20120430

Tres historias de trenes del 2007

Data Estel·lar uu-huuu Dilluns 20120430

He localizado algunas notas de 2007 o 2008., que se pueden añadir a las que ya fueron escritas al respecto, sobre el mal funcionamiento de los trenes desde que el Partido Popular lo decidió allá por 1997 y continuado durante todos los años por el seguidista PSOE subordinado a la ultraderecha cutre (sobre lo que también se ha escrito). Vale la pena porque vemos qué fueron aquellas temporadas de infierno... y sirve para comprobar que el traspaso de Cercanías a la Generalitat de Catalunya no ha mejorado. Que no funcionan tan mal no significa realmente nada.

Historia 1: año 2008- Comenzaremos por un clásico: el MARTILLO ROMPECRISTALES/MARTELL TRENCA-CRISTALLS (luego: "trencar-vidres"), elemento sobre el que Internet ya se ha expresado, es el epítome de cuán mal se puede gestionar una institución pública, adscrita al Derecho Público o al Privado, y/o que efectúe un Servicio Público, sea el transporte colectivo de viajeros.

Rótulo sobre el plástico transparente que impide el acceso al martillo: "Romper este cristal par acceder al martillo. Trencar aquest cristall per a accedir al martell". Puedo decir que que, en catalán, esa preposición "a" no debería estar... pero diré que es un error menor.

Uno se pregunta qué hay dentro de la cabeza de los que cobran o mandan en Renfe/Adif/Ministerio de Fomento. Lo que hay en sus cartera ya lo sabemos, Lo que NO hay en sus cabezas también.

¿Con qué elemento se rompe ese cristal? ¿Con otro martillo sito en otro lugar? Un elemento ajeno a ese martillo que rompa ese cristal... ¿no serviría para romper directamente y sin intermediarios el cristal de salir al exterior? ¿Qué garantías hay que el ferroviario, maquinista de turno, no eche un broncazo de órdago a los viajeros que intenten salir de un tren en llamar porque eso no está en el reglamento ese oculto que tienen?

La mayoría de huecos para martillos ya están convenientes vacíos: los martillos han sido quitados por la Renfe/Adif/Ministerio de Fomento/Generalitat de Catalunya, cosa que ya se hizo entre 1993 y 1997 (cuando los trenes funcionaban bien), temporada en la que unos bonitos martillos que parecían de los playomobiles desaparecieron en cuestión de meses. La otra posibilidad es que los martillos hayan sido saqueados. Dado que los trenes van demasiado llenos en horas punta, en días de trabajo, entre semana, por gente que lee tochacos de no menos de 2000 páginas, o que miran el móvil y envían mensajitos... no roban los martillos. Apunto que lo hicieran los borrachillos y drogatas de los fines de semana. Recordemos que a mediados de los 00, estaciones como Barcelona-Plaça Catalunya habría sus tornos para que no se los destrozaran (visto), osea que tenían barra libre (y martillo libre).

Con frecuencia los cristalitos de plástico duro estaban hechos añicos. No iban con prisa para retirarlos en la Renfe... total, si no limpian ni los andenes ni los asientos...

La pegatinas de los anuncios que están sobre los asientos (en el espacio cuya parte superior debería ser para maletas, en recuerdo de cuando los trenes eran para viajeros de varios días)... esas pegatinas suelen usarse para tapar el hueco de los martillos... para que nadie se haga sangre. ¿Lo pone algún trabajador de la Renfe o lo pone algún viajero? He ahí la duda.


Historia 2: Tren Domingo 20071115. Más de 30 pasajeros en la parada. Retraso de 30' en trenes que van con frecuencia de 30'... es decir, 60' o 1 hora sin que pase el tren. Los sábados y domingos, aunque va tanta gente como un día normal, o casi, en horarios algo diferentes, y en recorridos distintos o con intereses que no tienen por qué ser laborales, aunque también los hay... pasan menos trenes, porque ellos lo valen. A las 11h32' no pasa el tren.

El sábado anterior: el del bar + información dice: retraso en ambos sentidos...: "es el mismo tren que viene de BCN y tiene que volver"... si eso es cierto, significa que un problema en un tren un sábado o un domingo te deja colgado del todo sin saberlo

El altavo no se oye: está flojo, y su mensaje queda tapado por un tren sin parada y por los aviones (pues sí).

El tren con destino Martorell: "finalizará su recorrido en Molins de Rei"...

El tren acaba llegando a las 11h40'.

Historia 3: 20071202. Es el "primer día de"  ¿fuego?, de algo, pero no sé de qué. El tren va mal. Muy lento, tarda 16 minutos en hacer el trayecto de 2' que hay que entre Barberà y Cerdanyola. Se para antes de llegar, como si tuviera que dejar paso al tren de CdN-Universitat (L10).
El retraso de un tren tiene un efecto adicional: hay más gente en la siguiente estación, los que esperaban el tren presente y los que no llegan para los siguientes, que nunca llegaron... En una estación como CdN eso es brutal. Habitualmente, >100 viajeros esperan a cada tren. Por tanto, es fácil que 300 viajeros esperen en el andén cuando un tren va tarde... ellos también van tarde a los trabajos, y todos quieren subir porque para eso han pagao. Jamás verás que la Renfe refuerce el servicio en Cerdanyola. Jamás pondrán un tren en un apartadero, por si acaso, ni harán venir un tren desde Martorell por CdN Universitat... ni usarán para algo útil la gran estacion de Montcada-Bifurcació, con muchas vías. Nunca se les ha oído decir que pondrán una tercera vía en CdN por si acaso... así pues, sólo existe una posibilidad ante un retraso: el atasco y el hacinamiento eterno como decisión muy meditada por parte de Renfe, de Adif, del Gestor de Infraestructuras Ferroviarias (GIF), por parte del Ministerio de Fomento, del Presidente del Gobierno, de la Generalitat en pleno...

La luz en los vagones es <40w . Tampoco es tan raro, pero sigue siendo molesto.

A las 8h30', el tren da BCN-Sants es anunciado como que lleva una "demora de X minutos", donde X es una incógnita jamás desvelada. En cuanto abren las líneas, retrasos.

A las 8h46', en un andén estrecho, un maquinista terrorista pasa a gran velocidad con un Regional y levanta polvo, ruido y peligro de succión por viento. Está prohibido por su reglamento pasar a tanta velocidad por las estaciones. Pero siempre pasan rápido porque acumulan retrasos.

En el 2002, el Regional que pasaba por la estación de Montcada (a secas) de la línea C2 (verde) [luego R2] lo hacía a las 8h42'. En el 2007, lo hace a las 8h47'. Tiene que recuperar el retraso... Y en el 2002 ya iba con retraso, y pasaba por encima del tren de Cercanías de que tenía pasar a las 8h40', que solía parar a l as 8h45'... Es decir, el Regional recuperaba retraso a costa de crear retraso en Cercanías. Lo mismo para los Euromed y demás engendros, tanto por la C2 Norte como por la C4 Sur...

A las 8h56': el Cercanías con destino Sant Celoni llega a Montcada a la hora de haber salido de la siguiente estación.

Sí: Renfe vuelve ese día a SU NORMALIDAD.

A las 17h30': se ha restablecido la Línea 7. Conclusión: ha ido mal todo el día.

Histori 4: Los precios subieron 2€ por cada T10 anualmente. En 2012 llegan a los 16.40€. Por un servicio de calidad se hace lo que sea.

Preparar olivas

Data Estel·lar aceituneros Dilluns 20120430

Con cada cual que te veas, te va a dar la única receta para preparar olivas/aceitunas de un árbol. Despreciarán cualquier otra opción. 

Un sistema que funciona es:

Paso 0: recolectar o comprar olivas. Seleccionar las que estén bien (quitar las que tengan bichos, si los tienen). Lavarlas con agua.
Paso 1: olivas en agua
Paso 2: sal (gorda o de grano normal). Mucha. Tanta como puedas. 20 cucharadas de sal de un tipo y del otro, antes y después de meter el agua.
Paso 3: tapar herméticamente. O lo más fuerte que puedas. 
Paso 4: Fuera de la luz
Paso 5: ir moviendo el agua.
Paso 6: Remover con una cuchara de madera; para que se mezcle el agua con la sal y las olivas. 
Paso 6: probar a ver qué al cabo de un par de meses. 
Paso 7: ir comiendo olivas.
FUNCIONA. Pero salen algo fuertes. Duran al menos 6 meses, que es de lo que se trata, que duren, que para eso son conservas.

Ahora paso a sistemas más habituales, de los que explica la gente que hace estas conservas (aunque, para muchos, no son conservas: las aliñan y se las comen en menos de un mes,  y se les ponen malas si se esperan más... o sea, que no son conservas, y eso NO me interesa).

-Lavar las olivas
-Poner sal gruesa no yodada hasta que un huevo ¿duro? flote. 
-Añadir orégano, tomillo, cáscara de naranja, hoja de laurel...  ¿todo o sólo uno de estos ingredientes? O: hinojo, ajedra, tomillo+romero (¿y así saldrán olivas manzanilla?, pregunto)
-Tener las olivas sin agua durante 12 horas. (algo de un limón: ¿poner limón? ¿ahora?
-Echar agua. 
-Cambiar agua 2 veces/día durante 10 días.
-Comestibles: 3-4 meses. 

Las olivas sobrantes: mete en garrafa con mucha sal ("2 puñados grandes"... grande el sistema métrico decimal). Cuando dicen por Internet "mucha sal" se refieren a la "salmuera"... pero nunca explican qué significa. Remover con cuchara de madera. Cerrar. Dura un año. Es una variación de lo que he explicado al principio. 

Dan una medida en algún sitio: 100 gramos de sal por litro de agua. 

CUANDO PREGUNTAS A LA GENTE POR "CÓMO HACER OLIVAS MANZANILLA" TE MIRAN CON OJOS COMO PLATOS. Te vienen a decir que es imposible, que hay que estar loco para preguntar e intentar hacer eso... que igual usan "sosa" (¿lejía?) para aclarar. Que... vamos, que nadie sabe  hacer las olivas normales por más experto que te diga que es. Sirve como medida de conocimientos del paisanaje.

Otra cosa que sorprende es lo de "la ramas chuponas", que son unas ramas largas que suben hacia arriba y que hay que quitar con rabia "porque chupan la energía y el árbol da menos olivas". Es básicamente falso. Al segundo o tercer año, las chuponas darán olivas. Un olivo no tiene por qué ser un arbusto achaparrado horizontal que ocupa 8 metros de largo; perfectamente puede crecer hacia arriba, si está protegido del viento -en el sentido que el viento puede tirar o romper las ramas que suben hacia el cielo-. Y un árbol así, vertical, puede dar tantas aceitunas que tengas que darles a vecinos y familiares.

