20100802

La mina de Bruguera

Data Estel·lar heacá Dilluns 20100802

Continúo con esta especie de vorágina como si se me acabara el tiempo.

En este caso, una noticia aparecida en El Periódico de Catalunya sobre los archivos de Bruguera. Esta noticia aparece en el suplemento de cultura ICult para promocionar los libros de Historias Selección, que fueron recuperados por Ediciones B-Grupo Zeta.

Un breve resumen: el Grupo Zeta había comprado Editorial Bruguera y todo su archivo, marcas, etc. por el precio simbólico de una peseta del año 1986. Supongo que, a cambio, se quedaba con todas sus deudas. A partir de aquí se crea Ediciones B (con la B de Bruguera: durante unos meses entre 1987 y 1988 los anagramas de la B y del gato negro de Bruguera coexisten). Ediciones B refreeiría cuatro cosas de Bruguera y prou... no se hizo nada más con el archivo de Bruguera. Allí quedó inexplotado.

Entiendo que ese archivo estaría en la nave industrial de Parets del Vallès, de la N-152, que aparece en los cartuchos de créditos de las revistas y libros de Bruguera de los años 80.

Hacia 2003 escuché que ese lugar estaba descuidado, con humedades... un desastre. ¿Fue una exageración, una fabulación o una mentira? En cualquier caso, allí se guardarían originales y muestras de revistas. Todo un potosí sin explotar ni comercial ni culturalmente. Y luego está el caso de los originales jamás devueltos a sus autores; de vez en cuando oímos o leemos historias sobre cómo el Grupo Zeta se ha ido haciendo el sordo ante las demandas de devolverlos. Hasta acabar escuchando, a mediados de la década 00, que les dejaba ir a buscarlos... casi imposible tarea si el sitio estaba realmente sin ordenar (puesto que no hay a 50 kilómetros a la redonda ni una sola universidad en la cual se haga Biblioteconomía y Documentación, por ejemplo; o igual son las ganas de no pagar).Sin embargo, la noticia presentada aquí desmiente esa alarma: hay una archivera y hay iluminación (y si no explota todo, es porque no habrán tantas goteras). Mejor. Cautela: 20 estanterías tampoco es tanto. Igual sólo es una sección la que nos presentan, la sección ordenada.

La gestión de la imagen de Ediciones B-Grupo Zeta no puede ser más nefasta. Parece mentira que sea una empresa de comunicación.

A finales de los años 00, sin embargo, coincidiendo con lo que parecía que iba a ser la crisis final de Ediciones B y su venta a alguna otra empresa, parece que se ponen las pilas y se recuperan algunas cosas y se ponen a la venta recopilatorios (Super Humor Clásicos; Clásicos del Humor; Maestros del nosequé...). Esperemos que no sea tarde.

De l'Aneguet Lleig al Cant del Cigne

Data Estel·lar aquíiitaaanaguutttiitoo Dilluns 20100802

Farem una mica de celebració sobre els 500 missatges maginotècnics (505, sembla ser, però segurament que en podríem esborrar algun sense contingut). La celebració consisteix a parlar d'una sèrie de dibuixos animats que procurava no perdre'm abans d'anar-me'n cap a les oposicions. Seria l'any 1998 o 1999... la sèrie era:


L'Aneguet Lleig.






Sèrie d'animació de Neptuno Films. Em va fer gràcia perquè l'empresa estava situada a Terrassa.





Mitjans anys 90. Emesa a TVE dissabtes matí (en català a Catalunya, i en castellà a la resta: se sap perquè alguna vegada havien tingut algun problema a l'emetre el so i se sentia en castellà... divertit).





Prèviament Neptuno Films s'havien foguejat amb El Detectiu Bogey (TVE2, hora de dinar), una sèrie que, per més insectes que hi sortissin, jo hi veia Mirlowe, i altres escenes policíaques de Raf.







Potser el moviment és pobre i repetitiu. Caldria revisar-la. Em donava la sensació que anaven aprenent sobre la marxa, és a dir, que els hi estàvem pagant un curs entre tots els contribuents (perquè TVE es finança via impostos). Ara bé, els resultats els trobava molt propers als meus gustos. Per què? Si a la sensació de la sèrie anterior, hi afegim tota la resta d'estils de gags, jocs de paraules, formes de parlar amb diàlegs vius i un vocabulari col·loquial i imitació del col·loquial, i tipus de personatges que em semblaven talment com els de l'Editorial Bruguera i, en part, els de les encara existents revistes d'Ediciones B-Grupo Zeta, vaig veure-ho clar.





