20120927

El iaioflauta

Data Estel·lar pococreative Dijous 20120927

El 20120925 hubo un acto de participación política denominado de diversas formas para que fuera aceptado y digerible -Ocupa el Congreso, Rodea el Congreso, A paseo el Congreso, Tomando un cafelillo por el Congreso-. ¿Quién se enteró de esto? ¿A quién le importó? En realidad, a muy poca gente, casi menos que lo de la independencia. La diferencia es que, mientras que lo de la independencia es el caldo obligado en toda la prensa, comenzando por el Tres Vint-i-Quatre i la resta de TV3. Cal que se hagan mirar pero muy mucho esa tendencia al Teleespe que están tomando, a montar las noticias según los intereses de unos cuantos, y a convertir opiniones y suposiciones en noticias. Las noticias de deshaucios, crisis económica con nombres y apellidos y atentados contra la democracia y el dinero colectivo quedan olvidadas y ninguneadas tanto por la prensa de CiU como por la del Periódico. 

Por lo tanto, si casi nadie pudo informarse de una convocatoria perdidilla por un Internet de junio o julio del 2012... y si casi nadie fue -unos 1000 en las puertas de un Parlament de Catalunya mas alejado de la sociedad y de los electores que nunca-, uno se pregunta qué problema había con la protesta.

La respuesta está clara: "leña y punto". "La inmensa mayoría de los españoles no se manifiesta", dice Rajoy... ¡que no se quejan! ¡que no se quejen , lo que evidentemente incluye a los que no se manifestarión ni contra ETA ni contra el aborto... aquello que salía en Intereconosuya? ¿Incluye a cuando ell... No hay que quejarse ni pretender que se cumpla los preceptos democráticos ni constitucionales, porque Democracia es aquello que diga un periodista de ultraderecha y lo demás es peligroso comunismo separatista. Nada de dar opiniones y mucho menos están los tiempos para debatir. Lo que hay que hacer es poner el bulldozer contra esas pamplinas, como las estúpidas pretensiones de que los trabajadores públicos de abajo cobren pues casi 1000 euros como quien no quiere la cosa cuando los privados cobran 900, quienes tienen que entender que hay que bajarles un 5% (+ un 20%) porque a los públicos se les ha hecho, y éstos tienen que entender que tienen muchos privilegios y así hasta que el sueldo sea de cero o de pagar por trabajar (como ya plantea alguna prensa ultraderechista, que son la agenda de los partidos de derecha).

En todo esto surge siempre la duda de quien pega en una manifestación que pide un mundo mejor, y vemos aquellos vídeos de policías pegando a gente que están en el andén del tren de Cercanías, cuando no ha entrado un poli en una estación desde el año 1994, cuando pusieron los seguratas (la privatización de la seguridad pública en manos de empresas con gente menos o nada preparada).

Y en eso llega el iaioflauta, Celes, un caso de cómo se puede llegar a líder a cualquier edad, pese a que ya esté metido en políticas y partidos de siempre y se haya sido alcaldable de Barberà... y monta con otros el colectivo iaioflautas.. y el Celes dice una frase en la tele, que no sé si la ha sacado de otro sitio:

De su twitter: "Si llevas capucha eres poli"... En la tele se le pudo escuchar decir más o menos lo mismo: han quitado capuchas y han encontrado policías. ¿Existen órdenes de crear, mediante tácticas del fascismo clásico, una inseguridad ciudadana para oponer a la opinión pública contra el derecho de manifestación? ¿Está actuando la policía -funcionarios pagados con los impuestos de los que pagan impuestos, esto es, asalariados- para destruir la poca democracia? ¿Lo hacen porque ellos lo valen? ¿Tan mal formados están que se sienten siempre afectados por los insultos de los manifestantes? ¿Qué harían si fueran árbitros de fútbol?


Extractos de una entrevista de Víctor Colomer, veterano entrevistador del Diari de Sabadell, a Celestino Sánchez. Atentos, porque no tiene mucho desperdicio: 

¿Cómo se ocupa un autobús?
Te montas un buen grupo, repartes hojas a los viajeros, cantas consignas y en cada parada bajas, repartes y vuelves a subir. Pagando billete, ¿eh?


Eso es importante: porque ahí se empezó desde los voceros de la prensa a desprestigiar este movimiento... ¡pero pagaban el billete de autobús! No entraban gratis a hacerse foticos electorales y con guardaespaldas y jefes de prensa que tampoco pagan.


