20150530

Fallece parte del TBO: Albert Viña Tous

Data Estel·lar tebeística Dissabte 20150530

Ha fallecido Albert Viña Tous. Fue director de la revista TBO desde 1963 a 1983. Se le otorgó al Cruz al Mérito Civil. 91 años. La noticia me llega por la insustituible Secre de la Secre del insustituible latiacomforo.

Lo lamento porque fue alguien que nos hizo felices gracias a su trabajo

No es una indirecta hacia otros. Qué va.

Precisamente yo me había pasado las últimas semanas dándole al cacumen con cosas del TBO: ya habréis leído lo de La Familia Ulises. Busqué información gráfica sobre Coll y recordaba (fuera del blog) la Historia de la mítica revista. 

Cuando salió la versión del 2014 del agradable y optimista libro Memorias Secretas de una Secretaria, por Rosa Segura, publicada por Diminuta Editorial, se planteó si Albert Viña no haría unas memorias. Hubiera sido realmente interesante. No pudo ser. Supongo que no hubo tampoco voluntad porque había habido años y años para hacerlo. O, peor, no hubo editoriales interesadas desde 1983 y hasta el 2015 en dar luz a lo que el director del TBO pudiera contar. ¿Cuántas oportunidades más piensa desperdiciar el mundo de los tebeos español o catalán? ¿Todas? Sería un record.

Claro el TBO, una cosa tan antigua... y era de hacer reír... y lleno de dibujitos muy pequeñajos (para que durara su lectura 90 minutos, según dice la leyenda).

Albert Viña accede al cargo por fallecimiento del anterior, el señor Buigas (director pero también guionista) estuvo en la etapa de máxima expansión pero también,  en la de renovación de los años 70 (TBO 2.000, cuando se lanza el suplemento El Habichuelo). Consiguió algo de tiempo metiendo la revista como suplemento de la entonces boyante revista del corazón Lecturas, hacia 1982-1983.



20150529

Actores ausentes

Data Estel·lar cañaaquí Divendres 20150529

A veces, pero muy de tanto en tanto, ruedo por el twitter ese, lo que hace que caiga en el de Joan Subirats, profe de Ciencia Política a quien entiendo lo que dice.

El 20150529 enlaza con el twitter de un tal Rubén Martínez




¡Menuda filfa el twitteer! Pues no enlaza como fotos. Hale, a copiar a mano antes de que borren 

Hay un dato estadístico sobre la sociedad española que resume como una bofetada su carácter eminentemente clasista. De los jóvenes con residencia en España, un 30% consigue acceder a estudios universitarios, al tiempo que otro 40% ni siquiera concluye la educación obligatoria o bien se titula pero no sigue los estudios.

 Es una bofetada contra los que creen que el sistema educativo ha servido para algo. Súmele los que tienen estudios universitarios pero jamás trabajarán de ese "trabajo de nueva clase media" que la universidad dice ofrecer. "El hijo del obrero a la universidad" es una consigna que sirve para que los hijos de los obreros paguen dos veces las carreras a las clases medias.

 Sorprendente, ¿verdad? 
 En absoluto. Ya lo sé. Ah, claro, que los que no lo saben son los lectores de los twitters, osea las clases medias, medias-medias, medias-altas...

No tanto si se considera que este inmenso segmento social, que constituye la mayor de las minorías del país, apenas tiene más hueco en la "sociedad oficial" que como consumidor de televisión y estereotipo social. A ellos se dedican los reality shows de ligoteo y amor (Adán y Eva,  Mujeres y Hombres y Viceversa), los programas moralizantes tipo Hermano Mayor o epítetos estigmatizantes como el de "quillos",

 [de "chiquillos"; esto es noventero; de killo, killako; escuchado como "qué killako eres"]

"poligoneros"
 [viven en polígonos de viviendas, o barrios de bloques altos todos iguales tipo Bellvitge que sería el ejemplo máximo; aunque hay quien dice que es porque trabajan en polígonos industriales]
, "jonis"
 [más escuchado: "chonis"; vendría de los "Jonathan" que sus padres llaman "choni", "mi choni"; ha pasado a ser la palabra para describir a las chicas en vez de a los chicos; otros: "cani", ¿de "canijo"?],

 "jennys" 
[de "Jennifer"] 
o generación "ni-ni" (ni estudian, ni trabajan). Son los actores ausentes del discurso político, dirigido sin sonrojo a las clases medias; pero constituyen a su vez la mayor incógnita que planea sobre la política española.

Ah, ya veo: Rubén Martínez: investigador del Instituto de Gobierno y Políticas Públicas (IGOP), colaborador de Barcelona En Comú y miembro del consejo de Podem Cataluña.

¡Qué interesante! La UAB y su Facultad de Ciencias Políticas y de Sociología y demás cosologías se pasó todos los años 90-00 expurgando que se dijera ese tipo de párrafos. 

Su única máxima, en el vocabulario de algunos profes que además pasaban por algo de "sindicaloquesea" sobre el crecimiento que pasaba por significar "sustitución" de las clases medias respecto de la clase obrera asalariada.

Demasiado gusto tenían y tienen en la Políticas y Sociología de mirar hacia Sant Cugat-líneaferrocatahaciael Eixample en vez de hacia Badia-Campoamor-Espronceda (los barrios cercanos de Sabadell)-Barberà-Cerdanyola.

Despreciaban o hacían como si no escucharan la visión metropolitana de clase obrera-industrial-asalariada-precarizada, llámenle como quieran.

Si los presuntos investigadores sociales despreciaban conceptualmente a los habitantes de los barrios, y obviaban los cambios sociales que allá sucedían, no hacían más que seguir lo que la tele había comenzado a hacer: convertirlos en un mero grupo de consumidores de tele... de discotecas, de móviles, de modas... y que no tengan la palabra para nada. 

Los habitantes metropolitanos.

Bueno, al menos alguien pudo decir algo interesante (le permitieron decir algo interesante) y además entrar en la puerta del IGOP. Coincidiría en algún bar con alguno de los que lo llevaban porque aquellos despachos amplios siempre han estado oscuros, cerrados y sin horarios.



TTIP: El PSOE cambia a más neoliberalismo

Data Estel·lar da Divendres 20150529

Ni felicidades ni nAda.

Han ganado pero no pueden gobernar si no es con los neoliberales.

Entonces sale Pablo Iglesias y suelta que el PSOE está cambiando. Tiene que decirlo o no pueden pactar para expulsar al PP. El PSOE parece que cambia respecto a su táctica de matón, la que ha usado siempre contra IU, cuyo apoyo era exigido y cuya contraprestación era "nada". Véase Andalucía: cuando intentaron hacer cumplir algo de la parte del pacto que era de IU, la derechona vestida de bandera andaluza, Susana Díaz, del PSOE-A, pegó un portazo y se cayó en unas Elecciones. 

En fin, vale, hay que pactar y hay que verle cosas positivas... no es cuestión de estar siempre en la guerra.

Según el diario Público, Pablo Iglesias, bajo el titular "Iglesias dice que el PSOE ha empezado a cambiar y abre la puerta a pactos para desalojar al PP":
asegura que son los socialistas los que han cambiado la forma de referirse a Podemos, y alaba que dirigentes como Susana Díaz, presidenta en funciones de la Junta de Andalucía "diga que Chaves y Griñán [van] fuera".

Y en el Parlamento Europeo comprobamos que, efectivamente, la derecha continúa su guerra y que los socialistas han cambiado tanto que son netamente neoliberales y desigualitaristas (promueven la desigualdad): apoyan el TTIP el mismo día 20150528 que salía la noticia anterior y la misma semana que el PSOE y el PSC (en Barcelona) buscaba pactos con Podemos o sus candidaturas. ¿Pactos poltroneros o pactos para mejorar la situación de desastre social mayúsculo?


“La gran coalición entre PP y PSOE, y la complicidad de CiU y PNV, ha vuelto a demostrar que les importan más los dictados de los grupos de presión empresariales que defender los intereses de la mayoría de la población. Una vez más los intereses económicos y comerciales están por encima de los derechos humanos. Se trata de una traición pura y simple”, recalcan integrantes de la campaña #NoalTTIP.

