres d'interès, com Terrassa (si es vol afegir, i li convindria) i a zones importants de Barcelona (no a "la plaça Catalunya") sinó a l'Hospital de Sant Pau, a la Zona Franca (centre funcionarial i polític de la Generalitat des del 2021), i altres espais. Tot això faria que els moviments es fessin en 10-15 minuts. Ja en parlarem. Oh, sí, que calen diners, igual que us els heu embotxacar en casos Mercuris, en llaços, banderes, obres públiques, Ikeas, etc, etc.
Lluís Monge: «Quan va esclatar el cas Mercuri, tots els que érem allà vam morir»
L'exregidor del PSC a Sabadell, que va treballar al costat de l'exalcalde Manuel Bustos, posarà punt i final el proper mes de maig a la seva activitat política
 per Albert Segura, Sabadell,  20190331 

Lluís Monge deixarà l'acta de regidor al maig després d'una llarga trajectòria a l'Ajuntament de Sabadell | Albert Segura
Lluís Monge (Sabadell, 1957) posarà aquest proper mes de maig punt i final a la seva activitat política. Ho farà després d’haver arribat a ser tinent d’alcalde de Presidència de l’Ajuntament de Sabadell durant el mandat de Manuel Bustos, i d’haver acabat l'actual mandat com a regidor no adscrit, després de la trencadissa que va protagonitzar amb el fins fa poc el seu partit, el PSC. A les portes dels seus darrers dies a l’Ajuntament, parla del seu pas per la política sabadellenca en una entrevista a NacióDigital, des de la seva arribada, el pas del cas Mercuri, el futur del PSC i l’anàlisi d'un mandat mogut.

- La política i vostè han anat de la mà durant dècades.

- Quan va morir Franco jo tenia 18 anys, i sempre havia col·laborat amb l'única força que a Sabadell feia oposició real al franquisme, les Joventuts Comunistes de Catalunya. Amb la transició, i per casualitats de la vida, vaig passar a ser delegat d’assistència al menor a l’Ajuntament de Barberà del Vallès, però sempre he viscut a Sabadell. Allà vaig conèixer una persona del PSC que em va proposar col·laborar amb ells.

- I s’hi sentia còmode, amb les sigles?

- Jo seguia el Front Nacional de Catalunya, però es van diluir i la referència més clara d’un nacionalisme progressista era en Josep Pallach, del PSC. Havia simpatitzat amb el partit perquè em semblava una opció real de no crear unes “dues Catalunyes”, des d’una òptica nacional i progressista. Així, des del 1987 vaig fer de regidor a Barberà, compatibilitzant la delegació d’assistència als menors, i al final vaig quedar-me de manera exclusiva allà, on vaig assumir totes les regidories menys les d’Urbanisme i Policia Local.

- Però va acabar de regidor a Sabadell.

- Es va acabar una època i el partit volia una renovació a Barberà. Em vaig quedar com a col·laborador, com a  tècnic de cultura en el temps de transició entre regidories. Va ser llavors quan Manuel Bustos em va contactar per si m’interessaria assumir l’atenció de Relacions Ciutadanes a Sabadell, i jo vaig estar encantat perquè era la meva ciutat. Vaig assumir aquesta funció, després vaig ser director de l’àrea de Serveis Personals i vaig passar a ser regidor durant dos mandats, el primer com a tinent d’alcalde de Presidència, assumint Cultura.
 
Lluís Monge va començar la trajectòria política col·laborant amb les Joventuts Comunistes de Catalunya. Foto: Albert Segura

- I va anar bé?

- Al principi sí, però hi havia guerres internes al govern, hi havia més oposició a dins que a fora. Hi havia regidors que creien que serien l’hereu d’en Bustos, i en ser jo tinent d’alcalde de Presidència van pensar que tenia interès per anar d’alcalde. En la meva vida no he tingut aquesta aspiració, no tinc ni la capacitat política, ni la intel·lectual ni la força que s’hauria de tenir per ser alcalde d’una ciutat com Sabadell, on has de posar-hi el cent per cent de tu, amb total dedicació i viure per això. Però un grup de regidors em va fer la vida impossible, perquè esperaven ser els seus delfins quan Bustos fes el suposat salt a Madrid que mai va acabar fent.