Para comprender el atentado de la policía contra los viajeros de un tren de cercanías en Madrid-Atocha: 

Tenemos menos miedo que los jóvenes. A nosotros ya no nos pueden robar el futuro ni nos pueden «generar pánico».

La idea es generar ese miedo para que la gente acepte convertirse en esclavos, algo prohibido explícitamente por la Constitución Española de 1978.

 
 ¿«Sé donde vives»?
Si yo no puedo estar tranquilo en mi casa porque el banco me la puede quitar, ni en mi trabajo porque lo puedo perder, ni en mi hospital porque lo van a cerrar, ellos tampoco van a estar tranquilos en ninguna parte.
¿Molestar cambia el mundo?
Fontana lo explica muy bien en Por el bien del imperio: hasta ahora nos han dado derechos porque nos tenían miedo. Y esa es mi estrategia: nos tienen que volver a tener miedo.

Manuel Fraga Iribarne lo dijo en 1989: con la caída del Muro de Berlín, el Estado del Bienestar europeo era innecesario y se podía suprimir. Se puede convertir en clientelismo, en darle ayudas a los que menos molesten, a mis amiguetes (las privatizaciones de Aznar 1996-2003 y su Capitalismo de Amiguetes).

Y atentos al espectro de la dictadura tecnológica: 

¿Os convocáis por Twitter?
No. Si lo haces, llega antes la policía que tu. Ahora por internet sólo hacemos las convocatorias de despiste. Las reales las hacemos hablando en clave por teléfono.
¿Sigue siendo comunista?
Por supuesto. Marx es hoy más vigente que nunca.

Siempre lo ha estado, y no hay más que leer su libro La Revolución en España, sobre las revoluciones liberales y la Guerra del Francés o de la Independencia para comprobarlo.


En algunos sitios aprenden democracia y en otros los gobernantes (Mas, Rajoy o ZP-Rubalcaba, Merkel o Schaüble y su Bundesbank neoliberal y antidemócrata) han luchado contra ella con ahínco.

Cuando se hable de la decadencia de Europa, que se sepa quiénes cavaron la fosa.

20120921

Inundaciones 1962

Data Estel·lar som-hi Divendres 20120921

De noche se oía el agua del río como si estuviera en la misma calle de barro. Las calles fueron de barro hasta el verano de 1976: nota  para los nostálgicos del Franquismo y sus grandes obras y desarrollos.

Pero el Ripoll y el Rio Seco (Riu Sec) se encuentran a 3 o 4 kilómetros, y hay que salvar muchas cuestas o calles empinadas.

Al día siguiente, familias enteras muertas o desaparecidas, fabricas destruidas, por supuesto los obreros del turno de noche ahogados, las grandes máquinas textiles imposibles de mover se encontraban más cerca de la Iglesia Románica de Santa María de Barberá que del cañón del Ripoll a su paso por Torre Romeo (Torre-Romeu).


Los inmigrantes que vivían en cuevas perecen. Los ricos se salvan. No es una cuestión de capacidad sino de pelas. Siempre es así, y no hay interés por solucionarlo, como se ha visto con el caso del terremoto de Lorca, donde los inmigrantes, los pobres, los que están en la parte baja de la escala social seguían desalojados más de un año después de que se les prometieran soluciones.


Pasó en Rubí y en Sabadell, en Matadepera y en todo el Vallès. En Sant Quirze del Vallès  (entonces San Quirico) la tragedia sucede en Los Rosales... yendo hacia el Alcampo construido en los años 90.  La zona de mayor industrialización y con mayor atracción de población inmigrada sufría la ineficacia de cinco siglos de abandono del Estado y de 22 años de ineficacia e indecencia franquista-falangista-opusdeísta: la falta de vivienda obligaba a chabolas y cuevas. Los empresarios construían para sus empleados algunos pisos y casas (las Casas del García). Se puede hacer un recorrido urbano sólo por barriadas o bloques construidos por empresarios. Pero eso era insuficiente para absorver la gran cantidad de población. Y el gobierno de Franco que si quieres arroz, Catalina.

Lo que va de 1962 a 2012, 50 años, como ya se hizo notar en los actos de 2002, demuestran que no se ha aprendido nada pese a que ocasionalmente el ruido del Riu-Sec, una riera de metro y medio de anchura, se llega a escuchar a un par de kilómetros de distancia.