Eso incluye los tribunales privados subordinados a los intereses de las grandes empresas: 

Con la votación también respaldaron la polémica propuesta de la Comisión Europea para una “solución de controversias Inversor-Estado”, un sistema jurídico paralelo conocido como ISDS,
 Osea, que el PSOE con las derechas oficiales PP, CiU y PNV, deciden triturar el Estado de Derecho, esa molestia que habla de la igualdad de trato en la aplicación de las leyes, emanadas de la soberanía popular.

Os diré algo: la continuación de la frase la he leído luego, y coincide casi palabra por palabra con lo que he escrito: 

que anula el Estado de Derecho y otorga poderes privilegiados a inversores extranjeros a través de tribunales privados que actúan al margen de la justicia formal. “Un verdadero ataque a la democracia y la soberanía parlamentaria”, señalan integrantes de la campaña #NoalTTIP.

Se trata de institucionalizar y blindar la Corrupción como gran modo de funcionamiento de la economía. Ya pueden ir echándole cal a algún expresidente andaluz, que ahora ya es toda la estructura la que es corrupta. Y, con ellos, todos los que no lo critiquen.

Por supuesto, el Parlamento Europeo se ríe de la ciudadanía que paga esa institución: si pones "TTIP" te dirige a noticias del año 2014 cuando escribimos esto en mayo del 2015, y tras una reunión importante sobre ese tema. Esa noticia no está destacada en la portada de su web. Esconden para evitar que exista es toma de decisión a favor de la barbarie.

 Es como la respuesta de risa cínica: ¿habéis subido en las Elecciones, pringadillos?

20150528

Resum electoral maig 2015

Data Estel·lar biribiribiri Dijous 20150528

Tinc moltes coses a fer, així que no puc aturar-me ara mateix a fer una anàlisi postelectoral.

Ara bé, n'hi ha que n'ha fet un per a les municipals catalanes i un per a les autonòmiques amb l'interès que vincula el vot amb les anteriors Eleccions: les Europees i les Andaluses (per a Podemos i C's).

Això trenca aquell mantra tan repetit a la Ciència Política de que cada eleccions es vota diferent o que l'elector pensa diferent, i que invalidava la comparació entre eleccions posteriors. No només és la gràfica de pujar i baixar sinó l'acte de remarcar aquesta pujada o baixada respecte a les anteriors.

Sense enganys: és molt pràctic per a l'escenari nacionalista català mai no haver de vincular amb les anteriors eleccions, no sigui cas que salti la llebre. Les eleccions catalanes per una banda i les altres per la seva. "I als localitats es vota per les persones". I jo em pregunto en quines localitats viu aquesta gent que sempre coneixen tots els candidats. Evidentment no en localitats de més de 10000 habitants, industrials o de serveis on et passes el dia més a fora, en polígons industrials d'altres localitats que no als mateixos carrers.

Eleccions Municipals a Catalunya maig 2015. Gesop

Eleccions Autonòmiques maig 2015. Gesop

Com a resum meu: per fi eleccions fora de Barcelona o Euskadi amb resultats plurals i amb vot que sembla més proporcional. Ho sembla, que no és que ho sigui, perquè encara existeix la llei d'Hondt, amplificada per barreres del 3% o del 5% en certes autonomies, i amb circumscripcions petites apart d'irregulars, com el cas de Múrcia, comunitat uniprovincial amb 5 circunscripcions, una amb set-cents mil habitants amb Murcia i localitats del voltant (molt més petites, pobles-dormitori, ex-agrícoles, urbanitzacions) i altres amb 60000 habitants amb dos únics municipis.

De cara a una futura llei electoral catalana, COMPTE! Les propostes per a fer circunscripcions autonòmiques en comptes de provincials no només no han prosperat mai sinó que les lleis electorals autonòmiques han anat en contra, com veiem amb Región de Murcia (normativa feta pel PP de Ramón Luis Varcárcel) o amb les propostes de Cospedal (capgrossa del PP, presidenta de Castilla-La Mancha on va fer una reforma per reduir la proporcionalitat i augmentar el majoritarisme cap el 2014, i sobretot, muller d'un paio ficat en les privatitzacions de tractaments cardíacs i ràdioteràpies, la caça del consumidor exciutadà captiu, a Catalunya, Castilla-La Mancha o Madrid).


Segons Mario Moratalla:
De esta manera se da un doble sesgo en función de los grandes, y ocurre que formaciones como Izquierda Unida sólo pueden aspirar a conseguir representación en las circunscripciones de Murcia y Cartagena.

Iniciativa Ciutadana Europea Stop TTIP

Data Estel·lar ICETTIP Dijous 20150528

Una ICE es una Iniciativa Ciutadana Europea que es como una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que es una RECOGIDA DE FIRMAS para llevarlas al Parlamento para que hagan una ley sobre un asunto en concreto, escrito antes de la firma.

Más fácil no lo puedo explicar.

En este enlace se entra para poder firmar: Firma la ICE-Stop TTIP

¡Contra TTIP y CETA!



Iniciativa de los Ciudadanos Europeos autoorganizada


Asunto:
Hacemos un llamamiento a las instituciones de la Unión Europea y sus estados miembros para detener las negociaciones con los EEUU sobre el Acuerdo Transatlántico para el Comercio y la Inversión (TTIP por sus siglas en inglés) y a no ratificar el Acuerdo Económico y Comercial Global (CETA) con Canadá.
Objetivos principales:
Deseamos impedir que se concluyan los acuerdos TTIP y CETA porque incluyen partes tan cuestionables como un mecanismo para solucionar las controversias entre inversores y Estados y normas de cooperación regulatoria que representan una amenaza a la democracia y al Estado de Derecho. Queremos prevenir que la legislación en materia de empleo, asuntos sociales, ambientales, de privacidad y de consumo será recortada y los servicios públicos (como el agua) y los bienes culturales serán desregulados en negociaciones no transparentes. La ICE apoya políticas comerciales y de inversiones alternativas en la UE.

¡Contra TTIP y CETA!

¿Por qué se debe firmar la ICE autoorganizada?​
​ Como sabéis, la UE tiene la intención de firmar próximamente dos acuerdos comerciales de gran envergadura: uno con Canadá (CETA) y otro con los EEUU (TTIP). La línea oficial es que esto va a crear empleo y estimular el crecimiento económico. No obstante los verdaderos beneficiarios de estos acuerdos serán las grandes empresas y no la ciudadanía:​
​- Procedimientos de demanda Inversor-Estado (ISDS): las empresas canadienses y norteamericanas podrían demandar judicialmente a los Estados por los daños y perdidas económicas ocasionados por decisiones gubernamentales (por ejemplo, una nueva ley sobre protección ambiental o sobre los derechos de los consumidores y las consumidoras) ​
  • ​La mejora o incluso el mantenimiento de normas relativas a la alimentación, el derecho al trabajo, la protección ambiental o los derechos de los consumidores y las consumidoras se convertiría en algo mucho más difícil.
  • La liberalización y la privatización serían irreversibles. ​ ​- La UE y sus Estados miembros serían presionados para permitir tecnologías peligrosas como, por ejemplo, el fracking o la modificación genética
​El CETA y el TTIP aumentarían el poder de las multinacionales en detrimento de la democracia y del interés público. ¡No debemos permitirlo! ¡Contamos con vosotros y vosotras, firmad la ICE!

20150526

Bibliotebeos: Topolino

Data Estel·lar crec que sisena: Dimarts 20150526

Editorial Astiberrii va recuperar en Topolino, El Último Héroe.

Es tracta d'una sèrie del gran Alfons Figueras, de qui jo sospito que va ser el primer a signar en català (Alfons) en comptes d'Alfonso, tot i que feia servir els dos noms a les seves pàgines, o inclús "Al Figueras". 

Figueras passà després al diari Avui a fer tires MUDES de Mr Hyde: humor negre, basat en la por. Cal tenir poca gràcia empresarial i editorial com per permetre que un dibuixant català al primer diari en català dibuixés tires còmiques bàsicamente MUDES, sense mots. Doncs aquesta incongruència acompanya al nacionalisme català tota la seva existència. És com aquells concursos de comics que hom sap, que si diu, "en català" només guanyarà el que faci pàgines mudes. Que ho he vist molt cops, sobretot als anys 90. Després ja vaig veure que no hi havia res a gratar i vaig començar a passar de fixar-me gaire en concursos ni en guanyadors.

Gairebé mai no he trobat això de "el último héroe" però pot ser que les historietes que he vist en revistes Bruguera ja fossin refregits.