Las olivas preparadas como he explicado duran un año entero, al menos. Lo digo porque otra tontería que he tenido que escuchar es que "a partir de agosto" ya no sirven esas olivas. La tontería es tan grande por cuanto ya no serían conservas si no se conservaran a largo plazo (en Economía: más de un año). Me las he comido y están buenas, fuertes al principio y luego te acostumbras al sabor -para los que estamos acostumbrados a las latas de La Española-, pero bien conservadas.

Los neolíticos tenían razón: la sal conserva.

Octubre: tiempo de ir cogiendo las olivas. Aunque en sitios de más calor, igual incluso a finales de agosto o durante septiembre (tomando como referencia el caluroso 2012).

Eliminar olor de humedad

Data Estel·lar solucionari Dilluns 20120430

He localizado estas soluciones para eliminar el olor (peste) a humedad de los libros.

No sé si las enontré por Internet o por algún apartado de cosas prácticas de la revista Lecturas o algo así.

Opción A. Eliminar el olor (peste) a humedad de los libros

Opción A1.-Meter libros en caja de plástico hermético. [yo sospecho que puede no funcionar, y que la caja condense humedad].

Opción A2.-Bote destapado de bicarbonato de sodio.

Opción B1: para quitar mancha humedad: planchar con poco calor las hojas de papel.
Opción B2 : Secador de aire. Entiendo que es un secador para el pelo. Hum... pero una mancha ya vieja, ¿acaso va a desaparecer? ¿va a cambiar su color de roncha amarilla-marrón-gris hacia el blanco-gris claro-amarillento del papel?

Opción C1: ANTI-HUMEDAD ARMARIOS:

C1 Paso 1-Abrir armarios
C1 Paso 2-Arroz. Sal. Trozos de Tiza. Carbón vegetal. Algo de esto: en bolsita de tela para que quede bien, para que no moleste ni se esturree.

Opción C2: ANTI-HUMEDAD ARMARIOS:

C2 Paso 1 -Poner un  vaso grande de leche hirviendo.
C2 Paso 2 -Cerrar armario.
C3 Paso 3 -Sacar la leche cuando esté fría.

No se dice nada si se cae la leche.

¿Funciona? ¿Qué efecto tiene la leche hirviendo? Precisamente, a mi entender saca vapor de agua en forma de humo (véase una tapadera: un vaso tapado o un cazo tapado, o un calientaleches solac tapado...como una olla de sopa).

Que alguien diga si funciona. Años después: Nadie dijo nunca si servía o no.



Otra forma de luchar contra la humedad es hacer agujeros en los armarios para permitir la ventilación. Con el potro -taladro, máquina universal, trepant-, unos pocos agujeros discretos en la parte trasera. Esto evita la humedad por condensación. Se hace en algunos edificios, como crear una cámara de aire. Fuera de la humedad, lo de los agujeros se puede hacer en luces que estén encerradas en cajas (en muebles, en soportes demasiado cerrados). Es posible que de fabrica vengan así, pero se puede calentar demasiado y hacer que las bombillas se fundan antes o que la madera coja demasiado calor. Unos cuantos agujeros
y evitamos eso.


20120429

Calzador

Data Estel·lar perpreguntarsholounomateix Diumenge 20120429

Mirad el contenido del telex que me ha enviado el co-bloguero Pingusí. No va ni firmado por él:

Hace 10 años dejé de usar calzador. Hoy he vuelto a probarlo. Siguen en el mismo sitio. Per Diidt.

 Enigmático.

Le pongo la etiqueta bajo la cual han aparecido la mayoría de sus envíos a la maginoteca.

Añado lo siguiente. Y que alguien me lo explique. Et díxel ansí:

Taxónomos Metodizantes. La Clasificación Inextinguible. V. Stanislaw Lem(estaba escrito: Stanislav). Dos tachones (en uno de los cuales parece poner orden i en otro otei u oiei) Hist. Agrupadas x Géneros/subg.: cada cual haga la suya.

20120427

Hi sentim, hi parlem

Data Estel·lar il·lustríssima Divendres 20120427

El missatge anterior va ser la deriva d'una frase inicial per a aquest missatge.

Aquest missatge té a veure més aviat amb el tema del mes d'abril sobre els límits entre il·lustració i comic.

Feia mesos que volia donar notícia de l'existència del conte: Sords profunds, però hi sentim i parlem!

L'autora és la coneguda Marta Capdevila, de Les Tres Bessones. És un conte que apareix per una situació familiar: un fill és sord.

La Generalitat de Catalunya el publica

Aquí es pot veure la versió en PDF.

Aquí, vinga, qui em diu que això no és un tebeo. Al carrer t'espero

En el mateix sac puc posar algunes coses de Forges o de Mingote (m'ha vingut a la ment perquè va morir al mateix abril 2012 en què parlem de tot això), entre tants d'altres.  

¿És llegible amb una comprensió total el text SENSE les imatges? ¿I les imatges sense el text?¿No tenim vinyetes continuades? ¿No tenim vinyetes que expressament NO han de tenir continuació -llegiu Scott McCloud sobre l'Art Invisible, i després en parleu-.

La mateixa portada-contraportada... segur que pot ser donar encara més informació una sobre l'altra... però és llegint i mirant una i altre quan tens una idea de l'objectiu i contingut del llibre.


Hi sentim, hi veiem via satel·lit

Data Estel·lar il·lustradanària Divendres 20120427

Informació de Servei Públic: Us anuncio que a partir del 20120501 les emissions alemanyes de televisió via satèl·lit deixen de funcionar en el mode analògic -el normal- per passar a ser digitals. Així que cal un nou aparell receptor nou digital per a rebre les coses del satèl·lit Astra. 

El LNB és la peça que sembla un micròfon o un lot o llanterna i que està posada al davant de la paella de l'antena parabòlica. Realment aquesta cosa és la que rep el senyal satel·liter. 

Si el LNB té més de 10-12 anys només rep uns quants senyals. Això significa que, amb l'aparell que va connectat a la tele que sigui nou però el LNB antic, rebreu força canals... però no tots: el LNB des del 2000l està preparat per rebre canals emesos en freqüències que estan fora de la gamma del LNB d'abans del 2000. Per exemple, la N-tv és possible que no es vegi. La tele del Nord: camps i mar. A canvi, un LNB digital permet rebre potencialment tots els satèl·lits... en realitat, Astra, Hispasat (que no val res perquè és Canal Plus de pagament, puaj) i part de l'Eutelsat o alguna cosa així.

Caldria canviar el LNB... no sembla difícil. El difícil és trobar una botiga on el venguin. 

Un aparell digital receptor de satèl·lit val entre 40-50€. 
N'hauria d'haver que, a més permetessin veure la TDT habitual... però a veure si tens sort, i el trobes.
El LNB pot valer entre 7 i 40€... Curiós. Però, en realitat, no es veu sol. 
Per tant, igual caldria comprar tot l'aparell paella-lnb-receptor-cables, que val el que vulguin. Entre 70, 80, 100e... i que te l'instal·lin. O es pot comprar, i només utilitzar el receptor i el LNB, i oblidar la moral ecològica de no comprar coses inútils... o igual es pot intentar instal·lar la nova paella mirant a una altra banda, a veure si es reben més satèl·lits.

El segon episodi aquí.

20120426

Es la idelogía

Data Estel·lar paratwittera Dijous 20120426

Es la ideología, estúpido.


Ahora me enrollo con otros temas:

Sí hay caviar para tanto chorizo.

No serán iguales pero son intercambiables.

20120423

Promoció de la historieta

Data Estel·lar Dilluns rosenc 20120423

Nota prèvia: la infomació que hi ha aquí, em sembla que NOMÉS AQUÍ la trobareu AGRUPADA.

Al Canal 33 informa Ficomic que faran el documental Històries de Bruguera. Serà el 20120423. Atents a la tele!

http://www.tv3.cat/videos/4060450/Histories-de-Bruguera

No permet visualitzar-lo al blog.

Que no dic que no sigui cosa meva... però que penso que aquest any s'està fent molta propaganda (ja sabeu la diferència entre propaganda i publicitat? doncs, la gent comuna fa servir la primera, que és la incorrecta en termes científics... i així ho faig). Vull dir: molta propaganda dels tebeos, de forma subterrània, però contínua. Flor d'un dia? (ehem!) Intent de marcar amb força un cluster que no tingui a veure amb el totxo? Pot haver-hi una mica de tot, en un país sense gaires recursos però amb gran variabilitat d'objectius. En aquest moment, interessant és dir que el tripartit va donar una certa empenta als tebeos, amb presència del Conseller de Cultura, que solia ser pastura d'ERC ,en actes de Ficomic, i també el PSOE de Zapatero, amb allò del Premi Nacional. Tinc la sensació que, si bé els comics no són adscribibles a cap ideologia, sí que els partits esquerranosos (ni que sigui de boca i no de fets) han fet més promoció. Heus allà el tradicional concurs de Comics de Cornellà de Llobregat, que és del PSC "de sempre", com es percep per l'anagrama del mateix ajuntament, en lletres blanques i fons vermell, massa similar al del partit, com passa en tants ajuntaments de partit hegemònic i etern.

Ara bé, se sol acusar (que ho he llegit en gent molt seriosa), i he escrit "acusar", el Franquisme d'haver utilitzat els comics perquè no tenien intel·lecuals ni intel·lectualitat pròpia des de la banda de les dretes i ultradretes, ja a la Guerra Civil. Punt de vista propi: la dreta coneix bé com fer arribar més fàcilment un missatge. M'ho demostra clarament i contínuament. Mosseguen on fa mal, sense rodejos. Potser per això van fer servir la historieta, un mitjà que sol anar directe al gra. 

També va ser el Tripartit qui va intentar posar en marxa el projecte del Museu del Comic a Badalona. Segurament  la fàbrica estarà morta molt de temps, i qui sap si okupada.

De totes maneres, quan al novembre de 2010 hi ha un canvi de govern, CiU no fa taula rasa en aquesta qüestió -potser l'única-. Al contrari. Us demano que entreu a la pàgina edu365, una pàgina de temes d'educació de la qual ja n'havia parlat. Certament és una pàgina tècnica, feta per funcionaris, però és evident que a dalt sempre hi ha unes directrius polítiques, per això han estat escollits, que diuen "parleu d'això sí, d'això no". Per tant, entenc que hi ha una aposta per aquest sector econòmic i cultural.

