20121228

Geografía Valiente

Data Estel·lar in the days of King Arthur 20121228

Me estoy releyendo el Príncipe Valiente

Oh, sí... ¿y a ti que te importa?

Hacía mucho tiempo que no lo releía ni lo ojeaba ni lo hojeaba. 

Me regalaron los cinco primeros tomos que publicó Ediciones B, en una edición encantadora con sobrecubierta calabaza y cubierta de polipielescayoalgoasí azul. No deja de ser el superhumor o recopilatorio de las revistas de la Edición Histórica del personaje de la cual apenas habré visto, y por el simple azar, un par de ellas. Las portadas de esas revistas me consta que son excelentes... y únicamente remiten a viñetas ampliadas de interior. Eso nos da una medida del valor de Hal Foster como detallado dibujante. Luego aprenderíamos que las planchas (así las denominan en los textos de la revista) de Prince Valiant son inmensas...  y un Saló del Comic de Barcelona del 2010 o 2011 las veríamos expuestas... y decir grande es poco, es gigantomaco, un rato de maco, e incluso sus bocetos para los bocetos del sucesor, son superiores a obras enteras de otros dibujantes.

No hago más que pensar en las circunstancias de aquel regalo. En lo bien que me lo pasé y en que entonces también me trajeron los Reyes Magos el Tintín al País dels Soviets... otra obra no necesariamente recomendable pero que a mí me encantó, la quería y nunca hubiera imaginado que sería tan fácil obtenerla, teniendo en cuenta que luego igual tardé más de diez años en volverla a ver. Fueron tiempos (más) felices también en eso.

Sin embargo, ¿qué pasa con Ediciones B-Grupo Zeta? Pues que no podían hacer nada completo. Sé que Planeta deAgostini sacó una reedición durante los años cerontas, la famosa Edición Píncipe que no Princeps, aquella cuyo primer número ponía "Píncipe" en vez de "Príncipe" en la portada, un fallo no menor que logró que mucha gente obtuviera un ejemplar de coleccionista a un precio de apenas 15€. Así se escribe el futuro del coleccionismo.Tuvo mucho revuelo y fue objeto de mucha broma por Internet... 2012: ya hablamos de cosas de Internet como del pasado que nadie recuerda. Evidentemente uno no va a comprar todas las ediciones que salgan, teniendo la buena de Ediciones B-Grupo Zeta. Cierto es que a partir de entonces aprendí que mucha gente de las que hay por Internet sí lo hacen, y que se deshacen de lo anterior. Y que acumulan archivos del emule. ¿Se lo leerán todo? ¿Compararán ediciones? ¿Verán diferencias? ¿Disfrutarán cada nueva lectura en nuevo formato? ¿Y de dónde sacan el tiempo? Misterios, uno tras otro.

Y oí que el famoso para mí -gracias a la revista Chito Extraordinario donde se hacía alguna referencia- Manuel Caldas iba a sacar una especie de supermegagranedición, que ni siquiera tengo claro si la he llegado a ver. Y que su traductor sería Rafa Marín... y que sí que sería la edición completa. Luego se ve que es en gama de grises

Y que hay una edición año por año... sólo en tapas ya se carga un lineal completo de la estantería. No es una buena idea, no. 

Sin embargo, me pongo a leer mis tomos, bien contento de tenerlos, mis cinco tomos... intentando llegar al sexto, que me compré por otra casualidad en cierto Saló del Comic... y vuelvo a ver el mapa a doble página... estupendo para el primer tomo... pero he ahí lo incompleto de Ediciones B-Grupo Zeta: que el mismo mapa se repite en todos los tomos sin justificación. Dos páginas inútiles desaprovechadas que además pueden liar si uno no lee cuidadosamente que hace referencia al primer tomo. 

Ya me di cuenta la primera vez, aunque me intenté convencer que el Príncipe Valiente pasa por los mismos sitios una y otra vez... pero eso no cuadraba con Andelkrag... con es magnífica historia que predice la Segunda Guerra Mundial, el fin de mundo antiguo, de los felices años 20 (felices para la burguesía dilapidadora), del enfrentamiento de... pero, bueno, ¿qué me explico? si yo ya lo sé, que lo he leído. Fue el extracto escogido por el coleccionable en formato tabloide de El Periódico El Tebeo para hablar sobre esta obra hacia 1989-1990.

Yo pensaba que no era tan difícil poner un mapa actualizado con cada nuevo volumen, teniendo en cuenta que la historia va toda seguida -"novela-río" que le llaman los que son muy suyos- y que el tiempo pasa. 

Acabo de desembarcar cerca del Lago Ontario tras haber pasado por el Río San Lorenzo, haber bordeado la costa groenlandesa, tras haber asistido al desierto islandés, haber descubierto las Feroe, haber pasado las islas Shetland... agotado como si hubiera galopado tragando arena a lomos de una cabalgada junto al Teniente Blueberry, me sigo preguntando... ¿dónde está ese mapa? 

En un futuro, ya lo haré yo. No tengo prisa. Si tengo tiempo y capacidad de concentración... ahora ya no hay que leerse birriosas regentas ni malditos tiempos de silencio ni taladrarse la cabeza con fotocopias de malas ediciones de editoriales arieles repletas de palabrerío vacío y de palabras cortadas a final de línea, ni hay que hacer trabajos sobre temas que aún no se han explicado, ni preguntarle nada a profes de la uni que van de superiores para esconder su insuficiencia general o su problema mental (si tienes un problema mental y perteneces a alguna casta burguesa, ya sabrás que puedes acabar de profe en la universidad)... abandonadas las regresiones lineales... puede que haya tiempo para ese mapa. ¡Quia! (Pulgarcito, El Brontosaurio, p1v1, en revista Pulgarcito, 2)

Vale. Puesto que esa calma necesaria no puede llegar, busquemos por Internet.
Nada.

Nada es nada. (Superlópez, El Castillo de Arena)
Y por fin: Horacio Diez hace un mapa, y Charles Caum (los que fueron, antes de separarse, autores del blog comic, historietas, tebeos... siempre damos vueltas por los mismos barrios)  escribe los textos de Los Asombrosos Viajes de Val... y lo encuentro en una de esas páginas de Mariano Bayona a las que se llega en momentos desesperados. Y que siempre así y se llegue al mismo sitio."Antes de separarse" tiene que ser el título sobre un comic que hable sobre los autores de/sobre comic en España.


Me tomo la libertad de colocar alguna página aquí, aunque las debería poner todas porque el pdf estaba alojado en megaupload, así que la piratería es buena. Megaupload fue cerrado por el FBI en una acción contra la piratería informatica y la apropiación indebida de derechos e autor, una acción de dudosa legalidad porque actuó fuera de su ambito geográfico competencial, los Estados Unidos de América, pero sepamos que el Tratado de Westfalia de 1648 fue conculcado por el presidente de los Estados Unidos de Amércia George W. Bush II a partir del 2002, lo que abre el camino a la destrucción del Derecho Internacional Público -débil como ya era- y al final del Estado como sujeto inviolable de la soberanía. No sé: yo lo vi tan claro desde el principio que me sorprende que nadie se llevara las manos en la cabeza.




En este sitio tenemos algunos detalles o notas sobre el tebeo.

