20070513

Planilàndia: Cap amunt, no pas cap al Nord... Hacia arriba, no hacia el Norte

Data Estel·lar a=(x,y) Diumenge 20070513

En este enlace está el libro en castellano y en pdf
and here you can read Flatland in English
or you could try in this other site

Alguno puede decir que es un libro que podría haber sido adaptado por Jan pero, en realidad, es el origen de muchas cosas.

M'he acabat el millor llibre que he llegit en dos anys. Si tots els llibres fossin així, la meva CTI (Crisi de Tebeos Integral) estaria en retirada.

El llibre és Planilàndia. L'autor és Edwin A. Abbot. L'editorial Laertes va amagar la col·lecció l'Arcà qui sap on i amb quines intencions, des del 1993, és a dir, que suposadamente el llibre estava a la venda l'època que jo entrava per força a la llibreria Abacus de la uni. Això ha estat així fins que la Setmana del Llibre en Català del 2007 va posar aquest llibre a les meves mans a un preu raonable, és a dir, barat (5€ amb 41 cents).

Aquest llibre va ser escrit al 1884. Això és bàsic per entendre per què és un llibre magnífic: perquè parlar d'un món pla (amb dues dimensions), d'un món amb una dimensió, d'un amb zero dimensions i d'un altre amb tres dimensions. Parla de com un individu sol no pot canviar res i de com el poder establert, la idelogia comuna convertida en lleis, destrueix qualsevol intent de canvi. Estem parlant de dimensions abans, per descomptat, d'Einstein (com diu la contraportada del llibre), però també estem parlant d'un llibre molt anterior a 1984 o a Un món feliç, llibres considerats noséquantes coses per aquesta gent que ens diu el que està bé i el que no. En realitat, abans d'acabar el segle XIX, el professor Abbot ja havia preparat el terreny a tota aquesta literatura de la desesperació però amb un cert to agradable que es perd a 1984. És clar que aquí hi hauria el problema bàsic: les grans obres no poden ser agradables sinó angustioses, horribles o barroeres. No és una comèdia sense pretensions com Un món feliç, erròniament interpretat com una dictadura espantosa per segons qui (per exemple, la contraportada de l'edició de El Periódico de Catalunya). Es tracta d'una novel·la matemàtica on ens explica aquell tema 1 de tants cursos de Mates que molta gent no deu assimilar bé del tot: els punts, les línies, els plans... les dimensions.

Potser podria estar millor fet en el sentit que no s'entèn com un individu d'un país amb dues dimensions pot contactar amb qui en té tres, de dimensions (en l'únic cas que realment succeeix) i, sobretot, com pot un individu moure's per un món amb més dimensions o menys.

És un llibre ben fet pel que succeeix i per la forma com està explicat... en 95 pàgines, fàcils de llegir, que no emboliquen i que només expliquen el que cal.

En un moment determinat ens parla sobre l'Estructura Social de Planilàndia i ens trobem amb una Societat amb jerarquies que van des dels triangles amb poc angle fins als perfectes cercles (de fet, hom no creu en l'existència de cercles... són, més aviat, polígons de moltíssims costats). L'ascens social es realitza generació rera generació. Un triangle pot tenir fills quadrats i néts pentàgons, els quals ja són classe mitjana. L'estructura política que se'ns deriva d'aquesta estructura social basada en trets biològics (i no econòmics) és que la gent accepta el que hi ha establert per tal de no perjudicar els descendents. D'alguna manera, la il·lusió per ser acceptat per les élites fa que les classes baixes o no entenguin a les altes (i siguin manipulades fins a la mort per elles) o siguin les seves serves més fidels.

