20140924

Anglès no és Plurilingüisme

Data Estel·lar aneu a dir-les Dimecres 20140924

Hi ha una cosa d'aquestes que es treuen de la màniga que sona molt bé. Ja sabeu: de les coses que sonen bé perquè no tenen contingut.

El Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, amb govern de CiU, emparat per ERC, i acceptat per la resta, li diu: Marc per al Plurilinguisme.

I només vol dir ANGLÈS.

Aprendre o saber anglès no et fa plurilingüe. Com a molt, et fa trilingüe, i ni això. Et fa, com deien a certes acadèmies d'anglès, apte per entendre la lletra de les cançons.

Per demostrar que NO ES VOL fer res, intenteu llegir el primer paràgraf, i després que, qui es cregui bonic, critiqui la dificultat de lectura de qualssevol articles maginotècnics:

En un món cada vegada més complex, en el qual s’evidencia una forta transformació de la societat, el domini de diverses llengües i el seu ús comunicatiu, acadèmic i professional és, no únicament necessari, sinó gairebé imprescindible i, per tant, el sistema educatiu ha de poder formar parlants plurilingües, amb diferents graus de domini de les llengües que coneixen, capaços d'interactuar en un context lingüístic i cultural complex, oberts al món i capacitats per accedir al mercat laboral amb garanties d’èxit.

Tot el paràgraf, que l'hem pagat nosaltres, els que paguem impostos, resulta que és un batibull d'elements indiscutibles per no dir indemostrables: ¿qui pot demostrar que el món sigui més complex al 2014 que al 2004 o que al 1994 o que al 1984 o que al 1974, etc.?

Per a quina raó és imprescindible el domini de llengües diverses? Deien a la Cadena SER, en un reportatge vergonyant, abans de les 9h el mateix dia 20140924, que saber idiomes era imprescindible per trobar feina, que hi ha havia una clivella que separava els que sabien idiomes i els que no per trobar feina... i llavors vull dues respostes ràpides: com es que des del 1997 no he vist ni una sola oferta laboral on saber aquest indispensable anglès hagi servit per trobar feina o per cobrar més, en correspondència amb l'esforç? O com és possible que qui sap anglès, francès o alemany, apart del castellà i el català, no rebi mai respostes a ofertes de feina?

Bàsicament, això de l'anglès, promogut contínuament per entitats públiques i per famílies de llestos. Compte, n'hi ha qui en parla als seus fills com perquè no es quedin enrera... ridícul de totes les maneres... ho havíem vist abans i ara amb el català, per part de gent no castellanoparlant i que no el parla habitualmente ni ganes, però és un punt de l'arribisme... ja, la wikipedia catalana diu que ve del francès i no del castellà "arriba" de "patapumparriba", no d'arribar a un lloc de ir hacia arriba en la escala social; la RAE, no ens estranya, també... que aixequi la mà qui no l'hagi fet servir com a variació d'anar cap a dalt.

Ara ens diuen que els Erasmus tenen un 23% més de possibilitat de trobar feina. Això és mentir amb ganes, fent servir dades espúries. Quins grups socials d'entre els universitaris i els no universitaris han anat generalment d'Erasmus? No els d'origen de més avall ni els de rendes més baixes. ¿Ens equivoquem? Quina proporció d'estudiants amb "contactes", amb famílies que "poden tocar tecles", amb famílies de petita empresa i ja no dic més enllà, han anat d'Erasmus respecte la resta d'estudiants?

Per la via dels fets:

1.-Si saber idiomes fos un plus per trobar feina, tots els africans que hi ha a Espanya tindrien millors feines i millor pagades, perquè a cada país africà, cada habitant en parla tres o quatre i n'aprenen una o dues un cop aquí.

2.-Si saber idiomes fos un afegit important, no hi hauria gent amb tres o més idiomes a l'atur o en feines precaritzades o buscant-se la vida per 500€.

Si em voleu dir que saber idiomes es bo per a mantenir o argumentar el fet de tenir una feina assolible mitjançant una prèvia posició de partida acomodada. "La meva mare, el meu pare, el meu tiet, un amic, que tenen una consultora, que d'uns que coneixen de l'empresa, de la botiga... però res d'important", tret que és el punt diferencial.