Doncs no és la primera vegada que posen enllaços sobre Comic... però aquesta vegada s'han passat. Mireu la captura de pantalla. Fa molt de goig. Inclòs Sant Jordi té una bafarada. Segurament hi ha enllaços que ja s'han utlitzat, però hi entra comicat. No està malament la promoció d'edu365 sobre la historieta.


Recordem que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat col·labora amb el Saló del Comic amb l'activitat de formació per a docents: El Comic. una Eina pedagògica. La meva informació diu que aquesta activitat sol anar plena, amb docents i assimilats (mestres de Primària, professors de Secundària, personal de Centres de Recursos Pedagògics...), és a d

Si hem vist TV3 els darrers temps, el programa Divendres va fer aparèixer Òscar Nebreda i Pilarín Bayés (Any Pilarín; exposició al Palau Robert, al rovell de l'ou de Sant Jordi a partir del 20120419 al 20120911, data míticaXD, i amb un desenvolupament que permet que un visitant del Saló del Comic pugui anar-hi perquè li va en dates)... Van xerrar sobre un seguit de personatges catalans de la historieta, entre els quals hi havia Ot el Bruixot, Jep i Fidel, Mortadel·lo i Filemó, Makinavaja, Superlópez... Latiacomforo en va fer esment.

Atents, perquè el dibuix de Zipi i Zape que surt és del Cera i Ramis. Atents a les disquisicions del Nebreda sobre que Zipi i Zape són les classes desfavorides i Don Pantuflo representa el poder establert. Uau! Un historietista i humorista que ha llegit tebeos. Pensava que no m'ho trobaria mai en aquestes contrades!




Ficomic anunciava la participació de l'Institut Français en activitats vinculades a la BD. Com l'arribada de Guy Delisle... ja sabeu qui. També hi faran un Concert de Dibuixos el 20120425... diuen que és el primer, però al Saló del Comic del 2011 (i del 2010?) en van fer alguna cosa similar: un dibuixa mentre un altre toca.

Però és que resulta que l'Istituto Italiano, en una voràgine d'activitats culturals mai vista, també fa incursions en la historieta, en aquest cas amb documental (enllaç al PDF de l'agenda d'activitats).
El 20120422 la revista Cavall Fort va celebrar la seva festa del 50è Aniversari al Parc de l'Estació del Nord de Barcelona.

Si parlem del Saló del Comic, Cavall Fort hi serà present, si més no com a protagonista d'una exposició sobre 50 anys de comic en català, perquè fa vora 20 anys que aquesta revista no es deixa veure. La darrera vegada, cap al 1991, va ser molt bo: llibre d'Ot el Bruixot, d'aniversari, i revistes de saldo a 100 antigues pessetes que són el equivalent de 20 duros dels d'abans, dels que valien 5 pel·les el duro. Tant de bo poguéssim tornar a un món de numerons tan apassionant. Però Cavall Fort no es troba entre els expositors tampoc aquest 2012... Ja és gran la cosa: que al Saló de Barcelona trobem editorials balears, venedors estadounidencs, fanziners saragossans... però no una revista catalana i en català, perquè no està interessada en participar. El negoci és el negoci.

També torna la Renfe. Denostada per la seva inepta gestió des del 1997 (quan el PP va prendre les regnes del regne de la Renfe) i en caiguda lliure des del 2002, el traspàs de competències a la Generalitat només va servir per llençar la pasta en pintar els trens de Rodalies del mateix taronja que els Regionals. Es van fent obres de millora d'estacions, que ja tocava, però això és d'Adif, l'empresa que ha privatitzat l'espai públic de les estacions de mala manera. Així, i sense ser extens: Barberà del Vallès, Montcada-Santa Maria, La Llagosta, El Prat de Llobregat, La Sagrera-Meridiana o Montmeló tenen estacions noves o arreglades, més d'una tristement soterrada. Podríem parlar abastament sobre com l'estupidesa humana pot fer que una estació soterrada apenes tingui llum, o que un porxo arribi fins la darrera porta del tren, però no a cap de les altres. Sempre per gent no aficionada i que no fa gratis la feina ni per altruisme, sinó que està fet, facturat i cobrat per grans empreses, UTEs, empreses d'enginyeria i tal que han cobrat...

Al 2012 la Renfe torna per fer descomptes del 30% a l'entrada als que viatgin en tren. Anoto les condicions: 

Las únicas condiciones son:
· Viajar entre el 1 de Mayo de 2012 y el 8 de Mayo de 2012
· Y presentar la Cédula de Viaje, habiendo rellenado el apartado de “Titular D/Dña…” con tu nombre y apellidos.

Los canales para solicitar el descuento del 30% de RENFE son: estaciones de tren, oficinas de venta y agencias de viajes.

Cambios y anulaciones tienen la misma consideración que para billetes emitidos a Tarifa General.
Esta oferta no es acumulable a ninguna otra. 


Durant aquest 2012, a més, hem pogut assistir a RAC1, al programa Versió Rac1, de Toni Clapés, on ja es va imitar la veu d'Ibáñez. Setmanes després, el dia 20120412 a El Món a Rac 1 (el programa del matí), el dibuixant va ser entrevistat: Aquí el mp3. I aquí l'enllaç per si no funcionés:
http://www.racalacarta.com/download.php?file=0412%2011h%20(Dijous%2012-04-12)%20Dialing%20(%20).mp3

RAC1 és del Grupo Godó, com La Vanguardia... lògicamente, a El Periódico de Catalunya del 20120423, presentaven en foto els autor del Grupo Zeta, entre ells, centrat, hi era Ibáñéz... i també hi havia un reguitzell de gent d'altres editorials. A La Vanguardia, per contra, no hi havia menció -no la vaig saber trobat, i menys amb foto- a Ibáñez, autor d'un grup mediàtic rival. Semblava una mena de pacte, oi?: es posa una entrevista a la ràdio del Grupo Godó però no a la premsa escrita. Perquè el Grupo Zeta no té ràdios ni teles (tot i que igual es pensen que sí).


Si repetim amb Mortadel·lo i Filemó, Londres 2012, segons dades del Gremi de Llibreters, en català se situa com el 4t llibre "infantil i juvenil" més venut en català el 20120423, però està en un panettone italià: en primera posició Stilton: El Llibre i la Rosa (el personatge que es mou en aquella línia de la qual vaig parlant darrerament, entre la i·lustracio i el comic; és aquell té la bandera catalana que es pot veure a les parades i carrers per la Diada de Sant Jordi en català... però que no apareix en la versió en castellà, tot i que es tracta de Barcelona aquest 23 d'abril, i no una ciutat inventada... com que no hem vista banderes dels Estats Units o de França o de Texas o d'Anglaterra i també del Regne Unit i no ens hem mort de tifus per aquesta causa... ai, els editors, que parlen d'art i cultura quan volen dir ideologia i negoci; per tant, no interessa representar la realitat paisatgística). L'altra part de l'entrepà és el cinquè llibre infantil, que és un altre Stilton: El Secret del Coratge

En castellà, compte! perquè també inclou barreja de llibres i de comics, de ficció i no ficció... En tercer lloc, Londres 2012... en quart Stilton: El día del libro (el que us deia abans)... i en cinquè, també Stilton: El secreto del valor. Tot i això, la p5 de El Periódico de Catalunya del 20120424 li dedica un apartat generós a les signatures d'Aleix Saló, qui presentava Simiocràcia, amb una campanya mediàtica per Internet similar a la de l'any passat (potser l'autor que millor ha aprofitat les lliçons de Marketing de Cels Piñol. el conegui o no, en persona o per l'obra). De Saló repetirem allò típic: és de Ripollet... que fa il·lusió saber que no només hi ha abúl·lia, atur, pisos o notícies macabres en aquestes ciutats.

Aquí no s'acaba tot. Em consta que a les Escoles Oficials d'Idiomes (que no deixen de pertànyer al Departament d'Ensenyament-Generalitat de Catalunya) s'ha fet servir aquest text de Saran Koly, anomenat Des mangas très téléphonés, durant l'abril de 2012... Parlar de manga i d'ebooks  per l'època que voreja el Saló del Comic de Barcelona a algú li pot semblar casual... sobretot si hi creu, en les casualitats.

El dimecres 20120502 Tarragona trepitja fort: l'Associació Ariadna duu al seu Club de Lectura el Paco Roca de L'Hivern del dibuixant.Com que pensen anar en tren al Saló del Comic, suposo que els servirà de molt el descompte de la Renfe. Menys paguis d'entrada, més tebeos pots comprar.

Per tant, ens estem passant la primavera rodejats d'activitats tebeístiques...i les que em deixaré. 

Per exemple, és posar la tele i veure pel·lis de tot tipus basades en personatges de comic... apart de sèries de televisió, d'animacio o imatge real que en deriven directament o estan molt influïdes. Això, potenciat en setmanes prèvies al Saló de BCN, no és realment cap novetat. Com em deia un amic, el comic s'ha convertit en la R+D d'altres arts i mitjans, d'altres narracions. Com va escriure i dibuixar Scott Mc Cloud, cada cop hi ha més dels nostres infiltrats... com diria el ja citat, la Resistència lluita contra el Papa Alejo amb tots els seus mitjans... o, en versió més païble, el comic esdevé metàfora popular, com passa amb La kryptonite nella borsa

Sant Jordi. 23 d'abril. Dia del Llibre i la Rosa. Ah, ja sabeu de què va.... mort de Cervantes, Shakespeare (o no), de Wordsworth (l'inventor del Word?) de Pla, La ràdio i el fòrum diu que Josep Maria Berenguer ha mort el 20120423. Així doncs, tenim una altra víctima del 23 d'abril, Dia del Llibre, que ara ja podem convertir en Dia de la Historieta... millor: Dia de la Novel·la Gràfica.... Dia del Comic Incloent-hi el Manga... massa llarg... Dia dels Sterankosrars. Dia dels Tebeos. Bon dia. Bona tarda.
Postscriptum: Fan un cosplay (disfresses) de robots al Saló del Comic... Si Ijon Tichy ens pogués veure... Anirem amb una bruíxola, si els senyala, els farem fora... fins que només quedi en Tichy o una rentadora.

Elefante blanco

Data Estel·lar enestasfechastanseñaladas 20120423

¿Trajo el Rey la Democracia a España? ¿Es Monarquía y Democracia algo incompatible? ¿Existe la Democracia en España?

Al Rey Juan Carlos lo ungió Franco, en pacto con los monárquicos. Porque Franco decía que España era monárquica... pero él, por lo visto, no, así que impidió que hubiera rey alguno. La correlación de fuerzas al final del Franquismo obliga a que esta forma dictatorial se disuelva. Podría haber continuado, mal que bien, pero Juan Carlos, ¿por convicción, por asesoramiento, por formación, por necesidad de integración internacional? rompe con la forma anterior. Perfectamente podría haber continuado como Rey absoluto o semi-absoluto o siendo un Jefe de Estado cuyo Presidente fuera puesto a dedo o con Elecciones fraudulentas "a la búlgara" (=mayorías del 99%), o con ausencia de partidos molestos (como el PCE).