Me falta una cronología tanto de Val como de los hechos históricos que suceden en paralelo. Se ha hablado mucho sobre el tema, y los propios sellos que Hal Foster dibujó en los primeros años de la serie durante una temporada lían algo más la biografía, la edad de Val con la Historia oficial o la utilizada en la historieta, porque Foster toma elementos y los prensa en su guión, no por un mero error o falta de documentación, sino más bien para que su historia, la que él realiza, quede como a él le interesa. En realidad, leyendo a Geoffrey de Monmouth no se aleja tanto del mejunje britanos, sajones, escotos, pictos, romanos, griegos.

La Broma

Data Estel·lar sinsacarina Divendres 20121228

Tenía esa tonta idea de superar el número de articulillos del año 2011. Incluso poniendo más contenido. Los últimos meses han necesitado sus horas para tantas otras cosas que me ha sido imposible.

Sin embargo, no quería acabar el año sin poner algo sobre el Día de los Inocentes, un día en el que se hacen bromas cuando debería ser un día de sobrio recogimiento, puesto que ¿no se supone que es cuando el rey Herodes se cargó a todos los bebés del pueblo? Pues eso, cosas raras que tendrán alguna explicación que hoy la maginoteca no va a buscar.

El día de los Inocentes presuntamente se habría estado celebrando durante gran parte del siglo XX a base de colocar unos muñecos en la espalda y otras bromas. Mi experiencia me dice que eso casi sólo existen en los tebeos y en el ámbito doméstico que alguno de nuestro equipo de blogueros habrá recuperado. Luego están las noticias de broma, pero desde mediados de los noventa hubo medios de comunicación que anunciaban que tampoco participaban en eso. En fin, un país soso con fama de ser un país festivalero, y que encima critica a los demás por ser muy serios.

En los tebeos de la Editorial Bruguera, aparte de su contenido cómico, tenían historietas específicas dedicadas a hacer bromas (picapica, puros que explotan , dinamita...) o al día de los Inocentes. En esta ocasión he decidido recuperar una historieta apócrifa del Botones Sacarino, a sabiendas que es un personaje olvidado y odiado, aunque en can maginoteca sus historietas nos pueden resultar repetitivas pero de indudable valor humorístico, al tener pocos personajes en danza y un entorno bastante fijo, una sit-com, comedia de situación en estado puro que habría sido serie longeva en la BBC o las teles de Estados Unidos, sin añadir nada más.

Es destacable que los apócrifos no hicieron un mal trabajo, aunque sé que escribir esto es crear polémica. Dirigen las historietas hacia un lugar distinto del de Ibáñez (o del de Franquin, al que Ibáñez copia en muchas historietas iniciales).

El dibujo puede ser más simple, primerizo o poco profesional, o repetitivo (la máquina calcadora en acción) pero son agradables en su sencillez, harto de ver viñetas abigarradas.

He escogido La Broma, con guión de J.Mª Casanovas. Hasta el 2011 la hipótesis maginotécnica decía que el guionista, en ausencia de más datos, sería el dibujante, nunca acreditado. Seguimos sin saber quién es el dibujante. Que nos lo diga alguien.

Es una historieta de dos páginas y cinco franjas de viñetas, osea de finales de los años 70, y fue publicada en el Colección Olé 300-M.151 de Ediciones B-Grupo Zeta, en la primera edición de septiembre de 1989, al precio de 250 pesetas (un euro y medio, aprox., que no era poco ni mucho menos). En esta época aún aparece el símbolo del gato negro de Bruguera junto al de Ediciones B, en los colecciones ole. 1989 marca el inicio de una la buena época de Ediciones B-Grupo Zeta, con la mejora de contenidos en revistas, en colecciones ole, y la publicación progresiva, en pocos años, de cosas interesantes como los Mestres de l'Humor, los tomos del Príncipe Valiente (y su revista correspondiente) o los tomos calabaza (Fuentes Man) y plata (Ambrós) del Capitán Trueno.

En este caso, el Colección Olé es el titulado Mortadelo y Filemón Testigo de Cargo El Botones Sacarino, con este personaje destacado con un rótulo mayor que el de los agentes de la TIA, y con su efigie en la letra O. 





Imagen de la web no oficial de Mortadelo y Filemón. Lo digo porque el color del techo de mi ejemplar es verde claro no amarillento.



20121224

Navidad 2012

Data Estel·lar calurosa Dilluns 20121224

Oh, calurosa Navidad... tórrida... nos haces sudar al decorar... seguid vosotros/as mismos el nuevo villancico, mientras desde la maginoteca nos dedicamos a darle las gracias a los creadores y guionistas de Phineas y Ferb por el especial de Navidad que no habíamos visto, el de Phineas y Ferb haciendo un regalo a Santa Claus (el repartidor de regalos antes conocido como Papa Noël).  Ha sucedido prácticamente todo como era debido... es decir, como uno lo hubiera escrito. A ver si vemos un anuncio para trabajar de guionista de Phineas y Ferb. Pese a que este año alguna cadena ha puesto varias pelis navideñas, da asco ver la programación del 3XL (y eso que ahí mandan los presuntamente democristianos- por "demo" y por "cristianos"-) y del resto de cadenas, así que fue una grata sorpresa ver a Phineas y Ferb, dado que ya no se estila dar dibujos de Mister Scrooge y los tres fantasmas. Si un día tengo un canal de tele, la programación será bien clara: se emitirán cosas navideñas por doquier... por lo menos tantas como en las cadenas alemanas. De igual manera, el pasado 20121221, viernes, día del fin del mundo (postergado luego al 20121223, porque en este mundo no hay seriedad alguna), lo único sensato era haber emitido los episodios de fines del mundo y de navidades peligrosas del Doctor Who... pero hay que tener algo en la cabeza y no sólo el enchufe.

Oh, sí, este es un blogtebeeitor, cierto... aquí tenéis una imagen navideña. 

Está sacada del libro Cuentos de Navidad, escrito por Charles Dickens (el famoso mangaka del siglo XIX), publicado por Editorial Bruguera, en la colección Historias Infantil (tapas amarillas), número 16 (en la de tapas blancas tiene otro número). Precio: 160 pesetas (bien cobrado estaba), y es de la primera edición de enero de 1984. El texto es de M. Victoria Rodoreda Sayol, quien -lo aprendemos ahorita- había sido escritora de Ciencia Ficción con más pseudónimos de los que uno pueda recordar, así como prolífica escritora de cuentos, de historias románticas, guerra u horror (se ve que hay diferencia entre ambos), para varias editoriales, como Toray, Ferma (Producciones Editoriales) o Bruguera(46 novelas en la colección La conquista del espacio) (datos de José Carlos Canalda para la web ciencia-ficcion.com).

El dibujo es de Alfredo Ibarra Montilla, a la sazón también escritor de Ciencia Ficción. Este dibujante parece que ya dibujaba en la revista Chicos en los años 50.

Feliz Navidad y Próspero Año Nuevo 2013.

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2013.



20121214

Corpus 1649 a Tarragona

Data Estel·lar aleajactaest Divendres 20121214

No tinc gaire temps per dedicar-me al blog. Tot i que no ho sembli, cal una certa preparació... i més si haig de parlar de tebeos... així que aquest cop deixem que parlin en viu i en directe a Tarragona, el dissabte 20121215 a les 11h30' (de matinada, com qui diu). Oriol Garcia Quera parlarà sobre el seu àlbum Corpus 1640 al Club de Comics de Tarragona.

Això vol dir una lliçó de comic i del tractament del gènere històric, d'explicació de com dibuixa i decideix allò que ha de sortir en cada escena. 

L'acte l'organitza l'Associació Ariadna mitjançant el gestor cultural Nani Blasco.


El lloc: La Biblioteca Pública de Tarragona. Carrer Fortuny 30. Tarragona.

Que ningú no digui que no ha estat avisat.

Sort els que pogueu anar-hi.






20121213

Precaria continuidad

Data Estel·lar avellaneda Dijous 20121213

Asistencia a una especie de manifestación contra los recortes, donde sólo había trabajadores de los sectores públicos implicados, no todos, en general, pocos, y ni siquiera de todos los sectores, y con los ciudadanos ni siquiera interesados por preguntar qué pasaba, pese a que afecta a todos, alejados, ajenos, desinformados y sin ganas de saber más... De una vez por todas, espero que inventen un megáfono que funcione. Jamás he visto uno. El sindicalista que intentaba pasar desapercibido, un funcionario sindicalista que cumplía un trámite más pero que quería dirigir el cotarro. La gente por el mercado o caminando y sin acercarse. Al revés tampoco se les acercaba nadie. Tampoco se les acercaron los trabajadores públicos cuando recortaron a los trabajadores privados vía reforma laboral.

Luego veo la web Oficina Precaria. A riesgo de que sea sólo el típico negociete de una gestoría-asesoría laboral-fiscal-contable, me arriesgo a expresar mi interés: parece que por fin hay quien se va a dedicar a enumerar contratos basura, ofertas ridículas (como cierta de politólogo a 690€ brutos a jornada completa que el Colegio oficial correspondiente debería haber denunciado en vez de haber publicitado)... el caso por el que llego a la web es de la mujer despedida por haber hecho huelga. Correcto: te pueden despedir, pero también ahora uno puede esbombarlo a los cuatro vientos que tal empresa es ilegal e inconstitucional y que maltrata a sus empleados hasta impedirles ejercer el somero derecho a la huelga. Iría bien que esa denuncia fuera acompañada de cuántos audis se ha comprado la empresa para uso y disfrute del dueño y cuántas TC-1 no se tramitan.

Al menos hasta que en Dubai o en otro lugar del mundo, hoy o pasado mañana o cuando sea, prohíban y censuren el uso democrático de Internet con un tratado internacional.

20121129

Això s'ha votat

Data Estel·lar blitzkrieg Dijous 20121129

Boí Ruiz va ser patró de la patronal de la sanitat privada abans de ser conseller de Convergència i Unió.
Artur Mas es va passar des de l'agost utilitzant les ràdios, les teles i la premsa per parlar d'un presumpte cas d'independentisme amagant a la ciutadania els casos de privatització i retallades democràtiques i socials.

Els processos de privatització ja van ser atiats i mimats per la gent que s'autodenominava d'esquerres al govern. A Sabadell hi ha CAPs "de gestió privada", és a dir, privats. Són aquells, com el de Can Rull (llistat de CAPs no gestionats per l'Institut Català de la Salut, tot i que els hem pagat entre els que paguem impostos)..

 És dificilíssim trobar dues informacions: el llistat de CAPs (Centres d'Assistència Primària; ambulatoris, metge del seguru) privatitzats de gestió privada, sigui per empreses (organismes de lucre) o per organitzacions sense presumpte afany de lucre.

També és molt difícil -no ho he aconseguit- saber sous i salaris d'ETTs, d'empreses que fan la gestió privada. Sí que apareix una dada: molts contractes de poques hores, que obliguen a tenir sous molts baixos, amb la gent demanan com a almoina treballar més per cobrar més, en una versió de les hores extres obligades que les empreses han estat fent servir des del 1997, que un sàpiga. Cal una transparència total sobre sous i salaris: la web de la Generalitat i del Ministeri de Treball, de les patronals, dels sindicats i també de les empreses implicades, sigui per ser l'ETT o l'empresa que demana que els treballadors siguin externs (és a dir, l'ajuntament, la fàbrica, l'oficina, la marca... "per a important empresa del sector tal").

Al novembre del 2012 salta la notícia: CiU privatitza l'Hospital Clínic de Barcelona. Els candidats callen durant les Eleccions celebrades aquell mateix mes. De fet, les Eleccions aturen la recerca parlamentària sobre la corrupció sanitària. Entre els objectius de CiU estava el passar mig any sense haver de pagar transferències (subvencions, beques, etc.) perquè qui dies passa anys empeny, i ens plantariem cap el gener o febrer amb un nou govern amb nous alts càrrecs, perquè sempre hi ha canvis tot i que continuï el mateix partit. Un altre objectiu era el d'amagar la pols sota la catifa: aturar la feina de control del Parlament, aquella feina que no té mai cap rellevància ni judicial ni de tornar els diners ni de posar-los vermells als lladres, però, miri, per si de cas...

La privatització de CAPs, hospitals i tota mena de serveis sòciosanitaris i d'altres àmbits s'amaneix amb corrupció i opacitat contínua. La manca de control democràtic, del poc que hi havia abans, o abans que funcionés, passa a una sèrie de casos sospitosos, denunciats i amagats per parts iguals. Potser cal tornar a citat que hi ha una publicació minúscula que ha estat denunciada per haver destapat un cas de corrupció on apareix el mateix conseller de CiU.


El 20121106, CiU privatitza l'aigua. De la font a la depuradora, per a l'empresa transnacional Agbar, del grup Suez, és a dir, francesa, i com sabem els que seguim les notícies africanes, una empresa transnacional francesa és un ens bàsicament immoral recolzat per un exèrcit neocolonial. No tenien prou amb la porqueria de destrucció del paisatge amb la Torre Agbar.


De la depuradora a l'aixeta, per a Acciona, empresa de la família Entrecanales, que bàsicament són els típicis contractistes  subcontractadors de l'època de la Gran Especulació, dels que ens han portat a a la crisi.

Aigües Ter-Llobregat queda en mans d'una empresa privada durant 50 anys... és a dir, tota la vida. Això explica molt bé què volen dir els de CiU quan xerren i xerren durant dècades sobre "fer un trasvassament d'aigua del Roina" (riu francès). El que volen és una unió de les conques, pagadet amb diners públics, sense cap control ecològic ni de cabdals ni de res, perquè l'aigua sigui només una mena de gasoductes, aquí, aqüeductes, per unificar de manera privada un mercat de 6, 10 o 20 milions de consumidors captius: no podem escapar de consumir aigua.

Com amb els trens, les inversions fortes seran de part de l'Estat; com amb els bancs, els diners seran nostres (pujades de preus de l'aigua). I, com sempre, els
Sospito que després vindrà la prohibició total de fer pous o alguna cosa així a dintre de la regió metropolitana.

La Guerra de l'Aigua que hem perdut els habitants de Catalunya per culpa de Convergència i Unió, i l'acceptació del PSC (PSC-PSOE) i del PP, és part de la guerra ibèrica per la privatització de la natura i de l'aigua, i part d'una guerra mundial que es va poder aturar a Bolivia i alguna altre lloc americà. D'ençà que s'hi van oposar a la privatització de l'aigua de pluja, aquells països van a millor. Ni la premsa comprada ni els partits polítics han obert cap debat públic.

Recordem que Coca-Cola o Nestlé s'han apropiat de les marques d'aigua mineral natural, de les seves instal·lacions i fonts. Al novembre del 2012 l'Aigua del Montseny, la Font Vella o la de Viladrau no està gens clar que no sigui aigua de l'aixeta a preu molt més car. En més d'un cas, fixeu-vos'hi, ja no indiquen que vinguin de tal o qual manantial. El nom de l'antic manantial ("Sant Antoni") roman com a una mena de marca sense que això indiqui que prové d'allà. Inclús es manté el nom del manantial però sense el mot "manantial" ni "font". És clar que calen moltes presos o potser algun camp de concentració d'empreses.

Diumenge: El 20121125 se celebren Eleccions. CiU guanya, tot i tenir una patacada electoral: passa de 62 a 50 escons, tot i que s'havien auto-enganyat pensant que arribarien a 70. En aquest auto-engany va col·laborar tota la premsa, directors de diaris, ràdios, teles, coses d'internet que no queden clar com es diuen i també tots els tertul·lians, una panda de burgesos aliens a la realitat social més bàsica, però que cobren com si sabessin obrir el Mar Roig.

Dimarts: 36 hores després de les Eleccions, centenars de mossos d'esquadra destapen un cas de corrupció a Sabadell i Montcada i Reixac. PSC, PP...i deien a la ràdio que igual hi havia gent de més partits.

En tot això, queda implicada la CASSA (Companyia d'Aigües de Sabadell, Societat Anònima). Junt amb Mina Pública de Terrassa, les úniques que resisteixen l'embat d'Agbar en la guerra pel monopoli acuàtic. Curiosament, o potser no, l'alcalde de Sabadell va haver d'oposar-se a que Agbar es mengés la CASSA al desembre del 2010, fent que la CASSA comprés les seves pròpies accions, tot i que en principi havia optat per dir que no podia evitar que els altres accionistes les venguessin, entre ells la Unnim del BBVA, que era Caixa de Sabadell i que ara ja no tindrà cap vincle amb la ciutat tret el poder desnonar tant com vulgui amb diners públics que els seus desnonats i familiars li han donat via impostos (i que el 20% de l'Ajuntament no es vendria). Ara bé, en tot això, sempre hi ha un altre nom que surt a l'Ajuntament i a la CASSA: Joan Manau, i una promoció immobiliària. ¿Ens trobem al mig de les enigmàtiques frases de Don Erre Que Erre, la míticaXD pel·li protagonitzada per Paco Martínez Soria, on es deixava entreveure que igual tot allò que li passava al protagonista i al banc tenia un fons amagat? Un pare i un oncle constructors (i ficat a Vimusa, l'empresa pública d'un habitatge públic inexistent, o més inassequible que el privat) un cosí, germans (entre ells un de ploraner amb no se sap quins temes de la policia, que deia que abandonava i que va ser simplement mogut a un altre lloc polítc) i resta de família donant tombs pel partit i l'ajuntament, la companyia d'aigües, problemes amb la policia, els seus càrrecs, el cap de policia també imputat...

El Riu-Sec era una zona agrària, verda, amb una petita església antiga (Sant Pau de Riu-Sec), i una mena d'edificació que semblava una granja, però que funcionaba de magatzem d'una empresa de marbres o similars, amb un rètol a la seva entrada, a 300 metres del poliesportiu de Badia, que posava: "Can Miró". Era objecte de la cobdícia de l'alcalde constructor i especulador des de la seva arribada a l'alcaldia. Aquell terreny havia estat sol·licitat per l'Ajuntament de Badia per poder tenir un petit polígon industrial, és a dir, ingressos municipals, difícils d'obtenir d'ençà la seva independència als anys 90... un municipi que no volia ni Cerdanyola ni Barberà, per molt socialistes que fossin els alcaldes no volien solidaritat amb un barri ple de problemes socials, essent l'atur només un d'ells, (des)integració social, pisos de protecció oficial, i per tant d'Adigsa, en mal estat (i que CiU al govern va impedir verament arranjar fins el 2003,en què van desaparèixer del govern), drogues... una mica de tot. Badia quedava sola. Unes dones deien al tren: "ahora quieren quedarse con Badia".. "sí, hombre, para tener otra vez las calles sucias como antes". Per tant, la Badia independent ha millorat. Tant petita és, que tot és centre. La ciutat sense semàfors, el cor del Vallès, només ha estat ben tractada després de la seva independència. Cal recordar-ho en temps en què les elites polítiques volen fusionar municipis, perquè ja no veuen negoci en tenir-los separats: un cop que està tot mig privatitzat, el bon mercat és el mercat gran, agregat entre més consumidors millors, siguin empreses d'escombraries, neteja, llum, aigua, serveis sanitaris o de vigilància... totes les localitats corren el risc de convertir-se en extra-radis, oblidats per empresaris, burgesies i polítics desbordats. Tot això ho poso per veure la quantitat de detalls implicats en l'única decisió que es va tenir en compte: especular amb un terreny inundable com és el Riu-Sec, al costat i l'alçada del Riu-Sec.

Badia no tenia sortida ni entrada d'autopista, ni AP-7 ni laterals ni C-58 (Barcelona-Terrassa/Manresa)... total, unes desenes de milers d'habitants, tots amb cotxe i que treballen a fora de la localitat. No és com el típic poble que vota el que cal, que té dues o tres sortides: 500 habitants que tenen tot el dret del món d'estar ben comunicats. La comunicació amb Sabadell es feia mitjançant el final de la Gran Via. CiU no va tenir la decència de posar una estació de FGC (autodenominat Metro del Vallès) a Badia... així no tocava llocs bruts, i els burgesets o assimilats podien passar del centre de Sabadell a l'Eixample, passant per la Universitat. Em consta que hi ha gent que agafa els FGC per no trobar-se amb els que viatgen a la Renfe (la parada propera de Badia és la de Barberà)... per no contaminar-se socialment. Per classisme. Així que CiU va fer exactament el que una part de la població volia: segregació econòmica, cultural i de classe. El tripartit tampoc no va fer cap estació. Ni diners ni ganes, és evident. Ara bé, un cop fet l'Ikea, a 400 metres de Badia, sí que calia posar-l'hi una gran rotonda, la més gran de la Península Ibèrica i de les seves possessions ultramarines. Badia té sortida de l'autopista per la cobdícia especulativa de quatre, entre ells, l'alcalde-constructor; no té sortida a l'autopista per les necessitats de la seva població. S'actua com en un país subdesenvolupat. Com es va fer a Amèrica Central amb la United Fruits (United Brands): trens bananers, no per a la gent. Al final, és clar, que beneficia indirectament els habitants de la ciutat, però el ministeri i la Generalitat no s'han mogut per això.