No és un llibre que poguem trobar com a completament original. Per pura casualitat, mesos abans m'havia llegit el llibre de Cirano de Bergerac anomenat Historia cómica de los Estados e Imperios del Sol Colección Universal nº971+972 de la Editorial Calpe (unos facsímiles que vendían en la Casa del Libro a 2.95€). En ese libro del siglo XVII ya tenemos los elementos de un viajero que va a países extraños (previamente se ve que había viajado a la Luna) y nos describe sus costumbres, como una contraposición a lo que puede suceder en los países europeos. En la p105 se da una explicación por parte de los pájaros que dominan cierto Estado del Sol que tiene mucho de conciencia ecológica por parte de un escritor de la Edad Moderna:

(...)el hombre, en fin, que la Naturaleza ha creado solamente para que hubiera en ella de todo, como ha creado los monstruos, pero al que a pesar de todo esto ha infundido la ambición de mandar y exterminar a todos los animales.

[p111](...) Nosotros elegimos como reyes nuestros a los más débiles, los más dulces y los más pacíficos, y aun los cambiamos cada seis meses para reemplazarlos con otros, también débiles, a fin que a la menor ofensa podamos vengarnos. Los elegimos dulces para que, no haciéndose odiar por nadie, nadie tampoco los odie, y queremos que sean pacíficos, para evitar así las guerras, que son caudal de todas las injusticias. Cada semana nuestro rey convoca una asamblea...
Ya Cyrano de Bergerac, dos siglos antes que Edwin A. Abbott critica, usando la descripción de un lejano país, las costumbres imperantes en Europa. Cyrano precede a Abbott en ese aspecto, que veo que destacan otras webs: "la crítica a la sociedad (victoriana)" (veo que en Internet vale mucho el copiopego y se pasa de elaborar ideas nuevas... lo citar a la "sociedad victoriana" es como obligado en cualquier medio intelectualoide que se precie).

Tot i això, Abbot va un pas més enllà de la Literatura de Viatges (el senyor Quadrat de Planilàndia és un viatger, com Dyrcona (el viatger de Cyrano) i ambdós estan en un entorn de Ciència Ficció (Dyrcona viatja fins el Sol) però Abbot crea un món bidimensional que ens obliga, en poques pàgines, a que ens sigui creïble. I, si el·ludim el tema de la mineria (que no pot explicar "per falta de temps"), sí que és creïble. És Ciència Ficció en abstracte, amb el mínim d'elements: amb dues dimensions. Explicar el funcionament d'un món (meteorologia, arquitectura, art, societat, estructura política, rols de gènere, psicologia...) en un petit grapat de pàgines. Trobo que és molt difícil de fer-ho, això.

M'ha sobtat trobar per Internet que hi ha una adaptació animada i en 3-D (¡!) de Planilàndia... i ja tinc la meva típica però sempre fonamentada crítica negativa sobre l'adaptació. A qui se li acut de ver que el quadrat bidimensional estigui dret... Evidentment, els autors dels dibuixos animats no han entès el llibre: "amunt, no cap el Nord". Així doncs, i amb els dibuixos del propi llibre, tenim que els quadrats, triangles i resta de figures geomètriques es mouen en el pla típic dibuixat sobre un paper, el famós pla amb eix x (coordenades) i eix y (ordenades). Res no s'aixeca del pla, més que infinitessimalment, segons en diu (trobo que és un error dir això). Així doncs, el quadrat és com un full a la taula (amb menys alçada... amb alçada=0 respecte el pla). Aquests dibuixos, doncs, estan mal fets. Sense pal·liatius.





De totes maneres, aquests dibuixos poden ser curiosos de veure. Si acabamos de sopor... Spiderman 3, ya, lo que sea no puede ser peor.

També hi ha flatlandethemovie que sembla millor, la veritat. De totes maneres, en totes dues adaptacions en dibuixos animats (no gosarà ningú fer-ho amb actors de carn i ossos?) tene el següent problema: actualment tot ha de sembla espectacular i tridimensional. De fet, estem empresonats, com el Senyor Quadrat, en un món on només les dimensions que ens diuen que existeixen són les existents. M'explico: Disney ha caigut a la fossa tridimensional de Pixar, oi? Doncs això repercuteix en la resta d'animacions. Sembla que estigui mal vist utilitzar la bidimensioalitat i això, tot i que flatlandethemovie ho intenta esquivar, nota el pes de la 3D (l'esfera té coloraines tontes). I, parlant de colors... existeix una rígida carta d'ús de colors per part dels habitants de Planilàndia i això cal que sigui respectat per qualsevol adaptació en imatges. No és més que un altre exemple de com un paradigma és imposat i cal que sigui acceptat per tothom o que qui en defensa un altre, de paradigma, o de forma de viure, sigui eliminat. Ja el propi senyor Quadrat té el seu més gran problema quan li demana al visitant tridimensional (l'Esfera) que li ensenyi móns amb quatre dimensions, amb cinc, amb n-dimensions. [AVÍS D'ESBUDELLAMENT] L'Esfera 3-D (d'Espaciolàndia) l'abandona en el món ultraconservador de les 2D. El món de la 0D (Puntilàndia) ni l'escolta i el món 1-D (Linilàndia) el combat. Els ésser del seu món planilandès s'hi enfaden, se'n riuen o l'acusen, el processen i el detenen. Tot que es digui que és una crítica a la societat de l'Era Victoriana, en realitat, és adaptable inclús a això que ja he dit: un paradigma que cal acceptar i tots els altres que cal rebutjar, una ideologia que serveix i les altres que cal oblidar, un sistema de fer dibuixos animats que és el que mola i els altres que cal desconèixer (es podrien haver aprofitar idees dels videojocs previs a 1992, per exemple) o unes institucions socials que cal reconèixer com adequades contra totes les altres (o ignorant totes les altres) o contra l'individu que va per lliure.

Matemàticament, és fantàstic descobrir que una cosa que pot ser aspra com el paper i les dues línes de l'eix pugui tenir aquesta part interessant. Evidentment, no hi haurà ni professor de Matemàtiques ni alumne/a en tot el país que estigui interessat en un llibre com aquest. Com a mínim, jo no m'hi he trobat amb cap profe que parlés d'aquest llibre, i mira que n'he tingut, de profes de Mates.

Nota: un profe de Mates és algú que ho troba tot obvi, tant que passa de corregir els exercicis però que els exigeix tenir ben fets. També és algú que no té temps. Només creu que val la pena passar-se dos dies explicant els números naturals, tota la resta és òbvia i no cal explicar-la bé, només cal fer demostracions que ell o ella sap de memòria.

El repte és fer-nos veure (inclús palpar) com ho fan els planilandesos.

Ara posaré uns quants enllaços que he trobat i que semblen tenir relació amb cites del llibre o amb l'obra en general:

Titus Andronicus

Aquí, una versió d'un home tridimensional que visita Planilàndia (o el món de Pacman). Però tot això és youtube: avui hi és, demà no. Preferiria poder ficar els meus propis vídeos per assegurar-me que funcionessin: un altre paradigma batut.

El llibre té un final curiós: no puc dir que sigui un final feliç ni tan sols que sigui el final. Pot ser que encara passés alguna cosa que no sabem a la vida del senyor Quadrat i a la vida dels planilandesos. O què dir del seu nét, l'espabilat Hexàgon.

Parlem sobre l'Hexàgon... més avançat en l'escala social, de seguida veu el perill que corre plantejar-se coses que van contra la llei que permet l'existència d'aquell sistema social on els més desfavorits són instat a la mort contínuament (els polígons irregulars, els triangles isòscels d'angles petits, és a dir, amb un gran vèrtex o punxa) i decideix, per la por, de dir que és impossible l'existència de més dimensions, com ell mateix havia suggerit prèviament. Curiosament, si un Hexàgon (6 costats) digués allò hauria estat en millor posició per defensar-ho davant de l'Assemblea que un Quadrat (a qui, de totes maneres, no executen sinó que... [AVÍS D'ESBUDELLAMENT]condemnen a cadena perpètua[/AVÍS D'ESBUDELLAMENT]... Potser els altres Quadrats i Pentàgons o els altres Hexàgons se l'haguessin escoltat. [AVÍS D'ESBUDELLAMENT]Ja va passar un canvi social gran de forma similar segles abans[/AVÍS D'ESBUDELLAMENT] tot i que va ser reprimit de forma intel·ligent i perpétua (la Llei Universal del Color).

Així doncs, a "Planilàndia II", el nét Hexàgon, què faria? S'integraria socialment en la massa de les capes mitjanes acrítiques amb el sistema bidimensional (i altres qüestions socials més properes a la gent) o recordaria les paraules de l'avi i les intentaria aplicar o intentaria convèncer algú o alguns o les rebutjaria... Si fes cas de l'avi inferior (que és un Quadrat), no seria això el principi d'un canvi, no irreversible, però sí un canvi, social pel qual es podria fer cas a polígons de menys costats. Potser seria l'inici del canvi del sistema d'educació planilandès. En cas contrari, en cas de fracàs, com seria reprimit aquest canvi revolucionari? Es podria matar un Hexàgon fàcilment? I si el seu fill ja fos un Heptàgon o un Octògon, què? I si aquest Hexàgon hagués estat operat i convertit en un polígon d'ordre superior i els seus fills, així mateix, també, què? El problema principal que subjaç és que els canvis socials només poden venir, a Planilàndia, de les Classes Mitjanes amb bones relacions amb les classes superior. Això pot, potser, ajudar les classes desfavorides.

En tot cas, el llibre Planilàndia és ràpid de llegir i entretingut.



3 comentaris:

Kaximpo ha dit...

No conocía el libro... Lo que me suena es que en algún capítulo de "Cosmos" Carl Sagan utilizaba lo del mundo bidimensional con triángulos, cuadrados, círculos... para justificar que no pudiéramos entender la cuarta dimensión al igual que un ser bidimensional no pudiera comprender la 3ª dimensión. Lo que ya no recuerdo es si mencionaba el título del libro y el nombre del autor (imagino que sí) o se apropiaba la idea.

Lo he leído y me ha gustado. Sobre todo la actitud prepotente de la esfera cuando el cuadrado intenta que le explique la 4ª, la 5ª y más dimensiones. "Eso son tonterías. Hablemos de lo que importa: la 3ª dimensión". XDDD

La inconsistencia que le veo es que probablemente los sentidos del cuadrado están adaptados a las 2 dimensiones y sólo puede ver líneas y puntos: su visión está limitada al horizonte. Elevarle por encima de Planilandia no haría que viese las formas geométricas sino sólo una línea. Jamás podría comprender la 3ª dimensión. Lo mismo nos pasaría a nosotros si nos "elevaran" a una 4ª dimensión, que veríamos una sección de nuestro mundo tridimensional pero no la tridimensionalidad en su conjunto.

Por esto mismo cualquier adaptación gráfica de la novela está condenada al fracaso. Si quisiéramos ser fieles, la primera parte tendría que estar realizada con líneas y puntos, nada más, para comprender la "estrechez de visión" de un ser bidimensional. Un triángulo sería un punto brillante (el vértice) y los lados se irían difuminando, el círculo no tendría puntos brillantes que delataran los vértices y se difuminaría de igual forma hacia los extremos... ¡igual que se describe en la novela! Y eso no habría quien lo aguantara.

Por lo demás es un libro entretenido e ingenioso con muchas interpretaciones.

maginelmago ha dit...

Es que yo tampoco conocía el libro. Me lo topé de bruces. La idea es la misma que la de Carl Sagan, por lo que dices pero hecha varias décadas antes.

Es que la esfera (3D) no es mejor que el cuadrado (2D)... ni éste tiene una actitud mejor hacia el Punto de Puntilandia (le habla con malos modos, aunque el punto pasa de todo).

Sí. Lo de "elevarse" o lo de "en nuestro país tenemos minas" son conceptos que no están bien explicados. Si es posible elevarse, ¿cómo es que nadie lo ha hecho ni por casualidad?

Yo recuerdo algún juego de ordenador muy viejo (de los ochenta)... el profe nos dijo que "esto es tridimensional" y realmente era una cosa similar a ver puntos, acercarse, ver rayas (lo que antes eran puntos...)

Pirluit ha dit...

Sí, Carl Sagan, en su serie, menciona el nombre del libro ("Flatland") y creo que también el autor. Para representarlo, utilizaba figuras de cartulina sobre una mesa, y el visitante con tres dimensiones era una manzana roja.