Pero no se ha aprendido porque se ha construido de manera brutal y flagrante sobre sitios peligrosos e inundables: la autopista C58 se construye con la mayor rotonda ibérica que da acceso al polígono industrial y de centros comerciales de Sant Pau de Riu-Sec. Al lado de la localidad de Badia del Vallès... planteada como un polígono de vivienda-campo de concentración para pobres en la ideología franquista-desarrollista cuyos primeros bloques están a tocar de lecho del río, a no más de metro y medio del mismo. 

Si algún día hay una inundación similar todo el mundo sabe que será peor porque hay más impedimentos al agua. 

Los ayuntamientos han optado por construir por doquier, sin respetar ramblas, avenidas o rieras, olvidados caminos del agua que los geólogos, geógrafos y gente curiosa señalaron en mapas, o que las lluvias torrenciales o simplemente persistentes se encargan de recordar, como pasó con la cuesta que va desde la Creu de Barberà hacia Campoamor una vez que la especulación inmobiliaria cerró el paso al agua en su paso hacia la pequeña riereta hoy inexistente a simple vista que deduzco que pasaría por el patio del colegio (un clásico eso de construir colegios e institutos en zonas inundables o en terraplenes, como pasa en el lado del Ripoll: la baratura vence a la seguridad siempre) y que llega a la vía por el lado derecho de la Granja del Pas.

Nadie se ha de extrañar de la falta de construcción de la hondonada donde está el Parc Central del Vallès, puesto que aquel puente, antaño usado para coches en su tránsito hacia Badia desde Sabadell, es amplio para que quepa una cantidad de agua inmensa, de unos cinco metros de altura, y en el subsuelo va la gran cloaca que viene del centro de Sabadell. Nadie se ha de extrañar del bonito parque urbano de Sant Quirze... está justo en la riera... 

Hay que recordar lo que sucedió: 20120925: Biblioteca del Nord de Sabadell. 19h. Pasará por todas la bibliotecas de la ciudad. 




Pero hay que tener presente que la especulación inmobiliaria, tan estimada por todos los alcaldes de la comarca, no ha mejorado el panorama de una inundación. Donde antaño hubieran muerto los del turno de noche un día podría suceder con los habitantes de un barrio o con los que vuelven del trabajo. Se ha construido al límite.

20120920

Tebeos del Vallès

Data Estel·lar amb figues d'un altre paner Dijous 20120920

Al descans de la feina miro l'agenda de El Periódico de Catalunya, una de les poques seccions on la manipulació de la realitat és menys dolosa, i em trobo amb la inauguració de l'exposició d'originals de La Família Ulisses a la biblioteca Ignasi Iglesias-Can Fabra. Va ser a les 19h30' (no em digueu mai que no s'escriu així l'hora o arribarem a les mans). 

EXPOSICIÓN:
La familia Ulises
LUGAR:
Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra.
C. Segre, 24-32
08030 Barcelona.
CUANDO:
Del 19 de septiembre al 5 de octubre
HORARIOS: De lunes a sábado de 10 a 21 h.
La misma muestra podrá visitarse entre los días 12 de octubre y 25 de noviembre (sólo domingos) al Palau Mercader de Cornellá de Llobregat, formando parte de la 28 Muestra de Cómic a Cornellá.


Vaig veure els sospitosos habituals i d'altres. El que jo coneixia com a Equip Guiralista Habitual el vaig notar ampliat... no era només que hi hagués més, de gent, d'aquesta que treballen en coses de tebeos, no... és que... el calor em feia suar perquè està mal vist engegar l'aire condicionat... està ben vist implantar-lo, crear-ne la necessitat, construir edificis sense cap ventilació i pagar una pasta gansa en una instal·lació i una tecnologia que repta l'ecologia i l'entropia... però està molt mal vist pagar l'electricitat d'engegar l'aire... quan més suo més penso i viceversa... no era curiositat. No vaig gairebé enlloc on hi hagi merament curiosos. Efectivament, hi havia un grupet de gent que s'afegien al primer grup. Això, de per si, ja va ser interessant.. allò de la Teoria de Xarxes Socials... oh, és cert, això només l'interessava a un professor de Sociologia.