- Hi havia primeres espases, entre aquest grup?

- Sí. No és el cas de Josep Ayuso, que crec que mai no hagués pensat en fer el salt fins que no hi va haver el terrabastall del cas Mercuri, quan el partit va patir l’hecatombe i tot va canviar.

- Parli'm d’aquell moment: com es va viure des de dins la caiguda de l’imperi que s’havia construït al voltant de la figura de Manuel Bustos?

- Va ser un autèntic terratrèmol. Tot estava organitzat de forma molt piramidal, Manuel Bustos ho controlava absolutament tot, i totes les decisions passaven per ell. Quan hi ha un lideratge clar i únic, és un lloc on anar, és com un pare o una mare a qui els consultes un dubte, els demanes consell o et renyen quan ho fas malament, és una figura necessària en el nostre sistema social, com ho va ser MarcetFarrés o el mateix Bustos. Quan cau això, cau tot, no hi havia res que pogués continuar l’herència o el treball que en aquell moment s’estava fent. Va ser un campi qui pugui, sense lideratge ni criteri.

- El PSC, però, va mantenir el govern.

- En els dos anys que van quedar hi va haver moltes guerres internes. Depenent del que feies t’acusaven de fer del portaveu d’en Bustos. Jo vaig seguir tenint relació a nivell personal amb ell, molta gent se’n va desmarcar de seguida. Fins i tot hi va haver maniobres estranyes, papers d’algunes persones que encara no entenc.
 
L'extinent d'alcalde va tenir relació personal amb Bustos quan va esclatar el cas Mercuri. Foto: Albert Segura

- I com valora la responsabilitat del PSC i del govern de llavors en tot el cas?

- Sincerament, aquest és un cas més del PP que del PSC. Qui hi guanyava calés era el portaveu popular, en Jordi Soriano, però el jutge ja dirà quin grau d’implicació hi tenien certs regidors. El Mercuri va ser com quan llences un petard en un formiguer. Acostumats a un lideratge fort, qui va ser alcalde llavors, en Joan Carles Sànchez, crec que volia actuar pensant en el futur, però després va passar que el partit no el va voler com a candidat a l’alcaldia el 2015. Hi havia molts moviments per sota del PSC, molt propis, d’altra banda, del PSC, i al final es va arribar a una darrera etapa on hi havia dos possibilitats: o Josep Ayuso o Marta Farrés.

- Vostè va donar suport a Josep Ayuso.

- M’hi vaig comprometre perquè em semblava la forma menys evident de continuïtat del bustisme. L’Ayuso podia tenir criteris propis, però la Marta Farrés està modelada per Manuel Bustos, va entrar amb 15 anys a través de les joventuts socialistes i se la va modelar a l’estil Bustos. Jo pensava que ella seria la successora anys més tard, i de fet el partit ha ajudat la seva família.

- Però al final tots dos havien format part de l’anterior executiu.

- Tots fèiem flaire de Bustos, però la Marta representava l’aparell del partit, i de fet és partit, és PSOE pur i dur. Vist amb el temps, ens vam quedar curts amb la proposta que s’havia de fer. Tothom volia anar amb un projecte guanyador, però ens van veure com a perdedors i hereus de Manuel Bustos. La gent va entendre al 2015 que calia un canvi.

- Corria el rumor que regidors com vostè seguien “despatxant” a casa de Manuel Bustos. Què hi ha de cert?