Deia el sociòleg Lluís Flaquer (evidentment, sense cap referència al respecte via web) que el més important per trobar feina era la família, amics i conegut, és a dir, l'entorn social immediat, d'on s'extreu sense ser un Sherlock Holmes, que saber idiomes o tenir qualsevol habilitat o coneixement és més espuri que pràctic. Ara bé, és una eina, per no dir un arma, contra un forani que tingués ínfules per competir en el seu espai (noti's la negativitat de l'oració). A l'altra banda, un individu formalment preparat que recerqui feina tindrà menys possibilitats de trobar-la si el seu entorn social immediat és inferior o molt inferior a aquell que la seva formació acadèmica i laboral requereix.

Per tant, una bona part de l'excés de formació, caldria veure si es dóna a tothom, o com defensem, sobretot es dóna a individus de grups socials de classe obrera i baixa amb estudis. ¿El fill de l'obrer a la universitat? I després, a quin altre contenidor cal llençar-lo?

Una cosa molt bona de la Universitat i dels diferents centre de formació acadèmica una mica mitjà-avançat és la desideologització i eliminació de la mentalitat d'origen. Renegui de l'origen. No canviï el seu barri. Fugi. Dissimuli. Vostè no és allò. Pot funcionar, tot i que sigui totalment aliè a la mínima ètica però l'ètica no dóna diners ni paga ipads, però pot funcionar si assoleixes una feina. En cas contrari, l'efecte és pervers: l'anòmia o, al menys, desarrelament. Entre el ni-ets ni-seràs. Sense el referent d'origen social ni amb el d'arribada, donat que no has arribat enlloc. I ara sí que és "arribar" com els vaixells al port. I emborratxar-se amb els del grup social d'origen no és suficient per compartir res més que el voler estar sotmès al control social de les élites.


Més sobre el plurilingüisme segons la Generalitat:

I ho fa potenciant el domini de la llengua catalana per part de tot l’alumnat, com a eina de cohesió, identitat i convivència en la nostra societat, i el domini de la llengua castellana, cooficial a Catalunya, ambdues com a instruments per actuar en els entorns acadèmics, sociopolítics i laborals més propers. Igualment, ho fa facilitant el domini d’altres llengües, en especial l’anglès, com a eines d’aprenentatge i d’emprenedoria al llarg de la vida i per a l’adquisició d’una capacitació i formació professionals de qualitat.


En especial l'anglès, i no citat cap altra llengua més, significa que NOMÉS L'ANGLÈS. Com així està succeint, amb alguna matèria, com Medi Natural, que es comença a fer en anglès, per gent que m'agradaria si sabien abans de posar-s'hi que només es posa "s" al final de present d'indicatiu a la tercera persona.

Altres idiomes: res.

L'idioma europeu a nivell econòmic és l'alemany. El parlen 90 milions d'habitants, entre ells, els amos de les empreses implantades al territori, com Lidl o Aldi, Seat (que allà li diuen pel seu nom de veritat: Volkswagen), Liebher i tants altres... i gairebé qualsevol estri que un es pugui imaginar. Sospitem de relacions alemanyes en les botigues i centres comercials de xinesos i, per descomptat, les de pakistanesos (per l'origen turc-alemany del kebab i el döner.

Quin impacte té això en el multilingüisme a Catalunya?. Gairebé zero. A Sarrià diuen que ho fan, en pla extraescolar, i només per al del barri... és clar, que no es taquin.

I poca cosa més.

Quants centres educatius fan activitats en alemany? Zero. Quants centres fan Alemany com a Llengua Estrangera? Poquets.

I el francès? De capa molt caiguda. Durant el franquisme no hi havia educació veritablement obligatòria, la qual va començar ben entrada la democràcia cap els anys 80 i un atur que feia optar per mantenir fora de la recerça de feina al sistema educatiu els possibles competidors laborals de menys edat. A veure si algú creurà que només era per la voluntat i implicació dels progenitors...

Ara bé, els estudiants sí tenien més possibilitat de fer anglès i francès a l'escola durant el franquisme.

EOI: l'Escola Oficial d'Idiomes val 300€ a Catalunya. Sembla poc però és 5 cops mes cara que a Canàries, on costa 60€, com deia la Cadena SER a l'esmentat reportatge del 20140924 (feu-vos mirar això dels podscats que jo pensava al 2000 que era xungo perquè era nou però al 2014 és igual de difícil trobar la informació auditiva que un vol).

