Hugo és un tebeo

Data Estel·lar trepitjant Dijous 20120308

Hi ha un llibre anomenat La Invenció de l'Hugo Cabret. Opino que és un tebeo. Digueu-li llibre il·lustrat profusament, o digueu-li novel·la gràfica... el nom concret tant se val. És la idea. A Bienvenidos a la fiesta pensen de forma semblant.

Igual me'l llegeixo i penso diferent.

Ara bé, a Tarragona, la inevitable Associació Ariadna es va incloure al seu cicle de lectures sobre comics a les biblioteques. Amb el títol: La frontera entre comic i il·lustració. La data de l'activitat va ser el 20120331. Sospito que va ser interessant, però no es pot ser a tot arreu (idea a sospesar).

El gestor cultural Nani Blasco recull així la idea, a la qual no em cal afegir gairebé res més (tot i que això sigui la maginoteca, el blog que s'enrotlla persianerament sempre que pot): 

El llibre té unes 500 pàgines, el 80% de les quals compta amb excel·lents dibuixos al carbó i a doble pàgina, mitjançant els qual l'autor (de text i dibuix) ens narra la història d'un nen orfe i mig lladregot, que s'amaga en els passadissos interiors d'una estació del París dels anys 30.
Atenent-nos a la definició de còmic d’Eisner, com art yuxtaposat seqüencial, aquest llibre s’ajusta en bona part. A troços la narració avança a través del dibuix. Un dibuix preciosista, a llapis, que envolcalla de màgia la història d’un nen orfe, que viu amagat a una estació de París, robant i reparant els rellotges de l’estació, i que té el somni de reparar un autòmat.

 Com heu vist a l'enllaç de Bienvenidos a la fiesta... que no hi heu picat? Per quina raó llavors poso jo enllaços, Perryelornitorrinco? De vegades penso que no ens entenem... de lllibre se'n fan ressenyes des del 2008, és a dir, que no parlem d'una novel·la nova, ni del 2012 ni del 2011... A Trazos en el bloc, en una d'aquelles coses que em sorprenen (oposició entre el que em suggereix el títol d'un blog que parla sobre tebeo contra la visió que dóna sobre la publicació de la qual parlem), la defineixen, penso que no acertadament, com a "novel·la" (tant se val si juvenil o no; si està bé i et ve de gust, cal llegir-la). Quan llegeixo el text i el blog, d'altra banda interessant, temo no viure al mateix planeta (ara tocaria enrotllar-me amb un somni d'extraterrestres invisibles que segresten gent però no ho faré). I quan dic que no vivim a les mateixes coordenades és per aquest paràgraf:

la peculiaridad de combinar texto y detalladas ilustraciones en blanco y negro de tal manera que ambos no sólo se complementan, sino que se sustituyen, como si unas fueran continuación del otro o como si las imágenes no fueran simples dibujos, sino fotogramas de una secuencia cinematográfica en la que se va pasando progresivamente del plano general al plano detalle, acentuando al máximo su capacidad expresiva. (...)basta con “leer” las imágenes (...)mientras, de fondo, escuchamos mentalmente la música de un piano. [Text: Susana]

Començo pel final: la música. Sé que a molta gent no li agrada, i d'altres el consideren inconsistent o parcial o que no aporta tota la informació que caldria, però a mi Ramon Fonseca, redactor i correer habitual de comics de superherois m'agrada perquè els seus textos tenen l'efecte de fer somiar al lector i fer-lo còmplice de l'escriptor; el fan somiar, sens dubte. Raimon Fonseca, als seus correus als lectors que envien cartes al correer (ehem!) sol parlar de la música que posa en tal o qual aventura de tal altre superheroi. És clar, amb els seus gustos musicals... que tenen la virtut que coincideixen sovint amb els dels lector... pensaven els guionistes en dibuixos de rock simfònic? Ni idea. Però l'associació música-lectura d'historietes existeix... i, en fi... hi havia el blog escarolitrópocigmnésicomusical per a argumentar-ho. Així doncs, la idea de Trazos en el bloc és bona... tot i que no sigui nova. És un suggeriment a tenir en compte.

Il·lustracions i text es complementen. Se'n diu comic.

Se substitueixen: se suposa que això no és comic... torno a dir que això invalida una gran quantitat d'historietes d'aventures amb informació redundant. Més encara, efectivament un tebeo pot ser mut, no tenir lletres, cosa que no implica que no tingui lletres: heus ací Gon, el dinosaure del manga, de Masashi Tanaka.

La lectura com a seqüència cinematogràfica la puc prendre per la banda que el contingut parla sobre els orígens del cinema. Altrament, es habitual parla de ritme cinematogràfic, i oblidar-se TRISTEMENT [això és blog que, a vegades, parla de tebeos], que el comic té també ritme i moviment. La supeditació de tot el que té de bo el comic a altres arts amb més pasta, com és el cinema, ve inclús per part dels mateixos creadors, al llarg de tota la Història. El comic es fa insignificant a si mateix sempre que pot. Hi ha massa crítics, massa lectors, massa guionistes i dibuixants, d'ara i de sempre, que no pensen en la pàgina sinó en la Pel·lícula o els Dibuixos Animats (en majúscula) com a estadi superior de la historieta (en minúscules). Com si allò fos un esborrany d'allò que ha de venir. I que, si es fa millor, és perquè els del cinema el tinguin en més consideració. Hum, no sé si funciona. Quants historietistes no volen ser realment directors de cinema en comptes dels directors de cinema?

Ara podria enumerar sense dificultat grans tebeos, grans personatges, grans escenes, grans guions, grans dibuixos empetitits, noquejats per l'adaptació cinematogràfica. Sense anar més lluny, darrerament la maginoteca va parla d'Oumpah-Pah, i va posar un vídeo de l'animació... que pot ser divertida però que és molt pobre en si mateixa i que utilitza un dibuix molt barroer respecte al de la historieta. Els casos dels anys 60 i 90 de Tintin són el mateix: només baixen bé els policies pel pendís a l'album d'excel·lent portada L'Afer Tornasol... i mai per la versió animada. Etcètera, etcètera. Amb més o amb menys diners.

Segur que hi ha més coses a dir: El vostre torn.