Un encantador embolic es trobar-se amb personatges (no tots) compartits amb la seva gran altra sèrie: Aspirino y Colodión, que hauria d'haver tingut una versió cinematogràfica de veritat amb Faemino y Cansado. Sense paraulotes, és clar. 

En Topolino, segons sembla, aficionat a la ciència ficció i tot això, com el seu autor, en Figueras, el qual se sent còmode amb el cinema còmic dels anys 1910 o amb el Fantomas dels anys 60, amb novel·les de kiosk dels anys 50 o amb tebeos dels anys 40, resulta que es troba tot sol davant del perill. 

Quan diem "tot sol" vol dir això mateix: l'heroi no té gairebé mai testimonis de les seves facècies. Jo sempre em pregunto com pot ser que es cantin les gestes d'herois que van sucumbir al camp de batalla, que els enemics van esmicolar amb tota la seva tribu. Qui els recorda? Qui els voldria recordar, si era part de l'altre bàndol? Doncs aquí, en Topolino té greus problemes per fer creure que ell ha salvat la humanitat d'un altre perill. És suficient la satisfaccció del deure acomplert?

El dibuix és molt bonic, amb personatges rodanxons com el mateix Topolino, amb detallets com butxaques, etc. que no se solen veure en dibuixos de l'Editorial Bruguera per causa de les petites vinyetes que poblen les pàgines de les seves revistes. 

Astiberri va tenir el greu desencert d'eliminar el color. El descolor ho torna tot més avorrit. No millora el dibuix. Com en Franquin, com en Ibáñez, un garbuix de línies que criden que volen color per entendre el que rodegen.

Així i tot, li va clavar un preu a l'àlbum no apte per a assalariats.Costava 25 euros... o potser més. Els compradors s'han mal acostumat als preus elevats però cal denunciar-los. I dir: per això, haver-lo fet en colors.

El seu pitjor enemic, vist el preu, potser seria agosarat de dir que és el Doctor Si (Si, de Siniestro): en una referència clara al Doctor No del 007 però també un acudit eternament repetit, el dir Doctor Si i aclarir immeditament  que vol dir (Si, de Siniestro)

Us diré que hi ha enemics menys reiteratius, menys pesats, però més perillosos: perquè duen armes amb bales de veritat i no pistoles d'aigua com passa amb el Doctor Si (Si, de Siniestro).

 Quan es diu "en un país normal" seria lògic pensar que en un país normal hi hauria més historietes de Topolino, que Figueras les hauria continuat a dintre o a fora de Bruguera, potser a l'Avui, que hi hauria samarretes amb frases mítiques de la sèrie i, evidentment, dibuixos animats, alguns en color i estils que imitarien versemblantment pel·lis antigues. Que taral·lejaríem la cançó dels esbirros del Doctor Si (Si, de Siniestro), que desitjaríem que ens agradessin els vídeojocs per poder jugar a la nova aventura gràfica i de riure de Topolino.

 








Bibliotebeos: Ulises 60

Data Estel·lar cinquena Dimarts 20150526

Rarament trobarà vostè en una biblioteca o comics d'Ediciones B o aquest en la zona accesible. Els tebeos són per a nens. Com a molt, es posa la dolenta etiqueta de "per a joves" i amb això ja quedan fora de l'abast de tota la població perquè comencen a ser sospitosos per a tothom.

Així que, quan vam trobar el superhumor La Familia Ulises 60 Aniversario, va ser una gran sorpresa. 

Evidentement, ni Superlópez ni gairebé Zipi y Zape o Mortadelo y Filemón apareixen als catàlegs d'accés per a tothom de les biblioteques. 

Benejam va dibuixar la sèrie des de 1945 i fins la seva mort, cap el 1975. Va ser seguit per Blanco, sense signar per respecte, segons ell admet. També un dibuixant que els hi va ficar caps grossos. A finals del 80, sembla que va ser el mateix Cera de Pafman, l'encarregat de revifar la sèrie. No va reeixir, no per manca de temes ni per esgotament de la fòrmula, aquestes paraulotes que tant agraden els crítics i manipuladors de l'opinió, sinó per manca de voluntat editorial. Ediciones B-Grupo Zeta sempre va optar per la ineptitud en comptes de per treure excel·lència a tot el gran material humà i de patrimoni de personatges i sèries del qual en disposava, n'ha disposat i en disposa encara al 2014.

Els guionistes, Buigas fins la seva mort cap el 1963 i el posterior premi nacional, Carles Bech, tenien molt clar allò que volien mostrar: una família que sembla més nombrosa que el que és, perquè només són tres fills, i més extensa del que és: només hi ha l'àvia. Van junts a tot arreu, i això és magnifica en vinyetes on surten tots o un bon grapat d'ells. No dubto pas que sigui una derivació de les il·lustracions de multituds d'en Ricard Opisso. 

La genealogia de les multituds il·lustrades aniria així: Opisso--Benejam--Ibáñez.

Opisso, molt ben valorat al cercles intel·lectuals també va ser un habitual que no va oblidar mai fer algun encàrrec, per bé que ocasional, per al TBO. 

Benejam va ser el gran dibuixant que va okupar la revista amb pàgines i pàgines, signades per Benejam, Rino o Ferrer, sempre ell mateix. 

Dibuixos petits, ninos petitons, línea senzilla el més depurada possible perquè hi càpiga molta cosa en un pàgina, de l'ordre de 3 vinyetes per tira per 6, 7 o 8 tires per pàgina.

Diria que en Benejam va ser l'únic que va fer tres sèries fixes: Melitón Pérez, Eustaquio Morcillón i Babalí i La Familia Ulises.

Altres sèries molt conegudes serien Altamiro de la Cueva o  Josechu El Vasco. No us dic ni de què van ni els noms dels autor perquè us entretingueu, apa. La resta són acudits o págines o tires o mitges pàgines o quartos de pàgina sense continuïtat de personatges fixos, de molts però molts autors. Coll o Urda o Tínez només en són tres entre un centenar.

La Familia Ulises anava a la contraportada. Deu ser la contraportada més buscada pels lectors durant més anys. 

En Terenci Moix va considerar la sèrie com la d'una família catalana benestant que vol l'ascens social (jo això darrer no ho veig molt clar, per comparació amb qualsevol altra sèrie de famílies d'altres països). Com que era catalana i l'idioma estava prohibit, l'àvia xerrava malament perquè no sabia el castellà. No ho veig gens així, i no sé si era la intenció del guionista. El cas és que és habitual que, en una Espanya amb un 80% d'analfabets molta gent, sobretot de més edat, parlessin malament, problemes de dents afegits. Si ens posem a Catalunya, suposem que l'analfabetisme fos d'un 50-60%, també molt gran com per fer-se'n creus que la forma de parla de la iaja Filomena fos pel tema de la prohibició franquista de l'ús en públic en mitjans de comunicació del català.

Sí que hi apareixen ocasionalmente personatges de fortuna d'origen fosc: estraperlistes. 

Sí que hi apareix el gran invent de la burgesia barcelonina: l'estiueig. L'estiueig consisteix a passar l'estiu en un indret fora de Barcelona. Prendre les aigües, etc. 

Pot ser a qualsevol localitat del Vallès o del Maresme, per exemple, que són a uns 40-50 km de Barcelona, que tenen molt de camp, que tenen un aire sa i on es pot respirar, guarir-se del tifus o de la tuberculosi, o creure-s'ho, petar la xerrada amb gent que potser són del poble i tenen menges de pagès, o potser, oh sorpresa, parlar i malparlar amb veïns que també ho són de la zona d'origen, acostar-s'hi més i tenir-hi relacions més properes.

El marit deixa la família i torna a Barcelona. Potser arribar per sopar o potser arriba el cap de setmana. 

Coses dels anys 10, 20, 30, de l'alta burgesia que colonitza l'Eixample però serà un costum que s'estendrà. De fet, no és rar veure això en estius a les costes catalanes, en urbanitzacions, apartaments, torres, xalets, campings. El pare o la mare que deixa els nens i cònjuge, o que els deixa amb les àvies, i torna cap el vespre. És a dir que això continuà als anys 70, 80, 90, 00 i 10... i encara més, donat que les reformes laborals destrueixen vacances familiars en condicions, amb pocs dies seguit i menys o cap dia en comú amb la parella.

La Família Ulisses va tenir una versió en català per Ediciones B-Grupo Zeta cap el 1989. 

Són molt bona gent, de veritat. L'Ulises Higueruelo és un tros de pa, Potser són una mica malfiats de vegades, però cal tenir en compte que han rebut cops morals o dels altres en massa ocasions per voler ajudar el  pròxim.

Bibliotebeos: El Caminante

Data Estel·lar quarta Dimarts 20150526

Ponent Món seria una altra de les editorials sobrerrepresentades a les biblioteques. 

Ara bé, si és poder trobar-se amb El Caminante, de Jiro Taniguchi, perfecte.

Si Taniguchi arriba a Espanya, és publicat i se li dóna cert rebombori no és per la seva qualitat, el seu detallistme ni el seu mode de fer historietes de manera absolutament pausada, sinó perquè a la France el van premiar. Suposo que el van traduir, algú el va mig fullejar i va pensar a dur-ho a Espanya.

Des de llavors, anem aprenent que hi hagué un Barri Llunyà, ens assabentem sobre L'Almanac del Meu Pare, hem escalat cims alpins i hem passat fred a Alaska. 

Una gran quantitat de gèneres, sí...

El Caminante va d'un home que camina. Hi surt la seva dona, que es queda a casa tallant verdures per al dinar, com sembla que han de fer totes les dones als manga i als anime. El gos que ell s'hi troba sí que camina amb ell. 

Per on camina? Per llocs insospitats. Ah, és clar, que vosaltres tampoc no camineu: són aquells carrerons a evitar perquè igual són mássa corrents; es passa per sota del pont de l'autopista; no té problemes a caminar sense córrer sota una pluja no torrencial.

Amb vergonya aliena he hagut d'empassar-me xerrades i conferències o textos escrits i inclús pagats perquè em venien en alguna revista, llibre o pamflet, vergonya aliena perquè deien que el manga que tant agrada "als joves" no forma part de la nostra tradició, com si a casa nostra hi hagués alguna, de tradició, essent com és un país d'usar, llençar i oblidar. 

I llavor passes pàgines de manga i et trobes amb pals de la llum, amb cables que travessen els carrers, amb una muntanya alta que fa de paisatge, que domina l'horitzó sense que ningú no s'hi apropi gaire. És un lloc, els dels mangues japonesos, on la gent normal i corrent fa coses normals i corrents. I després surten robots i fades que fan encanteris amb flors. 

El Caminante és un manga molt adequat per molts llocs. En destacaré uns pocs: 

-localitats del Maresme a tocar de la platja, amb el tren que talla el pas a la platja. 
-localitats del Vallès. La primera cita és obligada: Cerdanyola del Vallès, sens dubte. El Riu-Sec està perfectament dibuixat, tot i que més net i amb menys pedres que semblen trossos de ciment o formigó estimbats. Un riu o rierol urbà el trobem a tot El Caminante. L'altre cita, entre d'altres, és encara més sorprenent: el Riu-Sec arriba a Montcada i Reixac, on s'ajunta amb el riu Ripoll al seu curs alt, just abans que desemboqui al Besòs. 

O la página 25: al final d'una estació, tapat per una teulada doble més alta per la part de fora que per l'interior, un pas a nivell amb barrera, per a vianants i cotxes, amb dues vies, i uns edificis no gaire alts al carrer del davant: és la zona de l'estació de Montcada (línea 2 verda, de Renfe Rodalies Barcelona).

Montcada i Reixac té trens a piles, té les escales que pugen pel terme municipal en més d'un barri, té el riu, té els ponts que passen sobre el riu i pels quals El Caminant hi passa per sobre (aquest semblant al que duu de la zona del carrer Major a la zona de Lasalle Montcada) o per sota, la llera del Ripoll neta o arregladeta, té una part de pisos però també una part de cases o torres (Montcada-Santa Maria), sense que siguin llocs de luxe, especulació del sòl al marge, té algun carreró estret que un no sap cap on para, però que arriba a l'altra banda de l'illa de cases per un indret no habitual. 

És un manga que serveix per mostrar una calma que apareix com a recurs habitual al manga, inclús als més cinètics, violents o actius, però que el món occidental del comic té molt oblidat, potser perquè, com deia Hergé, el comic és economia, en tant que no es pot malbaratar paper, donat que ell tenia problemes per aquest tema durant la Segona Guerra Mundial, que és equivalent al problema de TBO o Pulgarcito i altres publicacions espanyoles, les quals tenien l'obligació de no ser formalment periòdiques i de demanar un permís per a cada número:obligat a això per ordre del govern, a causa de  la manca de paper a la postguerra, penso que més que el control ideològic que una lectura bàsica de les seves historietes permet refusar. Menys paper disponible: més vinyetes que calia col·locar-hi per pàgina, més esdeveniments calia que pasessin per donar el màxim de quantitat als lectors que bé que ho pagaven.

Contrasti's aquesta situació econòmica per a la qual el número de vinyetes per pàgina o la mateixa composició de la mateixa és fonamental per no passar-se d'un número de pàgines per historieta pre-establert: 1, 2, 4, 8, 16, 20, 42, 44, 46, 48, 62 i gairebé prou, i millor en múltiples de quatre... compari's amb la versió japonesa per a la qual cal omplir el màxim número de pàgines en grans volums periòdics des dels anys 50, en historietes la unitat de les quals no és una pàgina sinó que és més aviat la doble pàgina que es mira d'un cop d'ull mentre vas al metro, llençant la revista tipus llistí de telèfons a les escombraries un cop acabada de llegir. 

Així mateix, el comic estadounidenc fa servir tires de premsa apilotonades de lletres i dibuixets, per bé el seu contingut pugui ser de vegades menor per estirar el fulletó tant com sigui possible. Al comic de superherois, sí que hi ha pocs dibuixos per pàgina respecte a l'europeu, però també l'el·lipsi, el resum, el tall de seqüències és habitual, per contrast amb una pàgina de El Caminant, dedicada a posar un peu rere l'altra per pujar un arbre.






Bibliotebeos: Fagocitosis

Data Estel·lar tercera Dimarts 20150526

S'adonaran vostès que també hem parlat abans d'aquest Fagocitosis de Marcos Prior i Danide. Publicat i saldat per Glénat, va ser el millor comic del 2011. És clar que això només ho hem dit a la maginoteca. No he trobat més obres d'aquests autors, o potser és que no tenien la meitat de l'atractiu que aquesta, la qual queda molt ben complementada per la també esmentada Barcelona. Los Vagabundos de la Chatarra, del 2015.

En fi, que ambdues obres obren els budells de la Barcelona del Meeting Point del lladregoitereig, i ens mostres que sota la Dubaicelona que els mitjans de comunicacions subornats per bancs i grans empreses, hi ha una societat que, o està en crisi, o es resisteix a desaparèixer, o té unes regles i uns paisatges inexistents a les tertúl·lies dels periodistes-portamveus burgesots. 

Dues obres gafapastes però, alhora, crítiques.

Fagocitosis comença de manera dura i còmica des de les petites lletres dels crèdits, allò que cal llegir però que no es llegeix ningú. la contraportada és un índex d'un disc, amb la duració de cada cançó o historieta. Ignoro si es triga 03'50" en llegir Uno de los Nuestros, tot i que sí sembla que hi hagi un vincle entre durada de minuts i durada de pàgines. 

Recordem que es diu que la revista TBO hauria estat pensada per ser llegida en 90', una hora i mitja. Ara bé, el mateix vaig sentir en el seu moment del diari El País (diario independiente (sólo) de la mañana) i ja us dic que jo m'hi he pogut passar quatre dies per acabar-me'n un de sencer. I parlo de llegir-lo, no de mastegar-lo.

En Marx va al Marx Donald's, i un nota un aspecte familiar a l'edifici. De primer, un pensa en Badalona. Així, de cop. Alhora, un pensa en una estació de tren de la Renfe, de les boniques, les que Adif odia, les antigues que no són pas tan antigues, les estacions d'aspecte suís. Però també sembla algun tipus de cases indianes catalanes, de gent de pasta de principis del segle XX. Efectivament: Badalona. Després es cita L'Hospitalet o Cornellà. La Catalunya real citada en un mitjà de comunicació: això només pot passar en un tebeo.

A partir d'aquí, Barcelona i els seus símbols, com el de l'empresa sota la qual s'aixopluga tot l'Ajuntament (B: SM, els que envien mamporrers perquè ningú no expliqui res, si hi ha algú amb negoci, al Park Güell). La visió que se'n dóna és força crua: l'escombriaire amb molts idiomes perquè atengui els turistes que demanen carrers, amb sous baixos (i, compte, llicència poètica perquè treballen per a l'ajuntament, que imagini's si és per a una empresa subcontractada tipus Eulen o Prosegur/Servimax, FCC, etc.).

El tebeo és un mitjà d'expressió i un mitjà de comunicació que s'ho empassa tot: vinyetes de tebeos, vinyetes que imiten pantalles de tele, de cinema, presentacions tipus powerpoint, estils de pàgines web, tests per respondre, anuncis en parades d'autobus,... o tot això té a veure d'antuvi amb la historieta o la historieta s'ho empassa. 

No oblidem l'arc narratiu inicial de la sèrie de Marvel, Agentes de Atlas, a la qual, el goril·la parla en programes de ràdio transcrits, per exemple. 

I als anys 30, el tríptic turístic de Sildavia llegit en un avió per en Tintín.

Ara bé, la historieta imita la historieta sempre que pot, o sempre que certs autors tenen l'oportunitat: les Grandes Joyas de la Literatura de Bruguera, per exemple. 

Fagocitosis crea un món propi. Sí, ja sé que sona a allò del Capitán Torrezno. El que passa és que aquest món de Fagocitosis n'és un que se'ns està empassant, individualment i de manera col·lectiva. 

Es la gran novel·la gràfica del moviment Indignat. Sense protagonistes, i sense manifestants. Només amb anàlisi i indignació que et lleva la pell si se't cau a sobre però tan ben dibuixada, planificada i pintada que un es queda pensant que li caldrien més pàgines. Ah, el verí en petites dosis pot no matar i hauria de donar grans beneficis als seus fabricants.

El saldo: a 10€. També en algunes biblioteques.

Bibliotebeos: Plaza Elíptica

Data Estel·lar segona Dimarts 20150526

Santiago Valenzuela va guanyar el Premi Nacional d'Historieta o com li diguin cap el 2011 aprox. amb l'obra Plaza Elíptica.

Per quina raó li van donar un premi? Conspiranoic com sóc: política. Tots els premis aquests es dónen per afinitats personals i polítiques. Molt més evocadora era la primera obra.

Està molt malament dissenyat el Premi Nacional d'Historieta: es dóna per una obra concreta, per un títol, quan l'haurien de donar per a un autor per tota la seva obra fins llavors, pel conjunt de la seva feina. 

Gràcies a això, Plaza Elíptica es troba a força biblioteques públiques, la qual cosa és un goig.

En una d'elles hi trobem gairebé tota la sèrie a la qual s'adscriu: Las Aventuras del Capitán Torrezno.

Incomensurable, magnífic, excels, ben dibuixat i que es nota que al dibuixant li agrada dibuixar. 
No es nota un abús de la informàtica, tot i que n'hi hagi.
El dibuix és barroc, abigarrat, ple de detalls, ple d'elements quotidians i d'elements expressament inventats, de robes, de tipus d'individus, de paisatges, de núvols, de tot.

El guió és gairebé indescriptible en el sentit que la millor descripció i el millor resum és tornar-lo a llegir. Si us plau, pegueu o tatxeu els espantosos resums de les contraportades que hom desitja que no siguin de l'autor sinó d'algun editor d'aquells que o no llegeixen o no entenen.

El món és un mocador però també pot ser una capsa, pot ser un garatge, un sòtan, un local oblidat per la façana del qual hi traspassen cada dia vianants sense fixar-s'hi. 

Ah, però alguns, com jo, sí que m'hi fixava, i sí que em preguntava què hi hauria rera aquella porta de garatge, metàl·lica i enrobinada (no penso canviar aquest mot) que mai no s'obria, d'on ni entren ni surten cotxes ni motos ni bicicletes ni ningú amb sacs o estris. 

Doncs en un lloc d'aquest estil, es desenvolupa una història èpica, dramàtica, tràgica, a escala minúscula, teològica, bèl·lica, plena d'enginy, amb uns protagonistes que van sortir d'un bar, el Denver, ara de capa caiguda i a sobre visitat per uns quants intel·lectualoides gafapastes. Els paios del bar són endevinadors, demiügs o potser el Déu de l'àtic i tot, però sembla que alguns són capitostos de forces invasores o alliberadors. Aventura; un misteri mai no resolt, un DNI que un creia perdut a Canàries. Tot això és humor.

És excel·lent. 

Encara més des del dia que em van dir que els que tenien el cap rentat per "la Joso" sabien que havien de repetir que no els hi agradava, els mateixos que s'empassen totes les adaptacions al cine de tebeos que només agafen la marca i no passa res.

Ben pensat, ben rumiat, deslligant misteris, fent-nos partíceps del descobriment geogràfic d'un món immens amb el sol que és quadrat perquè entra per un finestrol, amb un dibuix complex però entenidor i que fa servir perfectament els grisos perquè no li digui cap malastruc que "en colors és molt car i no surt a compte".

Una obra personal que ha canviat d'editorials i que avança més lentament i més difícil de trobar del que caldria. 

8, 9, 10 volums d'irregular llargària però igualmente una sèrie desconeguda. 

Ens explica per què el títol es Plaza Elíptica si no hi apareix... o potser si. Potser és la quadratura de... l'el·lipsi.
Per què haurien deixat dos maons en vertical al mig de la cambra?

Bibliotebeos: Lautréamont

Data Estel·lar primera Dimarts 20150526

Atesa l'anul·lació de l'acte sobre tebeos a la biblioteca, us en faré cinc cèntims sobre el contingut. Ja pensàvem fer-ho.

Aixó sí, el llenguatge escrit és més florit. En aquest cas he optat per pensar que m'adreço a algú que, com qui ha escrit, sap de què es parla. Si teniu dubtes, allà hi ha diccionaris; més enllà, enciclopèdies o piqueu el que no sabeu en algun cercador que no vulgui acabar amb la vostra llibertat d'elecció.

Comics que es poden trobar a la biblioteca.

Em pregunto per què hi ha tants de l'editorial Sins entido, a les biblioteques. ¿Té vincles amb el PSOE l'editorial Sins entido? No és cap broma: si entres en un circuit com les biblioteques, que són públiques i municipals, és perquè solen haver-hi vincles polítics i endolls, i només una feina cultural. Tinguem en compte que altres editorials estan i han estat infrarrepresentades. Així mateix, quina és la més gran biblioteca de tebeos? La Tecla Sala, de L'Hospitalet de Llobregat. Qui ha governat? El PSC. Han estat els socialistes els que han dut els tebeos a les biblioteques, per bé que els hi ha costat i, fins l'any 1999-2000, no hi van entrar del tot. 

També sabem de gent de l'entorn sociata municipal que han impulsat o inclús han fet xerrades sobre comics. 

El Cuarto de Lautreámont és una obra rara. Per començar, només la conec de les biblioteques. Mai no l'he vista a la botiga. Ens és presentada com una obra de 1874. Aquí cal dir que els comics potser existeixen des dels murals egipcis, però no hi entrarem. Els jeroglífics egipcis, no, perquè són antecessors de l'escriptura o una forma d'escriptura directament. Podríem remuntar-nos a la Columna Trajana però no hi entrarem. Podríem anar-nos al Tapís de Bayeux de l'Edat Mitjana però no hi entrarem. Potser a les bafarades dels dibuixos de Ramon Llull del segle XIV... però si, hi entrem és per dir que s'hi van avançar a una cosa que als Estats Units van descobrir cap el 1896 amb el Yellow Kid i a Europa no es van implantar fins els anys 30, malgrat els primers intents després del 1917, que és l'any de fundació del TBO.

La primera novel·la gràfica, com se'ns presenta, seria del 1874 però un text d'un professor universitari (ai, com si aquest títol volgués dir molta cosa) ens diu que seria una edició de cap el 1920 d'aquesta figuració autopoètico-narrativa, un nom com qualsevol altre per anomenar els tebeos, però més respectable perquè hauria estat batejat per un poeta o per un pintor-il·lustrador del París del segle XIX. No sé si ho enteneu. El mitjà és el missatge, deia en Mc Luhan, cosa que McCloud replicà a mitges (en una página diu una cosa, y en la següent el contrari) : el mitjà no és el missatge. 