 Podem dir-ho de moltes maneres però hi ha una paraula que ho diu tot: LLADRES. Lladres catalans que cobren un preu indegut per una aula potser d'algun institut rellogat com el Carles I de Sants, o en barracons, amb horaris absolutament rígids, només aptes per a universitaris amb sort o a funcionaris dels antics que feien de 8 a 15. Hi ha un interès per evitar que la gent s'apunti, retallant en horaris, eliminant idiomes, fent que les EOIs siguin de fireta (acadèmies d'anglès on, igual, mira tu per on, també fan francès), amb una escenificació de duresa acadèmica per demostrar que son molt prestigioses, amb un embolic que tenen amb els certificats europeus (i la resta del món també), amb una gran mancança de tècniques i d'eines... no hi ha aules d'autoaprenentatge, no vulguir localitzar profes fora de l'hora de classe, etc. El sistema de gestió està anegat per l'estultícia. Ho saben i els importa un rave. Els seus ja van on hagin d'anar o ja els col·loquen sense tant titolet.

I lladres el del Govern d'Espanya, que ignoren década rera dècada les necessitats d'un població de la segona conurbació urbana. Barcelona i la seva Regió Metropolitana. Però són l'enemic: catalans -puaj- i descendents d'emigrats del cinturó roig. No els financem res en condicions que ningú no sap per on pot sortir aquesta xusma.

Ni rus ni àrab clàssic ni dialectal marroquí (darija) ni amazight (àlies berèber) ni xinès cantonès ni mandarí, ni res més... que ho facin en un parell d'EOI diu molt contra l'asseveració de plurilingüisme de la Generalitat de Catalunya.

Televisió: el sistema dual ha estat desballestat en favor de l'anglès. És habitual que programació amb idioma d'origen en francès, italià o japonès (animes) ja no tinguin l'opció dual en el seu idioma, al menys des del 2010.

Són les taques que senyalen clarament que marc plurilingüista és una altra mentida més del Govern de Catalunya.

En realitat, estem al marc trilingüista, però dir això és tant com dir "speak me in the language of the empire", i no sona bé per les ressonàncies franquistes de la frase. És el que demanava el PP i que intenta implantar a Balears... on el trilinguisme és en anglès i no en alemany, idioma dels turistes compradors des de fa dècades, i molt menys basat en l'idioma d'algun gran grup de treballadors immigrants que són, puaj, uns plebeus a mantenir aïllats.

La resta són illots. En un lloc del govern italià, en fan, si tens sort perquè igual pagues per un curs que després et diuen que no existeix. Et tornen els diners si aconsegueixes passar la consergeria.

I així, si tens sort, igual hi algun lloc com el Goethe Institut on fan alemany. 
I un parell per al francès:

Tot ben centralitzat a Barcelona, en llocs, curiosament no necessàriament cèntrics, és a dir, que igual no estan a prop de metros o trens, no sigui cas que vingués gentussa de fora de Barcelona. Com se sol dir "qui algu quier algu li cost"... però hi ha gent que el cost és molt menor.

Sí, ja, un article molt negatiu... i què us pensàveu?





20140919

Per què no hi hagué 2 de Maig al 1823?

Data Estel·lar i encara més Divendres 20140919

Copipego alguns extractes d'un article publicat a El Punt Avui del divendres 20140919 i signat per Joan F. Mira

És molt dur però també molt aclaridor:

Fa un comentari general arrel del quadre de Francisco de Goya y Lucientes, La Familia de Carles IV, conegut pel rei com a El Retrato de Todos Juntos.

He optat per incloure la imatge de ArteTorreHerreros perquè hi incorporen etiquetes de qui és cada personatge del quadre.



D'aquest blog en podem extreure que la crítica de Mira té molt a veure amb una d'antiga:

el pintor les dotaba de una apariencia vívida y un aire de dignidad y decoro como pocos pintores de la época podían alcanzar. Así, si se comparan sus retratos con otros contemporáneos, se puede observar que Goya los pintó notablemente favorecidos, tratando de "servir a sus señores del mejor modo posible". Pese a ello, en el pasado se vio en el cuadro una crítica de Goya a la monarquía, con alusiones al aspecto aburguesado de los protagonistas, que Goya no habría tenido inconveniente en trasladar al lienzo. Se cuenta en ese sentido que Pierre-Auguste Renoir, al visitar el Museo del Prado y ver este cuadro, exclamó: "El rey parece un tabernero, y la reina parece una mesonera...o algo peor, ¡pero qué diamantes le pintó Goya!".

Interessant això de senyalar en color allò que va dir algú. 

Extracte de la meitat final de l'article de Mira. Val la pena llegir-se'l i reflexionar-hi i, si cal, actuar, que serà que no.