Exemple de frases: el subordinat, en ser demanat pel cap, diu: “a veure què vol el Marquès”, frases que hem sentit a Mortadel·lo, a Otilio, a Sacarino o Olivio, Tronco (o Tranqui) i d'altres.





La caracterització dels personatges, que són animals de granja, és força interessant:





El Gall Marià, que esdevé protagonista sobre la resta quan apareix, és una variació de Don Pantuflo. I els seus trets no poden ser més còmics: un gall que es dorm al matí i que ha de ser despertat per la seva muller. I que mana assegut, com hem vist tants coms amb Filemó, Pepe Gotera o Segis, per exemple.





El pressumpte protagonista és l'Aneguet Lleig (El Patito Feo), en una barreja d'històries que van des del conte d'Andersen fins a Gatín (de Sanchís; i això ho penso des del primer cop que vaig veure un episodi de la serie), Calimero o fins a Alfred J.Kwak, però baixant el to d'aventura de línia clara tintinaire respecte el to brugueril del gag continu.





L'oponent és l'ànec Apolo. Evidentement, amb aquest nom tenim un paio guapet... però que actua sovint amb l'actitud de Peloto. I que és tractat i és parlat com a a la vida real: heus ací el gran enginy de la gent de Neptuno. No se li deixa passar ni una.





La resta de nois (gallinetes, porquet, etc.) actuen una mica com la classe de Zipi i Zape, sumada a la del Profesor Tragacanto (Martz Schmidt), que és de espanto. Sobretot, pel meu gust, com a les historietes més modernes, d'entre finals dels anys 70 i principis dels 80 (refregides a la revista Pulgarcito petita), perquè és l'època a la qual els nens estan més definits (Jaimito Buitrago, que després es veu que les coses li van anar bé i va posar una empresa de transports; Vicencito Fenelón El Bombilla i algun altre que apareixia).





Les històries solen ser presentades per en Mitriani, trobador. A mi em recorda, molt, perquè la imaginació és lliure, a Armand Matias Guiu, a qui molts recordem pels seus Diálogos para Besugos (precedents dels d'Arroyito y Pozolón)... però que s'havia dedicat a mil coses. Va acabar a Bruguera com a director de la revista Mortadelo. Abans i després feia crítiques musicals a Lecturas. I alguna dècada abans havia estat fent per a la ràdio només dos mil guions per a Los Cuentos de Tambor, avui, per descomptat, oblidats. Crec que l'Aneguet Lleig deu molt a aquests radiofònics Cuentos de Tambor. Però anem-hi, més enllà: Matias Guiu va participar [lamento citar-me a mi mateix] a Neptuno Films, és a dir, que no només va inspirar la sèrie. Idea d'aquestes que mai no duen enlloc: fer una sèrie d'animació amb els contes de Tambor presentats per algun dels personatges de l'Aneguet Lleig (Mitriani, Lleig... qui sigui).





Algunes cosetes que fan que em recordi a l'humor bruguera és, sense anar més lluny, l'aparició de la Tortuga Fitipaldi, amb motor incorporat. Tots hem conegut aquest personatge a moltes portades de Mortadelo. I tots hem sentit aquest nom associat a un bon grapat de personatges. De fet, més vegades l'hauré llegit en relació amb historietes que en relació al món dels esports de motor.





El duet fantàstic format per les Mostel·les, que són estrelles del seu propi espai quan hi apareixen. Sempre intenten caçar els animals de la granja, però mai no poden. I, això que els coneixements que apliquen són insuperables, potser equivalents als de Sacarino, Pepe Gotera i Otilio, Aspirino y Colodión o , el Doctor No y su Ayudante Sí... y d'altres. La relació establerta entre ells és la de “patró” (com Otilio li diu a Pepe Gotera).





Les mostel·les tenen diàlegs i frases excel·lents, plens de la llibertat que supera l'adscripció restrictiva per edats: “un llibre ajuda a triomfar” (que un no se sol trobar en dibuixos per a nens, ni per a grans, però que era un tipus de gag usat a Bruguera)... i li afegien un “si l'escrivi-ho vós, serà un supervendes”... és a dir, la ironia total contra el superior. Que veiem sovint a les relacions cap-subordinat a moltes historietes de Bruguera. Compte, perquè aquesta frase no sé si la tinc ben anotada, així que podria ser: “un llibre ajuda a triomfar, si es l'escriptor és un supervendes”... és a dir, que seria una relativització de la cultura. Tant ser val inclús si els dos exemples estiguessin malament: aquest tipus de diàlegs existeixen a L'Aneguet Lleig.