L'acte va estar bé. El grafòpata Lluís Giralt va explicar una història que podria ser la de tants: a casa es compraven TBOs, se'n llegien, es col·leccionaven durant un temps... però, a l'hora de desfer-se'n, sempre intentava conservar-los... "era un tresor"... i posteriorment, en adonar-se que hi havia números força més antics... va comprar-ne els que va poder... fins que un dia va aconseguir un original... i a partir d'aquí el que ja no és una historia de tants... ha aplegat una gran quantitat d'originals de La Família Ulisses, i li ha agradat veure'ls penjats perquè no li cabien a les parets de casa. Simplement una dada: té la que és considerada com a primera historieta -La Posada de los Asnos Veloces-. Poca broma... tot i que vaig sentir que hi havia -en una vitrina y en portada de revista i no com a original- una historieta publicada al 1936 amb una historieta que segons algú que em sonava (podria ser J.L.Martín, el de El Jueves) deia haver conegut en una versió posterior... "on també Treski fa el mateix". No puc explicar-ho perquè no m'hi vaig fixar, ni la meva vista ni la meva suor ni el meu cansament -feina i trens en desastre continu- no m'ho permetien.

Hi havia en Blanco... Ibarz... el d'aquells personatges petitons -a mi m'ho semblaven- i una mica elegants -ídem-. Havia dibuixat aquesta sèrie quan en Benejam ja no podia. Guiral no va poder treure-li gran cosa: que ell era un treballador que va fer el que l'editor li va demanar quan li va interessar continuar la sèrie, però que no la va firmar per respecte a Benejam. Sí, molt emotiu... però després no ens queixem del poc interès generalitzat per la historieta quan els propis protagonistes no volen parlar, exageren la modèstia i s'amaguen quan li cauen els focus. Volia haver-li dit que jo tinc l'àlbum Barcelona de Blanco... una meravalla... que segueix l'estela d'Opisso, el dibuixant de multituds del TBO... tot i que segurament que Ediciones B-Grupo Zeta va pensar més en Wally que en Opisso... era cap el 1991-1992. En un país normal, amb editorials normals, una ciutat turística com Barcelona tindria sempre a la venda postals basades en Opisso i en Blanco, de mil mides i formats i preus. I se'n vendrien. Llàstima que em faltin cinc-cents mil euros per muntar una empresa. Una mica per timidesa i una altra garratibat pel seu testimoni tan anticlimàtic no hi vaig parlar.

Hi ha va haver una d'aquestes coses rares que succeeixen en aquests actes... dos frikis però d'edat més avançada van dir que on eren els cromos, les figuretes, els plumiers i els caputxons de llapis, és a dir, "el material" en les seves paraules... o el merchandising, en la paraula emprada actualment (una mica impròpiament potser). Ells havien fet una exposició al 1991. Però deien que ara es considerava aquesta del 2012 com la primera. En tot cas, les xifres cante :21 anys, 2 exposicions de la família més popular durant dècades de la historieta espanyola, desitjada per moltes famílies cada setmana.

A l'acte hi va intervenir un familiar d'en Benejam, potser un fill, en representació de la família... en Guiral sempre sap dotar aquests actes del puntet familiar... va parlar molt bé, molt clar i molt bàsic. El seu discurset de 3 o 4 minuts hauria de ser conegut... perquè va dir 4 o 5 coses normals. Que la postguerra era molt dura -en comparació amb els temps actuals de la crisi 2008-2012 i ja veurem-, que no hi havia gairebé res, i que amb gairebé res, "en un local del carrer Aribau que si voleu us porto" (és una forma de parlar, sospito), com dient que era un taller petit i de mala mort, els editors, van saber rodejar-se dels millors dibuixants i ninotaires. I va acabar amb que en temps difícils pot sortir una idea bona, una revista, alguna cosa feta sense gaires recursos, però que té èxit. És a dir, va donar un curiós missatge d'esperança en temps de crisi. També va dir que Benejam havia nascut a Ciutadilla (Menorca) però que era "un senyor de Barcelona", que és una expressió que no sé ben bé què significa però que ja havia llegit temps abans d'altres persones. Anava amb un barret i la gent el saludava: "bon dia, senyor Benejam". I que amb els seus dibuixos alimentava dues famílies, la seva i la de la tieta, perquè vivien junts... atenta a la següent frase de la normalitat: "perquè això de viure junts era habitual fa anys"... és que sembla que ara tothom viu independent amb 18 anys, amb tupperpares, grups i parelles, i que els pisos pasteres i les pensions de rellogats són cosa dels immigrants que han vingut a robar... o que com és possible que encara no tinguis un supercotxe i no tinguis un pis... que després no pots pagar perquè era impossible i tothom ho sabia.