El fet, però, és que pels fills d'aquests individus ineptes, podrits i malcarats, el poble de Madrid es va fer massacrar el 2 i el 3 de maig del 1808. I d'això en digueren lluitar per la llibertat. Es veu en els altres dos quadros de Goya, la càrrega dels mamelucs i els afusellaments, i els visitants deuen pensar per què es va llançar al carrer aquella gent amb ganivets contra les millors tropes d'Europa, i per què es van fer tallar a trossos i afusellar tan miserablement. Per la pàtria i per la llibertat? Potser. Però els supervivents, pocs anys després, cridaven vivan las caenas en honor d'un rei Ferran VII més fastigós encara que son pare: mireu els retrats. [amb el retrat aquest? amb els fets habituals és suficient] Es van alçar contra l'invasor estranger? També potser, però els francesos eren allà com a amics i aliats, no com a invasors, i

 deu anys després d'anar-se'n Napoleó vingueren els “Cent Mil Fills de Sant Lluís” a reinstaurar l'absolutisme, i no hi hagué cap Dos de Mayo (ni tambor del Bruc, ni sitio de Zaragoza ni de la immortal Girona). El poble de Madrid atacà els francesos no perquè s'emportaven la llibertat, sinó perquè s'emportaven els infants reials, els nens del retrat de Goya, els fillets d'aquella increïble i tristíssima parella.
 
No és cap invenció meua, i no és cap broma. Cal llegir els Episodios Nacionales de don Benito Pérez Galdós. El poble de Madrid ho podia resistir tot, però no que s'endugueren els infants reials: “Es que se van, se los llevan –me dijo un chispero–, y eso no lo hemos de consentir.” Ho podien consentir tot, però això no: per uns infants reials, el poble havia d'obrir les navalles i traure el ganivet. Vingueren els mamelucs amb els sabres, els afusellaments que pintà Goya en un quadre increïble i sublim (i a Goya no li va servir de res ser un patriota: acabà exiliat a Bordeus), els guerrillers amb trabuc, la guerra dita de la independència, i tot el que havia de venir. Però sense l'amor pels infants reials no hi hauria hagut “Dos de Mayo”, festa oficial de la Comunitat de Madrid, glòria de la capital i per tant d'Espanya. Contemplant les pintures de Goya, i hom es pregunta quina idea tenia de la llibertat aquella bona gent: “Eso no lo hemos de consentir.” Pel camí de tornada, fa alguns anys, travessant la Manxa després de visitar el Prado, anava llegint i meditant un article d'Antonio Muñoz Molina, que és un gran escriptor i un espanyol profund. Hi comentava un llibre de Juan Marichal, El secreto de España, i el secret (he rescatat l'article) resulta ser una Espanya civil, tolerant, liberal: “Una larga vocación por fundar un país donde la justicia, la libertad y el progreso sean posibles, donde la pluralidad pueda ser solidaria y la política limpia, y donde la dignidad personal pueda ejercerse con la misma solvencia en el trabajo bien hecho y en la vida pública.” Aquesta és, doncs, l'Espanya secreta, la que no es veu, la fràgil tradició subterrània i amagada. L'Espanya coneguda, la pública i potent, la que es veu cada dia en acció, és l'altra Espanya: la dels quadros de Goya, potser.
 Aquest final és confús. ¿Marichar té raó, segons l'assajista Mira? Si la té, hum... en fi... no s'ha aconseguit gairebé res d'aquestes idees. I l'opinió de Mira també em queda confusa amb el final. Segurament sigui una referència fosca al paper negatiu dels poders públics d'Espanya en referència al que anomenen procés sobiranista català de 2014. Aquí tothom escriu i ve a donar-se llustre.

M'interessa més el text assenyalat: la defensa del Rei estil conte: el Rei és bo. Són dolents els consellers. El Rei pot castigar, doncs és el sobirà i ostenta la sobirania en tant que monarca absolut. Són els invasors els que s'equivoquen. Evidentment, falten dades. Les actuacions d'un exèrcit invasor i estranger segurament provocava problemes que invalidaven per la via dels fets, sempre els fets, aquelles idea d'expansió dels drets i llibertats de la revolució liberal francesa.

Hum... Era del Bloc Nacionalista Valencià, és de l'òrbita de Compromís i va ser qui va traduir o com es digui els quatre Evangelis en pla novel·la. Recordo que se'n parlà a la ràdio i que mai no vaig trobar el llibre de desvetllar literàriament el Nou Testament.