L'emissor és el missatge: és el que em suggereix aquest vocable de "figuració autopoètico-narrativa". Segons qui parli, la gent li fa cas. Segons qui parli, tant se val que sigui la Veritat o una veritat, ni cas. No és qüestió d'antecedents, d'experiències prèvies ni res de això. Ens vantarem de la formació sociològica: és pur prejudici social. A la Sociologia, us diré, cal començar per desprendre's dels prejudicis, és a dir, dels judicis també dits opinions que teníem abans de fer la recerca social. El problema és que això t'invalida per tenir una conversa quotidiana. 

Si al 1896 es creen els comics a New York però els pioners ja en dibuixaven durant tot el segle XIX, com el cas de Töpffer, com és que al 1880, aquell que serà al 1908 Mestre en Gai Saber en guanyar els Jocs Florals, n'Apel·les Mestres, ja va fer unes historietes amb separació de vinyetes, moviment, dibuix àgil, transició entre vinyetes... ah, però sense les bafarades del Yellow Kid de 1896 però que ja trobem al Ramon Llull del segle XIV? Si això va succeir, potser un poeta i un il·lustrador van poder fer allò mateix al 1871, inclús anant més enllà, barrejant plànols mitjans i generals, per exemple.

Així doncs, ens trobem davant d'una obra pionera o d'un frau, d'un text que ens proposa què és un comic i quins elements el composen? ¿És una història d'horror, de literatura, de reyertes de bohemis burgesots? O és una història d'amor? ¿Es una història sobre els moments caòtics posteriors a la guerra francoprussiana, en un París ple de rune i ruïnes? Que ho decideixi el lector.

Lautréamont: l'altre món: existís o no el poeta Ducasse, comte de Lautréamont i els seus Cants de Maldoror, existís o no l'escriptor de folletins Auguste Bretagne.

Correos: Desastre neoliberal anunciado

Data Estel·lar plof Dimarts 20150526

Si quieres pasar un mal rato, ves a Correos.

Correos en Barberà del Vallès debe de ser uno de los sitios más siniestros que uno se pueda echar a la cara. Sin ventilación, sin lógica organizativa, sin saber uno a qué cola ponerse, sin posibilidad de enterarse de lo que sucede.

Correos en Sabadell: en el centro, un edificio majestuoso por fuera y en ruinas, sucio, apolillado, gris negruzco. Junto al Polígono Espronceda, un extraño lugar en el que sabe cuándo se entra pero no cuándo se sale. Desangelado.




La información siempre es nula.

En no pocos sitios los empleados son mal educados. Hemos asistido a broncas contra ciudadanos que preguntaban y que, oh sorpresa, no conocían el funcionamiento. Cuidado: porque frecuentemente los que desconocen el funcionamiento o no saben qué es un remite o que esas cinco cifras son un código postal son los trabajadores. La información escrita, por web o en persona es nula. En algunas oficinas hay mostradores bajos, pero en otras hay mostradores elevados e incluso cristaleras que impiden la menor comunicación. El objetivo es la separación del elegido respecto del vulgo.

Antiguamente, tenían un banco público: la Caja Postal que salía en las carreras ciclistas. Se lo regalaron a unos amigos alemanes.

Hace meses le pregunto a un viejo cartero viejo: ¿qué? ¿ya ha privatizado del todo Correos? Le pregunté porque pensé que era de los pocos que no rompían las cartas para empotrarlas en los buzones o no las tiraban a cualquier charco. Me dijo que ni lo sabían ni le importaba, que él era funcionario y que se estaba a punto de jubilar. Si el funcionario no defiende el servicio público, ¿quién lo va a hacer? Es habitual, por cierto que un funcionario desprecie el servicio público: he ahí el exitazo de mutuas para funcionarios del Estado como la espantosa Muface, un caballo de Troya venenoso contra la Sanidad Pública, de origen de cuándo los trabajadores del Estado tenían sus mutuas y los demás no tenían más que médico de pago el que lo pudiera pagar. Mal entendido como un beneficio laboral o como un privilegio, en realidad es una manera como otra de socavar la Sanidad Universal y Pública.

Así pues, vale la pena leer esto sobre el desastre neoliberal en Correos.



20150525

Plagues contra SBD

Data Estel·lar auapa Dilluns 20150525

Buscant info sobre SBD, es veu que només existeix Isabadell.cat.

Hi vaig buscar informació sobre Sí Se Puede-Guanyem-Ganemos Sabadell durant dies i des, per acabar trobant-hi informació diferente a l'anterior, però publicada el dia posterior a les Eleccions Municipals del 20150524.

Ara bé, trobo y copiepgo un paràgraf que val la pena, signat per Jordi Serrano: parla sobre el final de Sabadell:

Des de que va explotar el cas Mercuri la ciutat està en estat de xoc: un brot a legionel·losi ha causat diversos morts; el mític bosc de Can Deu arrasat per un estrany efecte meteorològic; s’ha detingut una cèl·lula islamista radical. Es van vendre per un euro la Caixa de Sabadell després de 150 anys d’història, la companyia d’aigües CASSA ha acabat en mans d’AGBAR i el Centre d’Esports Sabadell ha caigut en mans japoneses. És com si totes les plagues bíbliques recaiguessin sobre la ciutat.

S’ha confirmat que l’alternativa havia de venir de l’esquerra. Ha faltat oferta: la demanda hi era.
Els grups autodenominats d'esquerres anaven cadascú per lliure mentre CiU queia per un govern dretà i retallant a la Generalitat.

A bones hores els polítics, tertul·lians i articulistes diuen que les Eleccions han estat una pèrdua de temps perquè no hi ha hagut debat ni propostes. La maginoteca, recordem'ho, ho va dir, gratuïtament i sense cobrar, DURANT les Eleccions.


20150518

Taller de Còmic a Montcada i Reixac

Data Estel·lar puntdelectura Dilluns 20150518

ANUL·LAT EL TALLER per manca d'assistents. Aquí calculem en 5 com a número elevat però n'hi va haver 1, potser per època d'exàmens o com a demostració que el comic és una activitat minoritària. 

De totes maneres, llegiu el missatge. Potser us en faré cinc cèntims sobre el seu contingut.
Lloc: Biblioteca Elisenda de Montcada.
Adreça: Carrer Tarragona, 32. Edifici Montcada Aqua. Al costat de la rotonda gran de la C-17 (la carretera que travessa Montcada amb túnels).
Localitat: Montcada i Reixac
Data: dimarts, 20150526
Hora: 18h.

Montcada està perfectamente comunicada per tot tipus de línies de Rodalies de Renfe, autobusos, carreteres...

Dintre dels Tallers BiblioJove, es farà el Taller de Còmic "Cinc noms per a la historieta: còmic, tebeo, BD, manga i novel·la gràfica".

Tot i que diu "Jove" seguramente que qualsevol edat és benvinguda.

Pel títol promet ser una cosa variada.



Una informació important és que ES TRACTARAN COMICS QUE EFECTIVAMENT HI HA A DINTRE DE LA MATEIXA BIBLIOTECA ELISENDA DE MONTCADA. És a dir, que serà pràctic per algú que vagi despistat o que no conegui gaire els comics però s'hi vulgur apropar a la seva lectura. Tots els comics dels quals es parlaran es troben allà. La informació la tinc de molt bona font.

Molt interessant, a més, que els assistents puguin dir-hi la seva. Esperem que sigui veritat. El resultat final pot ser molt interessant. Estarem atents. Oh, i tant que estarem atents.

20150514

La izquierda no quiere gobernar Sabadell

Data Estel·lar tiruri i irurí Dijous 20150514

Acuso a los grupos de izquierdas locales en varias localidades de NO querer ganar. Puede que sea porque tiene miedo: no pueden gobernar los cobardes. Porque no tienen soluciones, pese a sus gritos. Porque no quieren dar soluciones a los problemas de los desfavorecidos, aunque tengan esas soluciones. Porque no se quieran enfrentar a poderes superiores. Porque hayan hecho pactos secretos o sobreentendidos para que gobierne según quén. O porque no sean de izquierdas pese a reclamar tal título, que es lo que pasa con PSC (PSC-PSOE) o con ERC. O con ciertas Iniciativa en ciertas localidades.

LO QUE HAY A CONTINUACIÓN NO SE ENTIENDE BIEN. ES QUE ES TAL CUAL: NO HAY QUIEN LO ENTIENDA. NO HAY INFORMACIÓN. LA MAGINOTECA HA HECHO UN ESFUERZO DE INVESTIGACIÓN POLITÓLOGICA. No hemos ido a sedes de partidos en sitios ignotos. Hemos ido sólo a lo que un ciudadano normal y vulgaris puede encontrar vía papel o vía web. 

Lo hemos centrado en Sabadell.

Marisol Martínez, candidata de Guanyem Sabadell-Sí Se Puede. Me pareció curioso que dijera que era "la primera candidata de Torrerromeo para la alcadía de Sabadel" con ele, no con elle. 

Me ha escandalizado oír en la radio a un candidato que ninguneaba la candidatura, que si las encuestas no permiten que entre, cosa que me hace sospechar que su programa es más combativo, por el rato que le han dedicado.

Torre-Romeu es un barrio... como una colonia en otro hemisferio. Al otro lado del río, como Poblenou (Pueblonuevo) o el polígono Can Roqueta, alias "donde la ITV" (nombre popular anterior al institucional: "las neveras"). En autobús, directo al centro. Urbanística, social, mentalmente alejadísimo de ese centro, que ni es grande ni vive todo el mundo ni mucho menos todo el mundo trabaja allí porque lo habitual es no trabajar en Sabadell. 

Hace años que alguien dijera "SabadeL" me hubiera molestado. 

En el 2015 hemos oído a muchísima gente que pronuncia correctamente "SabadeLL" y tantas otras cosas (hay un presidente que parece buscar un puesto de trabajo en un curso de un nuevo Digui-Digui de audi). Buenas pronunciaciones, carrerones, doctorados, masters, profesorados universitarios, registradores de la propiedad, control de las nuevas tecnologías y mucho robo, mucho, continuo. 

Así que me pareció curioso escuchar de pura casualidad esa referencia de una candidata por la radio. Y no es tan fácil localizar Ràdio Sabadell. 

En esa candidatura hay gente de Podemos pero también de la dirección local de EUiA, con apoyo de Cayo Lara. Luego ha sido desmentido. Se ve que Marisol Martínez está en proceso de ser expulsada de EUiA: guardan mucho más las formas con los corruptos de IU Madrid de CajaMadrid/Bankia. Síntomas de que la(s) izquieda(s), si existe(n), no quiere(n) ganar en Sabadell.
Entretanto, uno buscaba sobre Podemos, por la curiosidad: oh, resulta que ¡yo no encontraba a Podemos Sabadell por Internet ni casi por carteles por ningún lado! Pero resulta que están en tres candidaturas, entre ellas, la aquí mencionada. Los cargos oficialistas optaron por irse a otra:  Unitat Pel Canvi: ICV-Podemos (direcció local)-EUiA (pero no la dirección local)-unatalAssembleaObertadeSabadell, una cosa montada por ellos mateixos con una web que, per descomptat, no funciona

La direcció local és tota del grupet "Sí, Podemos, ara és l'hora de la gent". No me fío ni chispa, después de 4 o 5 meses de escudriñar internet casi cada día en busca de información sobre Podemos, ni que fuera por curiosidad: qué hacen, dónde se reúnen, qué temas plantean. El vacío cósmico: la especialidad sabadellense de toda la vida.

La web de antes no funciona pero es que ninguna web de Podemos Sabadell funciona. La opacidad es total. Lógicamente, la dirección se monta el cargo de las poltronas por un lado y otros van a otras candidaturas.

Aún existe una tercera candidatura con gente de Podemos: imposible saber cuál es. Así de simple.

¿Por qué la dirección local de EUiA va por un lado y otros por otro? 

Existe una cosa que surgió de la explosión de la dimisión de Antoni Farrés como alcalde: l'Entesa per Sabadell. Son de este tipo de partidos que se dicen de Sabadell y de izquierdas pero en cuya web podíamos leer cosas como que volvían a Espronceda después de 15 años, y eso porque los llevaron en autocar. A la Creu de Barberà no bajaron por las calles porque llovizneaba. Que ya es casualidad que llueva. Dentro de otros 15 años. 

A los que mandan en Sabadell hay que decirles que la ciudad no se acaba en la Gironina. "el apeadero" que dicen los viejos porque ahí no hay ninguna estación por miserable que fuera; lo que hay son semáforos mal puestos en un peligroso cruce para los que van o vuelven de la Rambla, se incorporan a la Gran Vía, van por la Avinguda Barberà (la calle de los socavones)... 

L'Entesa se presenta junto a las CUP en una coalición llamada (Re)Construïm Crida per Sabadell . Su candidato es un histórico de l'Entesa y de lo que es moverse por Sabadell: Maties Serracant, alias "el del ADENC", que es un grupo de defensa de la Naturaleza (para simplificar). Colectivos okupas, afectados por la hipoteca. Sus webs funcionan. Algunas propuestas en Internet: ninguna en el folleto enviado a los hogares (hasta ahí llega la defensa de la Naturaleza). Bueno, la Entesa ha pasado de actualizar su web, pero veo que eso es lo normal.

La impresión es que la izquierda o izquierdas de Sabadell no tienen la menor intención de gobernar: es una traición total a la democracia y al proceso electoral. 

Propuestas: prácticamente nulas. 

No sirve de nada que cacareen algo en una radio local que ¿cuánta gente escucha? ¿Los que trabajan en el Ayuntamiento en horas de trabajo? Porque me he enterado de que hablaban de algo de política el día que he tenido fiesta: a partir de las 8:45, a partir de las 9h. Por supuesto, nunca se tienen en cuenta la movilidad laboral: ¿cuánta gente vive/duerme (aunque haya nacido) pero le han dado el trabajo/los trabajos en otra? Eso implica, entre muchísimas cosas, que no se reciben esos mensajes. 

Si alguien va por Sabadell y quiere no enterarse de algo, que compre el Diari de Sabadell: la gente sólo lo compraba para las ofertas de trabajo. Supongo que ahora ni eso. Han sido especialistas en confundir. 

Cuando el Farrés se largó, dejó un buen follón: su Iniciativa se dividió en tres partidos: ICV, l'Entesa y EUiA, como mínimo. Durante su buen año, el Canal 50 (en tránsito de ser la televisión local de Sabadell pública a ser nada en manos de un empresario italiano) y el Diari de Sabadell se convirtieron en plataformas de propaganda del próximo alcalde: Manel Bustos del PSC. Los debates estaban hechos para que él fuera el alcalde, con la aquiescencia de los demás contertulios, que solían cambiar, de tal manera que, salvo Gorina (del PP, ejem), los demás podían ir cambiando y no ser reconocibles. 

Luego ya tuvo entrevistas personalizadas de mano de su amigo, el cura, osea, Carlos Fuentes, el profe del cole de los Franciscanos de la Creu de Barberà. Él sigue en activo en la tele con sus tertulias políticas. Bustos tuvo que dimitir por corrupción. Y sospecho que esa corrupción, tan habitual en tantos ayuntamientos, fue denunciada para impedir que se convirtiera en un fenómeno político de alcance superior al local o al comarcal.

Actos públicos, plantadas de árboles. Bustos estaba por todos lados. Lo suficiente para ganar por poco, hacer coalición, y posteriormente ganar por mayoría absoluta. En ese lapso, Oriol Civil, anterior candidato socialista, consiguió demostrar que era un inútil en lo tocante al urbanismo que le había tocado de cartera. Un completo desastre. Luego Bustos ya pasó a su tema, hijo y sobrino de constructor, se dedicó a triturar Sabadell, para especular con todo, al socaire de que era lo que sucedía en todos lados. Su último pelotazo: el Riu-Sec, que debería haber sido una zona de pulmón verde, convertida en un Ikea y en próxima zona de discotecas y reparto de pastillas. Se ve que el tío está metido en eso. Entretanto, la zona hermética (el nombre, de Unidad Hermética, una fábrica de las que daban trabajo) convirtía en infernal la vida de los vecinos mientras el ayuntamiento miraba a otro lado, porque consideraba (cuatro o cinco partidos en ellos) que su trabajo era pasar del bienestar vecinal pero ayudar a empresarios y mafias. 

2015: de manera más discreta, la idea es traspasar la alcaldía a un tal Rossinyol, de CiU, quien pactaría o con el PSC o con ERC. En Barcelona parece claro: ERC pacta con CiU. Es lógico: les han apoyado presupuestos. Pese a que las fotos de los alcaldables de ERC van junto a la del diputado Joan Tardà, el único izquierdoso de ERC, el partido es derechoncillo. No les gustará pero es como a los socialistas: apoyan recortes, se callan ante muchas injusticias, y luego te sacan lo de que "son responsables". 