Allà, quan ja goso de parlar amb algú, després de revisar -no de llegir- les planxes originals: tinta negra, tinta blanca tipus tipp-ex per pintar ratlles blanques sobre negres o per convertir en línies discontínues allò que era una línia negra contínua (un efecte i un recurs que mai no he entès)... sense indicació de colors; cap pàgina era acolorida. Sense restes de llapis. I un paio somrient a qui identifico geogràficament -amb el lloc a l'estrada i l'esdeveniment- em reconeix i em diu pel malnom internàutic... Però jo no recordo el seu... fins després de dir-li-ho... i fins que no estava a punt d'entrar a casa no vaig entendre quina relació tenia perquè, sí, és clar, era de "l'organització" però hi havia una cosa més... I estava relacionat amb una altra exposició, la del Cu-Cut... i un llibre sobre el tema que em ronda cada cop que entro en una llibreria... però que ¿pot ser millor que els llibres de la Caixa de Pensions que regalaven als anys 70-principis dels 80?  Ah, quins temps, quan el país era més pobre i les caixes d'estalvis, no només existien, sinó que regalaven coses culturals als clients, en comptes de ser els clients qui els llencessin seixanta-mil milionets de no-res a canvi de permetre'ls seguir desnonant els del paràgraf anterior.

I se m'acut de dir: "ho he vist en un parell de ratlles del Periódico". Resposta múltiple: "no lliguen que el seu grup editorial publica aquests tebeos i que és propaganda del seu negoci". I això amb el diari que sabem del cert que sí que en va fer esment.

Al tren de tornada -que em va anar bé, que no significa obligatòriament que funcionés bé... igual un horari inadecuat del tren em va beneficiar-, vaig pensar...si m'ho haguessin dit... o als que tenen blogs... però, total, si això ho llegeixen quatre gats... i ja sabem que en realitat a aquestes coses, de qualsevol tema i matèria no hi van més de trenta assistents.

Al vespre següent obro el correu electrònic... abandonat, ja veus tu, tres dies, per cosa que a la feina hi ha feina... i resulta que "dos dies abans" m'havien enviat informació sobre el tema. I que "dues hores abans" parlen sobre una expo anomenada "Adéu, Espanya", sobre acudits de premsa relacionats amb l'Estatut. Es tracta d'una mostra del 2011 que han revifat potser pel folklore aquest de la manifa independentista... amb Duran i Lleida, Jordi Pujol (amiguets del PP i d'Aznar durant 8 o 10 anys) i Artur Mas (qui va retallar l'Estatut del 2009 en pla botifler). Diuen, però, que té relació amb l'Any Maragall (del poeta Joan Maragall: La Vaca Cega, Oda a Espanya i Adéu, Espanya... de la selec).

Anoto les dades:

La Biblioteca Central Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat es la encargada de acoger la muestra, coordinada por Jaume Capdevila, que pasó por el Colegio de Periodistas de Cataluña el pasado, coincidiendo con la celebración del Año Maragall.
 
EXPOSICIÓN:
Escolta, Espanya!... ep, que hi ha algú? (¡Escucha España!... hey, ¿qué hay alguien?)
LUGAR:
Biblioteca Central Tecla Sala
Av. Josep Tarradellas, 44.
08901 L'Hospitalet de Llobregat
CUANDO:
Del 17 de septiembre al 11 de octubre
HORARIOS:
Lunes, de 15.30 a 21h. De martes a viernes, de 10 a 21h.
Sábados, de 11 a 14h y de 15 a 21 h.


No indica que hi hagi cap acte de presentació.. hum... anem tard perquè m'envien la informació el 20120920 i va començar el 20120917.

I m'havia dit un que volia passar desapercebut... "i aquest any tenim un cap de premsa-cap de premsa"... Vaig pensar en un periodista... de fet, en un en concret... que ara que caic no hi era! Però resulta que, preguntant-me, no pel què, no pel contingut, sinó pel qui m'ha enviat allò i coneix la meva adreça... en arribar al final del missatge el trobo: el mateix que apareix a Premsa de Ficomic... a qui dóna o treu pulseretes que atorgen superpoders als salons del comic...