- Jo vaig anar molts anys als Salesians i, tot i que ara no segueixo la doctrina cristiana, allà em van ensenyar que no podia deixar caure ningú. Quan algú ho està passant malament se li ha de donar suport. I t’ho diu algú que va passar de tinent d’alcalde de Presidència a ser regidor de Relacions Ciutadanes, en Bustos se’m va carregar, fent cas a aquells que el van abandonar. Estava rebotat, però crec que quan un està fotut, i ell estava molt fotut, no se’l podia deixar sol. Per això el vaig acompanyar a declarar al jutjat, quan ningú el volia acompanyar. Jo no era la primera opció, però hi vaig anar, tot i sabent que allò em marcaria per tota la vida. Si jo un dia em trobo sol, voldria que algú m’ajudés. Ara bé, jo no vaig despatxar de política amb ell ni res per l’estil. Si em va degradar quan érem al govern, no podria pretendre ressuscitar-me com una cosa que jo no era. De fet, anar de la mà de Manuel Bustos em convertia en un cadàver polític. I quan va esclatar el cas Mercuri, tots els que érem allà vam morir, uns imputats i els altres com a necessaris col·laboradors: sempre més haurem estat gent que estàvem ficats en això, és un estigma que ningú ens traurà.
 
Monge: "Bustos és una persona que s’ha fet a sí mateix, que no pertany a cap casta sabadellenca". Foto: Albert Segura

- Creu que Manuel Bustos n’assumeix la culpa?

- Ell va cometre errors per la seva manera de ser. Si no hagués estat tan xulo i "echao palante" això no li hagués passat. Però en Bustos és una persona que s’ha fet a sí mateix, que no pertany a cap casta sabadellenca, que va haver de demostrar moltes coses, i que amb una determinada manera de fer, molt impulsiva, li anava bé, i guanyava aquells que no el tenien en consideració o que els menyspreaven per no haver nascut aquí i per no parlar bé el català.

- Creu que això va ser beneficiós per la ciutat?

- Va assumir una manera de fer que per a Sabadell va ser bo, en el sentit que la ciutat va avançar i molt. Va ser la segona gran transformació en democràcia. Però el va perdre la mateixa manera de fer, una manera primària per sobreviure en un entorn agrest. Fins ara, de tot el que hi ha hagut com acusació, només hi ha la peça de Montcada (per la col·locació d’una persona de confiança a l’Ajuntament) i la de la retirada de multes a familiars, però aquesta corrupció tecnicopolítica a ell personalment no l’esquitxa.

- A les eleccions de 2015 el PSC passa de 13 a 5 regidors, i dels que van sortir de les eleccions només en queda el portaveu.

- El certificat de defunció del partit el vam tenir a les eleccions de 2015, però la ferida la va obrir el Mercuri. No es va saber gestionar, i caldria haver tingut una altra actitud per part de tots. A Santa Coloma de Gramenet van tenir un cas semblant i se’n van sortir, però aquí no hi va haver capacitat. La debacle electoral deixa pas al Josep Ayuso, molt preparat però sense poder liderar des de dins el partit. Molta gent el va veure com el responsable del fracàs, que tampoc crec que ho fos, de fet va ser més víctima que responsable. Ens trobem un partit desfet, la número dos de la llista, Carme Folch, va renunciar a recollir l’acta de regidora, la resta del grup no s’avenia massa, i sabien que les cleques caurien de tot arreu. No es va acabar d’assimilar el canvi de rol del partit, és com si a un davanter el fan jugar de porter. El grup municipal no destacava a l’oposició, i l’autèntic martell opositor ha estat Ciutadans, el grup més treballador.
 
El regidor no adscrit va ser acusat de "trànsfuga" per companys seus de partit. Foto: Albert Segura

- Va ser llavors quan vostè va marxar. De fet, se l’ha acusat de trànsfuga, juntament amb el regidor Carles Bosch, per haver deixat el grup municipal del PSC.