Al novembre del 2012 resulta que, oh, sorpresa, Riu-Sec era una trampa especulativa immobiliaria. Es veia clarament. I que tenen una trama a l'Ajuntament. Se sospitava. L'alcalde i el PSC de Sabadell anaven al darrera de menjar-se una zona verda, agrària, inundable, i, malgrat tot, agradable... perquè en la seva estreta ment només caben maons, ciment i bitllets en negre.

Cal llegir i rellegir el llibre de Vicenç Villatoro: Papers Robats que Cremen. No s'amoïni ningú: segur que està descatalogat.

Mentre es retallen serveis i mentre hi ha ambulatoris privats a Sabadell, mentre l'Hospital de Sabadell ha tingut durant 20 anys una sala Sarajevo on s'ha deixat desagnar-se la gent perquè tenen plantes tancades per no gastar, mentre les assistèntes socials i similars han maltractat gent ("s'emporta el vell a casa" perquè no el tindrem en un llit públic), mentre els carrers de la Creu de Barberà estan fets un fàstic, no hi ha llum pel carrer, el Mercat Municipal Merca80 de Campoamor cau a trossos, entre la foscor, la pudor i la deixadessa, amb horaris estúpids, mentre el Parc Central llanguideix ple de gossos bojos i amos més bojos, de caques boges dels bojos, i ja sense un consorci entre Barberà i Sabadell, mentre hi ha barris i sectors sencers en ruïnes... sempre amb l'excusa del "no hi ha diners per a tot", resulta que s'emporten centenars de milers d'euros a cabassos durant anys.

Al cap de poques hores, el portaveu del govern de CiU, Homs, diu que el 2013 faran tantes retallades com al 2011 i 2012.

Cap el dimecres: ERC diu que recolzarà CiU... és a dir, que recolzarà les retallades i la política antisocial i de promoció de la pobresa. Perquè recolzarà els pressupostos. ERC es quedaria fora del govern per no enfonsar-se en la impopularitat de no fer un procés i

I aquell mateix dimecres i dijous pel matí, s'escup la notícia de la privatització dels CAPs de l'Alt Empordà, per part de CiU, amb un govern que encara està en funcions. Els hi donen a l'empresa de precarietat laboral anomenada Eulen, de la qual hem conegut moltes marques (que si Servicios Integrales, que si Flexiplan, que si...) Baixos sous vinculats a explotació, ineficiència, inutilitat i poques hores de feina, perquè els sous siguin baixos, com s'ha dit. Llavors la gent ha de demanar almoïna en forma d'hores extres, i em sembla que ja n'havíem parlat. El 20121124 la notícia ja es rumoreja a Girona: Àrea Bàsica de Salut, un d'aquest noms tan ridículs, que integra 1 CAP (un altre nom ben ridícul) i 7 consultoris.

A l'Alt Empordà, per cert, els votants havien votat molt majoritàriament, un 40% la bandera de CiU cap a la independència dels serveis públics en unes empreses privades. El model de país de CiU, i més enllà d'ells, és un país opac, fosc, precari i lliurat a empreses en condicions avantatjoses.

 ¿Una Catalunya independent d'Espanya però dependent d'Eulen, Suez, Acciona...?


Podem pensar que han obtingut el que han votat, el que es mereixen. Malauradament, això ens afecta a tothom.

A Madrid, els aprenents del PP, Ignacio González, que es pensava que Esperanza Aguirre era la reina de la privatització, s'ha topat amb vagues de  personal sanitari en voler privatitzar uns hospitals, per a Capio,una cosa que a Catalunya ja s'havia fet molt de temps enrera, sense debat i de manera amagada, també pels mitjans de comunicació que no hi donen importància (Clínica del Vallès L'Aliança, Hospital General de Catalunya: cor i ràdioteràpies: clients captius en mans de l'empresa privada).

Suposo que els sous baixaran encara més.

20121128

1812: Un año de historietas

Data Estel·lar purrumpurrumpurrum Dimecres 20121128

2012: Duocentésimo aniversario de la Constitución de Cádiz de 1812. Fue el texto más utilizado, mencionado y aclamado en las revoluciones liberales del siglo XIX, no sólo en España, donde los sucesivos dictadores lo odiaron (Fernando VII el indeseable y sus sucesores genéticos o políticos), sino a lo largo de Europa durante las revoluciones de 1820, 1820 o 1848. Aún lo cita Marx, en su imprescindible, y por tanto, desconocido La Revolución en España... con comparaciones beneficiosas para el texto constitucional gaditano frente a otros más famosos. Tuvo que ser positiva, porque durante el 2012 la ultraderecha recela y lanza insidias sobre esa primera Constitución, posterior, al Estatuto de Bayona de 1810 (otorgado por José I Bonaparte, rey enchufado de su tete).

La Constitución de Cádiz de 1812 se gesta en plena invasión, guerra napoleónica, guerra de guerrillas, expedición británica, tras la típica huida y traición (Fernando VII riéndole las gracias a Napoleón; Godoy, el gran traidor) de los líderes del país envueltos en todo tipo de escándalos (Carlos IV, Fernando VII y y tramas de corrupción (altos jefazos militares puestos a dedos absolutamente inútiles). Nunca nos mencionarán los nombres de esta chusma ni nos explicarán detalladamente sus comportamientos delictivos.

Ha habido algunos, pocos, ejemplos de este acontecimiento en la historieta a modo de homenaje. 

En gallego -es legible, yo lo hice y sigo vivo...- salió A Retirada de Sir John Moore: Unha Aventura de Teixugo. Sería por el 2009, lo encontré de casualidad en el Saló del Comic de Barcelona, porque un año Galicia era la comunidad autónoma invitada, y al año siguiente volvieron a picar, porque les habría sobrado dinero del presupuesto, y luego ya nunca más. No tenían apenas nada para vender, así que igual no vendieron por eso. Era más de exposición que de venta. Pero me compré y me leí ese album. 

Su autor es Pepe Carreiro, de larga trayectoria en prensa y comic infantil y juvenil, creador de Os Bolechas.


Tiene un tono Astérix, un dibujo aceptable, y una lamentable falta de continuidad... o igual la ha tenido en Galicia, pero si no ha llegado al centro del mundo sito en Barcelona, es como si nada.

Para abreviar, la historia de Sir John Moore es uno de esos acontecimientos históricos que nunca te explican en Historia. De hecho, todo lo que es el tema del Imperio Napoleónico o la Guerra de la Independencia o la Guerra del Francès... es suprimido concienzudamente de todos los temarios. ¿Por qué? Lo consideran un anexo a la Revolución Francesa... Entonces te saltan desde 1799 (Napoleón al poder) hasta 1815, con el Congreso de Viena... y uno se pregunta que por qué se hizo ese Congreso... si no sabemos lo que pasó antes, y te dan un par de líneas, insuficientes. Y entonces saltamos a "El Nacionalismo" y te hablan de la unificación alemana y la italiana, y vuelve a salir brevemente Napoleón... que fue el que se cargó mil años de Sacro Imperio Romano Germánico, por tanto, convirtió en potencia centroeuropea sin competencia al Imperio Austríaco (Austrohúngaro), y unificó por primera vez los principados y ciudades-Estado alemanas en la Confederación Alemana. Eso sin contar con que Napoleón no se estaba quieto y lo tocaba todo, desde el comercio hasta el Derecho Civil. Supongo que molesta saber que tuvo tanta influencia hasta el 2012 y por eso se suprime de los temarios escolares o universitarios.

En 20110407 , el Ajuntament de Tarragona presenta Tarragona 1811, un comic sobre el asedio napoleónico. Sus autores fueron  Àngel – O. Brunet (textos) , y  Hugo Prades con Josep Lluís Zaragoza (ilustraciones). Se regalan 500 ejemplares... y tendremos que decir: ¡qué suerte!

Àngel. O(ctavi) Brunet es escritor varias veces premiados, y esperemos que algunas más leído.

Hugo Prades se dedica a la ilustración histórica. Si uno vive en Tarragona, una cosa lleva a la otra, digo yo.

 José Luis Zaragoza, conocido como poeta de la historieta,  falleció tras haber estado absolutamente implicado en el mundo del comic. Se le dedica una exposición a partir del 2012119, con motivo de la 5ª Setmana del Comic de Tarragona. Ya... que no sabías que había una semana de esas... no me extraña... yo me enteré de casualidad.

Desde el 2009, la Diputación de Cádiz fue sacando tebeos sobre 1812. Inencontrables en tiendas fuera de la que tenga la propia diputación, o de lo que haya repartido en centros educativos andaluces, han tenido a bien ponerlos en pdf. El título de la colección es Doce del 12. Ignoro si alguna vez sacarán los doce tomos. En el índice de inencontrabilidad que va de 0 a 1, siendo 1 un tebeo de Mortadelo y 0 el Astrosniks número 6... podéis iniciar una lista de tebeos inencontrables, esta colección estaría en el 0.0001, lo que implica que se vaya ipso facto el Follonero a hacer un Salvados para saber qué pasa con el dinero público utilizado en tebeos. 

Director Técnico de Obras, Proyectos, Servicios, Eventos, Comuniones y Patinajes de la Diputación de Cádiz: -No, si hacerse se hizo, pero luego, lo pusimos en un palet, como en el que estamos sentados.
Évole: -¿En un palet como así? Qué fuerte... Pero, dígame, seguro que no se hicieron todos. El estilo Timun Mas, se anuncian albums que nunca se hacen...
Director: Al contrario. Se amplió la colección, al estilo coleccionable de kiosko, como el de Érase una Vez... El Cuerpo Humano. Hicimos 60.
Évole: -¿Y ninguno de ellos llegó a destino?
Director: -Sólo los que se regalaron a escuelas e institutos y...
Évole: -... y los de las presentaciones...
Director: -No todos, no... a veces se han hecho presentaciones con tebeos de Liefeld. Y más de uno ni lo ha notado.
Évole: -ADLO le escuche... pero ¿qué pasó?
Director: -Los peligros del palet desaparecido. Pones algo sobre un palet, y pif...
Évole: -..., y Hércules. Anda yaaa...
Pif...
Director: -Follonero, ¿dónde estáaaas? Seguro que se lo han llevado a ADLO por este diálogo.
De hecho, la información más completa, y es un decir, es la de Tebeosfera.

Pero no se ha hecho mucho más, o al menos que yo conozca. Tiene el lector los comentarios para anotar más cosas sobre 1812 o sobre la Guerra de la Independencia o la Guerra del Francès, o sobre 1808-1814 que se han hecho en el mundo de los tebeos, pensada desde este aniversario. De cosas antiguas, ya me sé algo. Pero, vamos, que el quiera que lo diga también.




20121126

Cor Petit, Freezer, Vegeta: les Eleccions Catalanes

Data Estel·lar prenamekiana 20121126

És clar! No ho vau veure... aiaiai... sóc petit però valent, el món va donant voltes, voltes i voltes... i resulta que va haver gent a qui els seus papes i mames van engegar TV3 el 1983 i allà s'hi van quedar...

Malament. Molt malament. Cal canviar de cadena, contínuament: de tele i de ràdio. Sobretot, quan un veu que TV3/3-24 amaga les dades de vot local (perquè no volien pagar la gent que ho fa, perquè els havien despatxat, perquè no volien fer la competència a la privada 8TV o perquè no volien dir com havien caigut els de CiU en moltes localitats grans, com ara L'H, on CiU esdevé el quart partit). O la bírria que van fer a TVE/24Horas a la qual ja ens estem acostumant, que si no guanyen els del PP, tanquen la barraca a quarts de dotze i tothom a dormir. Veiem com a la resta de privades, res, tret d'Intereconomía i La10, els dos canals d'ultradreta i caspoespanyolisme.

Resulta que em poso a veure el programa especial sobre la nit electoral cap a les 23h. Vaig passar de veure enquestes d'amics i d'amics d'amics que bàsicament menteixen sobre les mentides anteriors i que creen una expectació ridícula. La veritat és allò escrit a l'acta electoral, per més que, un cop vistes les meses electorals, siguem conscient de la gran possibilitat de frau electoral, pucherazo i, sobretotot, d'impossible recompte electoral (les paperetes es llencen al contenidor blau, o es cremen, o es masteguen al final de la jornada, cap a les 22h, un cop recomptades, i només romanen les paperetes anòmales objecte de debat, si això és vot nul o no perquè un ha escrit un cor amb una fletxa al costat d'un dels candidats).

Veure la tele al moment just: Artur Mas i els seus -sense El Felip Puig, però- amb cara de pomes agres. Havien perdut. Engego la tele esperant-me que tot sigui segons el guió, perquè sempre és malauradament així. Mai no passa res d'interessant ni de millor, ni a les Eleccions ni en cap altra parcel·la. Han perdut... demanaven majoria absolutíssima i han tret menys escons que al 2010... i els partits següents estan empatats en cadires (=escons): ERC, PSC, PP.

Hi ha hagut massa inconscients que han votat alguna candidatura, antisistema, revantxista, colpista, anticonstitucional, de foscos objectius... vosaltres sabreu quina pot ser. És possible que cadascú pensi en una de diferent.

De fet, no havien perdut. Pitjor per a ells: havien guanyat, amb 50 escons, molt menys dels que tenien al 2010 i allunyant-se molt de la majoria absoluta, que és el que volia gent que no entén que estem en una democràcia (ehem) representativa parlamentària... no presidencial, no cabdillista, no messiànica, no presidencialista. En un missatge d'una televident al 8TV va sortir: "ara li diuen FRAGMENTACIÓ... però es diu DEMOCRÀCIA". El missatge de la fragmentació parlamentària és igual de nefast que el que la dreta i la ultradreta va atiar contra el tripartit perquè no acceptaven l'existència d'una coalició (sobretot, formada per partits de centre-esquerra). D'aquest estadi, un ha passat a sentir coses, en castellà i en català com que "cal un govern fort", entenent per forta una dictadura tova, que molestés als altres però no a ells. Això s'ha demostrat difícil: les dictadures tenen per norma molestar a qui agafin pel davant si no és un alt financer.