Por lo tanto, el Rey colabora para que exista la Democracia. Promulga la Constitución. Se queda sin poderes (el Rey reina pero no gobierna), por primera vez en la Historia de España.

Sí: había plataformas opositoras, había huelgas, manifestaciones... pero sabemos que todo eso puede ser aplastado, machacado, destruido, que la gente puede ser asustada, muerta o "desaparecida"... y que la economía puede ir a mejor, incluso, tras hacerse todo eso. Ejemplos de la época: a puñados. Desde Marruecos-Sáhara hasta Chile o Argentina, desde la República Sudafricana hasta...

Por lo tanto, el Rey o la Monarquía tuvo un peso en la fabricación de la Democracia. En la práctica, da igual si obligado por circunstancias externas o por convicción.

Ahora bien, eso lleva como trago la no existencia de un referéndum sobre la forma de Estado: no se pregunta si Monarquía o República, ni de qué tipo. Se dice que la gente vota "sí" a la Monarquía al votar "sí" a la Constitución. Es una imbecilidad digna de quiénes nos han gobernado. Las élites pactaron, los partidos pactaron y se quedaron tan anchos. Como tantos problemas que la Transición anestesió pero no resolvió, va apareciendo cada vez con más fuerza.

Durante bastantes años la Casa Real, la Familia Real, la Monarquía, el Rey, la Reina, el Príncipe y las Infantas tuvieron buena prensa. Tuvieron una planificación de actos para ser conocidos -años 60-70-, y se creó la idea del "monarca campechano" con una "familia que eran de clase media". Y aquí se juega con conceptos equívocos, porque la gente, que no tiene por qué conocer los conceptos de la Sociología, interpreta que "clase media" es la media de las clases, el "es como yo". No es así. No es como la mayoría de la población, es como la minoría adinerada de arriba, pero igual no como los más ricos de entre los ricos (la clase alta). Lo que pasa es que, mientras los críos eran pequeñicos, podía pasar desaparcebido que "fuera en barcos de vela", que hicieran según qué actividades. E iban con más cuidado de no pasarse o controlaban la prensa en un pacto de no agresión, para mantener la estabilidad del sistema "que se han dado entre todos ellos" [="que nos hemos dado entre todos"].

De vez en cuando salía un noticia del tipo: la Reina (o el Rey) fue parado por un guardia de tráfico en Mallorca. Iba a más velocidad de la habitual. O: no llevaba carnet. El guardia civil decía: perdone, no sabía que era usted. Y le replicaban: cumpla con su deber. Ponga la multa. Etcétera. ¿Llegó a pagar esas multas? Uno desea que así sucediera. ¿Eran actos de propaganda? ¿Eran actos de verda? ¿La propaganda iba por el lado de demostrar que también los reyes se saltan las normas de tráfico a veces -es decir, que son como todos, y los hace campechanos-? ¿O iba por el lado de que los guardias civiles de tráficos tienen que hacer cumplir la normativa de tráfico a todo el mundo porque es una cuestión de seguridad personal de todos? Puede que hubiera un poco de todo. Sin embargo, a la vista de los últimos y penúltimos acontecimientos, parece tristemente claro y preclaro que era sobretodo un acto de propaganda. Sin periodistas, sin agentes de prensa, sin los que mandan en las relaciones públicas de la Casa Real, sin fotógrafos... se intentaban saltar leyes y cuestiones morales. Y así hemos visto cómo mata osos y elefantes, y aún hay quien le ríe la gracia, sin entender que el Estado se gasta una pasta gansa en protección de la Naturaleza.

Cuando crecieron las criaturas, y se casaron y comenzaron a tener hijos y más hijos... comenzó el temor: "son conejos, cómo crían". Y tienen que comer y vivir como ricos... porque ahora se comenzaba a ver que esta gente tenían unos niveles de vida realmente elevados. "Y les pagamos". "Y les tendremos que pagar siempre". "Y cada vez hay más a los que hay que pagar".  Supongo que no habré sido el único que habrá oído estas expresiones, no necesariamente de buen gusto.

A la vez, el papel de los demás miembros de la Familia Real, se separa: dejan de ser una familia de cualificados embajadores, para pasar a ser gente de la jet set estilo gafas oscuras para que no me persigan los paparazzi. El mismo heredero se enroca: sólo se permite a su novia y luego mujer hablar en público una vez. En vez de ir a más apertura, la entrada de una plebeya echa el cierre a los miembros de la Famlia Real. Error grave de publicidad política: quisiera saber el nombre del activista pro-republicano que asesora a la monarquía desde el año 2000.

Comienza la separación entre los reyes y su pueblo.

Entretanto, en lugares como Catalunya, hay partidos que siempre han sido abiertamente republicanos -ERC-. Sin embargo, parece que su relación institucional con la monarquía no ha sido ni mala ni buena. Porque lo hubieran dicho. Eso sí: reavivan ocasionalmente el debate republicano, y con más frecuencia, al tener más votos y escaños y presencia institucional.

Comienza a aparecer con más frecuencia otro grave error -el que cerró la Transición-: el trato de exquiito lujo y favor que se dio a los golpistas del 23F. Y se comienza a repetir que el Rey sabía más de lo que dice. Que igual estaba detrás. Si fue así, entonces se pone en cuestión absolutamente la figura de la Monarquía, que pierde su razón de ser para gente como los políticos y votantes del PSOE, cuyos círculos suelen argumentar -sobretodo, en el ala del PSC, que es lo que más conozco- que el Rey se ganó su trono aquel 23 de febrero. Desde posiciones más a la derecha, he leído que "el Rey se ganó su trono como los antiguos reyes". No fue con un duelo con lanza pero sí poniendo su cara y cabeza con riesgo de que rodara. Esa cierta heroicidad institucional quedaría sustituida por la traición als sistema democrático de la Constitución. De hecho, eso acaba inmediatamente con el sistema político actual creado en 1978 (tomado como teoría, porque los años 2000-2012 han visto la erosión subterránea del apartado democrático y de derechos colectivos en variadas formas).

Por otro lado, una infanta se compra un palacete. No vi nada raro: si los reyes no pueden comprar mansiones... ¿cómo es aceptable que el primo notario de Jaime Peñafiel sí pueda? [lo explicó Peñafiel: a su primo le habían ofrecido la misma casa de Barcelona]. Pues no podía: porque "eran como una familia de clase media", pero no entendía la gente que eso significa que cobran tanto o más que un notario. Por otro lado, ¿hasta qué punto no hay envidia en un país donde demasiada gente se estaba comprando pisos y casas pareadas que sabían que no podrían pagar si no era con hipotecas de incluso 40 años? ¿Realmente un miembro de la Familia Real, con su asignación, con un cónyuge exjugador de primera división de balonmano -osea, de pasta larga-, hijo de una familia de industriales vascos vinculados al PNV, -osea, de pasta aún más larga- no podrían comprarse ese tipo de casa?

El efecto percibido es que también los hijos de los reyes viven como nuevos ricos, no como reyes. De nuevo: ¿quién les asesora?

Y a todo ello se une la opacidad. Podríamos preguntarnos el porqué de tal opacidad en presupuestos, asignaciones, ingresos o gastos, o en si hacen o no otras actividades empresariales o negocios privados, y si son lícitos, ilícitos, útiles para la sociedad española o no. ¿A quién le interesa la opacidad de la Jefatura del Estado? ¿Qué garantías existen de que una República fuera más transparente o incluso transparente? NINGUNA. Tristemente: el Rey se puede oponer, pero existe un Poder Ejecutivo con una función de impulso político, liderado por un Jefe de Gobierno, cque tiene mayoría en el Congreso de los Diputados, y seguramente en el Senado, osea, en ambas cámaras, sea por su partido o por una coalición, es decir, con una legitimidad revalidada cada pocos años -cuatro- que le da una fuerza, moral y no sólo legal, para decir: transparencia. Pero lo siguiente es: si existe transparencia en la Jefatura del Estado en cuanto a contabilidad, economía y demás actividades... eso obliga -del Rey abajo- a la transparencia de los ministros, exministros, diputados, senadores, exdiputados y exsenadores y altos cargos, o representantes tanto estatales como autonómicos o locales... en lo que es la peor pesadilla de todo político español.

Y no sólo político: la opacidad forma parte de la forma de vida española. Es habitual que una decisión empresarial sea ocultada hasta el último momento: puede ser desde el dar un permiso o no para unas vacaciones hasta un cambio de departamento, una compraventa de la empresa... cualquier cosa, banal o fundamental. "Nos callamos que tenemos una subvención"... pero si es público. "No publiquemos el listado de becados en el tablón de anuncios"... pero si es dinero público. Es continuo. Está admitido, con esas quejas que sirven para decir encubiertamente: A mí no me moletéis.

La ultraderecha: gran poder mediático que nunca ha querido al Rey, porque representa una democracia multipartidista de sufragio universal. Atacan al Rey con más virulencia que los republicanos. Su intereés es eliminar al Rey como herramienta para implantar una república unitaria, no federal, bipartidista (a lo sumo; si pueden ser de menos partidos, mejor). Al tener cada vez más poder mediático -radios, teles, prensa, blogs, webs- y una especie de ridícula aureola de respetabilidad porque se hablan de "don", de "usted" y de "mirusté", y tienen un ejército de leguleyos que los defienden, pueden lanzar todo tipo de ataques, velados, directos, semidirectos o expresos, contra lo que sea, y contra el Rey o la Monarquía (contra el Título II porque les sirve de viga que aguanta, a su parecer el resto de la Constitución). Lo hemos visto con otros campos: el ataque frontal y continuo contra ETA, que se convierte en un ataque contra unos violentos (indefiinidos), contra los independentistas, nacionalistas, regionalistas, contra las comunidades autónomas, que gastan mucho, y así hasta que queda claro que lo que no les gusta es el Título VIII de la Constitución. En otros ataques no les gusta el articulado de los derechos colectivos de asociación (porque ya no les gustaba ni la Constiucion de 1868). Y queda claro últimamente que tampoco estaban de acuerdo en demasía con la Contitución de 1812. Eso sí: tienen buena voz y saben gritar "viva al rrrrrey" cuando toca repartir cromos.

Este es un poco el panorama: una Monarquía que ha ido actuando de nuevos ricos, que se aleja de todo tipo de necesidades sociales (cosa en lo que van a la par con el resto de la clase política; que tienen negocios privados opacos, por más disfrazados de "intereses españoles" porque esas empresas son privadas, no públicas, y sus beneficios se los reparten ellos como cuando dan cartas al remigio -van con dos barajas-; y es una actividad que se vende como de embajador, pero sólo es de agregado de negocios de la embajada porque no lo vemos mediar desde el año 1991 en un conflicto internacional para la paz o no lo hemos visto mediar por los secuestrados españoles en África...; y existe un creciente malestar por temas mal cerrados durante la Transición, que se ve que fueron todos por lo que vamos viendo.

Eso sí. Para mí la frase del Rey viene contextualizada por lo siguiente: la semana comenzaba el último día, el domingo 20120415 con el programa Salvados, de Jordi Évole, donde la policía, sus altos cargos y su jefe político -el Conseller de Interior de la Generalitat- decía que ellos no se equivocan nunca, y donde decían que la policía siempre gana, la resistencia pasiva, el quedarse quieto-parao era un delito, aunque Fernández Díaz lo han implantado como 9 meses después. Visto con espíritu de funcionario: es algo sorprendente. Los únicos que no se equivocan nunca son los fontaneros: ellos pican donde están las cañerías, pero a veces se mueven y están en otro lugar. Los demás no siempre aciertan, y se equivocan. Los policías no se equivocan nunca, ni tienen el menor espíritu de autocrítica. Jamás hemos visto a nadie de un cargo político pedir perdón por nada, o a casi nadie por casi nada. ¿Dijo Zapatero: "lo siento mucho, me equivoqué y sí que había una crisis en ciernes?" ¿Dijo Aznar: "lo siento mucho; no había armas de destrucción masiva en Irak y la ley del suelo fue un grave error"). Etcétera. Entonces: lo insólito es que el Jefe del Estado -rey o presidente- pida disculpas. Lo insólito es que uno de entre todos los cargos que cobran de los impuestos públicos haya pedido disculpas. Es una novedad. El Señor Ogro, siempre al acecho, hace un comentario al final de este mensaje: sí que dijo que se equivocó. El enlace citado, del diario Público, un artículo de Ana Pardo de Vera Posada, tiene marcado en negrita que "no es nada habitual".  AEs mucho más que lo que Aznar o Rajoy harían nunca (el modo Condicional que lo mismo sirve para el Pretérito, el Presente o el Futuro o los hilillos de plastilina, entre otros), aunque no me suena que ZP dijera "lo siento" ni dijo "tendría que haber puesto algunas medidas de centroizquierda y no haberle dado una patada a Jesús Caldera en vez de haber lanzado por la borda a las ministras que luego se han ido a empresas privadas, como Elena Salgado, que primero nos hunde económica y moralmente y nos quita derechos colectivos y luego se va a cobrar pastalarga en Abertis y a Endesa. Es otra que jamás dirá: "lo siento, me equivoqué"... porque es evidentísimo que no se equivocó, que su cara de limón amargo era una pose más en una vida de lujo. Me enrollo sin que sirva para mejorar lo que ellos empeoran.

Véase del minuto 10 en adelante, del vídeo siguiente, para ver el pelaje de los que cobran por protegernos. Un grupito de cultura corporativa que, como tales, piensan, que los demás son el enemigo porque no son ellos:  Es una mala cultura organizativa. Es una mala formación. Y son una malas órdenes y directrices en una polocía, la autónoma catalana, creada ya en tiempos de democracia (o eso se hizo creer)



Lo insólito, extraordinario y triste porque tendría que ser normal, es que cuando uno se equivoca pida disculpas, por ir a cazar, a matar especies protegidas, a un país lejano, osea a una cosa de ultra-ricos inmorales, cuando sus súbditos y ciudadanos de España están en crisis, unos por falta de trabajo y otros porque les roban la renta disponible (aumento de tasas y precios públicos, de impuestos, y de recortes en el acceso a sanidad, educación y demás).



Y que sólo haya pedido disculpas el Jefe del Estado, el Rey, pero nunca ningún ministro ni ningún Jefe de Gobierno ni ningún Alcalde ni nadie, que han montado también problemas gordos. Desde 1975 hasta ahora no está mal. Esto hay que valorarlo también.

Evidentemente, el elefante está muerto. Y tiene que pagar por ello. ¿Qué tontería es esa de si sobran elefantes en Bostwana que ya he leído en los últimos días en la prensa? Se pueden exportar a otros países para repoblar.
Otra nota insólita es que yo tenía entendido que los reyes no se mataban entre ellos. El elefante es el verdadero rey de los animales, pero el rey de España lo mata.

¿Abdicación? Alguien que tiene más de 65 años, de 67 años incluso... que sobrepasa la edad de jubilación, que está changado, y cada día se nota más, al que además se le descubren chanchullos empresariales que en España serían constitutivos de delitos de corrupción, por más que haga de correveydile y no para provecho personal sino de grandes empresas  privadísimas y privatizadísimas, que además son de energía sucia (petróleo) y no de energia limpia (han decidido en España NO desarrollar jamás la energía solar ni la eólica y no invertir en esos temas) y encima que mata animales indefensos, no para comer, que comida y cafés invitaos no le van a faltar jamás, y que no lo hace tampoco en lucha justa (Boululum et Guiguilili, Tarzan, Boy) sino en una situación de preponderancia tecnológica suprema... pues igual sí que le conviene y nos conviene como ciudadanos y como Estado que abdique, dimita o se jubile, término a elegir. Eso sí: que no lo sustituyan por Aznar ni por Carlos Dávila ni por Pedro J. ni por Mario Conde.

20120422

Relacions, xarxes, galàxies i societats

Data Estel·lar Vetlles de Sant Jordi Divendres 20120420

Citaré un seguit de títols llegits durant el bienni 2011-2012. 

Va vinculat amb el dilluns proper: 20120423, Sant Jordi, Dia del Llibre i la Rosa. Això va ser una bona pensada -per una vegada!- dels venedors de llibres, en veure que hi coincidien dates de Cervantes, de Shakespeare... i d'algú més, cosa que es va saber amb els anys. Fossin certs o erronis aquests fets, sempre s'han pres com a bons, així que el dia dels escriptor bé podia ser el llibre per fomentar la compra-venda de llibres. Fer negoci, cosa que alhora podia servir per augmentar el nivell cultural... aquelles estrafolàries idees de principis del segle XX! 

S'hi va afegir el regalar roses a les dones... que, sí, que si el masclisme, que si tal... però un negoci brutal... perquè a les dones a les feines se'ls hi regalen, és a dir, no només de forma personal... i, si no en reben, no és rar que s'enfadin. Fenomen d'estudi sociològic: feminisme i masclisme en una relació de gènere d'acumulació material per part de la població femenina, que poden tenir tant llibres com roses, i ho poden exigir.

El dia que més llibres i més flors es facturen es per al 23 d'abril, en proporcions immenses respecte d'altres èpoques. Si només aquest és el fet diferencial de Catalunya i de la seva població respecte la resta del món, sia! 

Els llibres ni són actuals ni verament són trobables. Sí que tenen relació -és el substantiu adequat- entre ells- i sí que m'han fet pensar i gaudir com feia temps que els llibres no m'ho permetien.

PER CERT, UN ZERO TOTAL ALS DISSENYADORS DE BLOGGER QUE M'HAN OBLIGAT A CANVIAR DEFINITIVAMENT EL FORMAT DE BLOGGER, AMB UN SISTEMA MASSA SEMBLANT A FORMAT BIRRIOSET DEL GMAIL QUE VAN IMPLANTAR CAP EL 2009-2010. CAL PLANTEJAR-SE RÀPID UN ALTRE LLOC -WORDPRESS?- QUE SIGUI MILLOR PER COL·LOCAR EL BLOG. AIXÍ MATEIX, VEURE EL MAONS DE TEXT: SI ELS SEPARO, EL COMANDAMENT DE NUMERACIÓ NO FUNCIONA I ES REINICIA A "1"... PITJOR QUE LES VINYETES DEL WORD, ESCOLTI. AMB "INTRO" CREA NOUS NÚMEROS. CAL POSAR ESPAIS EN BLANC AMB LA BARRA ESPACIADORA, QUE NO FUNCIONA SI LA FRASE ANTERIOR ÉS CURTA... PUAJ!
  1.  Albert Bressand (A.B.) i Catherine Distler (C.D.) van publicar EL PLANETA RELACIONAL a Proa. A la uni tothom va de pringat, de no tenir cèntims, de no anar de vacances... i això justifica el pirateig incontrol·lat de tot. Està, doncs, no gaire ben vist comprar-se el llibres obligatoris, miren de reüll si un es compra els recomenat; i cal amagar que un en compri d'aliens al temari. És el cas. Per tant, és un llibre interessant, tot i ser un llibre vinculat ideològicament als que van construir l'Europa que genera la pobresa actual. La Planète relationnelle, publicat al 1995, i que va ser publicat en català el setembre del 1997, i mai més se n'ha sabut res uneix el Tractat de Maastricht, o Tractat de la Unió Europea, que haurien de saber tots els alumnes de l'ESO (quan es va fer encara hi havia el BUP, llei LOCE i LODE, i després han vingut la LOGSE, la LOCE i  LOE, i totes elles mantenen el nivell de fracàs escolar en un terç de l'alumnat). No és així, els que han passat per l'ESO no saben que és Maastricht... feu la prova. Només ho saben els que han passat per determinades carreres universitàries... i ni això, perquè els estudiants solen aprovar a base de copiar, a base de pastilles per la memòria, i a base de vomitar allò empollat... el resultat són uns pobres coneixements a mig i llarg termini, i una així mateix pobra conversa, tret que parlis d'aplicacions per al mòbil o dels outletsd'internet. Explica amb exemples, interessants sobretot els primers, Benetton (canviable o ampliable per Zara), la revolució relacional, parla d'Amadeus i de la privatizació a Txèquia. És el primer llibre que vaig conèixer, per no dir l'únic, que cita [p122] a Moody's o Standard and Poors: com a agències de cotització en relació a empreses. Ho compara amb el tipus de targeta de crèdit que li permeten a cadascú (verda, or, platí, encara no existia la de titani). Les agències citades són les empreses desprestigiades en haver-se passat el 2011 i 2012 fent xantatge a Estats europeus en fosques maniobres... fosques en el sentit de saber a qui beneficïen. La maginoteca ja va buscar els noms d'aquest mercat, que no ni tan anònim ni tan immens.Parla de les aliances aèries i dels sistemes de reserva, del mercat dels grans distribuïdors o hipermercats. És una barreja d'un McLuhan francès+  un Mestratge Francès en Capacitat Divagadora + el programa Línea 900 de TVE dels anys 90 (triturat pel PP d'Aznar 1996-2003, en posar-lo en horaris impossibles; no convenia un programa de denúncia a l'España Va Bien) + 30 Minuts + Més Enllà del 2000 (programa de TV3 on parlaven de com serien les cosen en un futur que mai no va venir). Té un tic típic del TFE, i que coneixem d'ençà Tintín: la importància dels personatges secundaris: 1984, Orwell, Hermes, Benetton, CNN, Minitel. De què no parlen: de Manuel Castells qui, estadounidenc com és (oi?), no parla dels  francesos al seu torn.                                                                                                                             
  2.   LA SOCIETAT XARXA A CATALUNYA és un llibre d'autor varis, amb la marca de Manuel Castells, i participació d'Imma Tubella, Teresa Sancho, Mª Isabel Díaz de Isla i Barry Wellman. En realitat, volia mencionar un llibre en solitari de Castells, però no el localitzo... Tot això ho tinc a la pila de bloguejar, que té el malnom de "la pila de coses que no sé on posar per manca de lloc" (Crisi d'Espai). És un llibre d'Editorial UOC i Rosa dels Vents, publicat el novembre del 2003, sota una institució anomenada Projecte Internet Catalunya (ha! se m'ha acudit que, tot posant-li un "consulting" abans o després, em creuria que fos un lloc per fer factures falses d'IVA dels que surten a les notícies)... A Sociologia tenien una patum que treien tot sovint: "l'Enquesta Metropolitana de Barcelona de 1991", amb dades passades de moda. Crec que van aconseguir, entrat la dècada del 2000, fabricar-ne una altra... ¿a tu et van trucar? ¿a tu et van contractar? Doncs això... i els d'aquest llibre van aconseguir diners, per la imatge de marca del cèlebre investigador social (ara em diran que no) per fer una enquesta sociológica... que fan passar per un estudi de la societat xarxa, utilitzant la nomenclatura de Castells però fent ús dels conceptes de tota la vida i procurant no ficar gaire cullarada en tot allò relacionat amb Internet ni amb noves estructures socials basades en xarxa, ni ONGs ni agrupacions informals ni empreses ni res... Son comentaris d'uns percentatges... exactament allò que qualsevol profe de la uni, és a dir ELLS, haurien suspès a qualsevol alumne/a, que no fos de la seva corda.  Les dades són del 2002-2003... un parell d'anys abans de l'eclosió del Facebook. Al 2003, els pares i mares encara marcaven amb zel que les seves filles no sortissin a les fotos de les escoles, no fos cas que... i dos anys més tard, ells mateixos tenien les seves posades arreu, sense cap control, convidaven escoles i instituts als seus facebooks, etc. [veure p35]. La p116 és una clara mostra de l'esbiaixament de la recerca, de gent que bàsicament no ha posat el nas mai fora del seu despatx de la facultat. Parlen d'una menor diferència d'ús d'Internet per part de les "dones" mestres i infermeres front els "homes" professor d'universitat o metges. Fora del món, total. Al 2001 les Administracions Públiques van entrant en un procés de tecnificació creixent, ampliació i modernització dels equips informàtics (inexistents o precaris als Jutjats). Es fan processos de formació. Hi ha un canvi generacional, per exemple, a escoles, que fa que entri nova gent -homes i dones- que fan servir la informàtica i Internet. Aquest grup de sociòlegs, però, parlen, des dels seus pràctics prejudicis que els han servit per guanyar-se les garrofes durant anys. Trist. Les tasques pedagògiques, i les relacionades amb la medicina, i les de gestió administrativa, passen en poquíssim temps, i coincidint amb l'època de l'entrevista, d'una poca informatitzacio a una immensa, i els/les  professionals s'hi adapten amb gust o sense. A p119 es diu literalment: "Plantegem la hipòtesis, a partir d'allò que ja sabem dels altres països, que això es deu a la poca predisposició per a la tecnologia que les dones manifesten i reben en tots els nivells de l'ensenyament". Per tant, els autors consideren que les dones, a les escoles i instituts fan assignatures diferents dels homes, també a Catalunya, tot i que les aules són mixtes en un 99% de casos, i les mestres d'informàtica són dones, així com els mestres d'informàtica solen ser homes. Això de la poca predisposició per a la tecnologia caldria matisar-lo. Si ells no ho fan, jo menys, així que diré que es tracta d'una típica ingerència de la ideologia i experiència d'una classe social benestant ("acomodada") que desconeix com la dona ha fet servir la tecnologia moderna en forma d'electrodomèstics, com la rentadora, l'aigua corrent, la cuina, el microones (per cert, eines que també els homes, més reticents durant dècades, han acabat utilitzant amb una certa quotidianeïtat) o els telèfons mòbils i fixos, els cotxes, motos, aspiradores o assecadors, comandaments a distància d'aires condicionats o de la tele, ràdio-CD o MP3... sense comptar tecnologia més invisible com les smart-box. Al 2002 [p254] tiren pel dret i no dubten en dir que els nivells educatius catalans són pobres, i que la culpa la té l'Espanya franquista, quan estem parlant -ho hem dit abans- que han passat una pila de lleis educatives post-franquistes, una pila d'escoles, una renovació de tot el professorat, i de la meitat de la població, en un tema que també la maginoteca va tractar amb escreix. Feia dècades que existia la Constitució, l'Estatut, les competències educatives cedides a la Generalitat de Catalunya... culpar "Espanya" i culpar "Franco" és ridícul i fals des d'un punt de vista sociològic. No aporta informació sobre causes, no explica res, a dures penes descriu. És ple d'inexactituds. Ignora, un ja no sap si voluntàriament o per pura inepitud l'existència de pàgines al sector de "les mestres no tecnificades" com XTEC, i la dificultat real per trobar el BOE gratuït o el fet que la pagina oficial de la Loteria Nacional era, fins mitjans els anys zerontes, una mena de pàgina personal d'aquelles que de Terra o Telefònica o una cosa així; per tant, el llibre senyala uns amb unes caracterísitques sovient errònies, però, inclús en el cas que la dada que sigue fóra real, n'ignora el context general. A més aquest estudi té una molt greu mancança: cal la correcció de totes les dades sobre l'accés a la societat xarxa per part dels catalans, sempre amb l'impacte del telèfon mòbil, utilitzat als 2001 ja de manera molt generalitzada (les ETTs obligaven els aturats a malgastar-hi els diners per estar localitzables dia i nit, ja que 2001 era any de molt d'atur... per molt que ara es digui que no, i d'escasses ofertes laborals, tret de comercials sense contracte per vendre productes bancaris dubtosament legals i indubtablemente immorals. La Societat Xarxa és més que Internet, o en quin paradigma m'haig de Moure? 
  3. Oh, sí... és que això d'amagar els llibres als prestatges, un al costat de l'altre... Manuel Castells: LA GALAXIA INTERNET. REFLEXIONES SOBRE INTERNET, EMPRESA Y SOCIEDAD. Areté.  L'interès és que explica la Història de la Informàtica i d'Internet. Diu -repeteix, si un ha llegit més publicacions seves- que la intervenció de l'Estat en l'Economia és determinant per fer crèixer l'economia, per desenvolupar R+D+i, Ciència, etc. També apunta que és important pagar els científics... però també deixar-los una mica lliures. És així com es crea, a estones lliures, el correu electrònic desenvolupat com a eina de relació social que evoluciona cap els newschats o cap a les llistes de correu o els fòrums. Fa una gran explicació sobre els informàtics del codi lliure. Internet por haver canviat -el llibre és del 2001- però el 90% de les explicacions segueixen essent vigent, perquè és Història, que explica on i per què sóm aquí en aquest blog. Fa un reconeixement explícit a Mashall McLuhan, de qui sovint algú haurà pescat el nom per aquest blog, així, que el primer segment del llibre es diu: "OBERTURA: La red es el mensaje". Això ho diu anys abans dels vídeos virals per youtube, abans del facebook (¿fezbouc?... minut i resultat), abans del twitter, del meneame i del whatsapp o altres coses que veiem contínuament que fan que, per a una gran i desesperant part de la població, la xarxa sigui l'únic missatge vàlid, una evolució de seguir al rey, de fer allò que diuen els altres... el e-Vicente. Ja vaig parlar d'aquest llibre, però se'n pot parlar més.
  4. ÉNERGIE&SOCIÉTÉ. SCIENCES, GOUVERNANCES ET USAGES. Llibre coral dirigit per Marie-Jo Menozzi, Fabrice Flipo i Dominique Pécaud. Editat per SEH, Écologie Humaine/Édisud. Llibre que em va costar 1€, de saldo a l'Estació de Sants. No hi ha explicació de per què hi tenien a la venda un llibre en francès. Molt bé: el vaig poder llegir, tot i que després un suspengui exàmens. Alguna cosa rara, oi? En sé o no en sé, de francès? Llibre que tracta sobre el Québec, sobre França, i la relació que té la població en àmbits diversos (música, aigua, ecologia, urbanisme) amb l'energia. Hi apareix una mica de tot, per tant: arquitectura, urbanisme, ecologia, economia, història, sociologia. Apassionant el vincle nacionalisme québecois amb la independència energètica, el control dels rius del Nord i les glaceres, la conquesta de Gran Nord... Es parla de la forja catalana (fabricació de carbó de bosc en condicions precàries), que va tenir èxit durant tres segles a l'Edat Moderna (sXVII-XIX). La física dóna tres lleis de la termodinàmica. El llibre ens parla d'una possible quarta llei termodinàmica per Georgescu-Roegen, de 1975 i que mai no li havia sentit ni llegit a ningú a cap llibre de text d'EGB, BUP, COU, Universitat, documentals, conferències, meses rodones o converses informals... quina vergonya!: "les minerais sont affectés par la dissipation". És una llei que inclou l'ecologia i els límits finits del planeta: hi ha una quantitat finita d'energia fóssil, l'economia industrial acaba ràpidament amb aquestes reserves ("dégradation de ce stock", p112). Ens parla de com es passa del luxe a la normalitat en el consum de béns i serveis i, per tant, d'energia: la democratització associada a la motorització de masses, que comença als Estats Units als anys 10-20 i que arriba a Europa als anys 60-70, cosa que implica [p114] que els nivells espanyols no s'allunyaven més de 10-15anys dels de la resta d'Europa... malgrat que, segurament per crear sensació d'enveja convertible en necessitat de consum, es va parlar de les grans distàncies entre Espanya i França. Heus ací, a un dia de les Eleccions Presidencials de França 2012, amb una campanya que ha tingut com a protagonista el "no volem que França sigui com una Espanya en fallida", la realitat: no hi ha tanta diferència... i d'aquí la por, en que, si un cau, els altres són al costat... i d'aquí la possible existència de mercats, i l'interès per mantenir falsedats, com la ultradreta alemanya, per boca d'Angela Merkel (CSU-CDU) que diu que si els espanyols són mandrosos, que si tenen molts dies de festa.... quan els alemanys tenen de sempre més setmanes de vacances i dies de festa i serveis socials de tot tipus... els tòpics negatius, utilitzats per evitar el "horror, en ser iguals, potser també caurem". Hi ha un interessant article sobre la guitarra elèctrica: l'energia, el canvi generacional, la industrialització i la tecnificació. Evidentment, de nou, aquests vincles entre elements distants són molt de la cultura francòfona... i que segurament la maginoteca ha adaptat sense saber-ho. Molt interessant les pàginas 157 i següents per veure les diferències d'organització institucional entre França i Alemanya que han impedit a França tancar les nuclears, malgrat la gran oposició, però van obrir la porta a Alemanya a tancar el malson atòmic (un dia, si ho recordo, copipego i comento això): va sobre el nul impacte de le protestes quan les elites es taquen corruptament alienes a les demandes socials (oeoeoeoe. Espanya-espanya, i el mateix que passa a Catalunya). Energia com a matèria bàsica de la civilització en general, i necessària per a qualsevol societat industrial, capitalista i poc eficient (por ecològica), com Xina.
  5. CHINA EN ÁFRICA: ¿AYUDA O ARRASA? PERSPECTIVAS AFRICANAS SOBRE LA IRRUPCIÓN DEL GIGANTE ASIÁTICO Y SUS CONSECUENCIAS. Un altre llibre coral, realitzat per oozebap en un segell anomenat Pescando Husmeos. Buscava alguna cosa sobre l'expansió de l'Imperi Capitalista Xinès pel món. Sabia alguna cosa: que cada cop hi ha més xinesos per aquí, que tenen molta pasta perquè compren o lloguen locals immensos i carrers sencers (Badalona, zona de l'Arc de Triomf a Barcelona, Sabadell des de la Carretera Barcelona per Barberà i fins a la Via Massagué..), que cada 30000 habitants tenen plantejat -i assolit- tenir una botiga, on hi ha de tot, o no, però ho sembla, que tenen una empresa -Cosco- (la famosa Hanjin es de Korea del Sur), premsa pròpia, advocats... que sembla que provenen del mateix lloc de Xina... i que també tenen el mateix al Marroc, tenint en compte que allà els sous són més baixos, i que se suposa que els àrabs tenen una cultura comercial (emparada per l'Alcorà; Muhammad -Mahoma- era comerciant)... doncs els xinesos els guanyen... D'altra banda, Àfrica sempre m'ha semblat un tema feixuc... tot i que coneixia a una persona que li interessava. Ni ell ni jo treballem en temes africans ni res semblants, per tant... què importa? Doncs la curiositat, això importa: la darrera cosa que sabia era que els Estats Units s'estaven fent amb les excolònies europees... que França retrocedia. Això, segons la meva interpretació de les notícies no era real: Tunis, Egipte, Níger o la República Centroafricana són llocs amb presència de l'imperi francès, que protegeix -neocolonialisme- totes les malifetes de les seves grans empreses, per on entren i surten exministres i familiars... essent la matèria primera per a les centrals nuclears, o els residus atòmics, un fenomen important. Ara bé, Xina irromp a l'Àfrica per obtenir matèries primeres i energia. El libre parla que els governants i l'opinió pública veuen amb bons ulls la Xina, un contrapès a les potències capitalistes colonials que els menystenen. Creuen que Xina tindrà una forma de negociació més d'igual a igual, de excolònia a excolònia. Això no amaga, article rera article, com Xina no distingeix democràcies de dictadures, ideologies de dretes o d'esquerres, capitalismes o comunismes, paus ni guerres, genocidis o multiculturalisme... només veuen negoci. M'é insofrible llegir aquí i allà que fan un pont, que els cal... però que també els hi cal donar feina al 50% de la població, perquè està aturada... però que els obrers són xinesos. Capital, mà d'obra i beneficis xinesos. Il·lgalitat en les concessions, vistes grosses, prebendes, corrupcions, res que no el capitaliseme occidental no hagi fet abans, però més a l'engròs, més ràpid i per una gent que també volen donar lliçons d'excel·lència racial i de civilització. Els governants reben pasta, i la gent normal les escorrialles. [p126]"Incluso en el lenguaje se evidencia [l'oposició, tot i que no permesa per la dictadura de Zimbaue, amb o sense eleccions], y expresiones tan comunes como fong kong en Sudáfrica, o zhing zhong en Zimbaue, las podemos considerar como reacciones populares a la avalancha de los productos chinos de poca calidad". Posteriorment al 2007, any d'aquell llibre, i des del 2011-2012 sobretot, he començat a veure llibres que parlen sobre el nou imperi xinès, capitalista i antiecologista, antidemocràtic de model xilè. Xile com a model a Xina i a Espanya... per reflexionar-hi i per impedir-ho. Què hi ha hagut a Xina? Abans, molt abans, un imperi obert a les ambaixades exteriors que es va acabar a mitjans segle XV. Els que van enviar una flota, la de Zheng-He, a descobrir el món i dur de tornada els ambaixadors, emmirallats en els regals de l'imperi zeleste. Abans, hi havien els mongols. I ara, unes xarxes transnacionals de negoci capitalista.
  6. Suso Mourelo: LAS CINCO TUMBAS DE GENGIS KHAN. UN VIAJE POR MONGOLIA. Editorial Gadir. Llibre petit, per tant manejable, d'un periodista que també havia fet un llibre anomenat Adios, China (perquè, quan hi tornés, Xina seria molt diferent), que només he vist un cop, en comprar-me aquest; en tornar, ja no hi era.Gengis Khan (Cinjis Jan) era el líder que va agrupar les tribus mongoles i va fer l'imperi terrestre més gran del planeta, l'imperi de les estepes. Va conquerir Xina. La seva tomba no se sap on para... però els xinesos havien trobat al segle XX (hum...) un llibre que venia a ser la biografia de Gengis Khan. I els xinesos han trobat, i sobretot, construït a l'estil desarrollista valencià (Sagunt) una tomba nova de trinca, o més d'una, a la seva Mongòlia xinesa. També n'hi ha, però algune a l'Estat de Mongòlia. Arriscant-me a que es vegi aquest article com anti-xinès, escric una cosa que ja havia notat als xinesos de la zona de Barcelona-Arc de Triomf, però adaptat a terres de Mongòlia (el llibre és del 2011, potser el viatge sigui del 2009-2010). p122: "No me gustan los chinos. Son ansiosos (...) Beben, fuman, escupen, comen, hablan, trabajan. No paran(...)[China] se han desarrollado demasiado rápido. A lo mejor es por eso por lo que no tienen buen espíritu". La sensació que els xinesos fumen i treballen estúpidament sense descans, com si allò fos l'única cosa vàlida, com si els diners fossin l'únic objectiu, em sembla paral·lel al que he pogut observar. El llibre parla d'Andrews, arqueòleg estadonidenc en qui estaria basat Indiana Jones, amb mala fama -ignorat- a Mongòlia per haver robat el que va poder. Un llibre que parla sobre Mongòlia sempre va bé, tot i que potser comenci a notar que hi ha massa llibres de viatgers que escriuen molt per sobre sobre els llocs, sense realment aturar-se a informar ni formar, intentant extreure moralitats i repeticions de tòpics sobre qualsevol anècdota petita. A veure si puc llegir-me el de Xina, per curiositat, perquè l'autor en fa vèlades referències i pel següent punt.
  7. Guy Delisle: SHENZEN. PYONGYANG. Per Astiberri. De nou, la Xina en procés capitalista de 1997, aproximadament de quan el llibre de Mourelo, em penso.  Ja n'he parlat força en format boca i format binari. La visió neocolonial francòfona d'origen canadenc-quebécois passada pel capitalisme de les grans empreses imperials franceses és certament pertorbador. L'individualisme, gairebé psolipsisme de l'autor, és digne d'estudi. El turbocapitalisme occidental arriba a Xina, que abandona el comunisme, si mai va existir, i fagocita el Capitalisme que deixa de ser occidental. Posteriorment, arriba a Korea del Nord, amb mà d'obra més barata i menys qualificada. Tant se val: la mà d'obra intensiva baratíssima supleix els controls de qualitat, la dictadura supleix els drets laborals, la ideologia d'aquí i d'allà supleix la inventiva, la recerca i el desenvolupament. I alguns es pregunten com van aconseguir aixecar Stonehenge, les piràmides maies, inques, asteques o egipcies i tantes altres coses...
  8. Marcos Prior & Danide: Fagocitosis. Potser el millor tebeo del 2011 en quant a concepció. No sé si diria el mateix  si no hi estigué d'acord amb bona part del que apunten. Tot que ja sabem que els autors de tebeos procuren no donar gaires opinions, perquè un mercat de menys de 10000 lectors, que a sobre es divideixi en opinions i ideologies porta al no-res. El concepte d'epígrafs, i no episodis, de realitat fragmentada, tot i que augmentada, de visions parcials però en xarxa, de bocins que un pot agrupar aquí i allà, de l'economia que es fa amb totes les relacions socials, del mercat i la mercantilització, de les relacions personals i de l'aculturització (incorporació d'una cultura concreta als membres de la societat) es pot apreciar en tot. Dic mercantilització i economia, però hauria de dir Capitalisme, però llavors algú deixa de llegir perquè diu "un marxista comunista ateu amic del genocida Stalin que no sap que el mur de Berlín va caure". Ara bé, no vivim al model econòmic ni social feudal, agrari tradicional ni de la societat gremial, tot i que aquests pervisquin en espais concrets de la societat... vivim al model de l'Economia del Capitalisme Global, de la Globalització Econòmica Capitalista (els capitals es mouen per tot el planeta a la velocitat de la llum per tecnologia informàtica mentre que els assalariats no poden organitzar-se amb iguals mitjans ni velocitat; potser tot arribarà). Com el Capitalisme pot empassar-se, per vendre, idees contràries, reflectit en algunes vinyetes, que semblen iròniques però que tenen reflexos a la realitat (Movistar va fer un spot o anunci de televisió a finals del 2011 amb una assemblea idealitzada del Moviment Indignat del 15M-Democràcia Real Ja). Ara bé, el que es pot empassar el Capitalisme és poc: per norma les empreses van prohibir que la gent fes vaga , o va amenaçar els ciutadans que no volien el nou cop d'Estat que suposa la reforma laboral de Rajoy, del Partit Popular i de Convergència i Unió. Queda molt perquè el Capitalisme sigui com l'Església Catòlica. 
  9. Com Mongòlia, aïllats de la Globalització Capitalista, hi trobem els pobles de Sibèria, entre ells el llibre del 2003: LOS CHORSES. UN PUEBLO DE LA TAIGA SIBERIANA, de Carmen Arnau Muro, antropòloga i autoeditora que té una fundació per a l'estudi dels pobles siberians. Que això és un país no ben civilitzat i que amb una gent que desaprofita oportunitats es mostra en detalls com el següent: al 2010, tarda de Sant Jordi, trobo aquesta escriptora, a prop de l'edifici del Banc Sabadell (abans seu del Banco Atlántico). Sibèria, Taiga...en el meu idioma: "gairebé Àsia Central". Al cap d'una estona he pogut parlar amb el Viatger, és a dir, amb Jorge Sánchez, qui m'explica que hi ha una altra espanyola que també coneix aquella regió de la qual ell ha escrit un llibre... en parlo més tard. El llibre no és tant profund ni tan exhaustiu com un esperaria. Una llàstima. Potser en un futur treu alguna publicació millor. És clar que s'ho fa tot sola, en un cas de genialitat per aïllament, tan típica de la cultura de la Península Ibèrica. Ens parla d'un tema sobre el que sempre cal incidir: l'acoholisme als països eslaus, russos i entre els indígenes (com als Estats Units); això s'uneix i amplifica altres problemes socials de desarrelament cultural, d'alts nivells d'atur (fan referència a que abans podien treballar a una empresa col·lectiva, d'un tipus que ja van ser suprimides durant l'existència de la URSS i que generalment tenen molta mala fama; tot depèn dels beneficis que aporta a cadascun).
  10. Jorge Sánchez: La Ruta de los Huesos. Un terç del llibre versa sobre la carretera en construcció cap a l'Oceà Glacial Àrtic, que ja va patir moltes morts en les seves etapes inicial (es construeix, per tant, sobre els óssos dels treballadors forçats), amb explicació de pobles i cultures, bé que de forma superficial... però, si en vols més, viatja. La resta del llibre és un intent per tornar a Europa.  L'antropòloga veu feble el cas del viatger, que només s'ha estat uns poquets dies, en comptes d'haver anat més temporades. Comprats els dos llibres i, per fi amb temps lliure per llegir-los, haig de dir el mateix que amb el llibre sobre la Societat Xarxa: cal posar en context la informació dels grups, el context cultural, les localitats, calen mapes... i cal eliminar faltes d'ortografia... Ella menysté el llibre d'ell... tots dos eren complementables i interessants. Hi hauria sinèrgies, és a dir, un mateix comprador per als dos llibres, el doble de visibilització. Possibilitat de col·laboració... Negoci, cultura, publicitat, possibilitat de posar a la venda en ambdues paradetes de Sant Jordi els dos llibres... tant de bo pogués ser així, però la gent d'aquest país són molt del seu "terruño", del seu petit feu on no volen que els altres hi trepitgin. Com aquella frase que em van dir: "no et contractem perquè no ens treguis la feina en un futur"... imbecilitats que diuen més que mil pàgines escrites. Menys xuleria i més obertura de ments (en el bon sentit).
  11. Jorge Sánchez: Mi Viaje a Todas las Rusias. Ediciones Obelisco. 2001. El Viatger. El tercer humà més viatjat del planeta es va intentar reunir al llibre anterior amb els deu viatges principals... la conclusió és que viatjar no et fa millor persona ni més col·laborador amb els altres, que viatjar amb viatgers pot ser tan difícil com compartir espai en un altre lloc de feina. En aquest altre llibre, Jorge Sánchez torna a dir amb aquella naturalitat que aquell és "el meu viatge" i no el teu, és a dir, les seves experiències amb la seva mirada, sense conclusions generalitzables, al contrari que el llibre de Mourelo, a qui li veig una semblança que potser és més plagiadora que casual, cosa que pensava mentre llegia el llibre dels mongols i que escric aquí malgrat pugui ser un error. Potser aquest llibre és massa lineal i es redueix tot a un anar de tren en tren i a buscar bitllets. Amb aquest llibre, i no és tanta broma, podem entendre força per què aquests països de l'Est voten Eurovisió. Hi ha encara al libre un sentiment de pertinença i un cert debat popular: no és difícil trobar gent que vegin com a positives accions o situacions dels temps de la URSS. O negatives [p179]. La desaparició del gran Estat euroasiàtic, la decomposició en repúbliques en descomposició i la penetració del model xilè i de Capitalisme gangsterià al territoria de la Unió Soviètica converteix aquesta regió (la CEI i Geòrgia) en els llocs on es jugava la partida del neoliberalisme dels anys 90, prèvia a la Globalització, posterior a l'enfonsament de Mèxic i l'Amèrica Llatina per la Crisi del Deute Públic, i en paral·lel als crims del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial a Amèrica Llatina tant com a la Federació Russa i els Estats veïns pròxims. p66: Batumi (a Geòrgia) havia passat a ser d'una ciutat turística, industrial i científica a una pila de runes i ruïnes. Seguramente la URSS no era el paradís socialista, però després el Capitalisme va dur una cosa més semblant a l'infern. És el mateix que passa a Espanya, Portugal, Grècia o Itàlia... i que van evitar a Islàndia. El que està a punt d'arribar a Bèlgica o França... i potser Alemanya? No és l'apartat cultural que vinculo als canvis econòmics, no és l'existència de xarxes solidàries o d'enteniment i comerç entre gent d'Estats de l'ex-URSS el més interessant del llibre, sinó la visió que el Viatger té de si mateix: Pàgina 59: "Sé que el viajero Jorge Sánchez, diez años atrás, habría escogido sin titubear el camino más osado, el que le conduciría al Cáucaso atravesando Abjasia o Chechenia y Osetia", on hauria entrevistat a guerrillers i altres herbes, com havia fet a Colòmbia, a l'Amazones, a Pakistan... Només aquest paràgraf ja val el llibre sencer per la seva sinceritat. Per descomptat [p113] ens parla sobre l'interès de Pere el Gran contra el Turquestan com a pas previ per conquerir l'Índia per robar-los l'or. Jorge Sánchez mai no s'oblida de parlar d'altres viiatgers antics o coetanis [p148].
  12. 2011 començava amb publicitat creixent sobre un llibre que no parlava del que semblava i que va influir en donar nom col·lectiu a les protestes des del 15M: Stéphane Hessel havia escrit Indigneu-vos! Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica. Editorial Destino. Èxit de vendes, fins i tot hi era a l'estació de Sants, al mostrador de pagament. 5€ clavats pel libre que inspirava, deien els periodistes, els Indignats... una mica car per un pamflet petit, però m'anava bé. "Está en catalán" (al costat, en castellà). Pensament: "¿tengo tanta cara de analfabeto?" Bàsicament el llibre parla sobre com l'autor i altres francesos van fer la Declaració dels Dret Humans. És un llibre molt nacionalista-francès, xovinista inclús. En uns moments en els quals queda clar que França no va lluitar contra els nazis, sinó que la meitat de la població va lluitar contra els jueus o contra els que tenien alguna propietat i els denunciaven com a tals per robar-los la propietat, cal aportar de nou que els francesos, alguns, van ser determinants en la formació de l'ONU. El libre va més de la reinvidicació de la Grandeur de França, del Gaullisme determinant entre les dues superpotències que d'una altra cosa. Els candidats a les Eleccions Legislatives franceses del 2012, del partit de Sarkozy diuen que, gràcies al paper que la Constitució atorga al President, no ha calgut fer retallades com a Espanya, és a dir, que es mantenen -els permeten mantenir-se- equidistants entre l'antic Estat del Benestar de l'Economia Social de Mercat i el puixant Estat Residual de l'Economia del Xantatge. Reivindica el paper de la Resistència francesa. En aquest sentit està bé: per veure la visió francesa del món de 1945 en endavant. No he llegit la seqüela. Marca aquest llibre el vincle entre la Resistència francesa (Allô-Allô) i les noves formes de revoltes. Per tant, diu sense dir-ho, perquè és diplomàtic, que la majoria de la població es troba sota una Guerra Mundial (em sona d'haver escrit sobre això abans). Què he descobert després de la lectura del llibre, entre el 2011 i el 2012? Que els governants, els mandataires, els polítics, ministres i consellers, així com els comandaments policials... veneren la violència. Menypreen i menystenen les opcions en general, les opcions pacífiques en concret els van venir ganes de vomitar... No odien el terrorisme; estimen ETA... perquè els serveix per emetre missatges facilons contra un enemic comú, identificable en un llacet negre. Poden negociar-hi perquè comparteixen els valor comuns de l'ús i abús de la força física contra els altres. No és horrible la matança ni els cops de garrot. El que és horrible és que te'ls donin a tu. No molesten les bombes; molesta més que algú no vulgui bombes. Per tant, llegit Hessel i vist el Salvados de Jordi Évole del diumenge 20120415, on sortia l'infumable i funes Felip Puig i uns quants policies, alguns disfressats amb la cara tapada, amb un gran edifici acristallat, amb una gran seu del Departament d'Interior emmurallada, amb un alt càrrec policial que deia que "la policia no s'equivoca mai" o que els antidisturbis no erren ni amb les imatges de gentussa pagada pels contribuents pegant gent indefensa... i amb justificacions del tipus: "és il·legal estar assegut i no marxar", veiem que els governants, les elites, els polítics... estimen sobremanera la violència, la crueltat. S'emmirallen en la sang, de la pròpia mesnada o de l'aliena, i el reflex en sang els engrandeix. Ells creuen que el pacifisme és el pitjor error, que les propostes pacífiques són ridícules. El Conseller d'Interior de CiU Felip Puig i el Ministre d'Interior del PP Fernández Díaz, dient que la resistència pacíficia és un delicte però aministiant delinqüents de l'Economia del Xantatge que han robat durant dècades enduent-se diners a paradisos fiscals o amnistant els responsables del Yak-42, per descomptat el minstre Trillo no estava ni a llista, demostrant per on van els trets... que procedeixen de gent com ells i que van contra la insurrecció pacífica de Hessel, que semblava un pas enllà de la justificació de la rebel·lió de tots els tractats de filosofia política, inclosos els de l'Absolutisme, contra governs i règims manifestament injusts. Hessel enllaça, per tant, la Segona Guerra Mundial i una era de grans idees i d'idealismes amb el món de la gent connectada en xarxes, que s'han traspassat ràpidament les idees d'aquest llibre, que ha servit per vendre'l i crear negoci capitalista tant com per lluitar contra els excessos d'un sistema en fallida crònica.