- A nivell d’agrupació, l’executiva estava portada per l’exalcalde de Badia, José Luís Jimeno, un altre home de partit de tota la vida, i vam tenir dificultats. Va ser quan vam prendre la decisió i algú ho va malinterpretar. Nosaltres no ens volíem carregar en Josep Ayuso; algú que va tenir el valor d’encapçalar la llista en un moment tan difícil com aquest, es mereixia tenir suport. Però tan en Carles com jo teníem les nostres idees, intentàvem que el procés no afectés l’agrupació, que cadascú tingués la seva ideologia, mirant per Sabadell. Però va ser insostenible, em van fer la vida bastant impossible, i vam considerar que el millor era marxar. Amb nosaltres també van plegar entre 20 i 25 militants.

- Han pogut fer feina com a regidors no adscrits?

- Per a dues persones que treballem a Barcelona és molt difícil fer una bona feina en aquesta condició de regidors no adscrits. Una plataforma ens va demanar si podíem col·laborar amb ells, però es van enfadar quan vam arribar a un acord pel Centre Obert a la Plana del Pintor i ens van expulsar.

- Vostès s’han alineat en diverses ocasions amb els partits sobiranistes.

- Els dos ens manifestem con a independents, i hem estat tres anys intentant donar suport a allò que l’Ajuntament feia bé, i oposant-nos modestament a d’altres coses. Peró ningú ens ha fet massa cas. Per l’oposició, som gent perillosa, som uns trànsfugues, però no ho som, perquè no ens hem sortit d’un partit per marxar a un altre. En algun moment algú ens va arribar a temptejar per donar suport al govern per ajudar a mantenir-lo, però ens hagués semblat indignant fer-ho.

"Bustos va cometre errors per la seva manera de ser, si no hagués estat tan "xulo" i "echao palante" això no li hagués passat. És una persona que s’ha fet a sí mateix, que no pertany a cap casta sabadellenca"

- I quin balanç fa del govern actual, ara que arribem al final del mandat?

- Molt negatiu, i amb dolor com a ciutadà. Era necessari un canvi, això era evident, el mateix bustisme va entrar en dinàmiques molt dolentes, fruit dels anys que feia que hi era, i a més hi havia un desgovern. Les expectatives eren molt grans, no obstant per mi és una suma de partits, però no un conjunt. És un “fes el que creguis, però no et fiquis en el que faci jo”. S’han fet més coses per ideologia que per necessitat, com els carrils bici. Hi ha regidors que semblen tenir el mateix discurs per tot, l’heteropatriarcat, el bustisme… Pel que fa a l’obra de govern, s’han fet molts plans directors, moltes comissions, però no s’han fet massa canvis, es fan propostes a nivell cultural que es feien quan jo n’era el regidor. A Terrassa hi duen obres d’en Rembrandt, tenen una programació de dansa consolidada, i quan veig la programació del Teatre-Auditori de Sant Cugat m’agafen autèntics atacs d’enveja.

- No està d’acord amb la gestió, doncs.

- Som on érem fa 15 anys, una política de Festa i Tradició, que està bé, però amb una Festa Major sense grans patums, les biblioteques les mantenen perquè se les han trobat així, se’ls acut fer uns canvis en el nomenclàtor i els cauen cleques per tot arreu, perquè no han fet les coses bé. I a nivell de salut, no s’ha actuat bé davant la plaga de xinxes, els mercats municipals funcionen malament… només funciona allò que funciona fet natural, com els clubs de futbol.

- Afecta a tot el govern, doncs, aquesta visió.

- Hi ha regidors que no actuen com a tal, són activistes que fan d’activistes en un despatx, tenen una càrrega ideològica molt gran que no els permeten governar la ciutat, és un regne de taifes que no els permet caminar. En Joan Berlanga hauria d’haver estat el líder per tirar endavant el govern, i no ho va fer. D’aquest període ens quedarà el soterrament, l’ampliació de les estacions d’FGC i un munt de plans directors, però Sabadell corre el risc de no tenir essència. És una ciutat esgotada, està agafant més trets d’un barri gran que d’una ciutat, no té identitat pròpia.
 

Lluís Monge, en un moment de l'entrevista a les portes de deixar el consistori. Foto: Albert Segura

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta que algo queda