Josep Ayuso es el candidato del PSC. Estrategia ridícula que podemos (ay, se me ha escapado) ver también en Barberà del Vallès, en La Llagosta, en Ripollet ha sido la de esconder las siglas: foto de un candidato desconocido, salvo para los que pululan por el ayuntamiento y sus aledaños, aunque sea un histórico que ha estado embustado. Han olvidado a un alcalde inanimado, Juan Carlos Sánchez, quien no tuvo ni palabras de aliento para los desfavorecidos en el texto de la fiesta mayor de septiembre del 2014... en fin, alguien que no quiso figurar, porque el partido no lo quería, porque no quería hacerle sombra a la lucha de candidatos o porque igual es mejor pasar desapercibido para no despertar a la fiscalía anticorrupción. Si es lo último, ya lo veremos. Ha estado junto a Bustos desde el inicio.

Esconder las siglas  "PSC" y luego poner las letras del candidato, en varias localidades de manera no clara. Ni slogan claro. 

En realidad, no tienen nada que ofrecer. 

CiU no ofrece nada en las propaganda enviada a las casas pero cuando dice "eficiència", "bon govern" o "estar al costat del govern de Catalunya" tenemos que sobreentender que dice privatizar y arrasar con lo que Bustos haya dejado y banderitabanderita.

Apuesta: CiU se carga la compañía TUS y devuelve el servicio de autobuses a Sarbus con peores condiciones de servicio para los viajeros y paganos, peores concidiones laborales, etc. 

El Partido Popular: hombre, tras haber trinchado España, lo lógico es que desapareciera del panorama, pero la lógica no existe.



 Vuelvo a la candidata Marisol Martínez, a quien le leo algunas cosas claras que no veo, leo ni oigo en otras candidaturas. Mucho blablá y nada concreto. Al menos, con extractos de su entrevista se puede debatir (el verbo prohibido):

No podemos tener a los jóvenes en la calle sin expectativas de futuro, de trabajos sin poder acceder a una vivienda, ni de formar una familia. No todos los jóvenes van a tener carrera universitaria, ni tan siquiera todos acaban la ESO. Nosotros planteamos la creación de una Escuela de Oficios en cada distrito, creemos que esta es una salida para los jóvenes para que puedan ser profesionales de la hostelería, de panadería, de servicios…de los sectores donde haya expectativas de trabajo. El Ayuntamiento tiene competencias para eso y ha de que priorizar sus recursos para eso. Incluso, se puede subvencionar a los jóvenes, para pagar el transporte o darles unos pequeños ingresos. Hay dinero para eso, es una cuestión de cambiar el chip. El Vapor Llonch no tiene sentido. No está cumpliendo esa función, a pesar de la altísima inversión económica que se le dedica. El Vapor Llonch se tiene que reinventar.
(...)
existe un grave problema de vivienda donde existe un desorden y una dejación tan grande de la administración local que provoca los dos casos: gente que se queda sin vivienda y la gente que ocupa de forma incontrolada edificios, generando una serie de perjuicios como ocurre en Can Puiggener o en otras zonas de la ciudad y por otra parte hay miles de viviendas vacías. Creemos que hay dejación por parte de la administración local y, además, a propósito. Primero tiene que haber un censo –que nosotros hemos pedido- de viviendas vacías y saber quién es su propietario. Resulta que tenemos en un bloque de pisos cuatro o cinco vacíos que son de un banco y este banco no paga la escalera. Sin embargo, ¿quien le obliga a pagarlo? La administración no está haciendo nada.
(...) hay un montón de viviendas vacías de VIMUSA pues tienen unos precios inasumibles, a veces superiores a los del mercado.


Vimusa es la empresa municipal de viviendas. Existe por réditos de su gestión en los años de mariacastaña. No ha habido política de vivienda pública en Sabadell desde ¿nunca? 

(...)planteamos que no haya un intervalo superior a los diez minutos entre autobús y autobús. No puede ser que para ir a Torre-romeu tengas que esperar 30 minutos en la parada del bus. Pero lo que es de juzgado de guardia es carecer de transporte nocturno. A las 22,.30 horas ya no pasan autobuses. La gente cuando viene de trabajar de Barcelona, tiene que ir andando o coger un taxi.
Sugiero que obliguen a que los autobuses interurbanos de Sarbus (Barcelona, Barberà, Badia, Cerdanyola, Ripollet) o de Sagalés (Polinyà, Santa Perpètua, Vallès Oriental) tengan también mayor frecuencia. Sobre los de Sarbus: que les digan que ya no hay bandoleros, así que pueden ir distanciados sus autobuses A1, B1 y B2, que si pierdes uno no los pierdas todos porque van juntos, y  que te puedas subir y bajar en ellos dentro de Sabadell.

Y que se pueda ir en autobús de forma normal, no como si fuera fletar un vuelo charter a Sant Quirze, Castellar, Terrassa o Montcada i Reixac.

El transporte público y colectivo siempre ha sido un tema importante para la maginoteca.

(...) El Centro de Sabadell sería impensable en Europa, aquí no hay ninguna zona verde, ningún parque amable, jardines…No hay sitios donde personas con carritos o sillas de ruedas pueda pasear tranquilamente. La reforma del Passeig, si me lo permite, debería estar en Fiscalía porque es un atentado contra la ciudadanía.

Tampoco hay zonas verdes en otros sitios, como la Creu de Barberà: un parque en la frontera con Barberà y un bar en la Plaça de la Creu de Barberà, porque eso es un bar. 

¿Qué vas a hacer, candidato, con la privatización con paredes y todo de metros cuadrados de aceras donados a los bares? Me importa un pito que paguen. El peatón también paga por esas aceras por las que no puede caminar. 

(...) Desde que el señor Cristian Sánchez es responsable de Vía Pública todo ha ido a una dejación total: árboles, socavones en las calles, aceras levantadas, calles sucias
Vale la pena poner el nombre del desconocido concejal porque igual vuelve a algún cargo de cobrar mucho y hacer nada. Es lo habitual. Albert Rivera de Ciutadans soltó una mentira consciente: que en la empresa privada, el que lo hace mal, sea directivo o peón, se a la calle. Te echan por antigüedad, por cobrar mucho, porque no eren rentable en grandes números, por caer mal. Por ser un vago, por hacer mal el trabajo, casi nunca. Y si eres directivo, jefazo o contraalmirante, ahí te quedas aunque con los canutos, ni una o y muchos humos.

Discrepo en lo de las calles sucias: lo están desde que Bustos entró de alcalde. Lo único memorable de Farrés fue la recogida selectiva antes que nadie (contenedores de vidrio hacia 1990-1991) y unos camiones-cuba que echaban agua. Alguien me tiene que contar por qué las ciudades socialistas están siempre más sucias que las otras, por más que uno vea montones de maquinaría de limpieza por todos lados. Es un misterio. Por cierto, para el que crea que es provocador lo que se ha dicho sobre el alcalde Farrés: ¿qué más hizo que fuera distinto de otras localidades? ¿agua corriente, asfaltado, ..?

Deberíamos llegar a alguna conclusión pero se dice por sí mismo el nivel de desecho en el que se ha convertido Sabadell, que nunca ha sido nada del otro jueves, pese a su ombliguismo: ni un debate anunciado. Sólo una tele, MolaTV, que ni es local ni nada, son un grupo de amigos de alguien a los que les regalaron unas licencias de TDT tras haberse pasado años con licencias robadas en la tele analógica. Tarot, videos musicales y nada más. El típico canal que lo pones al final para no encontrártelo y por no borrarlo. Ningún cartel de ningún candidato es legible. Ninguno tiene ni una propuesta. Y lo mismo es repetible en Barberà del Vallès, la localidad anexa y pegada calle por medio, a Ripollet, al otro lado del río y suma y sigue.

Hubo un debate más oculto que anunciado de un grupito de empresarios, Grupo Onion ("cebolla", en inglés, el símbolo de Sabadell; cuando me ponen algo en inglés ya malpienso, what d'you want me to say?).

Por tanto, anomia, abulia, aburrimiento, falta de interés por parte de los candidatos, peste a alcalde pre-electo por los otros partidos y sólo la única sorpresa de que un 30% de indecisos decidan votar por algo en el último momento o engrosen la abstención local hasta colocarla en el 50 o 60%.