Diàleg que hem pogut llegir gairebé igual:





Mustel·la Patró: -Seré invisible (recordem que és inventor)


Mustel·lar Subordinat: -Ja ho és ara. Tothom diu que no el poden veure.





Digueu-me 4 sèries d'animació on es tingui aquest tipus de diàleg. Digueu-me el mateix número de sèries d'historieta on ho hem pogut llegir. Temo que aquest tipus de guions s'hagin perdut.





Mustel·la Patró: -Els fòssils són unes pedres més velles que l'anar a peu... de l'any de la Picó.








Hi ha un Cocodril transformista... no diré que és com Mortadel·lo. Diré què és com el Pejesapo de Delfy y Sus Amigos (sèriè de D'Ocon que es veu que va tenir fins a tres o cuatre episodis amb guió; i que els hi vam pagar a aquesta productora amb els diners de tots els que paguen impostos, quina barra! No deixa de ser corrupció)





Hi ha un follet [duende] que té mal caràcter. Va ser veure's i notar-ho familiar. Tots hem pogut veure els genis que no donen desitjos, o que repliquen contínuament, a historietes de Vázquez o de molts altres dibuixants.





Existeix una parella amb aspecte de Pájaro Loco (no sé si ell es diu Blai). Per a mi és una barreja entre Plurilópez i la seva xicota, d'una banda, i Cuervo Loco, Pica Pero Pica Poco, habitual historieta d'IPC a les revistes Zipi y Zape.





Per a la traducció catalana, que és la que jo conec, penso que va ser un moment desaprofitat per part de les auto-complaents i panxacontentes autoritats lingüístiques de la Normalització. A l'Aneguet Lleig hi sortien una immensitat de frases col·loquials i de frases fetes. Era reviure el moment lèxic brugueril però en català. Afegiré que supera, ni que sigui per quantitat d'episodis, però penso que també per concepte, de la revista Jordi, per part d'Editorial Bruguera, experiment del qual ja vam parlar amb escreix.





La informació que cito només l'he pogut extreure, o de la meva precària memòria, o d'algun episodi gravat. Malauradament no he vist mai la sèrie en DVD ni veig que la repeteixin a la tele perquè no és dels Estats Units... suposo que us heu fixat que la TDT ha dut un avorriment televisiu important, amb sèries que es repeteixen contínuament, inclús en diferents cadenes que no emeten juntes, i que TOT és estadounidenc, i menys que mai hi ha varietat d'orígens televisius.





Així, alguna frase: “mira, que espabilat...”o “quina bola” (quina mentida). Són frases i expressions que no surten mai en traduccions de coses d'Estats Units potser perquè és més cómoda per servir frases manides i suades, o les típiques paraulotes.





Els de la Normalització Lingüística i tota aquesta gent que sembla que s'interessen tant per la salut del català no volen veure que s'està perdent absolutament la batalla de l'aprenentatge del català (abans dels 4 no el saben i a partir dels 10 anys ja no el parlen ni amb gent que els hi parla en català, per exemple, a l'escola, gairebé l'únic lloc on se sent aquesta llengua). I també s'està perdent la batalla dels usos socials col·loquials, triturats per quatre barreges entre català i castellà i quatre paraules malsonants. Pobresa lèxica, lingüística i de continguts. I continus préstes lingüístics del castellà per a la qüestió de frases fetes, refranys (jo diria que no existeixen en català) i de modismes varis. Una sèrie com L'Aneguet Lleig hauria donat empenta a una varietat oral més rica i àgil. Però, és clar, cal desfer-se d'aquella trista i nefasta idea que havien fet servir a Cavall Fort: un dibuixant que havia volgut publicar-hi i li van dir que el dibuix i el guió era de Bruguera, i que ells eren un ens superior que altivaven millors fites imitant el món francobelga. Així, s'acarrinclonà el cavallfortisme. Sí, continua, i amb diners i proteccionisme, tot continua... però penetració en el públic: nul·la.





Apart de l'apartat còmic, de caracterització de personatges, lèxic... que tant fa que s'assembli a Bruguera, hi ha el tema pedagògic. Et poden muntar una lliçó de Biologia en un minut, sobre l'olfacte i les serps, per dir-ne un. I això ho hem pogut llegir centenar de vegades a moltes historietes, o a molts apartar de curiositats i temes científics, o ficats en aventures del Jabato... On sigui. Amb dibuix realista o amb el dibuix de Ricardo... no era gens alié a la tradició de Bruguera el posar una dada científica o cultural en algun guió o en alguna pàgina o en algun “En serio y en Broma” (o apartats similars).