I li dono voltes a l'empresa ("col·lectiu") que s'anomena Tantatinta.cat (tot i que la informació l'envien en castellà i res en català... punt cat), que no associo a CaricArt 2012 que era el nom que jo em pensava que era l'empresa organitzadora d'actes tebeístics... sembla més aviat la marca sota la qual emparen els actes i exposicions al llarg de l'any... Tantatinta.cat són els que hi ha al darrere... i la seva adreça, al bell mig del Casc Antic (envellit, segons em van comentar una vegada) d'una ciutat vallesana: TANTATINTA - c/ Josep Armengol, nº 1, 3º 5ª, Barberá del Vallés, 08210, España 




Em pregunto què passa al Vallès, què ha passat tradicionalment... no sembla un lloc especialmente agradable a la historieta però hi ha hagut una pila d'autor, des de Folch i Camarasa a Palau-Solità i Plegamans,  a Escobar a Granollers que hi han viscut. O l'estrany cas d'en Coll i d'altres del TBO (que no he pogut copsar mai): van sortir en un programa a la Televisió Sabadell (potser cap al 1990... recordo la pregunta del presentador: "aprofiteu per fer preguntes ara, que són vells i potser és l'última oportunitat que teniu"... brrrr... potser això em va marcar a l'hora de fer preguntes en llocs així). Quan es feien els pisos últims de Campoamor, que es diuen "de la Granja del Pas", perquè Campoamor és un barri obrer i que taca i l'afany de gentryficació destrueix el lligam de classe social (però no les seves causes objectives econòmiques i laborals, alto!), hi ha haver durant anys un mur al voltant de les obres amb dibuixos de Coll... si ens anem a la Creu de Barberà, trobarem el bar Barcelona'92, amb un dibuix d'un cambrer d'estil Coll... i al centre de Sabadell hi ha l'altra seu de l'Escola Joso; durant molt de temps un mercat de compra-venda de tebeos potable (en el bon sentit); la mateixa localitat surt esmentada en alguna vinyeta final de Mortadelo y Filemón, i apareix una foto manipulada i borrosa potser de la Casa Gorina en un Fanhunter ... Podríem seguir amb localitats vallesanes i el seu vincle tebeístics o historietístic (a Terrassa es va publicar una longeva i oblidada revista de la qual no us puc dir el nom perquè no trobo el llibre on se'n parla). A Badia, la biblioteca conservava una de les poques còpies de cert tebeo de Pafman... De Montcada i Reixac se n'ha parlat en relació amb Jorge (autor de Doña Urraca). A La Llagosta hi havia Alvagraf, impremta vinculada als comics, no sé per què, i si veiessiu el carrer de pur polígon industrial mig abandonat, ningú no s'ho pensaria....  Al costat hi ha Parets del Vallès, és a dir, els tallers del Grupo Zeta, sobre les cendres de la Ilion mítica, del bunker dels tebeos de l'Editorial Bruguera. De Castellar del Vallès surt l'única edició de Cuto, de Jesús Blasco. Al menys, així ho indica el que jo em vaig comprar a Barcelona... i la impremta era a Ripollet...

 La llista no és exhaustiva ni molt menys. 
 
Hi ha alguna cosa que no sé sobre el vincle misteriós entre el Vallès Oriental i el Vallès Occidental i els tebeos.  El vincle és misteriós en tant no hi ha tradició actual lectora al Vallès. Ni hi ha grans possibilitats de compra i lectura. Ni ganes ni interès per part de la seva població. No és com als llocs on li cremen les banyes a un toro, no. És una cosa minoritària. Cultura, en dieu.


20120917

Saló del Comic 1983

Data Estel·lar fumfumfum Dilluns 20120917

També
Vídeo de TVE del Saló del Comic 1983, amb aparició d'Escobar, Ibáñez i d'altres. Per descomptat, me'n vaig assabentar gràcies a un forer, Pitufo Palomo, a El Foro de la TIA




També he localitzat, gràcies al forer Snert, del mateix fòrum: una llarga entrevista del 1986. Aquí posen veus a certa famosa historieta de Carpanta (famosa per mi, és clar, que nhe estat lector) 




Es tracta d'un document àudiovisual que jo no sabia ni que existia. Té pinta de ser d'algun canal local, perquè cap a mitjans dels anys 80, se'n van posar en marxa uns quants, amb pocs mitjans però algunes idees interessant mai més no superades ni imitades ni assolides (el programa dels Barris de Sabadell a la Televisió Sabadell, per exemple). El vincle amb un canal local, potser de Granollers mateix, me'l suggereixen imatges com la de Pep Bou, bufaplanetes i amic de KH-7, ambdós del Vallès Oriental.