Sorpresa matisada amb l'entrada de les CUP (Candidatures d'Unitat Popular), recolzades per diferents grups, entre ells, alguns partits locals que formaven les CAV (Candidatures Alternatives del Vallès), però també per Revolta Global-Esquerra Anticapitalista (que s'havia presentat a les darreres Eleccions sota el nom Anticapitalistes), tot i que mai no hi ha una coalició formal... cregui'm que no he entès per què no arriben a cap acord entre tots però per què gairebé tots acaben recolzant les CUP, com passa amb Compromís per Cerdanyola o inclús l'EAB (Alternativa d'Esquerres per Badia: tot i que treu menys vots que PxC!) acaba dient algun membre que "no sóc independentista però..." El factor de resposta social a l'agressió de la ultradreta financera ha trobat un nínxol electoral, com veiem a la web de l'Alternativa d'Esquerres de Barberà.

De igual manera, els Ciutadans/Partido de la Ciudadanía han trobat un gran forat per demostrar que no eren flor d'un dia si bé en aquest cas, inexistents a TV3 tret dels moments que obliga la cuota electoral, han estat ben presents a Intereconosuya i a Interconoseva (el Canal Català, que ara és de la seva), amb un tertul·lià de luxe i segon de la llista, Jordi Cañas.

Malauradament, i em ve al cap en citar el darrer nom, el Parlament perd a López Tena... com a mínim parla bé, no defuig el debat i el que diu s'entén. Per tant, Solidaritat per la Independència, amb més 40000 vots, desapareix del Parlament. Aquí ve la meva batalla per la proporcionalitat: 40000 vots són més dels que tenen la majoria de capitals de comarca, tants com alguna capital de província fora de Catalunya, i en algunes circunscripcions electorals són com un escó i escaig.

Si ens anem als 60000 vots de la Plataforma per Catalunya, la cosa és encara pitjor. Parlem d'una ciutat de mida mitjana que no té representació. És ridícul, si pensem que és el Parlament l'arena on dirimir els conflictes polítics. La candidatura xenòfoba va tenir dos lemes: un als cartells del carrer -Els de casa, primer- i un a les cartes enviades a les llars -Tu ho penses, nosaltres ho direm al Parlament-. Aquest segon slogan em sembla molt interessant: donen per fet que no poden governar ni guanyar però també que el Parlament és per parlar. La desaparició de Josep Anglada de les tertúl·lies de Canal Català des de fa molts mesos, en paral·lel amb la monotemització del programa cap el xoc de nacionalismes, amb la nova política editorial (pro-independentista, des del setembre 2012) i amb una més gran audiència, en competició directa amb Intereconomía i amb 8TV, que fa que hi vagin els polítics i partits que havien menyspreat qui sap per què aquest canal, segurament ha fet que es considerés que calia eliminar aquest personatge i l'opció política que representa... Aliè a tot això no serà la incorporació de la xenòfobia amb èxit electoral al PP de García Albiol (Badalona), a la CiU de Duran i Lleida (va fer una anterior campanya injusta i dura contra els immigrants, i va arrabassar el vot xenòfob, fent que CiU esdevingués de fet un partit d'ultradreta xenòfoba, i sense que ningú es queixés gaire).

Entretant, CiU i PSC perden més electors que lectors El Mundo Today. Per entendre l'acudit cal ser-ne un lector. L'enllaç, si veieu els comentaris, demostra com, de fet l'esquerda i els retrets són continus quan surt alguna cosa "catalana"/"espanyola". És esgotador. Al seu torn, per veure com s'eixampla i es fa més aspre la frontera entre els ultradretans i els d'esquerres, cal veure el que es diu de Gordillo (el alcalde de Marinaleda) en relació amb una altra notícia de broma (si cal dir-ho és que hi ha un problema greu de comprensió) d'aquesta capçalera.

Aquestes dues notícies i els seus comentaris demostren clarament que hi ha unes esquerdes creixents que es demostren en comentaris aspres que repeteixen tòpics que provoquen sordesa. Tot i això jo veig més sords en una banda que una altra.

El Parlament de Catalunya es converteix en un lloc amb un grup gran però insuficient i d'altres mitjans però difícils d'ajuntar-se entre ells.

A nivell electoral, em pregunto pel vot en blanc, el nul i les formacions extraparlamentàries en un moment de més participació, però que no és per llençar coets, un 70% vol dir que un 30% no pensa que això fossin unes Eleccions rellevants. Més encara, els que van marxar del PSC i en Carod-Rovira, a l'espera de muntar el "partit demòcrata avorrit del estats units" van decidir no presentar-se a aquesta convocatòria... i segurament que és perquè ja sabien que no eren Eleccions tan decisives, i que no es trobarien en pitjors condicions esperant-se a unes següents.

¿Ha de dimitir algú pels resultats electorals? Clar i català: sí. Tots els directors de diaris, ràdios, televisions públiques i privades, mitjans de comunicació d'internet i demés que han tingut com a única línia editorial la promoció de la gran victòria de CiU i d'Artur Mas, la desaparició del PSC i l'existència com a tema candent al carrer del tema de la independència. Han mentit com una estratègia qualsevol del pedrojotisme peper però amb un problema greu: s'han acabat creien la seva pròpia mentida estratègica. Pensada per guanyar Eleccions o per crear una realitat, s'han acabat creient el que deien. Així que un país que semblava ple de gent normal es va convertir un maleït dia en un país ple d'ases i de toros borratxos d'osborne (promotors del subdesenvolupament andalús), de banderes espanyoles de la Selecció que guanyava eurocopes i mundials amb futbolistes que estafaven Hisenda, i de senyeres catalanes amb estels cubans sobre fons blau (els de CiU no es van equivocar mai) o amb estels vermells comunistes. Banderes de tot tipus venudes i fabricades per xinesos. Ho heu fet molt bé, nanos! Heu llençat els diners en una roba que no ha estat fabricada per treballadors d'aquí.  


Les dues forces principals de la política catalana, CiU i PSC, sumen entre ambdós només un 45% dels vots, menys de la meitat, i si hi afegim el PP el % només arriba al 58%. Cada cop està més clar que hi ha un rebuig creixent als partits majoritaris que són el pilar de l’actual règim.


 I què és de la resta? Com ha estat la dispersió del vot? Per començar, menys dispersió en tant que menys partits per culpa de la reforma de la LOREG, promoguda per CiU i el PNV-EAJ i acceptada per la resta de grups.

Així i tot, tenim algunes dades interessants...

Per part del grup del vot en blanc i nul: baixa el vot blanc que mai no ha estat admès -gran oportunitat perduda amb la reforma de la llei electoral abans esmentada- com a deixar un seient buit en passar del 3% dels vots. En canvi, puja el vot nul, que acaba esdevenint un vot de protesta i no un error donat que el vot nul no computa com a vot vàlid. A més, resulta que es conserva, mentre que els altres, si no ha canviat la cosa, s'estripen i es llencen.




Eleccions 2102
Eleccions 2010





1.45% 52899 2,91% 91631 Blanc
0,76% 27874 0,60% 18679 EB
0,32% 11675 0 0 Farts-CBlanc
1,08% 92448 3,51% 110310 total grups blanc
0,88% 32232 0,71% 22354 nul
1,96% 124680 4,22% 132664 grup blanc+nul


La candidatura Escons en Blanc (EB) ha augmentat en gairebé 10000 votants. Estranyament -vull dir, que no he trobat explicació enlloc-, Ciudadanos en Blanco es deslliga d'EB i passa a formar part de Farts.org (Hartos.org), que agrupa una miríada de petits partits locals empipats amb moltes coses, però també amb la necessitats de buscar 7000 avals en signatures en una setmana. Per tant, vora de cent mil electors voten el bloc en Blanc... cent mil no representats, que s'afegeixen als 40000 de SI i als 60000 de PxC, i ja portem dos-cents mil com qui no vol la cosa.

En total, el bloc blanc i nul obté un 4.22% de vots.


Una mica d'història electoral... una mica de dir que la demografia i la sociologia política no canvien tan ràpid com volen fer creure els portaveus anomenats periodistes, intel·lectuals, gent de fundacions i, en fi, tertul·lians dels règims i dels partits, que són tots, perquè van per quotes a les ràdios, les teles i les universitats (si ets d'un partit, tens més possibilitats de ser profe d'una uni). Una cosa són les tendències a mig termini, i una altra cosa és que els tertul·lians s'acabin creient el que ells mateixos diuen amb gent que són de la mateixa classe socials que ells, parlant a un públic que els contesta per mostrar-los un país esbiaixat... i que fa que alguns, muntin algun partit que s'estavella a la primera, cosa que no vol dir que no guanyin una pasta i un caché ben bo pel camí.

Ara posaré dos quadres, que són molt similars. Al primer hi ha els noms de les candidatures: el número de les existents als 2012 és ínfim en comparació amb el 2010 i anys anteriors: és culpa de l'antidemocràcia que va promoure CiU i que van seguir la resta de partits al Congrés dels Diputats.

Extraparl2012

Estraparl2010

TOTAL EXTRAPARL 209155 5,71% 317365 7,20%
PxC 60142 1,65% 75134 2,40% PxC
SI 46608 1,28% 102921 3,29% SI
Eb 27874 0,76% 18679 0,60% Eb-CenB
PACMA 20777 0,57% 14238 0,45% PACMA-ANIMALISTA
PIRATA.CAT 17942 0,49% 6451 0,21% PIRATA.CAT
UPyD 14552 0,40% 5418 0,17% UPyD
FARTS.cat 11675 0,32%
VD 5936 0,16%
U.C.E. 2502 0,06% 904 0,03% UCE
PRE-IR 815 0,02% 1547 0,05% PRE-IR
SiR 332 0,00%



39834 1,27% RI.cat



15784 0,50% EV-GVE



7189 0,23% DES DE BAIX



6990 0,22% CORI



3330 0,11% PDLPEA



3028 0,10% PCPC



2208 0,07% ALTERNATIVA DE GOVERN



2201 0,07% PFiV



2100 0,07% PUM+J



1920 0,06% P.O.S.I.



1760 0,06% FE de las JONS



1066 0,03% PCAS



908 0,03% PH



824 0,03% PDR.CAT



788 0,03% M.S.R.



597 0,02% GN



498 0,02% GLBTH/TSI



314 0,01% PxCat



218 0,01% CDS



187 0,01% BLOC.S.C.



98 0,00% PAR



82 0,00% SAIN



54 0,00% ALS



49 0,00% P.J.P.



46 0,00% DW



La llei electoral ha aconseguit fer baixar el número de vots a partits extraparlamentaris: de 7% a 5%... quina joia. 

Però, compte: veiem què ha passat amb els que han quedat. SI perd vots, cosa que fa que desapareguin dle Parlament. PxC baixa també. En canvi, la resta de partits augmenta. El PACMA en puja 6000 vots... i no és que la premsa en parli gaire d'aquest partit de defensa dels animals.Pirates es dobla. UPyD més que es dobla. La UCE (Unión Comunista Española) es triplica. 4 partits tenen més de 11500 votans, dels quals 2 superen els 20000 amb escreix. En total, 209000 votants fora del Parlament: no sumables als anterior, donat que n'incloem EB i Farts.cat/Ciudadanos en Blanco.

En realitat, és així: un 5.71% dels vots no tenen cap representació. A mi no em semblen pas pocs: 


Vots Percentatge del total de vots
Total vots a partits extraparlamentaris 209155 5,71%
Vot en blanc 52899 1.45%
Vot nul 32232 0,88%
Total votants no representats 294286 6,59%

D'altra banda, amb més d'un 5%, si aquests vots anessin tots junts (que no és el cas ni ho pot ser, segurament), entrarien al Parlament... o potser no. La barrera mínima a les Eleccions Catalanes és del 3%... teòric però no real. La Maginoteca ja va parlar de "quan la barrera mínima és més alta del que es diu".

Així, tenim que CUP i C's no tenen representació a Girona, malgrat obtenir respectivament: un 4.21% (14502 vots) i un 3.58% (12325 vots), és a dir, superant amb escreix allò que es demana. ICV-EUiA entra amb un sol escò, tot i obtenir un 5.90% ... compte, que només té 20317 vots... Hi ha partits extraparlamentaris que superen amb escreix aquest número de votants. Així doncs, uns són més pocs que altres, segons on es visqui. Voten els territoris i no els ciutadans. I uns territoris són més importans que d'altres. D'aquesta manera, els resultats sempre són més adequats. Es tracta de nou d'un sistema electoral ple de burgs podrits.

De nou, C's i CUP queden sense escò, ara a Lleida, tot i que n'obtenen un 3.34% i un 3.05, amb meritoris 6877 i 6289 vots. En aquest cas, PP, PSC i ICV-EUiA tants pocs vots o menys que alguns dels partits extraparlamentaris de mida mitjana.

A Barcelona, en canvi, la barrera funciona bé: CUP té 3.40% i 92621 vots. No goso sumar la resta de números anteriors, però dubto que arribin a això. Cada nous paràgraf demostra la falta de representativitats dels ciutadans barcelonins. No és rar que l'abstenció pugui ser més alta en zones metropolitanes quan resulta que, no un vot sino cinquanta mil són irrellevants per obtenir representació.



El mateix li passa la CUP a Tarragona: de nou, 3.58% (
Ara un llistat una mica rar: només amb números de més gran a menor dels vots de cada candidatura.

PxC 60142 1,65%
SI 46608 1,28%
Eb 27874 0,76%
PACMA 20777 0,57%
102921
PIRATA.CAT 17942 0,49%
75134
UPyD 14552 0,40%
39834
FARTS.cat 11675 0,32%
18679
VD 5936 0,16%
15784
U.C.E. 2502 0,06%
14238
PRE-IR 815 0,02%
7189
SiR 332 0,00%
6990




6451




5418




3330




3028




2208




2201




2100




1920




1760




1547




1066




908




904




824




788




597




498




314




218




187




98




82




54




49




46


Per fi, a les tantes, donaven el Doctor Who (La Elección de Amy) y Bola de Dragón Zeta: amb un enfrontament entre Piccolo (Cor Petit), Freezer, Vegeta... al planeta Nàmec... són coses del 3XL, canal destruït per CiU. Les seves coses es troben aquí i allà, per l'antic 33, però ho donaven al Boing i en castellà... potser és un símbol dels temps, de com les retallades de CiU els han fet perdre centralitat. La batalla, a més, enfrontava gent que un ja no sap si són o no són dolents, si un ha d'anar o no amb ells. Vegeta anomena "amics" a Son Gohan i a Krilin i s'allunya del seu antic amo, Freezer... hum... sí... qui va amb qui? I si són els dolents... ¿per què m'haurien d'agradar?