No m'he oblidat d'una dada: hi havia participació d'alguns dibuixants de Bruguera i B... en els fons o en algun altre apartat. Però no tinc clar que en els guions.





Llenço la meva Gran Hipòtesis Maginotècnica, que la tinc des que vaig veure els primers episodis: a Neptuno Films hi havia gent del Bruguera Equip o dels pre-Bruguera Equips. A la llum del canvi de feina que van haver de tenir els dibuixants, en sortir de Bruguera, podria ser una hipòtesi inclús més factible al 2010, que quan me la vaig plantejar farà deu anys: molts van anar a l'animació, i van muntar estudis propis per a fer historietes apòcrifes per a Alemanya o per a Disney o per a... per tant, una feina és una feina... ben bé podrien haver recalat a Neptuno Films en algun moment, i haver donat aquest darrer Cant del Cigne de l'Humor Bruguera...







(De l'Aneguet Lleig al Cigne... hui, ja sé quin títol posaré).

20100801

Stottlemeyer en Anderville

Data Estel·lar ya no es julio Diumenge 20100801

Este mensaje es el que en realidad quería enviar, y aún me faltaría algo.

Quería hablar sobre Jungle Town. Tebeo, historieta, fumetto, ¿novela gráfica? del guionista Tito Faraci y del dibujante Giorgio Cavazzano... tebeo italiano publicado por Planeta deAgostini en 2008 y saldado en 2009, sobre animales tipo Disney, porque sus autores son habituales de los tebeos de Miki y Tío Gilito.

Pero no sé qué me ha pasado con las fotos... así que trataré sobre lo que yo considero la primera parte de esa aventura: las aventuras de Miki en Anderville.

Iré al resumen: ¿qué pasa si metes a un personaje en un entorno que no es el suyo? Los parámetros son otros, y no le salen las cosas tan bien.

Pues estos dos autores crearon una serie de aventuras con esta premisa. En España, PlanetadeAgostini sólo nos tradujo dos, en los Don Miki Especial Serie Negra 1 y 2, que ahora ya suenan a antiguo. Fue un espejismo con esa chulería que se da tanto de "vamos a recuperar los Don Miki"o  "haremos una recopilación de la Historia de esa revista" (concepto que nunca comprendí). Al final, publicaron algunas cosas y todo quedó en el olvido.

La aventura italiana de los Bonelli y los Disney comenzaba a quedar bastante tocada por la crisis, o por la mala gestión de un mercado que los editores desconocen y temen, y al que no saben cómo encarar.

Así pues, dos historietas. Mi preferida es la primera, pero en ambas tenemos muestras de un guión sólido y potente, que pega con lo que se explica, y una planificación de la página excelente. A mí me recuerda a Spirou y Fantasio en Moscú en ese sentido, pero, en fin, ya sé que debo de ser el único fan de esa aventura de Tome+Janry. Los problemas de guión quedan en esa aventura saldados con una muy competente planificación de viñetas, páginas, enfoques, de no desperdiciar el espacio y aportar el máximo de información y de intriga.

Puen en Anderville y en The Link (El Enlace), pasa lo mismo. Las dos aventuras situadas en Anderville tienen páginas o momentos impagables. Con esa cosa que tanta rabia da de dar la sensación de que es fácil lo que Cavazzano hace. O el tratamiento que Faraci da a los personajes, que son reconocibles aunque sean nuevos, y que actúan cómo deben, pese a todo.

Nada más. Unas imágenes, con algunos retoques.

¿Sabéis quién es el Capitán Stottlemeyer? ¿No? Pues el "jefe del Monk", de una serie de policías que dan en 8TV (y que el otro día vi anunciada también para FdF o algo así). Es un tío que va de normal, como casi todos los de esa serie, lo que crea un efecto cómico, porque el espectador se creerá que está situado por encima de ellos, cuando reflejan a la perfección a la gente corriente y moliente. En este caso, el capitán Stottlemeyer incluso lleva palillos en la boca... Yo pensaba que eso era una tradición española (y que ahora el Partido Popular con su gran líder y mente pensante iban a proponer blindar esa tradición en el Congreso). Pero no, se ve que en todos sitios mascan palillos. Pero ahí los actores salen mascándolos, cosa que en las series de producción propia española, sólo en Manos a la Obra, se veía al Manolo con los palillos. Y luego todos querremos cobrar lo mismo.



Pues bien, uno de los personajes, Jan Clayton, se parece a Stottlemeyer.


Y un mensaje anti-incendios para este verano, con una cita clásica:
.

Y para acabar un "casi casi": Es casi, casi un Triskelion: